"El Sistema" contra la Diversitat
El dibuix a tinta que apareix a la portada, il·luminat amb els colors de la vida que retrata, ens mostra a uns comuners, indígenes, camperols, llibertaris, custodis de sabers, recol·lectors de cultius, fruits, niguls, torrents i fonts, guardes del bosc, el sòl i la comunitat, treballant junts, en la variada exuberància dels seus camps de feina que són horts, perquè només així les comunitats de tot allò viu es criaven mútuament amb les comunitats humanes.
La seva principal ensenyança, la que ens llança a la cara amb la delicadesa i la força de que són capaços, és que conviure en respecte mutu és possible, que la vida i la cultura es reforcen mútuament, que la sobirania alimentaria, l'autogovern, la convivència, l'autogestió, són eines indispensables per inaugurar un futur viable ara mateix, sempre que la justícia i la cura siguin la manera. Són tan impecables aquests arguments de pobles i comunitats, (i dels barris urbans hereus de les seves tradicions), que n'hi hauria d'haver prou per a decidir el futur de la humanitat. Són arguments que ens qüestionen des de les accions, les cures, les feines, els respectes, l'atenció a diferents cicles i subtileses, i per sí sols podrien ser prou per a fer-nos entendre cap on anar, diguem que amb el seu exemple.
Però el món està capficat en enganys i il·lusions de molts tipus. Amb la crisi financera, alimentaria, energètica, climàtica, laboral, sofrim també una crisi de la legalitat, és a dir, dels instruments per alleugerir la convivència. És una crisi d'allò que coneixem com a pacte social. A nivell mundial, nacional, local. És una crisi d'allò jurídic, i d'això que la gent invoca com a dret.
Avui existeix un gran nombre de persones per a qui la llei no te molta credibilitat. Primer que res perquè aquesta es viola cada dia. I molta gent es ressent de l'enorme impunitat d'aquests actes directes odiosos (de transgressions d'immens dany com la despulla, devastació, destrucció total, l'enviliment i l'assassinat) o de irresponsabilitats i omissions criminals. Altres molts senten, amb raó, que la llei és insuficient, i si no insuficient, retallada, i que les seves exigències i aspiracions no són reconegudes com a dret o que els seus drets no estan plasmats.
Hi ha ara també una consciència més i més clara que gran part de la institucionalització jurídica dels Estats està encaminada a l'aprovació i la posada en efecte de lleis francament nocives, que atempten directament contra moltes de les més vitals estratègies de la humanitat. Tals lleis es van ordint en teixits legals més enxarxats, que es recolzen uns en altres, que al final resulten un gran paquet legal que no deixa espais perquè la gent es pugui defensar, per les vies institucionals, de les disposicions expresses de les Constitucions nacionals i d'infinitat de lleis, normes, regulacions, reglaments, registres, certificats, “principis”, que obren espai a les corporacions i a la seva concepció industrial per a seguir fent negocis de la manera i en l'extensió que més els convengui sense que hi hagi cap conseqüència que es contravingui amb els seus interessos.
Per si això no fora abastament, a tot el món, juntament amb les corporacions, els aparells financers i els organismes internacionals, els mateixos Estats treballen per esfondrar els seus aparells jurídics per a crear-ne uns altres que puguin invocar-se per sobre o per els forats de les institucionalitzacions pròpies de cada nació, i l'ambient del comerç, la cooperació tècnica, la comunicació, l'educació, la salut i infinitat d'aspectes de la vida s'omplen de tractats i acords internacionals bilaterals o multi laterals que estan tornant a inventar l'univers de les normes per fer-les més al modo dels negociadors i els seus clients i menys al modo de la població que cerca reconèixer-se en el seu marc legal
Com si això no fora abastament, a molts països, la delinqüència organitzada està imposant per la força, condicions i disposicions a la seva voluntat i arbitri i comença a ser un sistema al que ja no es pot anomenar paral·lel. En molts països a aquest sistema delictiu la gent amb befa ferida l'anomena “el sistema”.
I com poden fluir les comunitats i els individus amb aspiracions de justícia en aquesta espessa legalitat que sembla negar-los existència, importància, incumbència i possibilitat de recórrer a la legalitat per a fer-se escoltar?
Les potestats ancestrals, anteriors a les lleis, no les reconeixen amb facilitat els Estats (com en el cas dels pobles en aïllament voluntari) o es violen acords de respectar aquestes potestats amb tan sòls la signatura d'una corporació interessada en lucrar amb els seus recursos.
