dimarts, 31 octubre de 2006

Inaugurat el petit parc de les vies


PLATAFORMA PELPARC DE LES VIES

Inaugurat el Petit Parc de les Vies

Com s’ha fet el Parc?

Durant el capvespre del dissabte, 20 persones de la Plataforma durant 3’5 hores varen treballar netejant el solar, llevant herba, cavant i plantant arbres i plantes. També es marcaren caminois amb grava de marès. Es pintà la font d’aigua que estava rovellada i abandonada.

El resultat és espectacular..

Cómo es el Petit Parc de les Vies?

És un lloc públic que representaria una petita mostra del Parc de les Vies que reivindicam. Té diferents racons, un per a estar al voltant d’una taula, banquets, camins, vegetació i fins i tot pipicà.


Quèpretenem amb aquesta acció reivindicativa?

Demostrar a l’Ajuntament que la ciutadania volem participar en la creació de la nostra ciutat i que no ens agrada el que pretenen fer sobre el soterrament.

Volem demostrar que quan la ciutadania s’uneix a favor de qualque cosa il·lusionant per a la ciutat, se’ls ha de fer cas i no donar-los l’esquena.

La gent unida i participativa es fa corresponsable de la ciutat i això va en benefici de la convivència i de la qualitat de vida.

Hem gaudit de treballar conjuntament persones que gairebé ni ens coneixíem. Sortien eines i mans per a col·laborar espontàniament.

Volem fer el mateix en el gran Parc de les Vies. I rebutjam de pla la idea antiquada de posar formigó i asfalt en lloc de passejos i arbres i recons agradables per a estar.

Quants doblers ens ha costat construir aquest Parc?

Zero euros. La simpatia, complicitat i solidaritat que desperta el nostre entestament per a guanyar el Parc de les Vies fa que un viver ens regali totes les plantes, dos jardiners col·laboren de manera altruista i un petit empresari de construcció ens regali la grava de marès. Les mans per a treballar les posaren els veïns i persones de la Plataforma.


Brindàrem amb sangria

Durant la inauguració tallarem una cinta confeccionada amb l’emblema de la Plataforma: A les vies: Parc Sí, asfalt No i brindàrem amb sangria.

CONTINUAREM TREBALLANT PER A FER REALITAT EL PARC DE LES VIES.

Plataforma pel Parc de les Vies

29 octubre 2006

Tf contacte: Àngels Fermoselle 651425987 Begoña Gómez 610554638


T’esperam

Diumenge 5 de novembre a les 12h

Plaça de Cort

ACTE D’HOMENATGE I RECORD AL PONT DES TREN

Serà un acte reivindicatiu el dia de l’aniversari de la seva demolició.

Llegirem records i podreu veure una exposició fotogràfica del Pont i la seva destrucció.

Reenvia aquest missatge

Rèquiem per un pi


El pi solitari

Quan les obres de soterrament van arrasar, sense cap necessitat, els arbres del Parc de Son Fortesa, els plataners centenaris d'Eusebi Estada i tot el Parc de Ses Estacions, al corredor ferroviari només va quedar un pi. Una desgràcia li va salvar la vida. Des del 2003 el seu tronc estava atrapat pel formigó del baixador del tren. I com el primer objectiu dels nostres governants actuals va ser arrencar tot arbre que hi hagués, per si de cas a algú se li ocorria lligar-se a un per reivindicar alguna cosa, amb l'únic que no van poder arrambar va ser amb aquest pi valent. Ara s'apunta al buit del buit del soterrament, arrels a l'aire, polsós i deforme. Però resisteix.

Quant temps sobreviurà? No ho sabem. L'experiència ens diu que aquesta carta pot ser la seva sentència de mort, perquè cada vegada que ens dirigim al Govern Balear o a l'Ajuntament de Palma per demanar protecció o aportar idees per millorar el projecte, el que han fet ha estat accelerar la destrucció del bé que volíem protegir. Va passar amb el Pont del Tren, amb el Parc de Son Fortesa i amb la idea d'allargar tres-cents metres el soterrament per alliberar de la marginació tot un barri. Així que potser aquesta carta hauria de titular-se «Rèquiem per un pi». O millor, no demanarem la seva protecció. Farem cas a un senyor que ens va dir l'altre dia: «A Cirer i a Cabrer, digueu-los que no facin el Parc de les Vies, i llavors ho faran».

Àngels Fermoselle, Portaveu Plataforma pel Parc de les Vies. (Palma).

Cartes al director. Diari de Balears

dilluns, 30 octubre de 2006

L’accessió de les pomeres de Kazakhstan


Els arbres d’Alaró

La pomera
(Malus domestica) (I)


De Los Damunt a ses Quarterades hi anava amb sa madona de Son Guitard quan jo era nin. Era un caminoi públic que avui ja no ho és per deixadesa i irresponsabilitat municipal. Aquest camí sortia del carrer son Ros cap a sa Serreta, Son Ferrer fins arribar al camí de Sa Teulera que mena a Santa Maria. Ses Quarterades, de terra argilosa, capa freàtica alta i on a l’hivern s’hi emmagatzema aire fred en els dies d’inversions tèrmiques, sempre hi han anat bé les pomeres. Sovint madò Magdalena agafava una poma, l’hem donava a tastar, i sempre me’n demanava l’opinió sobre quin tal gust tenia, si era aspre, dolça, àcida, sense gust... Quan al cap d’una estona en pelava un altra repetia la mateixa pregunta, malgrat la poma fos del mateix arbre, talment esdevenia quan érem a la cuina o al corral de casa seva. Ella sabia o devia pensar que dues pomes d’una mateixa pomera poden tenir gusts diferents, malgrat ser de la mateixa raça, i jo ho crec. Sa madona de Son Guitard tenia els cabells blanquíssims i els ulls molt blaus. Era molt creient i un poc curandera.

