És ara que esqueixen els garrovers...

Converses al bater de sol

Un migdia de juliol, un sol de justícia, i nosaltres enlloc de ser a vorera de mar, li estrenyem cap al bosc, cercant la fresca de l’alzinar. Pel camí trobam en Llorenç, pagès de la finca des de fa cinc anys. Retura el tractor i atura el motor quan veu que el saludam. Diu: “quan he vist que deieu bon dia, i tan morenets, dic, aquests són mallorquins!...”. Començam a conversar, en un d’aquest diàlegs-monòleg on pren la veu cantant el pagès. Li coment que trob que la finca està ben arreglada, llaurada, els arbres podats, els sementers espedregats...contesta que li agrada que estigui així i que li agradaria que se mantengui però ell no arriba per tot, que quan és a un cap ja pot començar per l’altre. Conta que és de sa Pobla, casat a Campanet i s’interessa per veure si som d’aprop o si som “llonguets”. Ens senyala els garrovers i diu que “van massa bons”, duen massa ramera, i que és ara quan els garrovers esqueixen. Segons la seva opinió ara haurien de menester una bona esporgada (s'haurien d'arreglar), llevar-los pes, però ell tot sol no arriba, haurien de ser un parell. Ens diu, obrint els ulls, que no fa molt va passar per davall d’un garrover amb uns bons cimalarros, i just quan acabava de passar el cul del tractor, va sentir una forta remor d’esqueix i diu que si aquell cimal l’entepina, no ho conta. I ens explica perquè passa això (la seva versió): és ara que l’arbre va més esponerós, que te molta de fulla, i els troncs i les branques estan ben plens d’aigua (enguany ha plogut molt), a tot això s’ha d’afegir el pes de les garroves verdes (enguany van ben carregats). “No és estrany que esqueixin ara a l’estiu”, aclareix. A l’hivern potser fa més ventades, però els troncs no estan tan turgents i són una mica més resistents, no esqueixen de la mateixa forma.

Segons diuen les dites, els garrovers “un els sembra pels seus néts” i també que “els poda el vent”. Als garrovers els segueixen les partions de les finques del redol, les ovelles i el baix preu de la patata poblera, les subvencions i on arribarà a acabar el camp. Després d’aquestes darreres reflexions, mantenim un minut de silenci.

“Be idò, ara ja ens coneixem!”, ens acomiadam desitjant-nos salut.

Rafel Mas, 17 d’agost de 2010

P.S. En el moment d’acabar de redactar aquest escrit les garroves a segons quins indrets ja són ben madures i seques, i ja es veuen sacs bens plens arrevatats a les soques.