dilluns, 16 d’octubre de 2006

Toni Cucarella


Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts


La missa es desenvolupava sense incidències, amenaçada, però, pels retrunys i les fogonades de tempesta imminent. Quan mossèn Severí va elevar el calze, de colp i volta l’amenaça es va consumar: una grapallada de gotes va arruixar els congregats i tots elevaren els esguards atemorits cap al cel insolent i intimidador. No hi va haver temps ni treva per a un altre gest: el ruixat es va desfermar tot d’una. Tothom va fugir en desbandada, buscant aixopluc dins les cases, abandonant sant Roc i el seu gos a la inclemència de la tronada. No van patir encara prou daltabaix amb l’aiguarrada, perquè a l’uníson d’una descàrrega de trons i llamps més turbulents es va abatre una virulenta pedregada i una rufagada furient. En el moment en què van veure caure pedres com ous de guatla, els hòmens s’afanyaren a tancar portes i finestres i les dones s’agemoliren per resar, perquè si allò no era la fi del món si més no el presagiava.

Simó el borratxo no pregava; ell, en companyia de Samuel Reig i Gaspar l’arrier, s’atenuaven la basarda barrejant-la amb vi, tots tres enforfoguits darrera l’estret taulell de la taverna, escoltant d’esme les oracions de Dúlia i altres dones, ben apinyades a l’entorn de mossèn Severí, la túnica i l’estola del qual, mullades de dalt a baix, regalimaven, i els escolans, amb les cotes xopes, xipollejaven en l’aigua que remullava el sòl terrer.

Ningú no va tenir esme de calcular quant de temps va durar la torbonada. Quan sentiren que el repic de la pedra havia cessat i només s’escoltava la remor d’una pluja insistent en regressió, s’atreviren a descloure portes i s’abocaren al carrer per escatir els danys de la desfeta.

Semblava que haguera nevat: el carrer i els bancals d’ametlers perduts van aparèixer tots blancs per l’abundosa pedregada. Les cadires havien estat tombades i escampades, com combatents abatuts al camp de batalla; l’altar havia quedat devastat; les plantes, arrasades. El cadafal des d’on cimejava la imatge de sant Roc s’havia ensorrat. La talla del sant Roc s’havia trencada a l’alçària de mig cos, i la fúria de les pedres n’havia picat els colors com si l’hagueren metrallat.


Rafel Sempere em va cabdellar d’anar a collir figues de la figuera de la Casa Roja. Feia molts anys que l’havien abandonada; la pintura que li donava nom s’havia encrostonat i es desfeia a trossos. A la taverna de Gaspar l’arrier la gent comentava notícies noves sobre el destí d’aquella casa que s’assolava lentament, malgrat l’esponerosa figuera que encara li oferia la seua ombra. Aquella figuera encantada on, segons Benet el gitano, quedaven retinguts els xiquets que li furtaven les figues a la vella Misèria quan habitava la Casa Roja, i on fins i tot un dia va quedar presonera la Mort i va haver de fer pacte amb la vella Misèria si volia continuar acomplint la seua inexorable comesa.


Com no havíem fet penyores, l’àvia no em va poder tornar cap pedra. Malgrat això, per seguir el costum, vaig triar un cantal de terra i el vaig sospesar. A un grapat de metres vora el camí es dreçava un garrofer de soca inabastable i tortuosa. El vaig assenyalar. Li vaig reballar la cantalada de bragueta, tal com ens havia ensenyat a disparar-les Nolo Ribes quan havia de fer recular alguna ovella que s’allunyava del ramat. La pedra va caure a plom entremig del brancatge, colpint les fulles. Una veu cavernosa, sorgida de l’interior del garrofer, va blastomar:

- Cague en Déu!


Quina lenta agonia la dels ametlers perduts

Toni Cucarella

Xàtiva 1959


1 comentari:

Anònim ha dit...

No sé d'on treus les histories, però t'aseguro que engantxent.
M'agrada, com escrius i com ho presentes.
Obrin els ulls a tothom que vulgui veure el traball del pages i les pocas recompenses.
Segueis axi.
anims.