dissabte, 3 d’octubre de 2009

Evolució i extinció



Al fòrum del GOB, l'amic Joan Bibiloni, creador del Jardí Mundani, ha proposat aquest debat:

Hola amics:

Sé que aquest tema crea molta polèmica, perque és com una heretgía per a l´ecologisme més ortodoxe, però és una realitat constant, no només ara amb la globalització de la flora i fauna a nivell mundial causada per l´home (invasores, introduides, asilvestrades, aclimatades, transgèniques, hibridades, alòctones de jardí, de conreu i d´hort, etc...), sino que en realitat, encara que de una manera molt més lenta ( milers d´anys, milions d´anys....), ha estat una constant de la evolució dels éssers vius que habiten a cada un dels indret del nostre planeta.

La diferència actual és la velocitat en que es produeix la transformació de la natura. L´home (vist des del punt de vista extrictament animal) és una de les plagues més destructives que ha existit mai. No només és una plaga en si mateix, sino que amb la seva activitat invasora- explotadora de la natura provoca que altres éssers vius es transformin alhora en plagues. I al mateix temps que unes especies son transformades en plagues, altres més debils o massa adaptades a unes condicions molt concretes veuen accelerada la seva extinció.

Tots sabem que a la natura lo normal és l´extinció i lo excepcional és la supervivència. Basta demanar-ho als paleontòlegs. Ells més que ningú, amb l´estudi dels fòssils, ens poden explicar aquest axioma. La història de la vida a la terra és una succecció constant d´extincions. Cada extinció, però, sempre deixa uns pocs éssers vius que perpetuen la vida a la Terra. Son els més forts, els més adaptables, els més agressius, els mutants, els hibrids. Tenim l´exemple de les aus, que segons els paleontòlegs i els genetistes no son més que els descendents dels dinosaures. Les mutacions que els feren de sang calenta i que transformaren les escames de la seva pell reptiliana en plomes, els permeteren sobreviure als periodes freds que seguiren a l´extinció dels dinosaures. Al mon vegetal tenim vertaders fòssils vivents com és el Ginkgo biloba que du milions d´anys damunt la Terra pràcticament sense canviar gens. És tan fort, tan adaptable, té una combinació genètica tan perfecta, que ni les bombes atòmiques d´Hiroshima i Nagasaki el pogueren matar. Molt aprop de l´epicentre on varen caure les bombes, on tots els éssers vius havien mort fulminats per la radiació i/o cremats per les altes temperatures, hi havía uns ginkgos centenaris que aparentment semblaven també ben morts. La gran sorpresa va ser que a la primavera seguent les seves soques socarrades brostaren de nou com si no hagués passat res: unes taquetes verdes enmig d´un infern de mort, destrucció i desolació. A quantes extincions massives havien aconseguit sobreviure al llarg de milions d´anys?. Quins gens blinden i estabilitzen el seu genoma i impideixen que la radiactivitat els afecti?. Els ginkgos d´Hiroshima i Nagasaki segueixen ben vius i ben saludables i produeixen llavors perfectament viables i sense cap mutació. Són un exemple extraordinari de supervivència.

La flora i la fauna actuals de les Illes Balears son les mateixes de fa 5.000 anys? És evident que no. Ja no hi ha Myotragus ni rates gegantes. Els pocs teixos que sobreviuen ja només son un expectre dels espessos boscos bellíssims que un día cobriren les nostres muntanyes. Les genetes i els mostels, considerats com ben nostros i ben integrats dins la nostra fauna natural, foren introduits, després asilvestrats i finalment naturalitzats. Fa 5.000 anys tampoc hi havía garrovers i ara a ningú se li ocorrería erradicar-los de les nostres terres per ser alòctons, a pesar de la seva facilitat per a asilvestrar-se, sobretot a la Serra de Tramuntana, on es poden trobar bastants garrovers venturers nascuts de llavor. Hi ha molts d´exemples com aquests.

Aleshores em torn a fer la mateixa pregunta inicial: La natura és estàtica o dinàmica?. És correcte demonitzar tot el que no sigui extrictament autòcton?. No és cert que moltes espècies considerades actualment com alòctones, fa milers d´anys formaven part de la nostra fauna i flora? ( un exemple son els relictes de flora tropical i/o subtropical- macaronèssica que queden al Sud de la Península Ibèrica i a la costa cantàbrica: les bellíssimes falgueres gegantines Woodwardia radicans, Diplazium caudatum i Osmunda regalis, la falguera cosmopolita tropical Christella dentata (que fou salvada de l´extinció a Andalucía cultivant les espores que quedaven dins la terra on abans havía viscut i reintroduída al seu antic hàbitat), les falgueres macaronèssiques Davallia canariensis i Asplenium hemionitis, etc..Totes elles fa milions d´anys, quan Europa gaudía d´un clima tropical, poblaven totes les terres del sud d´Europa, el Mediterrani i el Nord d´Africa. Ara seríen considerades una introducció imperdonable si qualcú les introduís als hàbitats que abans foren ben seus). Qui som nosaltres per a decidir el que té dret a sobreviure i el que s´ha d´eliminar?. Serviràn realment els esforços dels naturalistes que tant estimam la vida salvatge per a evitar l´extinció dels nostres més preuats i escassos endemismes?. És el seu destí inexorable l´extinció?

