dimarts, 3 d’agost de 2010

Una palla mental sobre el Ginjoler

Estratègia defensiva front a herbívors

Cercava un sinònim culte per palla mental, però només vaig trobar << Hipòtesi o Especulació no fonamentada que és producte de la imaginació o la fantasia d’una persona >>. Realment, quan un emet una hipòtesi, sospita ja dels resultats d’uns experiments o comprovacions, encara que després potser aquests no s’accompleixin. El fonament d’aquestes hipòtesis són observacions prèvies o indicis que condueixen a aventurar aquestes possibilitats. On vull anar a parar? Doncs, que em quedo amb palla mental, no he trobat res que defineixi millor unes observacions que he fet sobre el ginjoler (Ziziphus jujuba) i que m’he estat rumiant..

Qualssevol persona que tengui sembrat un ginjoler a l’hort o a la finca, haurà observat com any rere any una munió de petits ginjolers neixen i creixen molt ràpidament prop del seu progenitor. Aquests plançons creixen molt aviat i en poc temps agafen bon port. Si un s’hi fixa una mica més veurà que alguns d’aquests fillons són producte de la germinació de pinyols dels gínjols produïts per l’arbre mare/pare, però d’altres provenen de l’aparició en superfície d’arrels de l’adult que en ser ferides (per exemple mitjançant una llaurada amb fressadora) brosten, donant lloc a un exemplar. Sembla una invasió alienígena, com els Gremlins aquells. L’aparició d’aquestes plàntules sembla a primera vista aleatòria, i de fet crec que així és, però arriba a agafar una densitat tal, que si deixam que la natura segueixi el seu camí, aviat ens serà impossible arribar a l’individu adult, al manco sense endur-se’n un bon grapat d’espinades. Els cercles concèntrics de “corones de Crist” de joves de diferents generacions, formen barreres consecutives, que s’han de foradar si es vol arribar al nucli.

Les espines dels més joves, els que fan pocs centímetres, són primes i no punxen gaire, encara no estan endurides, lignificades. És per això que aquestes plàntules semblen dèbils i indefenses front a herbívors. Al poc temps, quan l’arbre te prop de mig metre, les espines ja estan endurides i són corbades i penetrants. Quina explicació podria tenir el fet de que la plàntula com més petita és, més indefensa? Se m’ocorre a priori, divagar en que els exemplars joves podrien contenir alguna substància tòxica, un alcaloide, que protegeixi davant el fet de tenir poques armes físiques. No en diu res el Dioscòrides i la fulla de ginjoler s’empra de forma popular com a farratge. Així doncs, els arbres joves de talla mitja són els que porten les espines més fabuloses.

Els arbres adults i de port elevat, perden poc a poc les espines, que de cada vegada es fan més rares. Potser l’arbre és conscient que pocs herbívors poden tenir accés ja a les seves fulles i elimina el sistema de protecció físic. Així degué evolucionar a les seves àrees d’origen, sud i est d’Àsia, davant la presència d’antílops, cérvols i elefants asiàtics.

Em faig el següent esquema mental:

Rebroll/Plàntula >> Talla baixa >> evitar herbívors >> Sense espines/Amb alcaloids

Arbret >>>>>>>>> Talla mitjana >> evitar herbívors >> Amb espines

Arbre >>>>>>>>>> Sense espines >> evitar herbívors >> Talla elevada

I em quedo tan panxo.

Res més que una hipòtesi, fonamentada només en observacions fetes directament al camp. Com ja vos deia en començar, només un grapat de xispes neuronals emprades en l’operació. No crec que sigui la darrera vegada que li doni voltes...

Rafel Mas, Búger 2 d’agost de 2010

9 comentaris:

Eli ha dit...

Més contenta que un gínjol!! I això mateix acabo de penjar al meu blog, amb una foto que vaig fer fa un parell de setmanes d'un ginjoler!
Quina casualitat!!! ;-D

Rafel Mas ha dit...

Eli, si que és una divertida coincidència! Quina gràcia!
M'ha agradat el teu blog, gràcies!
salut!

Joan Vicenç ha dit...

Potser Rafel els teus ginjolers viuen massa bé i amb tant bona terra i vigor no tenen esment en créixer amb les defenses que en altres circumstàncies, les climàciques potser, els caldrien.
Que les fulles siguin tòxiques caldria demostrar-ho. Jo no ho crec. Has provat de donar-ne per menjar a qualque ovella o somera? No passis ànsia si són tòxiques ho detectaran tot d'una: a la planta li interessa més avisar que matar. Mira el que vaig escriure sobre el ginjoler als "arbres d'Alaró":

Quin és l’origen geogràfic del ginjoler mare o del ginjoler bord? Cert és que existeixen diverses espècies i varietats que poden ser unes 40 a la zona del mediterrani occidental i nord d’Àfrica. Aquesta de la que parlam, la que té origen i ús antropogènic és el Ziziphus jujuba o el similar Ziziphus vulgaris. El que sí que m’ha sorprès a l’hora de trobar informació sobre el ginjoler ha estat la diversitat d’opinions quan al seu origen. Per exemple, l’herbari virtual de la UIB el situa a la Xina i fins i tot ens informa que a aquell país les fulles s’han emprat per alimentar un cuc de seda. En canvi la Wikipedia diu que és originari del nord d’Àfrica i Síria i que fou posteriorment introduït a la Xina, on es coneix de fa més de quatre mil anys. A la vegada he trobat informació on referint-se al Ziziphus lotus ens indica que “algunes autoritats la senyalen com espècie independent, però el seu nom científic és qüestionable”, es tractaria per tant de la mateixa espècie? “l’original”?. Val a dir que aquesta darrera és un representant important de la vegetació potencial i climàcica de les comarques més àrides del Sudest de la Península Ibèrica i nord d’Àfrica. Es tracta d’una espècie xeròfita de fulles petites un tant esclerofil·les, amb desenvolupament radicular central potent, que pot arribar a aprofundir 60 metres, però també preparada per aprofitar l’aigua superficial amb arrels laterals. Té espines per fer front als herbívors. Molt calcícola, dona empara a altres espècies, algunes d’elles conegudes per nosaltres com l’Anagyris foetida (garrover del dimoni), Asparagus albus, Rhamnus oleoides sub. angustifolia, Ruta montana... Prou interessant i a la vegada sembla un poc rar que no la trobem també a les nostres illes.
Va ser potser que les llavors del ginjoler varen viatjar fins a la Xina i allà en varen crear varietats que posteriorment tornaren cap aquí? (...)"

ps ha dit...

Cinema mental?

Adam ha dit...

Jo tinc dos ginjolers plantats a casa, i no neixen fillets al voltant de l'arbre adult, així que m'ha sorprés aquesta carta.
Com és que no em passa a mi?
Jo visc a Manlleu, osona.
adam.

Rafel Mas ha dit...

PS. gràcies pel sinònim, en se de fer-me pel·lícules mentals però tampoc m'acaba d'encaixar, em quedo amb el barroer que he emprat.

Adam:
Potser els teus ginjolers no han fruitat encara? i no hi ha llavors escampades i a dins la terra? No ho se.
Si no fereixes les arrels supòps que és més difícil que surtin jovenets de rebroll. En tot cas, jo no cridaria el mal temps ;))
salut!

Eva B. ha dit...

Informo que a la última revista Caramella número 24, revista de cultura i música popular, que ha sortit, hi ha un article que parla del ginjoler. L'autor de l'article és en Cesc Sans i ens fa una bonica descripció de l'arbre i els ritus sobre aquest. També el relaciona amb l'art i la música fins a tal punt que l'anomena l'arbre de la música.
Després de llegir aquest article, he entrat a internet i m'he trobat amb l'agradable sorpresa del vostre bloc.
Si voleu informació de Caramella us en puc donar. Val la pena.

Rafel Mas ha dit...

Hola Eva B.
fa poc que se m'ha mort un ginjoler d'una gruixa considerable i he pensat d'amarar la fusta dins d'un safareig durant 2 anys i després anar a veure un Luthier per si en pot fer un o dos flabiols. A Mallorca hi ha molta de tradició de fer-ne instruments de la seva fusta.
Si ens pots fer arribar l'article de Caramella, serà fantàstic (en pdf o així)
Salut i gràcies!

deVerd ha dit...

La nomenclatura diu que ginjoler en català és el Ziziphus jujuba en llatí, de la família de les Ramnàcies.

Segons Pañella (llibre: Las plantas de jardín cultivadas en España) és originari de la zona mediterrània, en canvi segons Font i Quer (a El Dioscórides Renovado) podria ser originari del nord de la Xina, només que segons ell es cultivaria a la zona meditarrània des de temps antics. Per tant l'origen d'aquest arbre és incert com l'origen de l'olivera o el llaurer.

Us recomano el llibre de Font i Quer ja que a més de cercar l'origen dóna l'us que se'n feia de la planta en qüestió. En el cas del gínjols, el fruit, diu que és laxant.

Espero que la informació serveixi.