Lectura a l'ombra dels arbres

Un conte de “El roure dels penjats”

L'arbre maleït

“Els penjaren a tots set a les rabassudes branques d’un roure que plantava sos arrels en l’encreuament de dos camins al peu del torrent de Rupit. I els penjaren deslligats de peus i mans perquè tinguéssin llibertat d’esgarrapar debades les darreres engrunes de llur vida bestial, allargant i fent més horrible sa agonia. Fins els hi negaren els auxilis espirituals que, udolant com gossos i blasfemant com condemnats, demanaven alguns d’ells. No faltava sinó que després d’una vida de crims se n’anessin de dret al cel, a fer ganyotes a tants infeliços com havien fet perdre que també demanaven la confessió.
Així raciocinaven aquells salvatges muntanyencs.
Aquest és el fet històric que fa prop de dos-cents inaugurà la llegenda del Roure del penjats i aixís m’ho contava un vell pastor tot contemplant un altre roure que mostra encara la testa d’altre criminal famós, en Farriol, dins d’una gàbia de ferro clavada en sa soca. Perquè és de saber que els anys esmortuïren el record de les víctimes ignocentes, de les dones deshonrades, dels infeliços socarrimats a la llar i de les famílies arruïnades, més el record d’aquella execució quasi tan iniqua com els crims que venjava ha restat viu en l’esperit del poble.

Pintura de Marià Vayreda

Els dos camins que allí creuaven s’han enhebrat perquè els pagesos, estremint-se de passar-hi, buscaren una marrada. El roure legendari morí cremat pels llamps, mostrant avui encara en peu sa soca i ses branques despullades i mig carbonissades. El pastor ,’assegurà que cap tempesta d’istiu mancava de descarregar sobre d’ell ses ires i que en tals moments prou vegades havia oït des de lluny udols de desesperació, refets d’agonia i malediccions de condemnats, tan com si es repetís l’espantosa execució.”

Marià Vayreda. “El roure dels penjats” (1891)

Roures de Comajoan. Rupit

La Garrotxa. Els Roures del Rei

L'arbre maleït: Text narrat per Albert Estengre:

Roure del Pla del Call. Rupit i Pruit

El llibre : “El roure dels penjats”

L’obra reuneix els quinze millors contes de l’autor, recuperats de revistes literàries de finals del segle XIX i principis del XX, com ara L’Olotí, La Reinaxensa o La Veu de Catalunya,  i adaptats per primera vegada en una edició fidel i respectuosa amb els originals.
Són narracions ambientades a la terra abundosa de la Garrotxa, quinze històries lingüísticament riquíssimes, molt humanes i plenes de matisos, un retrat fidedigne d’aquesta contrada.
El volum inclou dos poemes inèdits (un dels quals fou escrit un mes abans de morir) i una carta futurista on Vayreda ironitza sobre com seran les guerres del pervenir.
El roure dels penjats (15 contes, 2 poemes i 1 epístola)
Autor: Marian Vayreda - Pròleg: Antònia Tayadella - Edició literària: Albert Mestres - Editorial Lapislatzuli 

La Garrotxa. Roure de Can Ferriol

L’autor

Marià Vayreda per Ramon Casas

Marià Vayreda i Vila, o Marian Vayreda, que és com ell signava, neix el 14 d'octubre del 1853 a la ciutat d'Olot (La Garrotxa), fill d'una família provinent de la tradició pairal benestant. La revolució de setembre del 1868 li impedeix entrar a la Universitat a Barcelona, així que estudia a l'Escola de Dibuix d'Olot. Als disset anys, després de la mort dels seus pares, s'allista a l'exèrcit carlí seguint els passos de l'entorn familiar i social. Un cop acabada la Tercera Guerra Carlina (1872-1876) s'exilia a Seta (Llenguadoc), on el seu germà, el conegut pintor Joaquim Vayreda i el també pintor Josep Berga i Boix tenien llogat un taller. Aconsellat per Joaquim, estudia i treballa dos anys a París amb el pintor i escultor Jean-Léon Gerôme (1824-1904), deixeble de Paul Delaroche. Després, es trasllada a Barcelona per estudiar pintura i dibuix a l'escola de Belles Arts.

El 1878, als vint-i-cinc anys, s'instal·la definitivament a la seva ciutat natal, i funda, juntament amb el seu germà i l'amic Josep Berga, "El Arte Cristiano", un taller d'imatgeria religiosa que dirigeix a partir del 1894. Tot i que pinta alguns paisatges, la seva obra pictòrica mostra més interès per la figura humana, amb quadres de temàtica costumista, històrica i religiosa.

El 1883 contrau matrimoni amb Pilar Aulet i fan el viatge de noces a Itàlia. En aquesta època, sembla ser que decebut pel seu escàs èxit, abandona gradualment la pintura. Al mateix temps comença a interessar-se per la literatura i a participar molt activament en l'interessant ambient cultural de la capital garrotxina. En aquest sentit, juntament amb d'altres artistes i amics funda la revista del Centre Catalanista d'Olot, El Olotense, que a partir del 1890 s'anomenaria L'Olotí. També organitza els "Certàmens Literaris d'Olot" que, a les darreries del XIX, es converteixen en una fita important per a l'articulació del catalanisme cultural. També ajuda el seu germà en la fundació de l'Institut Olotí de les Arts, les Ciències i les Indústries, d'on sorgirà l'escola d'Olot de pintura.

L'any 1891 publica el primer conte, "El roure dels penjats", a la revista La Veu de Catalunya. Inicia la producció narrativa amb certes frustracions, principalment la de no haver reeixit en la pintura i la de no haver estudiat a la Universitat, però l'èxit del conte l'esperona, i publica més contes i narracions breus a L'Olotí i a diferents revistes i diaris de l'època, com ara La Renaixença, La Veu de Catalunya, Catalunya Artística o Joventut, entre d'altres. Amb Records de la darrera carlinada (1898), una narració on l'autor evoca la seva experiència dins l'exèrcit carlí, abandona la producció de narrativa breu i comença a ser apreciat pel públic i la crítica com un dels millors prosistes del moment. El 1902 publica la seva primera novel·la, Sang nova, que no rep la mateixa consideració que la primera obra, potser perquè hi planteja una novel·la de tesi, sense que la qualitat literària destaqui especialment. Ben al contrari del que succeeix amb La punyalada (1904), la següent i última novel·la, publicada ja pòstumament i que deixa pràcticament sense revisar. La punyalada és una història de passions que navega entre el psicologisme i la novel·la d'aprenentatge, un gran fresc de la vida dels

Marià Vayreda, autoretrat

 pagesos de muntanya, quan vivien pertorbats pels trabucaires, bandolers i lladregots procedents de l'exèrcit carlí en desintegració. Rebuda amb força entusiasme, es converteix en referent del realisme, tot i que això es reconeix més tard. La seva vinculació amb la Renaixença fa que no es tingui en compte la seva qualitat com a escriptor fins molt després de la seva mort.

Mor l'any 1903 a Olot, als 49 anys, després d'una breu carrera com a escriptor i just quan la seva producció literària havia arribat a la plena maduresa.

La Garrotxa. Roure Pollastric