dilluns, 30 d’octubre de 2006

L’accessió de les pomeres de Kazakhstan


Els arbres d’Alaró

La pomera
(Malus domestica) (I)


De Los Damunt a ses Quarterades hi anava amb sa madona de Son Guitard quan jo era nin. Era un caminoi públic que avui ja no ho és per deixadesa i irresponsabilitat municipal. Aquest camí sortia del carrer son Ros cap a sa Serreta, Son Ferrer fins arribar al camí de Sa Teulera que mena a Santa Maria. Ses Quarterades, de terra argilosa, capa freàtica alta i on a l’hivern s’hi emmagatzema aire fred en els dies d’inversions tèrmiques, sempre hi han anat bé les pomeres. Sovint madò Magdalena agafava una poma, l’hem donava a tastar, i sempre me’n demanava l’opinió sobre quin tal gust tenia, si era aspre, dolça, àcida, sense gust... Quan al cap d’una estona en pelava un altra repetia la mateixa pregunta, malgrat la poma fos del mateix arbre, talment esdevenia quan érem a la cuina o al corral de casa seva. Ella sabia o devia pensar que dues pomes d’una mateixa pomera poden tenir gusts diferents, malgrat ser de la mateixa raça, i jo ho crec. Sa madona de Son Guitard tenia els cabells blanquíssims i els ulls molt blaus. Era molt creient i un poc curandera.

Al cap dels anys quan ens és tan mal de fer tastar i distingir el sabor d’una poma d’una altra me n’adon de la diversitat perduda. La pomera (Malus domestica) va ser creada per la mà de l’home, és a dir mitjançant seleccions i cultius antiquíssims que es remunten, diuen, a fa uns 15.000 anys. Les pomeres bordes, que són les mares de les cultivades ara, eren i són la Malus sylvestris subsp. mitis, Malus dasphylla i Malus praecox. Però sembla haver una precursora important, la Malus sieversii, de les regions del Kazakhstan, antiga república soviètica de l’Àsia Central. És en aquestes contrades tan perdudes on el Servei d’Investigació Agrícola (ARS) del Departament d’Agricultura dels Estats Units d’Amèrica (USDA per les seves sigles en anglès) hi va patrocinar durant els anys noranta unes excursions per tal de recollir material genètic, empelts i patrons de pomeres silvestres. L’objectiu és revolucionar amb aquests materials el sector de les pomes als EUA amb la producció de pomes domèstiques populars resistents a malalties i fongs destructius. Els científics varen tornar amb 949 accessions de pomeres d’Àsia Central. Cercant al diccionari el significat de la paraula accessió, em trob, entre d’altres, amb la següent descripció: “Dret que té el propietari d’una cosa de fer seu tot el que aquesta produeix i tot el que li és incorporat naturalment o artificialment.” Els científics estan impressionats amb aquestes accessions col·lectades a Kazak de l’arbre Malus sieversii, sobretot perquè demostren una resistència significativa a la sarna de la pomera així com al foc bacterià. Les pomeres són altament resistents a Phytophtora cactorum i Rhizoctonia solani. També descobriren gens que les permet adaptar-se a les regions muntanyoses, quasi desèrtiques, i a àrees molt fredes i seques. És a dir un vertader tresor genètic de la humanitat. O no?

Malus sieversii

Sense jo ser-ne gens expert crec que la feina de crear varietats resistents o capaces d’adaptar-se a indrets ingrats es va fer fa molts d’anys, però probablement s’ha perduda enfront de cultivars de bon aspecte que dominen el mercat: Golden delicious, Red Delicious, Starking, Bellesa de Roma, Starkrimson, Granny Smith, Verd Donzella, Gala, Reineta, Fuji i moltes d’altres de bon aspecte i amb noms per l’estil. En realitat n’hi ha més de mil espècies diferents de pomes, però la diversitat s’ha reduïda notablement enfront de la producció en massa i la legislació moderna que l’empara. Encara que vos podria remetre al Diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover-Moll, no em puc estar de fer un llistat de les pomes de casa nostra, dels Països Catalans, que es podien menjar de cap a cap d’any i que podien créixer a qualsevol indret segons la raça. He trobat que hi ha moltes varietats originàries de Menorca, he pensat si no seria per influència de l’ocupació britànica de l’illa.