Al cap dels anys quan ens és tan mal de fer tastar i distingir el sabor d’una poma d’una altra me n’adon de la diversitat perduda. La pomera (Malus domestica) va ser creada per la mà de l’home, és a dir mitjançant seleccions i cultius antiquíssims que es remunten, diuen, a fa uns 15.000 anys. Les pomeres bordes, que són les mares de les cultivades ara, eren i són la Malus sylvestris subsp. mitis, Malus dasphylla i Malus praecox. Però sembla haver una precursora important, la Malus sieversii, de les regions del Kazakhstan, antiga república soviètica de l’Àsia Central. És en aquestes contrades tan perdudes on el Servei d’Investigació Agrícola (ARS) del Departament d’Agricultura dels Estats Units d’Amèrica (USDA per les seves sigles en anglès) hi va patrocinar durant els anys noranta unes excursions per tal de recollir material genètic, empelts i patrons de pomeres silvestres. L’objectiu és revolucionar amb aquests materials el sector de les pomes als EUA amb la producció de pomes domèstiques populars resistents a malalties i fongs destructius. Els científics varen tornar amb 949 accessions de pomeres d’Àsia Central. Cercant al diccionari el significat de la paraula accessió, em trob, entre d’altres, amb la següent descripció: “Dret que té el propietari d’una cosa de fer seu tot el que aquesta produeix i tot el que li és incorporat naturalment o artificialment.” Els científics estan impressionats amb aquestes accessions col·lectades a Kazak de l’arbre Malus sieversii, sobretot perquè demostren una resistència significativa a la sarna de la pomera així com al foc bacterià. Les pomeres són altament resistents a Phytophtora cactorum i Rhizoctonia solani. També descobriren gens que les permet adaptar-se a les regions muntanyoses, quasi desèrtiques, i a àrees molt fredes i seques. És a dir un vertader tresor genètic de la humanitat. O no?

Malus sieversii

Sense jo ser-ne gens expert crec que la feina de crear varietats resistents o capaces d’adaptar-se a indrets ingrats es va fer fa molts d’anys, però probablement s’ha perduda enfront de cultivars de bon aspecte que dominen el mercat: Golden delicious, Red Delicious, Starking, Bellesa de Roma, Starkrimson, Granny Smith, Verd Donzella, Gala, Reineta, Fuji i moltes d’altres de bon aspecte i amb noms per l’estil. En realitat n’hi ha més de mil espècies diferents de pomes, però la diversitat s’ha reduïda notablement enfront de la producció en massa i la legislació moderna que l’empara. Encara que vos podria remetre al Diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover-Moll, no em puc estar de fer un llistat de les pomes de casa nostra, dels Països Catalans, que es podien menjar de cap a cap d’any i que podien créixer a qualsevol indret segons la raça. He trobat que hi ha moltes varietats originàries de Menorca, he pensat si no seria per influència de l’ocupació britànica de l’illa.

