Pere Llofriu.Obres incompletes.2.Es Castellet

Pinarros... i altres gegants

Al mateix moment que mestre Francesc Mas donava (a) llum aquest bloc, jo començava una altra aventura, més modesta, però també d’aquestes que són una fita important en la teva vida: “Pinarros... i altres gegants” una secció d’arbres monumentals dins “Es Castellet”, la revista de Bunyola confeccionada pels amics del Col·lectiu cultural Sitja, amb el suport especial de Bárbara Suau i Jaume Mateu.
Un plaer inusual, perquè Bunyola fins i tot es pot permetre el luxe d’anomenar “pi Gros” al més petit, que és aquest padrinet entranyable d’es Garrigó. No sé com es comprova quan un nom d’aquests és un nom popular, genèric o propi. Si no està clar li podríem dir “es padrinet d’es Garrigó”, o com vulguin els veïnats, però els pins grossos-grossos, que ja passen de 30 metres són justament a l’altra banda: just a la sortida del poble tenim el pi de Can Grau, un poc més amunt el de son Creus i, cap el pas de sa Fesa, el pi d’en Toni de 36 metres, i creix. Altra vegada, per si algú acaba d’arribar, 30 metres són molts, i 36 el rècord, estam parlant doncs del millor conjunt de gegants que podem trobar, i, com ja vaig dir, fora dels pins de Canàries in situ, no sembla que aquest rànquing es pugui superar (parlam de pins, no de sequoies de Califòrnia). Això fa que un bon escamot de pinarros que d’altres es pegarien per a què el conseller de torn els penges l’etiqueta d”arbre singular”, aquí queden en un segon terme ja que tan sols fan 25 metres “de no res”: el pi de Biniatzar, un pi de partió, una altra funció antròpica; el pi de la font de l’Obi, que demostra que també li va bé un poc d’humitat, no només estan per a tapar el desert i que encara l’insultin; el pi de la font de la Reina, com si ens volgués ratificar que els pinarros són de Bunyola, no de Sóller; o el pi del coll de Sóller, que també és de Bunyola (el coll i tot), que ben bé podria esser el gegant guerrer de Costa i Llobera, ja que fer de porter perenne, entre el Teix i Alfàbia, per a mi que és una tasca que voldrien pocs. I per si no en teníem prou, el pi de Son Vivot, una autèntica llegenda encara recordada quan ja fa 50 anys que va caure.
Menció especial mereix l’Alqueria d’Avall i Muntanya, potser la possessió més ben proveïda d’exemplars notables, i ben cuidats, amb la qual cosa en un futur pot esser un autèntic parc temàtic, però d’aquests que saben gaudir els sibarites que els basta contemplar la natura per esplaiar-se, no d’aquests que cal tirar coets per a que la gent s’hi interessi.
I menció especial mereixen els pins de la Via, i de l’estació, que essent conjunts atapeïts els arbres perden com a exemplars singulars, però en conjunt sí que tenen una personalitat pròpia, un element paisatgístic extraordinari, i sens dubte, ara ja són un referent i element distintiu per al poble. L’estació sense els pins no seria l’estació de Bunyola.
Amb les alzines no hem tengut tanta sort, tal vegada no hem cercat prou bé, però també potser que els nostres padrins s’estimassin més les rotes i no les deixassin gaire espai. Tot i això l’alzina de Raixa, la de la font del Teix i les de Son Perot, amb cintures de 4 metres, aiximateix estan ben representades.
Quina llàstima no haver pogut conservar el socot del lledoner de Raixa. Gaston Vuillier i l’Arxiduc ja ens n’havien deixat unes notes per a la història dels arbres monumentals... I abans que no se m’oblidi... l’olivera de Biniatzar: una autèntica llegenda viva, gairebé un testimoni miraculosament viu de la primera gran possessió olivarera.
D’oliveres n’hi ha moltes més, potser en una altra ocasió poguem fer una col·lecció de soques recargolades fins on no ha arribat la imaginació. A quasi tot el sector de la carretera de Sóller podem trobar exemplars per als sibarites més exigents.
I per a que no ens puguin dir que no tenim de tot, els dos jardins històrics que més tinta han fet vessar tot temps: Alfàbia on, precisament, el més vistós no són relíquies mores, sinó els grans arbres exòtics de darrera, i Raixa que, ara va de bo, en un futur s’arribarà a restaurar com Déu i els cardenals manaven.
Doncs això: “Pinarros i altres gegants”, dins Es Castellet, Bunyola, del n. 17 al 36 (2005-2008).
Bona lectura i bons amics.