Més i més àmbits comuns es fragmenten, es segresten, es privatitzen, es confinen. Es criminalitzen les estratègies més complexes i valuoses de la humanitat (com és la producció independent d'aliments -propis o per a mercats locals-, com és l'intercanvi de llavors amb els seus sabers associats, i per torna tota la vida i visió de cultivadors que és crucial per a un futur.)
Es criminalitzen també que els pobles i les comunitats exigeixin els seus drets, defensin els seus territoris i la seva vida íntegra, que protestin per despulles, devastacions i danys a qualsevol nivell, competència o assumpte.
Davant aquest panorama tan enrevessat, la reflexió en pos de cartes de drets indígenes, drets camperols, o de l'agricultor, del dret a l'alimentació, a la salut, a l'educació o a un ambient sa, no pot pensar-se aïlladament. Ha de considerar per força totes aquestes contradiccions per entendre l'espès món jurídic on estam ficats, sabent molt bé que les institucions no són la gent.
Que a les comunitats, en els pobles, la gent va entenent que els seus principis senzills de convivència (tan menyspreats per a moltes persones a les grans ciutats) segueixen sent amples, pertinents, valuosos. Que no és una idealització la seva aposta per valorar la socialització amb altres, per tornar-li valor a la paraula i a les accions pròpies, per estendre un pont entre paraules, accions i conseqüències en un pacte social cultivat en comú. Malgrat la violència i posicions contraries que hi pugui haver, aquesta aposta per al paraula tornarà una altra vegada a donar-li pes a una saviesa d'abans, actualitzant-la per entendre i tenir en compte els horitzons actuals, sempre que tengui el batec de la justícia en el cor i el cap.
Hi ha una nova consciència que va creixent: la visió camperola moltes vegades indígena que exerceixen els pobles, és vigent. I posa en evidència les contradiccions de l'impositiu sistema corporatiu-industrial-financer i la seva impertinència, e´s a dir, la seva escassa eficàcia i la seva enorme injustícia.
Quan més adquireixen consciència els pobles de l'horitzó complet d'avui, de la negació de drets, del nociu de moltes normes i de la impunitat que anul·la la possible acció de lleis potencialment bones, els pobles i comunitats aixequen les seves eines i el seu bagatge, per emprendre el seu propi camí amb una paradoxa a la ma: saben que estan sols davant la llei, però saben que estan junts, en la justícia, amb molts altres en les mateixes condicions.
La seva principal ensenyança, la que ens llança a la cara amb la delicadesa i la força de que són capaços, és que conviure en respecte mutu és possible, que la vida i la cultura es reforcen mútuament, que la sobirania alimentaria, l'autogovern, la convivència, l'autogestió, són eines indispensables per inaugurar un futur viable ara mateix, sempre que la justícia i la cura siguin la manera. Són tan impecables aquests arguments de pobles i comunitats, (i dels barris urbans hereus de les seves tradicions), que n'hi hauria d'haver prou per a decidir el futur de la humanitat. Són arguments que ens qüestionen des de les accions, les cures, les feines, els respectes, l'atenció a diferents cicles i subtileses, i per sí sols podrien ser prou per a fer-nos entendre cap on anar, diguem que amb el seu exemple.
Però el món està capficat en enganys i il·lusions de molts tipus. Amb la crisi financera, alimentaria, energètica, climàtica, laboral, sofrim també una crisi de la legalitat, és a dir, dels instruments per alleugerir la convivència. És una crisi d'allò que coneixem com a pacte social. A nivell mundial, nacional, local. És una crisi d'allò jurídic, i d'això que la gent invoca com a dret.
Avui existeix un gran nombre de persones per a qui la llei no te molta credibilitat. Primer que res perquè aquesta es viola cada dia. I molta gent es ressent de l'enorme impunitat d'aquests actes directes odiosos (de transgressions d'immens dany com la despulla, devastació, destrucció total, l'enviliment i l'assassinat) o de irresponsabilitats i omissions criminals. Altres molts senten, amb raó, que la llei és insuficient, i si no insuficient, retallada, i que les seves exigències i aspiracions no són reconegudes com a dret o que els seus drets no estan plasmats.