Poma agostenca (València) o poma d’agost (Urgell). Poma agre-dolça: setembre, bones per guardar (Alcoi). Poma balera: groga dolça (Llucena). Poma bausana: gairebé hivernenca (Mallorca). Poma blanca: poma de Sant Joan. Poma bleda: grossota, verdosa, fluixa com segó, poc saborosa (Mall.). Poma boia (Mall.). Poma borda: es fa pels boscos (Pobla de Lillet). Poma bordenca (Valldemossa). Poma bordissenca: la del pomer bord, que sempre és agra i petita, poma boscana. Poma bruta o de Na Bruta (Migjorn gran). Poma camosa o camosina: olor i gusts molt agradables. Poma campanera: es diu de les pomes que es crien a llocs que no es reguen (Manacor). Poma capçana: madura al setembre i es pot guardar molta estona (Menorca). Poma codonya: octubre, novembre (Mall.). Poma comare: groga, llargaruda i dolça (Llucena). Poma daniela: fi de juliol i dins l’agost (Mall.). Poma de cabell d’àngel: agost (Valldemossa). Poma de calçó: petita, color terrós, bastant bona i es guarda en l’hivern (Falset). Poma de capoll llarg (Manacor). Poma de cor d’aigua o poma de cor gelat: és la que per dintre té porcions un poc translúcides, semblants a aigua gelada (Mall.). Poma de coure: tardana, es guarda molta estona (Men.). Poma de cul de ciri: llargaruda, groga, bona, octubre (Solsona). Poma de cul de matxo: és bona, però es podreix en l’arbre mateix si no la cullen de bona hora (Maó). Poma de flor de nespra: petita, verdenca i vermellosa, aplanada, bona, i madura per l’octubre (Castelló, Gandia). Poma de foc: ben vermella, la solen coure (Men.). Poma de gel: és verda, i en venir l’octubre pren un color que li dóna aparença de gel (Ribagorça). Poma de gerrot (Pego). Poma de glaça (Balaguer, Priorat, Camp de Tarragona). Poma de la gaia (Bonansa, Pont de Suert). Poma de l’agre-dolç: madura per sant Joan (Xàtiva-Gandia). Poma de la Mare de Déu: és blanca, grossa, boníssima i madura devers el setembre (Men.). Poma de la rosa: primerenca (Manacor). Poma de la senyora: grossa i bona, de forma lletja perquè és planera, bonyarruda, do color groc amb pics negrencs, madura a l’agost (Mall.). Poma del Bon Jesús: verdosa, aspre, molt bona. Poma del carà: molt fluixa, aspreta i molt bona (Men.) Poma del ciri: és llarguera, de color groc blanquinós, mitjancera, molt bona i madura per l’octubre i novembre. Poma del Jesús: es conserva molts mesos (Llucena). Poma del mas (Bonansa). Poma del paradís (Valldemossa). Poma del sucre: boníssima (Llucmajor). Poma del volant (Vinaròs). Poma de morro de llebre: poma d’estiu (Santa Coloma de Queralt). Poma de morro de vedell (Bagà, Pobla de Lillet). Poma de mos (Rupit). Poma de Na Polida: grossa i polida, però no gaire bona (Maó). Poma d’En Kane: madura per Sant Bartomeu (Maó, Migjorn-Gran, Ferreries). Poma de pinyol (Men.). Poma de randa: produïda per una pomera molt petita (Mall.). Poma de randa dolça: és molt dolça i abundant (Men.). Poma de roda de carro (Inca). Poma de sang de bou (Solsona). Poma de sang de llebre: vermell intens (Pobla de L.). Poma de Santa Catalina (Men.). Poma de santa Magdalena: madura pel juliol (Camp de Tarr.). Poma de sant Bernat (Pont de S.). Poma de sant Joan: molt blanquinosa (or., occ., bal.), una altra que és molt vermella (Xàtiva). Poma de sant Nofre: (Men.). Poma d’Es Canyar: és verda amb una rosa a un costat, boníssima, dolça, tardana; procedeix de la possessió Es Canyar (Valldemossa). Poma de serena: (Xàtiva). Poma desmorruda: la cullen per octubre, però el temps bo per a menjar-la és el febrer (Pont de S.). Poma d’estiu (Sueca, Cullera). Poma d’estova (Pont de S.). Poma de vidre (Maó). Poma d’hivern (Sta. Col. de Q.) Poma dolça d’hivern (Cullera). Poma dolceta (Sueca). Poma donzelleta (Manacor). Poma encarnada de Reus: vermella, molt bonica i fina (Cast.). Poma amb randa: madura pel maig (Men.). Poma fadrina o fadrineta (Mall.). Poma farinosa (Pallars) hi ha una altra varietat (Gandia). Poma ferrandella: de Son Ferrandell (Valldemossa). Poma fogassa: és grossa, aplanada com una fogassa de formatge (Mancor). Poma formatgera: de color cendrós, un poc agrenca (Falset). Poma gavatxa: varietat no gaire bona (Bonansa). Poma gelada (Trempt) hi ha una altra varietat (Maestrat, Llucena, Xàtiva). Poma glaçada (Sta. Col. de Q.). Poma gomosa (Falset). Poma guiema: mitjancera, dura, sense àcid, vermella, amb la flor profunda, es conserva fins a Nadal (Valldemossa). Poma idel (Mall.). Poma jaumesa: la cullen per Sant Miquel (Pont de S.). Poma jesusa: (Manacor). Poma maçanilla (Men.). Poma marinera (Mall.). Poma morada: molt fina de gust (Pont de S.). Poma moscatells: és de sabor d’aiguardent (Mancor). Poma mosquina: verda o vermella, molt petita, no comestible per a les persones, les donen als porcs (Bonansa, Pont de S.). Poma mostatxa (Mancor). Poma nespla (Mall.). Poma niala: és planera, groguenca, fluixa, molt dolça (Mall.). Poma nespra: molt bona (Falset). Poma olivara: és dura, lluenta, molt bona (Men.). Poma pera: madura pel juliol (Camp de Tarr., Priorat, Tortosa). Poma ramuda (Pobla de L.). Poma rave (Mall.). Poma reial: madura entre els mesos de juny i agost (Men.). Poma reineta: madura devers Sant Jaume (Men.). Poma reneta (Mall.). Poma renega (Manacor). Poma Ribes (Mall.). Poma roberta (Men.). Poma roieta (Bonansa). Poma roqueta: varietat especialment aspra (Cast.) Poma servassa, o d’en Servà, o del diable fort: tardana, dura, molt aspra (Men.). Poma sirga (Val.) Poma xirga (Bal.). Poma terra (Conflent). Poma valenciana (Mall.)...


