Txalaparta: el so de l'arbre que entra pel ventre

Ja fa estona que conec el so de la txalaparta. Va ser gràcies a Mikel Laboa. Després l’he tornada trobar a la música de Kepa Junkera i a altres músics bascs. Jo no amago mai la meva estimació, respecte i admiració per Euskal Herria. Sofreixo molt internament el patiment d’aquest poble resistent. Més prest que tard assolirà la llibertat i independència que hauria d’anar seguida o acompanyada de la justícia i la pau que tant es mereixen. Però... encara hi ha combat.

Als anys vuitanta vaig participar a l’extinció d’un incendi forestal. Lluitarem contra el foc fins que es va fer fosc. Tota la nit vaig veure cremar la muntanya, na Taconera crec que es diu, entre la Font de sa Cala i Canyamel. Uns deu anys més tard vaig visitar aquell indret, entre les conseqüències visibles d’aquell incendi encara restaven drets els ullastres, ara secs i blanquinosos, que encara conservaven les seves branques i branquillons morts. D’aquests branquillons en vaig fer una mena d’instrument de percussió en forma de penjaroll de vent que vaig regalar a un amic músic. Aquells troncs verds, assecats amb la força breu del foc havien assolit una duresa i una sonoritat úniques en el món vegetal d’aquella vegetació mediterrània. Una de les coses que vaig pensar va ser en utilitzar aquella fusta per intentar fabricar una txalaparta. Va quedar en això, en un pensament.

Joan Vicenç Lillo i Colomar.

Alaró, 8 d’agost de 2007.

Victoria Mendoza Psicoterapeuta

Terapia musical amb Txalaparta i Mikel Laboa

Tothom sabem que la música, la dansa, el teatre, la pintura i altres arts tenen funcions terapèutiques i sanadores contra l’ansietat, la depressió, el dolor, la ràbia, la tristesa o l’estrès. Durant molts anys als meus tallers terapèutics he pogut experimentar amb diferents estils musicals, permetent-me observar i comprovar la similitud que existeix entre el so d’un tambor i el so de la txalaparta, ja que la música no només ha de ser creativa, sinó també terapèutica. Per això des de fa vint anys aproximadament intento mesclar algunes tècniques indígenes per treballar les emocions juntament amb tècniques humanistes-gestàltiques. La música ha de ser apreciada indiscutiblement amb el sentit de l’oïda, però hi ha alguns exercicis on la música entra per algunes zones del cos, per exemple l’estómac, dos dits per davall del llombrígol. Aquests exercicis sobre tot són útils a l’hora d’intentar que el pacient connecti amb l’emoció, en el cas de personalitats rígides, o per remoure records de fa molts anys, amagats a algun lloc profund del nostre interior a manera de defensa per evitar el sofriment emocional. Un dels instruments amb més poder d’aprofundir i remoure secrets del subconscient, o bé com desinhibidors emocionals o, com es diu en el xamanisme, per passar a altres nivells de consciència, és sens dubte el tambor, i la txalaparta; ambdós tenen un so màgic i terapèutic. Si escoltes qualsevol d’aquests instruments amb algún exercici dirigit pots experimentar canvis profunds.

Tota la música genera i provoca canvis en el nostre estat d’ànim, però el tambor i la txalaparta tenen a més altres propietats de so i ritme que faciliten la vibració de músculs. Aquesta sacsejada energètica permet treure qualque cosa molt amagada al inconscient, o be facilita fer viatges interns que mouen la memòria recordant aconteixements importants de la vida emocional, essent de gran ajuda a l’hora de la teràpia. La música i la dansa són complementàries, escoltar música és un treball molt revelador i terapèutic, i si a més d’això hi ha els professionals que dirigeixen, que observen amb atenció i respecte professional, es pot avançar molt a la teràpia. Em sembla de suma importància que s’utilitzin instruments musicals, música i cançons pròpies de la cultura. Per exemple, per treballar amb bascos posar cançons en euskera; treballar amb àrabs, música àrab. Les emocions es treballen millor amb la llengua materna, ja que les mares són, sens cap dubte, les millors mestres de les emocions. Els convido a escoltar la txalaparta o a Mikel Laboa o Benito Lertxundi, intentant que el so de la música entri per el ventre, dos dits per davall del llombrígol, a la vegada que el so de la veu entra per l’oïda. Els recomano concentració i paciència i desitjo a tothom una feliç teràpia musical.

Per a més informació cliqueu:

Ezpata dantza :

·