Què en pensau de tot plegat?

Joan



I jo li he contestat això:

Crec que la cosa no té perquè ser tan complicada. Considero que en general els criteris que empra la Universitat o els responsables de les espècies de la Conselleria de medi ambient no van mal encaminats. Pens que són necessàries actuacions per eliminar l'ailant o el carpobrotus, per exemple, dels llocs silvestres que han col·lonitzat. En canvi si trobam un grup de magraners naturalitzats dins un torrent ningú no s'hauria d'alarmar i pensar que s'han d'erradicar. Per altra banda un ailant en un jardí o fins i tot en algun carrer, igual que un eucaliptus o un carpobrotus, no tenen perquè cridar la nostra alarma. Si, com passa en el torrent de Pala quan passa per son Tril·lo, el lloc ha estat col·lonitzat amb força per l'ailant, crec que sí que cal actuar-hi, perquè els indrets silvestres, forestals són tan escassos que cal protegir-los i millorar-los, també pel nostre interès. Ès el cas dels torrents. A la vegada cal arrabassar el formigó.

Els criteris no tenen perquè ser estrictes. Cal situar-nos en un terme mitjà que ens permeti harmonitzar, tant com podem, amb l'entorn que fa només tres mil anys varem trobar a les illes, però a la vegada entendre que certes adaptacions, segurament també mediterrànies, són irreversibles o inofensives pel medi. La geneta o el mart ja els consideram part dels nostres ecosistemes, igual com potser l'om, el fleix... el pi? però cal anar alerta amb el koati, amb les tortugues de florida, amb les figueres de moro o certes gramínies sud-africanes que darrerament es planten per xalets vora àmbits silvestres.

Considero, per exemple que, com ja he comentat un altra dia, combatre la processionària (espècie mediterrània) com es fa. és més perjudicial pel medi que la mateixa presència d'aquest lepidòpter nocturn.

La que ha de ser dinàmica és la nostra capacitat d'entendre el que més ens convé, com espècie humana, per formar part de l'entorn en so de pau, és a dir sense perjudicar-lo i fer-nos mal a nosaltres a la vegada.

3 comentaris:

un jardi per menjar-se'l ha dit...

Crec que en Joan Bibiloni te molta raó en que l'espècie mes invasora és el homo sapiens. I en Joan Vicenç respecte a que els criteris no han de ser estrictes, perque ens podem equivocar fàcilment. A mi em sembla, que cal més bona comunicació entre departaments de l'administració. Mentres Medi Ambient aconsella no plantar especies invasores com l'Ailanthus o la Robinia pseudoacia. Educació planta Robinia pseudoacia al jardí de l'escola de nova creació Puig de les Cadiretes ple de suros, alzines i roures.

Guillem Nicolàs i Larruy ha dit...

tinc tres relats publicats que tenen a veure amb l'evolució i extinció d'espècies. El primer L'animal més perillós fa referència als nostres ancestres quan vivien a les selves. El segon, Humanitat 3.2, fa referència a la nostra pròpia extinció i l'expansió de una nova espècie humana. I finalment, el tercer i recentment publicat fa referència a un mecanisme d'extinció d'espècies que se'm va ocórrer un dia, que es podria donar de manera casual a qualsevol ésser viu i que no necessita de impactes de cometes, ni canvis climàtics ni res. Aquesta se'n diu La paradoxa del mosquit tigre. Espero que us agradin i que si pot ser escribiu algun comentari.

Joan Bibiloni ha dit...

Moltes gràcies, Joan Vicenç, pel detall de publicar el meu missatge del Forumplantes al teu magnífic Blog.

En quan al primer comentari en referència a la administració a mí sempre m´ha xocat i/o indignat que hi hagi un departament de caça al costat del departament de protecció d´espècies ( ho dic pel tema de les cabres, culpables de la destrucció dels nostres endemismes més preuats de les muntanyes).

Guillem, he disfrutat molt llegint La Paradoxa del mosquit tigre. Crec que si l´enviessis a una productora de cinema, en podría sortir una gran pel.licula futurista. I no creguis, científicament i amb els avanços de la genètica, qui sap si algun dia es faràn experiments d´aquests. Tu podràs dir: "Fa molts anys jo ja ho vaig dir".

Joan