Aplecs sobre la pomera

Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 30 d’octubre de 2006

diumenge, 29 octubre de 2006

dissabte, 28 octubre de 2006

Solidaritat


Kiromantzidxa

Ekarrixu ona eskumako eskue
amen inork estotzu ainke eingo ta
onuntzatxuau baña ikumille eees
sabaldu eskuuue
ta lusetu atzamarrok
es billurtu
beittu eiungu sure biximorue
aber:
arradxak ondo markaute dekosus
ensegida esangotzut
dana lanbrotute ikustot paña
estakipa estakipa
au etxate bape gustetan eee
or tiro artien saus
itzelesko miñekin ikusten saittut
ortxe urriñ orretan
gustau bapez ta bestior kartzelako
suluen esaus ba
setan sabix ta gixajuori
maittasunek danak urriñek
soridxonak danak laburrek
lagunek asko
ta asko ildde jooosaus
beti burusbera saus ta
ser ein eteosu ba orrenbeste
sufrikaridxo ereitteko
ta errematerako datosen egunek pe
geruau ta txarrauek
igerri esin dduana da
segaittik
apur bat alperra baña sentzundune
sintzue
jentiek maitte saittu baña larrei
sufridu bikosu
arrasoi sakonen bat dekosu suk
nunun
baña esineike igerri seiñ ddan
gobernue
bere indder gustidxekin dator
seure kontra
polisidxak juesak bankeruek danak
seure atzetik
kontuek atara sein ete da ba
sure erru larridxori
orraikiño nungotarra zara baño
ara ba karo
esara ba euskeldune
euskeldun jaidxo eskero
esta arritzekue gero
suerte eskasas bisitzie
eskeldune saaratarra ixetie
indidxue ixetie
ero baltza ixetielakue da
eneuke egon gure sure kolkuen
esaittes geldittu egundo
losorruen
deskantzu barik ibili bikosu
baña esaiesala
egundo arrapau ustebakuen se edonun
ta edonos akabauko saittue
ondo aittu ostesuuu
eta orrenbestegas
kitto nire esatekuek berreun peseta
baño es ondo merkie eee
kalien dabixen presidxuakas
konparetan bosu
semapida ba bisitzeko
dana dala nik soritxarrari
deskuentue eittotzet ta aiñ
melankoliko gerau esaittesen
kafe bat atarakotzut
keie daridxola
kanpoko lanbruartera urtedxeran
urdaille sikiera
epela eruen deixun;
...eta kontus ibili
ortisier
se ixen be ondo sorue da
mundu au bixi gariena.


(Mikel Laboa / Joseba Sarrionandia)


Quiromància

Dóna’m la mà dreta
que ningú no te mossegarà
un poc més a prop, però no em tanquis el puny
obre la mà
i estira els dits
no tenguis por
anem a fer una ullada
a veure...
tens les línies ben marcades
ara t’ho dic,
encara ho veig tot borrós
no sé... no sé...
això no m’agrada gens, eh?
aquí ets en mig de tirs
et veig amb uns dolors terribles
en aquesta part d’allà,
no m’agrada gens, i... uep! en aquesta altra part
resulta que ets a la presó
en quins embolics estàs ficat, pobret meu,
tots els teus amors són llunyans,
els teus moments de felicitat, curts
els amics, molts d’ells, són morts
sempre vas capbaix,
què hauràs fet
per a sembrar tant de sofriment
i... per a mal, els dies que han de venir
cada vegada seran pitjors,
el que no puc endevinar
és el perquè
ets un poc vago però sensat

la gent t’estima però hauràs de sofrir
moltíssim
tens alguna raó profunda
a qualque part
però no puc endevinar quina és,
el Govern ve cap a tu amb tota la seva força,
la policia, els jutges, els banquers,
tots et persegueixen
pensa-t’ho, a veure quina és aquesta gran culpa teva,
per cert
d’on ets?
ah!, clar!
és que ets basc,
si neixen basc
no és d’estranyar
que visques amb tanta poca sort
ser basc, o sahrauí
ser indi
és com ser boig perdut,
no voldria estar a la teva pell
mai et quedis dormit
hauràs de caminar sens descans
que mai t’agafin desprevingut
doncs et mataran
a qualsevol part i a qualsevol moment,
ja m’has sentit,
i amb això acab
tot el que havia de dir,
no són més que dues-centes pessetes,
és ben barat, no?
si ho compares
amb els preus que es veuen pel carrer,
doncs, quant et fa falta per a viure?
de totes maneres jo faig descompte
a la mala fortuna
i perquè no et quedis tan melancòlic
vaig a posar-te un cafè fumejant
perquè quan surtis a fora
baix la brusca fina
al manco duguis l’estómac calent
ves alerta,
que aquest món en el que vivim
està sonat.

Mikel Laboa / Joseba Sarrionandia

Kiromantzidxa. Gernika zuzenean.

divendres, 27 octubre de 2006

Tocat del bolet (V)





Fotos de Joan Vicenç Lillo i Colomar

dijous, 26 octubre de 2006

En Bruc


Fa uns mesos vaig anar a Tossals com faig sempre que puc. Hi havia el silenci d’una absència, la den Bruc. Ja no hi era.

Com ha de ser amb un bon ca de bestiar, va ser ben ensenyat per en Joan Salom fins que se’n va anar a navegar per Cabrera i el va deixar sense amo. Llavors jo me’n vaig aprofitar i el me’n duia quan anava a voltar per Tossals. Ell esperava tot inquiet i excitat un signe meu per partir. Quan érem ja pel mig només calia parlar-li perquè m’entengués, no era necessari fer-ho gaire fort, tot d’una sabia el que jo volia. El seu instint el portava a seguir el rastre embriagador de les olors de les cabres salvatges. En Bruc era jove i jo l’esperonava qualque vegada perquè les encalças. Ho feia una estona entre les roques d’arestes i càrritx d’aquells paratges. Tornava cansat i satisfet.

Record que sempre que trobàvem aigua, fos al Prat o a la pica del pou de sa Coma, en Bruc no ho dubtava i es banyava amb delit. Fos estiu o fos hivern.

Algunes malalties de les que se’n va sortir el varen anar afeblint. Un dia que el me’n volia dur altra volta per la muntanya ja no va voler venir. Feia uns mesos jo mateix l’havia hagut d’ajudar a sortir del torrent del Prat on ens havíem enfonyat per cercar llavors d’acer i terebintus.

Serà molt difícil tornar tenir l’oportunitat d’anar amb tant bona companyia. De l’emoció del meu cor allarg ara la ma per acaronar-li amb copets seguits el seu gros cap negre. I el sento molt a prop de mi.

De l'ús de portaempelts

Entrevista amb Pere Cabiscol i Barios

“La gamma de portaempelts existent ha permès noves plantacions”

El conreu de fruita de pinyol és un dels més importants en el sector fructícola a Catalunya, on de forma continua s’investiga per a millorar els rendiments i la qualitat de les produccions. Des del departament tècnic de la cooperativa Fruits de Ponent, l’enginyer tècnic agrícola Pere Cabiscol treballa en equip en el control exhaustiu de totes les facetes de la producció de fruita i, de primera mà, ens parla de l’ús de portaempelts en la producció de préssec i nectarina, dels seus avantatges i de la seva evolució en els darrers anys.
Quina és la funció bàsica d'un portaempelt?
S’utilitza per a desenvolupar tot el potencial de la varietat que es vol produir, de forma que es puguin minimitzar els factors negatius que pot presentar el terreny i que, per tant, afecten negativament a la producció, amb el perjudici econòmic que suposa en el resultat de la plantació.
Cal buscar portaempelts capaços de transferir les característiques pròpies que resultin positives per la varietat comercial que s’instaura, com ara el desenvolupament de l’arbre, l’adaptació al tipus de sòl o l'exploració per part del sistema radicular d’un determinat volum de terreny disponible.
Quins aspectes s’han de tenir en compte a l'hora d'escollir el portaempelt adequat?
El portaempelt cal escollir-lo en funció del tipus de sòl, per tal que la varietat s’adapti a un sòl que teòricament no és el millor per a poder expressar el seu màxim potencial de productivitat i de qualitat. Així, cal tenir en compte aspectes com la profunditat del terreny, les seves característiques físiques de composició, el contingut de calç activa, els drenatges, la fatiga del terreny i la composició química.
”Els portaempelts més utilitzats s’agrupen en pruneres,
francs i híbrids interespecífics”

Per a les varietats de préssec que es produeixen a Catalunya, quins portaempelts són els més adequats?
Els portaempelts més utilitzats s’agrupen en pruneres, francs i híbrids interespecífics. Dins les pruneres destaquen Damas, Sant Julià, Montizo, Brompton, pel seu escalat de vigor i coloració, així com pel factor de vigor moderat, adaptació a terrenys pesats o argilencs que afavoreixen l’asfixia radicular, i un avançament de la maduració i, per tant, de la data de recol·lecció com a característica principal.
En el grup dels francs cal destacar Nemaguard, Nemared, Rubira, Rovira i GF-305. En general, presenten un vigor superior al grup anterior, una recol·lecció més tardana, però un potencial de producció superior. Els dos primers, presenten un vigor una mica més reduït i són resistents a la presència de nematodes en el terreny. El seu punt feble més important radica en la seva major sensibilitat a la clorosi fèrrica.
Els híbrids interespecífics es caracteritzen per un vigor vegetatiu més elevat, potser els costa entrar a produir, però en canvi ràpidament aconsegueixen tot el seu potencial màxim. El mateix vigor intrínsec provoca un retard en la data d’inici de recol·lecció, i possiblement una reducció de calibre mig en el fruit no significativa. Destaquen en aquest grup el GF-677 (préssec x ametller), el Cadaman i Warrier (préssec x prunus), sèrie GxN (ametller x Nemared), Istara, ... Com a característica comuna a destacar seria la seva major resistència a la clorosi fèrrica que els francs.
Tenim un portaempelt ideal?
Val a dir que no hi ha un portaempelt ideal, sinó que cal buscar aquell que, en funció de les seves característiques, millor s’adapti a les condicions del terreny i a la particularitat de la varietat que es vol plantar.
"Cada innovació ha aportat alguna millora
al conreu de préssec i nectarina"

Com ha estat l'evolució en els darrers anys quant la introducció de nous portaempelts?
L’evolució històrica ha anat des de el franc de pinyol procedent d’indústries, al franc seleccionat, als híbrids presseguer x ametller, els híbrids ametller x presseguer (sèrie GxN), i els híbrids de presseguer (Cadaman, Warrier).
Cadascuna d’aquestes innovacions ha significat aportar alguna millora nova al conreu de préssec i nectarina, amb característiques que abans s’han anat definint.
S'ha aconseguit solucionar els principals problemes que es plantejaven abans de tenir els nous portaempelts?
Amb l'híbrid GF-677 s’ha aconseguit un avanç important, la resistència a la clorosi fèrrica, donat que en les nostres contrades i amb el tipus de terres que tenim aquesta carència constituïa un problema important (les tan conegudes aportacions de “quelats”). Amb les sèries GxN, i Warrier i Cadaman s’han aconseguit unes resistències a certs nematodes per solucionar problemes de cara a noves replantacions.
"La regulació d’una forma esglaonada del vigor vegetatiu
encara és un tema no resolt"

En quins aspectes creu que s'hauria d'avançar en el camp dels portaempelts per a presseguer?
Ens queda pendent resoldre els problemes d’infeccions de sòl per Rosselinia i Armillaria, problemàtica especialment important en les replantacions de noves varietats en terrenys pesats, com poden ser tots els de les hortes tradicionals. A més, tot i la gamma de portaempelts existents, la regulació d’una forma esglaonada del vigor vegetatiu encara és un tema no resolt.
Com s'ha reflectit la introducció de nous portaempelts en la producció a Catalunya?
Inicialment, gairebé l’únic patró que s’utilitzava era el franc, que conferia a la plantació una gran longevitat (fins a 20 anys, o en ocasions més) a costa d’entrar més tard en producció. Aquest retard en front a la persistència de la plantació no es considerava important. En tot cas, l’altre tipus de portaempelt utilitzat, encara que molt minoritàriament, era el de prunera, per a situacions molt específiques (terrenys amb problemes de drenatges, principalment), que si bé entraven més aviat en producció, el seu rendiment i vida útil eren menors.
Avui la importància de l’adequació de les varietats a les exigències del mercat és tant important que la renovació varietal caracteritza les noves plantacions, i les exigències quant portaempelts han derivat en una reducció del període inicial improductiu, intentant mantenir al màxim el llindar de producció de la varietat.
De quines espècies són els empelts adients a aquests portaempelts?
Tots aquests portaempelts que aquí es senyalen són adequats per plantacions de presseguer i nectarina.
Quins avantatges té l'ús d'empelts i portaempelts en la producció de préssec respecte altres mètodes de plantació?
Contribueixen de forma molt important a uniformitzar la plantació de fruiters, de forma que es facilita el conreu sota un criteri empresarial. A més, cal considerar que l’elecció del portaempelt aporta a la nova plantació els avantatges o millores pròpies a cada tipus, i per tant es poden millorar o al menys “minimitzar” aquells aspectes negatius que podrien aparèixer degut al tipus de terreny o al sistema de producció.
Es ben cert que, encara que limitats, la gamma de portaempelts existents ha permès portar a terme noves plantacions en noves zones i terrenys que d’altra forma no hagués estat possible realitzar-les.
"Per obtenir productivitat és necessari un control acurat
del vigor vegetatiu de la planta"

Donada la menor disponibilitat de reguladors de creixement en els darrers anys, com creu que s'encara el futur del conreu del presseguer pel que fa al control del vigor?
Per obtenir productivitat en una plantació no hi ha dubte que és necessari aconseguir un control acurat del vigor vegetatiu de la planta. I aquesta regulació es pot aconseguir mitjançant productes químics, o bé mitjançant el control de l’aigua de reg, de l’adobatge, i també mitjançant les podes vegetatives d’estiu. Ara bé, no hi ha dubte que la correcta adequació del parell varietat-portaempelt, malgrat les mancances que en aquest camp ens trobem encara, facilitarà les tasques per aconseguir maximitzar les produccions al mínim cost possible i ajudar a fer rentables les explotacions dels fructicultors.
19/10/2006 RuralCat
· Enllaços relacionats: Fruits de Ponent
· Article publicat a RuralCat el 19/10/2006

*

dimecres, 25 octubre de 2006

La Processionària i la Lymantria

No és el mateix fumigar processionària que Lymantria
Nota informativa 19/10/06

Davant les recents peticions realitzades per ASEFOME demanant la fumigació dels boscos de Menorca, el GOB vol recordar que la processionària i la Lymantria són plagues diferents, que no poden ser tractades de la mateixa manera i que tanmateix s'ha demostrat que la fumigació no és la solució definitiva del problema. El GOB desconeix les actuacions que té previst el Govern Balear per aquest any, però sol·licita augmentar l'esforç en la instal·lació de les trampes de feromona i d'altres sistemes biològics que no alterin la biodiversitat.
El primer que cal saber és que la processionària del pi és una plaga introduïda mentre que la Lymantria és endèmica, és a dir, pròpia dels alzinars menorquins, i que cíclicament apareix de forma natural. La processionària no té tants enemics naturals i els pins joves poden morir fàcilment quan la infestació és molt gran, per contra, la Lymantria no destrueix els arbres si no estan debilitats. Fins i tot aquest any, amb una infestació espectacular que va deixar moltes alzines sens fulles, aquestes han rebrotat sense cap problema. A més, cal senyalar davant la petició realitzada, que no és cert que sigui el moment propici per actuar fumigant ambdues plagues a l'hora. El creixement de les erugues de processionària es produeix a la tardor, mentre que de Lymantria ho fa a la primavera.
La fumigació dels boscos mai és una bona notícia i mai s'ha demostrat com a solució definitiva. Després de més de 20 anys de fumigacions a les Illes Balears, seguim amb la presència d'aquests insectes. Aquesta pràctica és especialment greu si s'empren productes químics molt nocius com Hexaflomurón o Diflubenzurón. És cert que la fumigació més “suau” és la que es realitza amb Bacillus thuringensis. Aquest bacteri provoca una paràlisi intestinal dels lepidòpters i afectarà a qualsevol papallona semblant que estigui en estat larvari actiu en el moment de la fumigació. De la gran majoria de les 360 espècies de papallones nocturnes, algunes endèmiques, es desconeix el seu cicle biològic i, per tant, els efectes que els pot produir la fumigació amb aquest bacteri. Es desconeix també l'efecte que poden tenir aquestes fumigacions en els depredadors naturals que ja estan combatent la plaga com el puput (Upupa epops) o la primavera (Parus major) i altres insectes que habiten el bosc.
El GOB exigeix que es realitzin estudis solvents dels efectes de les fumigacions en l'ecosistema del bosc per avaluar els seus efectes i l'oportunitat de realitzar actuacions puntuals de fumigació, demana estar informats sobre les actuacions previstes i els productes químics o biològics que es pensin utilitzar, i recorda que quan passen les avionetes no s'estan fumigant pins o alzines, el que es fumiga és un ecosistema sencer, el bosc.
GOB Menorca. 19/10/06
· Nota informativa del GOB Menorca del19/10/06
· Informacions relacionades:
· Processionària del pi (Thaumetopoea pityocampa Schiff.)
· Eruga peluda del suro (Lymantria dispar L.)
· ‘Mónaca’ o limàntria dels pins (Lymantria monacha L.)

*

dimarts, 24 octubre de 2006

Jaume Terrades. Biografia del món


LA TEORIA DEL DESIGNI I L’”EQUILIBRI DE LA NATURA


“Un component de la teoria del designi és l’equilibri de la natura: el món està , de manera natural, en equilibri. Qualsevol intervenció, un abocament d’aigües residuals, l’eliminació d’una espècie, una tala d’arbres, etc., és rebutjada amb l’argument únic que “trenca l’equilibri de la natura”, una explicació que no explica res. Ningú no sap què és, com s’aguanta o com es mesura el pretès equilibri. Això ve de la teoria del designi i de Plató, de la separació entre el món de les idees i una realitat que n’és el reflex degradat, ja que si el món és perfecte tot canvi és pervers, qualsevol acció nostra només pot pertorbar-lo. Plató no es preocupa pels mecanismes elementals sinó per les “essències”, de la mateixa manera que no s’interessa pel paper dels individus (amb la seva pròpia excepció) enfront de la realitat global de l’Estat. En suma, la idea d’equilibri de la natura té uns precedents metafísics en l’idealisme i l’essencialisme. Els ecòlegs de la primera meitat del segle XX encara patien la influència de la teoria del Designi. En el model de successió ecològica de Clements, vigent durant dècades, la comunitat vegetal és gairebé un organisme, que neix, creix i es desenvolupa fins a un estat final, el clímax, d’equilibri ideal. Qualsevol canvi a causa d’un incendi, una tala o el que sigui produeix una degradació de la comunitat, que es reorganitzarà en un procés autogènic determinista, en què cada estadi prepara el pas cap al següent. Aquesta teoria és utilitzada (i malament) per alguns ambientalistes per dir que un alzinar és millor que una pineda o un matollar, que la protecció s’ha de centrar en les comunitats més pròximes a l’ideal (clímax), que la millor gestió és no actuar, i afegeixen que les espècies autòctones són, per definició superiors a les altres. els estudis d’impacte i les decisions tècniques porten, sovint, la marca de l’idealisme essencialista. No obstant això, les situacions reals no s’ajusten bé a aquest model. La història, la contingència i l’atzar tenen un paper rellevant: no és el mateix que primer germini una espècie que no pas que ho faci una altra, que arribin abans unes llavors o unes altres, o que l’incendi sigui a l’estiu o a l’hivern.”

Biografia del Món, de l’origen de la vida al col·lapse ecològic.

Jaume Terrades.


dilluns, 23 octubre de 2006

Tocat del bolet (IV)






Dessota els magraners

Dessota els magraners, ... s'esberla la magrana

~
Teníem brisa i agradositat

Teníem brisa i agradositat
a les cases de pedra amb gelosies
en portes i finestres. Les cortines
de randa voleiaven i el mosaic
emmirallava les falgueres verdes
en la clara penombra de les cambres.
Teníem brisa i agradositat
dessota els magraners, al fons dels patis.

Melangiosa nit de papallones
vora els fanals. Amb lentitud, la banda
interpretava Schumann, avançant
amb petits llums davant les partitures.
Després venia el cotxe,
emblemàtic i buit. Just al darrera
portaven el taüt els nois i noies
vestits d'estiu. Foscos, a poc a poc,
venia la gent gran, i un pur silenci
era el vel de la nit teixit amb música.
Un dels fills del bar Sol, el de la plaça,
no serviria més gelats d'ametlla
els capvespres d'estiu dessota els arbres.

Melangiosa nit. Distants, els llums
dels músics eren prop del cementiri.
Teníem brisa i agradositat
en tantes cases buides, i la brisa,
barrejada amb la música llunyana,
feia onejar cortines, traspassant,
clara i elemental, les gelosies.

Joan Margarit Consarnau
(Sanaüja, Segarra,1938)
~

~

~
La sesta del pagés

L'ombra acull el pagès ran la cabana.
La mà ha deixat l'arada i el magall
i l'àpat congruent i un vi de tall
fan perfecta la son que el cos demana.

És l'hora que al silenci hi ha galvana
i el vol del dia no té amagatall,
és quan dorm la rabosa i calla el gall,
l'aire pesa i s'esberla la magrana.

Només el ca fidel li fa costat,
sol al terrent amb cura treballat
i el vinyar desbrossat a torns de rella.

Dorm camperol el teu guanyat repòs,
el raïm creix, l'ametlla agafa cos,
i el sol més alt fa fresca la canella.

Pere Vives i Sarri
(Barcelona, 30 desembre 1924 - 19 octubre 2010)

~

~
~
· Fotos: · [ carlozz ] · [ tempus7 ] · [ joseptorta ] · [ Heràclit ] · [ Jordi Fosch ] ·
~

diumenge, 22 octubre de 2006

L’elegància de la magrana i del magraner


Els arbres d’Alaró.
La magrana (Punica granatum)
Madona de Sa Cabana
aixecau-vos dematí
que veureu es sol sortir
vermell com una magrana.

De magraners originals, dels que anomenaríem “bords” o “silvestres”, n’hi ha només dues espècies, la Punica protopunica de l’illa de Socotra i la Punica granatum que s’estenia des del Mediterrani a l’Himalaia. De cultivades (Pèrsia, fa 4000 anys) mitjançant selecció humana a partir de plantes a l’atzar i propagades vegetativament des d’aleshores ençà, n’hi ha moltes varietats escampades arreu del món.
Aquestes varietats tan esteses provenen de la magrana mediterrània, la Punica granatum, que és la que nosaltres coneixem. L’altra, la P. protopunica, m’ha cridat l’atenció per diverses raons: és una espècie endèmica en perill d’extinció d’una illa que fins ara desconeixia, Socotra (àrab سقطرى ) el nom de l’illa podria derivar del sànscrit Dvida Sukhadara que voldria dir alguna cosa com es ara "illa de la felicitat" o "illa feliç". Socotra és una illa de l’Oceà Índic a 300 km de la costa d’Aràbia i a uns 240 km del Cap Guardafui (Somàlia). Te uns 130 km de llarg i 40 d’ample i la superfície es de 3.579 km2. L’illa principal te uns 35.000 habitants, dels que la meitat viuen a la capital Hadibu o rodalies. L’aïllament de l’illa i el fet de que es separes del continent africà fa milions d’anys ha permès que un terç de la seva flora i fauna siguin especies autòctones que no es troben en cap altra lloc del mon. Es creu que hi ha unes 800 especies diferents a les d’altres llocs. No deixa de ser curiosa la sort que han seguit ambdues espècies de magrana, l’una estesa arreu del món, l’altre arraconada i amenaçada a una illa d’una superfície semblant a la de Mallorca.
Quan a l’expansió de la magrana que coneixem, del II tom de Les Illes a la taula, editat per el Govern Balear l’any 2003, llegim: “Els fenicis dugueren magraners a Cartago, on arrelaren esplèndidament. Les plantacions cartagineses tingueren tan bona fama que els romans es referiren a les magranes com malum punicum (poma cartaginesa). Segles després, mantenint aquesta al·lusió, el naturalista suec Linneo n’establí el nom científic: Punica granatum. Els àrabs n’impulsaren el conreu a la península Ibèrica. En el segle XV, els espanyols portaren magraners a Amèrica, on arrelaren en zones de clima subtropical”.

Com ja deveu saber hi ha les magranes dolces i les agres. Amb aquestes darreres es prepara una salsa d’origen medieval que trob publicada a la Gran Enciclopèdia de Mallorca:
Salsa de magrana
Ingredients
2 magranes agres
2 unces de sucre
1 tassonet de vi negre

canyella
2 clavells de trenta, sencers
Preparació
Després de pelar i desgranar les magranes, s’han de passar els grans per un sedàs i s’ha de recollir el suc en una cassoleta. Una vegada fet això, s’hi afegeix el sucre, el vi, la canyella i els clavells de trenta. Aleshores, s’ha de fer bullir tot plegat. Quan ha pres un bull, es treu del foc i es deixa refredar.
Aquesta salsa és bona per acompanyar tota casta de carn, especialment el capó farcit o la porcella rostida.
Quan a les seves propietats medicinals he trobat coincidència en els escrits consultats i que el pare Bonafè a la seva Flora de Mallorca destaca així: “ L’escorça de les rels, la pell de les magranes i els tels interiors són astringents i s’empren per expulsar la tènia i altres cucs intestinals; es fa un decuit de 40 a 60 grams (en més quantitat es poden produir intoxicacions), que es fa bullir en mig litre d’aigua fins que s’ha reduït a quasi la meitat, i es pren 3 vegades en l’espai d’una hora. Després es pren un purgant. Els grans de la magrana tenen propietats refrescants i vitamina C.”
Sobre a les propietats nutritives del consum de la magrana cal destacar segons resum extret de La despensa de Hipòcrates de Antonio Palomar, editorial Txalaparta, “per la seva riquesa en potassi està indicada per ajudar a baixar la tensió arterial alta. Les antocianines antioxidants i antiinflamatòries i els tanins astringents les fan indicades en processos inflamatoris crònics com la malaltia de Crohn i la colitis ulcerosa (els tanins ajuden a més a calmar les crisis de diarrea). Encara que no existeixen estudis que ho avalin, la seva riquesa en fitoestrògens podria ser indicada per a la prevenció de l’osteoporosi i tumors hormonodepenents com el càncer de mama.”
Quan a la seva reproducció es pot realitzar mitjançant esqueixos de magranes dolces. Sembla, que a gran escala s’empren els empelts de dolça sobre agre, es pot comprovar en els magraners venuts a vivers que solen treure bordalls del peu agre i que cal anar eliminant. Quan a la sembra per llavors, puc dir que ma mare n’ha fet planter amb molt èxit de la varietat “Nana”, un magraneret de cossiol que fàcilment pot semblar un bonsai. També existeixen varietats més bé ornamentals de flors dobles de color blanc, “Albaplena” o roig escarlata, “Pleniflora”.
Aplecs sobre el magraner
Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 22 d’octubre de 2006