Els guanxes el veren néixer

Pinus canariensis, el foc no pot amb ell

A principis de maig me'n vaig anar a Tenerife a fer una vega de natura, si, tal com sona, fer una vega, pegar una panxada de vida encara en estat pur. Em féia falta per a carregar les piles de la meva ment, ànima, esperit o com ho volgueu anomenar. Les meves reserves d'esperança estaven a baix de tot.

Magestuós pí canari que em vaig trobar de sobte passejant per dins un exuberant bosc de Laurisilva. Caminava capbaix mirant les petites falgueres del sotabosc i de cop es va enfosquir l'escassa llum filtrada per les capçades dels Erica arborea gegantins. Això em va sorprendre i vaig aixecar la mirada per a saber-ne la causa. Em trobava a menys de tres metres de la soca del pí i no me n'havia adonat. Les primeres mil.lèssimes de segon vaig tenir la impressió de trobar-me davant un gegant ciclopi i quasi em vaig assustar. Estava molt fosc davall la inmensa capçada d'aquell pinarro disforjo i les seves branques com llargs braços ascendents em féren feredat. Si ampliau la foto amb un doble clic veureu que no exager gens. La vaig haver de fer amb flash i no s'aprecia la fosca d'aquest bosc meravellós que es troba a uns 1.800 msnm a la falda del cràter del Teide. Un poc a ull li vaig calcular una gruixa de soca d'un metre i mig i una altària de l'arbre d'uns 20 metres.

Per sort a molts llocs queden encara petits reductes de natura salvatge sense corrompre, sense humanitzar, sense destruir. Aquests petits paradisos són els meus destins predilectes a l'hora de viatjar. No m'interessen els museus plens de coses mortes o inertes, ni les ciutats, ni les grans obres arquitectòniques.

La disposició tan ascendent de les branques principals fa pensar que el pí va néixer a davall les capçades d'altres pins i per a aconseguir el màxim de llum va haver de creixer amb les branques verticals cap amunt. Li vaig voler fer una foto d'enfora però no vaig poder. El bosc era massa espès. Davant aquella meravella de la natura no vaig poder evitar pensar que tal vegada els guanxes el veren néixer i que els seus esperits estaven allà mateix. La pau que es respirava davall la seva capçada esponerosa es podia quasi tocar, se sentia, es notava. El seu tronc em va atreure com un imant i us assegur que irradiava una extranya energia que asserenava l'esperit.

Els guanxes berebers, feliços fins aleshores a les seves estimades illes volcàniques, sofriren un atac despietat i aniquilador fa uns quants segles. La soberbia i la cobdícia dels europeus que consideraven els nadius i/ò aborigens de la resta de la Terra com éssers inferiors, salvatges, no humans, o sigui, animals sense drets i sense ànima, els va portar a robar-los la vida, la cultura, la llengua i les terres en nom i amb la benedicció dels seus déus i els seus reis. Els pocs nadius que sobrevisqueren a les matances fóren denigrats a l'estatus d'esclaus a la seva pròpia terra i obligats a "convertir-se" a la religió dels genocides. Els illencs canaris actuals són una barreja esquizofrènica entre genocides i massacrats. A molts d'ells es perceb la fesomia bereber dels seus avantpassats guanxes.

Bellíssima escorça del pí canari amb una gruixa considerable i una composició ignífuga que impideix que el foc cremi el tronc i les branques més gruixades, de manera que després d'un foc devastador els pins canaris rebroten de bell nou directament de la soca i les branques. Al món només hi ha cinc pins amb capacitat de rebrot, tots ells d'ambients subtropicals: els americans Pinus leiophylla, Pinus echinata i Pinus rigida, l'asiàtic Pinus merkusii i el macaronèsic Pinus canariensis. El seu secret és l'existència de cercles de teixit meristemàtic davall l'escorça capaç de generar gemmes noves.

Una altra curiositat del pí canari, un vertader fòssil vivent del Juràsic, són les seves fulles amb tres acícules. Cap altre pí d'Europa i Àfrica té les fulles com el canari. Tots tenen només dues acícules a les seves fulles. El pí amb tres acícules més proper es troba a l'Himàlaia, el Pinus roxburghii. Això fa pensar que el seu origen és antiguíssim.

De fet s'han trobat fòssils de pins similars a Europa, des d'on segurament varen colonitzar les Illes Canàries després del seu naixement enmig de l'Oceà Atlàntic per successives erupcions volcàniques. Les glaciacions varen extingir els exemplars europeus i només quedaren a les Canàries, gràcies al seu benèvol clima subtropical.

El Teide nevat en plè mes de maig. A les seves faldes hi creix una exuberant vegetació antediluviana plena d'endemismes únics. Al cim damunt la lava recent de les darreres erupcions només hi creixen herbes i arbustos, com el meravellós Tajinaste rojo, Echium wildpretii subsp. wildpretii.

Baixant un poc dominen els inmensos pinars de Pinus canariensis, més adaptats al clima subalpí. Més avall els pinars van sent substituïts pels boscos de Laurisilva macaronèsica, que reben la humitat de la brisa marina i la condensen a les seves fulles, degotant una aigua dolcíssima que rega la gruixada capa de fullaraca que actúa com una esponja i permet l'existència d´aquesta exultant vegetació paradisíaca. Un poc més avall la Laurisilva és substituïda pel Faial-brezal format per arbres i arbustos més baixos i més resistents a la sequera. I finalment abaix del tot aprop de la mar hi ha una vegetació quasi predesèrtica formada per plantes molt resistents a la sequera i a la forta insolació, l'anomenat Tabaibal-cardonal, amb les lletreres carnoses com a plantes més representatives.