A Déu pregant...

A Déu pregant i a Mallorca capolant

Tornen dues notícies recurrents: la queixa de què no s’inverteix prou en la promoció turística i el consum intensíssim d’un territori que s’acaba: el nostre, que és precisament el nostre capital, turístic i total, ara ja en paraules del Centre de Recerca Econòmica, depenent de Sa Nostra i de la Universitat, i ratificat pels ecologistes fa devers vint anys.
Seria d’agrair que aquests organismes també ens quantifiquessin la pèrdua de valor paisatgístic per mor del turisme residencial i infraestructures col·laterals. És ben hora de saber, tot plegat, tots plegats, què hi guanyam. I encara hi ha un turisme residencial d’estraperlo, i aquí sí que sembla haver-hi consens en què, col·lectivament, hi perdem, però tampoc no es calcula ni s’hi posa remei.
Turistes residencials “il·lustres” han estat Clàudia Schiffer, Boris Becker i Michael Douglas que, a més, tenen un altre tret comú: problemes amb la justícia per regularitzar els seus xaletarros, que després han arreglat, o no, no sabem com, i ara ja els volen vendre. Douglas, de pel·lícula: Costa Nord, costa molt, el govern del quadrienni negre li comprà a preu desorbitat, i encara el/els varen contractar, cobrant una milionada, naturalment, per saludar a una fira... una lectura inevitable d’això és que, a les Illes, per actuar il·legalment encara te fan mamballetes.
Qualsevol botiguer diu que la millor promoció és el boca-orella, que és de franc, i aquí tenim l’avantatge que ja ens coneix tothom. A qualsevol ciutat europea ens promocionen de franc: els rètols que anuncien les vacances més barates solen esser els de Mallorca i Eivissa. Això sí que és promoció, poder venir a preu de cost! però... quin cost comptam? Per a que pugui continuar venint gent a preu ridícul hem d’ampliar incineradores, dessaladores, cables submarins que ens duguin energia... aquí no es recicla pràcticament res, tot se n’ha de tornar... És peremptori quantificar també aquest costos.
Del tan repetit turisme de qualitat, si us sembla, feim una volta... Andratx: el museu de l’horror, en sessió contínua, no us penséssiu que per un batle a la presó tot s’ha aturat; Valldemossa: la capelleta de Sant Vicenç Ferrer i el turonet de darrera sempre l’hem vist amb una brutorada, el jardí de la cartoixa mai no ha estat el que era; Deià: apologia institucional del xaletisme il·legal; Port de Sóller: urbanitzat total, saturat (també demanen reconversió) mentre tenen una olivera mil·lenària morta de fàstic en un racó; Pollença (ja hi tornam a esser!):

vivint de rendes de Costa i Llobera i Llorenç Cerdà mentre destrueixen el paisatge que ens varen sublimar, tota l’Horta saturada de casetons, que ja han d’encimentar els turons... Només hem mencionat quatre municipis enblemàtics de la Serra. Cal fer la volta sencera? o ja n’estem farts?
Mentre, el desequilibri entre especulació i conservació del patrimoni és insultant, com hem vist amb això de l’olivera, o l’església parroquial d’Andratx, que pareix que ha de caure...

jo recomanaria que no s’hi acostessin turistes, perquè aquí ens creiem que som els reis del mambo, però a la gent que un diumenge qualsevol pot passejar per Múnic, o gairebé qualsevol ciutat europea, no li han d’explicar que és una església, un ajuntament o una zona verda: ens en donen amb cullereta.
Podeu fer comptes, aquests turistes, en tornar a casa seva, si han visitat alguna cosa del que hem mencionat per aquí, quina propaganda ens faran.
A part que si a algun turista se li acudeix sortir de la urbanització pel seu compte, tot d’una es toparà amb els rètols de prohibit el pas i de perill de bala de caça de cabres... mentre la propaganda deia que això era l’illa de la calma.
I gràcies a Alà que els moros tenen mal arrambatge, perquè de sol, arena, ruïnes i palmeres, per a mi que també ens en donen amb cullereta.