dimarts, 25 de novembre de 2008

A repoblar

Ara és l'hora

Donada l’actual situació planetària i, per tant, humana, es fa necessari, imprescindible, inevitable, un posicionament a nivell individual des del punt 0. És a dir, la meua ment, les meues mans. A l’estratosfera, s’arriba caminant.
Tot açò per a què? Doncs, per tornar sobre nosaltres mateixos i adonar-nos que ara és l’hora.
És hora d’obrir els ulls i veure que a terra hi ha munts de bellotes, nous i altres llavors que després de tanta pluja estan germinant. Només volen un ajut per a sembrar-se.
Podem arreplegar-les i tot seguit anar a sembrar-les. Molt important: si volem conservar-les uns dies, ha de ser al calaix de la nevera. Pel contrari, si les guardem a casa, sense fred, en un parell de dies tindrem companyia en forma de cucs. Per mantenir-les més temps sense que es corquen ni perden el seu poder de germinació hi ha tractaments específifcs, casolans i senzills. Potser un altre dia ens dedicarem a explicar-los.
Per a eixir a la muntanya, a repoblar, es fa necessària una certa organització. Cal controlar mínimament fets com ara el lloc, l’espècie, com arribar, la titularitat del terreny, etc.
Ara bé, molt més senzill el que ací us proposem. Qui ens impedix sembrar innocentment unes llavors en un ribaç del nostre carrer, en un marge oblidat d’un jardí municipal, a la vora d’un camí, excessivament ampla però suficientement estreta per que ningú construïsca res? Evidentment haurem d’assenyalar d’alguna manera els arbrets quan nasquen i evitar que treballs de desbrossatge acaben amb ells.
Ocupem les terres ermes, amb coneixement, amb precaució, amb llavors autòctones. Necessitem els arbres. Ara és l'hora.

Jo Reforeste
·

2 comentaris:

CEIP Gaspar Sabater ha dit...

Avui hem anat a Raixa. A baix d'una alzina d'aglans dolços, empeltada per un pagès ben savi ja fa una pila d'anys (com ens ha dit en Joan), hem recollit i menjat els seus aglans. Amb cura hem seleccionat les bellotes ja què és veritat que hi havia qualcunes que estaven cucades. Els nins, que tot ho troben, n'han trobat un que estava germinant. Així que imaginéu-vos quines ganes de nèixer que té la natura!
Està plovent. Segurament el aglà (llavor incipient) té ara una altra oportunitat...

Anònim ha dit...

Hi ha res més emocionant que el misteri de veure germinar una llavor, veure com despunta, feble, com arrela i com la promesa es torna realitat? Sí, veure nàixer un fill.