Un goig a tocar de dits

Fruits de tardor, exquisideses recuperades

Biel Florit

El gínjol és (era) un fruit de la grandària d'una oliva, rogenc, comestible i pectoral, diuen els diccionaris. Quan estan a punt de maduració són molt agradables al paladar. Una mica llenyosos però amb una dolçor suau i mengívola. Sols tenen un inconvenient: restrenyen; la gent propensa els ha d'estar a l'aguait. Ara n'és el temps. Quan jo era al·lot, la temporadeta de maduració dels gínjols, l'esport preferit per a tots era anar a robar-los, horabaixa, a sortida d'escola, en petits estols. Era un robatori una mica permès; tanmateix si no acudíem nosaltres a fer-los salvatges, es perdien penjats a l'arbre, menja de cucs caparruts i eficients. Els seus propietaris, quan n'havien pellucat mitja dotzena, ja havien fet i apa. No record haver-ne vist mai a la venda a les botigues ni al setmanal mercat de dimecres, era una cosa que no es valorava amb doblers, aleshores. Avui en dia sí que en solen despatxar a les parades i els ofereixen com una exquisidesa exòtica.

De tota manera, els actuals no són iguals que els que nosaltres delitàvem de robar cinquanta anys afavorits enrere, ara són més grossos, més carnosos, tenen més polpa i no solen tenir cucs, perquè els esquitxen quan és el moment oportú. Però, què és un gínjol sense haver d'esplugar-li el cuc? Poca cosa. No, quan jo era jovenell no es podien menjar a les fosques, els gínjols. A més, comprats no és el mateix, tenen gust de ferro, com diem a la pagesia. Dels fruits de tardor i hivern que també guard una recordança ben viva són les atzeroles, amb la seva característica dolçor amb flaires de móra d'esbarzer, de la mida aproximada d'una castanya, groc-verdoses, surenques qualque pic, si no estaven al seu punt. Les nesples i les dues opcions per menjar-les: verdes i asproses que esmussaven una mica, o ben madures i amb un pic de dolç, però molles, pastoses, d'un color marró obscur. Jo sempre em vaig decantar per la primera opció.

Les serves i la seva vermellor agressiva, rústega, rasposa a tothora. Els codonys i la seva aroma inconfusible quan eren ben madurs, decantar amb el palmell de la mà la pelussa i clavar-li mossegada, mmm..., i que bo el codonyat que en feia ma mare, per berenar els matins, un bon gruix damunt una llesca de pa...! També hi havia una varietat de codonys que els anomenàvem amb el femení codonya, que eren més grosses de molt que els altres. I més sucoses i aromàtiques, però es prodigaven manco. Potser per això els havíem empeltat el nom femella, un suposar. I el rei indiscutible, el caqui, tot el sabor dòcil, amable i nectari del caqui, el rubor ataronjat del caqui.

I quan anàvem a la garriga passat el temps de bolets diversos, blaves que els anomenam pels indrets del Pla d'Enmig, era arribada l'hora dels murtons i els aglans. Un aglà de la campaneta i dos murtons, tot plegat a la vegada dins la boca, és una experiència gustativa interessant. Provau-la per poc que pugueu.

I les arboces, aquella aromàtica dolçor viciosa, vermelles enceses que les veies d'enfora dins l'espès de la garriga i t'hi afuaves com un mostel, clar, abans que un company triàs les més grosses i mengívoles. Sols tenien un inconvenient: si eren molt madures, meloses de vici i en menjaves de demés, engataven, deien. No ho vaig voler comprovar mai.

I finalment, acostant-se ja la festivitat de Sant Francesc i després Tots Sants, les magranes, unes més pinyolenques que les altres, boníssimes i de menjar treballós espluga que t'espluga, amb una dificultat que en millorava el desig; i la taca a la camisa que no s'arribava a esvair per molt que la fregassin. La renyada de la mare... I saber reconèixer que jo, de ben menut, ja era un esburbat de bon gruix, irrecuperable.

Diari de Balears