Poma agostenca (València) o poma d’agost (Urgell). Poma agre-dolça: setembre, bones per guardar (Alcoi). Poma balera: groga dolça (Llucena). Poma bausana: gairebé hivernenca (Mallorca). Poma blanca: poma de Sant Joan. Poma bleda: grossota, verdosa, fluixa com segó, poc saborosa (Mall.). Poma boia (Mall.). Poma borda: es fa pels boscos (Pobla de Lillet). Poma bordenca (Valldemossa). Poma bordissenca: la del pomer bord, que sempre és agra i petita, poma boscana. Poma bruta o de Na Bruta (Migjorn gran). Poma camosa o camosina: olor i gusts molt agradables. Poma campanera: es diu de les pomes que es crien a llocs que no es reguen (Manacor). Poma capçana: madura al setembre i es pot guardar molta estona (Menorca). Poma codonya: octubre, novembre (Mall.). Poma comare: groga, llargaruda i dolça (Llucena). Poma daniela: fi de juliol i dins l’agost (Mall.). Poma de cabell d’àngel: agost (Valldemossa). Poma de calçó: petita, color terrós, bastant bona i es guarda en l’hivern (Falset). Poma de capoll llarg (Manacor). Poma de cor d’aigua o poma de cor gelat: és la que per dintre té porcions un poc translúcides, semblants a aigua gelada (Mall.). Poma de coure: tardana, es guarda molta estona (Men.). Poma de cul de ciri: llargaruda, groga, bona, octubre (Solsona). Poma de cul de matxo: és bona, però es podreix en l’arbre mateix si no la cullen de bona hora (Maó). Poma de flor de nespra: petita, verdenca i vermellosa, aplanada, bona, i madura per l’octubre (Castelló, Gandia). Poma de foc: ben vermella, la solen coure (Men.). Poma de gel: és verda, i en venir l’octubre pren un color que li dóna aparença de gel (Ribagorça). Poma de gerrot (Pego). Poma de glaça (Balaguer, Priorat, Camp de Tarragona). Poma de la gaia (Bonansa, Pont de Suert). Poma de l’agre-dolç: madura per sant Joan (Xàtiva-Gandia). Poma de la Mare de Déu: és blanca, grossa, boníssima i madura devers el setembre (Men.). Poma de la rosa: primerenca (Manacor). Poma de la senyora: grossa i bona, de forma lletja perquè és planera, bonyarruda, do color groc amb pics negrencs, madura a l’agost (Mall.). Poma del Bon Jesús: verdosa, aspre, molt bona. Poma del carà: molt fluixa, aspreta i molt bona (Men.) Poma del ciri: és llarguera, de color groc blanquinós, mitjancera, molt bona i madura per l’octubre i novembre. Poma del Jesús: es conserva molts mesos (Llucena). Poma del mas (Bonansa). Poma del paradís (Valldemossa). Poma del sucre: boníssima (Llucmajor). Poma del volant (Vinaròs). Poma de morro de llebre: poma d’estiu (Santa Coloma de Queralt). Poma de morro de vedell (Bagà, Pobla de Lillet). Poma de mos (Rupit). Poma de Na Polida: grossa i polida, però no gaire bona (Maó). Poma d’En Kane: madura per Sant Bartomeu (Maó, Migjorn-Gran, Ferreries). Poma de pinyol (Men.). Poma de randa: produïda per una pomera molt petita (Mall.). Poma de randa dolça: és molt dolça i abundant (Men.). Poma de roda de carro (Inca). Poma de sang de bou (Solsona). Poma de sang de llebre: vermell intens (Pobla de L.). Poma de Santa Catalina (Men.). Poma de santa Magdalena: madura pel juliol (Camp de Tarr.). Poma de sant Bernat (Pont de S.). Poma de sant Joan: molt blanquinosa (or., occ., bal.), una altra que és molt vermella (Xàtiva). Poma de sant Nofre: (Men.). Poma d’Es Canyar: és verda amb una rosa a un costat, boníssima, dolça, tardana; procedeix de la possessió Es Canyar (Valldemossa). Poma de serena: (Xàtiva). Poma desmorruda: la cullen per octubre, però el temps bo per a menjar-la és el febrer (Pont de S.). Poma d’estiu (Sueca, Cullera). Poma d’estova (Pont de S.). Poma de vidre (Maó). Poma d’hivern (Sta. Col. de Q.) Poma dolça d’hivern (Cullera). Poma dolceta (Sueca). Poma donzelleta (Manacor). Poma encarnada de Reus: vermella, molt bonica i fina (Cast.). Poma amb randa: madura pel maig (Men.). Poma fadrina o fadrineta (Mall.). Poma farinosa (Pallars) hi ha una altra varietat (Gandia). Poma ferrandella: de Son Ferrandell (Valldemossa). Poma fogassa: és grossa, aplanada com una fogassa de formatge (Mancor). Poma formatgera: de color cendrós, un poc agrenca (Falset). Poma gavatxa: varietat no gaire bona (Bonansa). Poma gelada (Trempt) hi ha una altra varietat (Maestrat, Llucena, Xàtiva). Poma glaçada (Sta. Col. de Q.). Poma gomosa (Falset). Poma guiema: mitjancera, dura, sense àcid, vermella, amb la flor profunda, es conserva fins a Nadal (Valldemossa). Poma idel (Mall.). Poma jaumesa: la cullen per Sant Miquel (Pont de S.). Poma jesusa: (Manacor). Poma maçanilla (Men.). Poma marinera (Mall.). Poma morada: molt fina de gust (Pont de S.). Poma moscatells: és de sabor d’aiguardent (Mancor). Poma mosquina: verda o vermella, molt petita, no comestible per a les persones, les donen als porcs (Bonansa, Pont de S.). Poma mostatxa (Mancor). Poma nespla (Mall.). Poma niala: és planera, groguenca, fluixa, molt dolça (Mall.). Poma nespra: molt bona (Falset). Poma olivara: és dura, lluenta, molt bona (Men.). Poma pera: madura pel juliol (Camp de Tarr., Priorat, Tortosa). Poma ramuda (Pobla de L.). Poma rave (Mall.). Poma reial: madura entre els mesos de juny i agost (Men.). Poma reineta: madura devers Sant Jaume (Men.). Poma reneta (Mall.). Poma renega (Manacor). Poma Ribes (Mall.). Poma roberta (Men.). Poma roieta (Bonansa). Poma roqueta: varietat especialment aspra (Cast.) Poma servassa, o d’en Servà, o del diable fort: tardana, dura, molt aspra (Men.). Poma sirga (Val.) Poma xirga (Bal.). Poma terra (Conflent). Poma valenciana (Mall.)...


Aplecs sobre la pomera

Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 30 d’octubre de 2006

5 comentaris:

Rafel Mas ha dit...

Hola Joan,
la pomera nana de la que et vaig parlar i mostrar a son Pax fa unes pomes com les de les fotografies primera i darrera del teu aplec sobre la pomera. Saps de quina casta es diuen?.
Salut!
Rafel Mas

Joan Vicenç ha dit...

Aquestes pomes són de ca nostra, sempre hi he vist la pomera i, efectivament, es tracta d'una pomera petita que no creix més amunt d'un metre i mig. Em sap greu no saber el nom de la casta, però no ens rendirem. Consultaré bibliografia més específica. Salut.
JV

Anònim ha dit...

Impressionant l'article, molt bo. M'ha fet recordar els temps d'estudiant, quan anava a collir poma a Fornells, prop de Girona. Quin fart de menjar-ne ! Hi havia un rengle excepcional, amb unes pomes petites, vermelles amb el cor fosc com de mel...

ja li tinc nom a la vostra pomera:
Malus paxensis var.nana "Mas-Lillo"

Joan Vicenç ha dit...

paxensis?

var.nana"Mas-Lillo-anonymous"

Joan Vicenç ha dit...

ah, paxensis de son Pax, ja ho entenc. ha ha ha. Salut gent. JV