L’Alzina (1880)
De vegades podríem pensar que els grans poetes de l’Escola Mallorquina, Costa i Llobera, Alcover, Pons i Gallarza, Salvà, Colom, etc., que expressaren part dels seus sentiments a través de la natura i no poques vegades lloant la pervivència d’un arbre patriarcal, s’han de limitar al nostre àmbit local com un segell propi. Però no és així. Els nostres poetes han personificat el pi, l’olivera, el taronger... i, tanmateix, de manera simultània, ho feien Jacint Verdaguer, a la cantonada, i el literat i crític italià Naborré Campanini, autor d’una elegia entonada a la mort d’un gegantí i robust arbre abatut per la destral implacable del llenyataire.
Es tracta d’una venerable alzina, com aquella que teníem aquí, a la possessió de Mossa i que és només un record.
de braços desplegada
com si volguessin amb força abraçar,
el món com un gegant.
Sobre arbres humils i brancam rampant
per senyora i reina et volen saludar.
En renéixer el maig
quan la llum rosada
de l’alba i la vesprada
dels teus nius amagats sentim la clamor
i la anhelosa piulada, on bat sobre ton front amarat de roada,
les ales amoroses de l’ocell cantor".
"Al sol del migdia, pujant l’empinat
rocam, mansoi ramat
vingué ta vasta ombra, tes herbes a cercar,
i es mogué dins ton fullam,
brunzint l’activa abella; i es sentí el clam
de la monòtona cigala brindant a reposar.
Oh! Quantes vegades, mut, he contemplat la plana,
que profunda i llunyana
immersa dins la broma d’immensa llum es veu.
I quants, i quants de somnis,
de fecunds desitjos i triomfals encomis,
creà ma fantasia i vora ta soca ho creu.
Però en venir un mal dia, torba de llauradors,
cantant els seus amors
toparen amb ton tronc amb cara de recel,
després la destral mostraren
dins el sagrat espai, i juntament feriren
al ritme de tonada la soca i les arrels.
La queixa de les fulles amb tremolós lament
com cedint a l’enfurismat vent
o a la força de rígida turbonada
féu cruixir l’escorça ben plantada,
com quan l’heroi d’Homer cau malferit
i ressona sa armadura per tota l’esplanada.
I les aus que en ton brancam descans trobaren,
a veure’t caure retornaren.
i en sa obscura, desconhortada via,
entonen a ta mort tristíssima elegia
i llurs queixes vanes per dins l’espai se’n van.
Et plora la muntanya, mentre jo, ton mut amant
de tes exèquies em mor d’espant.
Ara, assegut entre tes branques, per terra abandonades
estic, perduda ma mirada,
lluny d’aquest barranc de pedra esqueixada.
en recordar les glòries de belles jornades.
Lluny, per la blavenca boira que per la mar s’adverteix
mir, com orgullós i fort la segueix
movent règies pales un magnífic vapor.
Així amb tot ésser permutat
vas, tal volta, oh! alzina, a lloc més dilatat
i el nom del meu país proclamis amb honor".
Miquel Ferrà i Martorell
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada