dijous, 12 d’octubre de 2006

A l'illa remota


Quan, però, a la fi pervingué a l’illa remota,
va sortir de la mar violeta i pel ferm de la terra
caminà, fins a atènyer la gran espluga on la Nimfa
ben rullada habitava; i allí va encertar-la, que hi era.
Sobre la llar flamejava un gran foc; i es sentia l’aroma
del cedre bo d’asclar i de l’arbre d’encens que hi cremaven,
per tota l’illa. I la Nimfa era dins, cantant amb veu dolça,
mentre, corrent el teler amb l’àuria agulla, teixia.
I al voltant de l’espluga hi havia crescut una arbreda
plena d’ufana, trèmols i verns i xiprers olorosos,
i a llurs copes venien ocells d’ala llarga a jocar-se,
òlibes i esparvers i gralles de llengua estirada,
marineres, que tenen la feina entremig de les ones.
I hi prosperava també, sobre el mur de l’espluga balmada,
una parra novella, amb els seus raïms ufanosa;
i quatre fonts hi brollaven de rengle, amb una aigua molt blanca,
l’una al costat de l’altra, girant cadascuna de banda;
i a l’entorn, verdejaven uns prats mollencs de violes
i julivert, que allí, un immortal que hi vingués, s’hi hauria
embadalit mirant i hi hauria esbargit el seu ànim.


Homer
L’ODISSEA


Traslladada en versos catalans per
CARLES RIBA

Ornada amb gravats sobre fusta de
E.-C. RICART

Edicions de la Magrana 1993.


3 comentaris:

Dalva ha dit...

Joan: que céu tão triste... ou será que ele apenas reflete o sentimento que vai na alma de quem olha?

Um abraço transoceânico

Dalva-São Paulo/Brasil

Anònim ha dit...

Te n'adones que hem perdut fins i tot la Mediterrània?
O és que estic ennigulat?

Joan Vicenç ha dit...

Dalva, no em podia imaginar que aquest post deixes tan clar el meu estat d'ànim. Jaqme el que dius és fort, vol dir hem perdut fins i tot aquesta claretat que ens emparava i que no sabiem ni tan sols que existia?.
Una fota abraçada mediterrània per a tots dos.