Hi ha ara també una consciència més i més clara que gran part de la institucionalització jurídica dels Estats està encaminada a l'aprovació i la posada en efecte de lleis francament nocives, que atempten directament contra moltes de les més vitals estratègies de la humanitat. Tals lleis es van ordint en teixits legals més enxarxats, que es recolzen uns en altres, que al final resulten un gran paquet legal que no deixa espais perquè la gent es pugui defensar, per les vies institucionals, de les disposicions expresses de les Constitucions nacionals i d'infinitat de lleis, normes, regulacions, reglaments, registres, certificats, “principis”, que obren espai a les corporacions i a la seva concepció industrial per a seguir fent negocis de la manera i en l'extensió que més els convengui sense que hi hagi cap conseqüència que es contravingui amb els seus interessos.
Per si això no fora abastament, a tot el món, juntament amb les corporacions, els aparells financers i els organismes internacionals, els mateixos Estats treballen per esfondrar els seus aparells jurídics per a crear-ne uns altres que puguin invocar-se per sobre o per els forats de les institucionalitzacions pròpies de cada nació, i l'ambient del comerç, la cooperació tècnica, la comunicació, l'educació, la salut i infinitat d'aspectes de la vida s'omplen de tractats i acords internacionals bilaterals o multi laterals que estan tornant a inventar l'univers de les normes per fer-les més al modo dels negociadors i els seus clients i menys al modo de la població que cerca reconèixer-se en el seu marc legal
Com si això no fora abastament, a molts països, la delinqüència organitzada està imposant per la força, condicions i disposicions a la seva voluntat i arbitri i comença a ser un sistema al que ja no es pot anomenar paral·lel. En molts països a aquest sistema delictiu la gent amb befa ferida l'anomena “el sistema”.
I com poden fluir les comunitats i els individus amb aspiracions de justícia en aquesta espessa legalitat que sembla negar-los existència, importància, incumbència i possibilitat de recórrer a la legalitat per a fer-se escoltar?
Les potestats ancestrals, anteriors a les lleis, no les reconeixen amb facilitat els Estats (com en el cas dels pobles en aïllament voluntari) o es violen acords de respectar aquestes potestats amb tan sòls la signatura d'una corporació interessada en lucrar amb els seus recursos.
Més i més àmbits comuns es fragmenten, es segresten, es privatitzen, es confinen. Es criminalitzen les estratègies més complexes i valuoses de la humanitat (com és la producció independent d'aliments -propis o per a mercats locals-, com és l'intercanvi de llavors amb els seus sabers associats, i per torna tota la vida i visió de cultivadors que és crucial per a un futur.)
Es criminalitzen també que els pobles i les comunitats exigeixin els seus drets, defensin els seus territoris i la seva vida íntegra, que protestin per despulles, devastacions i danys a qualsevol nivell, competència o assumpte.
Davant aquest panorama tan enrevessat, la reflexió en pos de cartes de drets indígenes, drets camperols, o de l'agricultor, del dret a l'alimentació, a la salut, a l'educació o a un ambient sa, no pot pensar-se aïlladament. Ha de considerar per força totes aquestes contradiccions per entendre l'espès món jurídic on estam ficats, sabent molt bé que les institucions no són la gent.
Que a les comunitats, en els pobles, la gent va entenent que els seus principis senzills de convivència (tan menyspreats per a moltes persones a les grans ciutats) segueixen sent amples, pertinents, valuosos. Que no és una idealització la seva aposta per valorar la socialització amb altres, per tornar-li valor a la paraula i a les accions pròpies, per estendre un pont entre paraules, accions i conseqüències en un pacte social cultivat en comú. Malgrat la violència i posicions contraries que hi pugui haver, aquesta aposta per al paraula tornarà una altra vegada a donar-li pes a una saviesa d'abans, actualitzant-la per entendre i tenir en compte els horitzons actuals, sempre que tengui el batec de la justícia en el cor i el cap.
Hi ha una nova consciència que va creixent: la visió camperola moltes vegades indígena que exerceixen els pobles, és vigent. I posa en evidència les contradiccions de l'impositiu sistema corporatiu-industrial-financer i la seva impertinència, e´s a dir, la seva escassa eficàcia i la seva enorme injustícia.
Quan més adquireixen consciència els pobles de l'horitzó complet d'avui, de la negació de drets, del nociu de moltes normes i de la impunitat que anul·la la possible acció de lleis potencialment bones, els pobles i comunitats aixequen les seves eines i el seu bagatge, per emprendre el seu propi camí amb una paradoxa a la ma: saben que estan sols davant la llei, però saben que estan junts, en la justícia, amb molts altres en les mateixes condicions.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada