dijous, 26 d’octubre de 2006

En Bruc


Fa uns mesos vaig anar a Tossals com faig sempre que puc. Hi havia el silenci d’una absència, la den Bruc. Ja no hi era.

Com ha de ser amb un bon ca de bestiar, va ser ben ensenyat per en Joan Salom fins que se’n va anar a navegar per Cabrera i el va deixar sense amo. Llavors jo me’n vaig aprofitar i el me’n duia quan anava a voltar per Tossals. Ell esperava tot inquiet i excitat un signe meu per partir. Quan érem ja pel mig només calia parlar-li perquè m’entengués, no era necessari fer-ho gaire fort, tot d’una sabia el que jo volia. El seu instint el portava a seguir el rastre embriagador de les olors de les cabres salvatges. En Bruc era jove i jo l’esperonava qualque vegada perquè les encalças. Ho feia una estona entre les roques d’arestes i càrritx d’aquells paratges. Tornava cansat i satisfet.

Record que sempre que trobàvem aigua, fos al Prat o a la pica del pou de sa Coma, en Bruc no ho dubtava i es banyava amb delit. Fos estiu o fos hivern.

Algunes malalties de les que se’n va sortir el varen anar afeblint. Un dia que el me’n volia dur altra volta per la muntanya ja no va voler venir. Feia uns mesos jo mateix l’havia hagut d’ajudar a sortir del torrent del Prat on ens havíem enfonyat per cercar llavors d’acer i terebintus.

Serà molt difícil tornar tenir l’oportunitat d’anar amb tant bona companyia. De l’emoció del meu cor allarg ara la ma per acaronar-li amb copets seguits el seu gros cap negre. I el sento molt a prop de mi.

1 comentari:

muralla ha dit...

Ara serà al cel amb el meu Drac, molt semblant a ell...
Són uns éssers maravellosos que saben com ningú fer-nos companyia.
Una abraçada.