dissabte, 4 d’octubre de 2008

Crisi agrícola i especulació financera





L’extinció dels pagesos


La crisi alimentària mundial va lligada a una profunda crisi de l’agricultura. La desestabilització provocada per l’especulació financera i el foment irresponsable dels biocombustibles ha agreujat els problemes ja existents. A tall d’exemple podem dir que l’ametlerar, un dels principals cultius de l’illa de Mallorca, amb quasi 30.000 hectàrees, ha de fer front a uns preus inferiors als de fa vint anys.


El quilogram de bessó enguany es paga entre 2,40 i 2,70 € quan es considera que el mínim de preu per a poder pagar els treballs de recol·lecció és de 3 €. Enguany, per tant, l’ametla mallorquina es paga al pagès molt per davall del seu preu de cost. L’ametla de Califòrnia, àmpliament subvencionada, inunda tots els mercats. La conseqüència és l’abandonament dels ametlerars a l’espera d’una nova represa de la construcció. Un altre sector bàsic de la pagesia balear com és el de la ramaderia ovina es troba en una situació idèntica a la de l’ametlerar. Amb unes 300.000 ovelles a les Illes Balears, i una importància decisiva en la gestió dels espais de més valor paisatgístic, resulta que els mens s’han pagat a trenta euros i, en determinats moments, ni s’han pogut vendre. No hi ha demanda. Tota la carn es du de fora.


En aquestes condicions és comprensible que es pugui parlar en termes d’extinció de la pagesia i dels paisatges associats a aquesta activitat. El fenomen no sols és europeu o occidental, sinó que és d’abast mundial. La desfeta de les agricultures tradicionals, de base familiar, ha rebut molt d’impuls amb les mesures impulsades per l’Organització Mundial del Comerç, el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial. La direcció ultraliberal que ha pres la UE ampliada, amb les successives desregulacions de l’economia agrària, també està resultant fatal. Tant per als consumidors com per als productors.


Els mercats alimentaris estan controlats per un grup d’operadors extremadament reduït, tant al nivell del comerç de cereals i altres grans, com de la comercialització d’agroquímics, fertilitzants i adobs. La distribució d’aliments a la menuda es va concentrant de cada vegada més. Decisions que afecten milions de persones s’adopten en funció d’interessos corporatius. Les famoses subvencions de la Política Agrària Comuna sols eviten un esfondrament més sobtat i dramàtic de les estructures agroalimentàries europees. En absolut estan pensades per crear un model agrari i alimentari que respongui a les demandes del conjunt de la població. Aquesta possibilitat ni tan sols es planteja: seria anar en contra del dogma de fe de la desregulació comercial.


Fa estona que es diu que els aliments i el territori no poden ser tractats com una mercaderia més. La defensa d’un camp viu i d’un sistema alimentari equilibrat hauria de ser un objectiu preferent de les polítiques públiques, no de bades el sector agroalimentari –productors, indústria i comerç– és un important element de diversificació en el si de qualsevol economia. A no ser que la pagesia es valori tan sols pel percentatge d’aportació al PIB, sense considerar la resta de la cadena alimentària ni els seus components mediambientals. En aquest cas tot estaria molt més clar: l’únic interessant seria fomentar la terciarització i acabar d’urbanitzar el país. El subministrament alimentari, així, restaria en mans de les grans empreses transnacionals que ens acabarien d’inundar amb productes transportats des de mils de quilòmetres de distància.


Mateu Morro

Diari de Balears