Ex Pòrtula.5.diapositiva

Homenatge a la diapositiva

No hi ha res a dir de l’era digital. De veres, fantàstic! El que no comprenc és per què la diapositiva ha de pagar els plats romputs... Què ens ha fet la diapositiva? Res? A que no?

Doncs sí, alguna cosa ens ha fet, per exemple, ens ha fet gaudir de les millors imatges que poguem recordar, potser no hi havíem anat a caure perquè eren en una revista “qualsevol”, però eren diapositives segur, perquè la qualitat, comparat amb qualsevol altre format, no hi ha color, i mai tan ben dit. Més d’un objectarà que les millors imatges són al cinema, però no és exacte. El cinema té moviment que estimula positivament altres sentits, i els equips i pressupost esmerçats necessàriament obliguen a separar ambdues modalitats, però així i tot, aquell aucell que li podien comptar les plomes, era una diapositiva.

Fins i tot revistes especialitzades en el plaer visual exigien diapositives als col·laboradors, i no tan sols això, sinó amb especial preferència d’un tipus determinat “Kodachrome-64”. No era precisament caprici ni propaganda encoberta, precisament ara, dècades després es pot comprovar la diferència entre aquelles transparències i les d’altres marques, si és que encara les guardam, perquè entre taques blaves, color estantís o pel·lícula crullada, el més probable es que les haguem tirades. Aquelles Kodachrome, no.

Però la diapositiva ha tengut a veure amb moltes d’altres facetes de la nostra vida, encara que de manera indirecta. Per exemple, els audiovisuals foren una activitat de primera importància, directa o indirecta (cursets, campanyes...), en la projecció social i en l’activitat més importat, la divulgació de la naturalesa, que varen tenir associacions com el GOB, GEM i d’altres semblants. Ara semblarà mentida, perquè tenim documentals fins i tot dins la sopa, i mai tan ben dit, però fa trenta anys eren ben pocs, els que sabien que era un voltor, i estàvem en perill de què en un futur no ho sabés pràcticament ningú. Podríem dir quelcom semblant de la campanya per salvar es Trenc (i totes les altres, Dragonera, Cabrera...) de les urpes dels polítics i especuladors (i ara són ells els que han de mostrar aquesta foto per vendre la Mallorca que queda). En tota aquesta moguda, la diapositiva va ésser una “arma” excel·lent. Qui ho havia de dir...

Les fotos però, no es feien totes soles, hi havia d’haver algú, allà darrera, fent clic-clic: Climent Picornell, Yves Hennechart, Jesús Jurado, Pere Garcias, Llorenç Llobera, Miquel Àngel Dora, i vos amb qui no he tengut el plaer de topar-me: gràcies, mestres. No tots hauran pogut tenir el seu llibre, però en les il·lustracions d’altres treballs sí que els haurem notat, probablement als calendaris, i ací és on qualsevol pot comprovar això de la qualitat. Per exemple, agafau el darrer calendari, jo que sé, de l’ajuntament de... Pollença, i el comparau amb un d’aquests mestres i segur que direu... “puaj! Sí que n’hi ha de diferència”.

I és que, per a tota aquesta gent, el problema no era fotografiar, sinó col·locar els aucells, que ja em contareu si no té mèrit, si tan sols veure’ls ja és un problema. I cada dia més, així com estam deixant Mallorca: haurem de fer milanes virtuals, així ja les podrem imprimir-les directament i no caldrà ni digital ni haver d’anar a caminar per la intempèrie que, com tots sabem, és molt incòmode i cansa.

Que el format digital és molt més pràctic no ho dubta ningú, el problema és que la qualitat final encara és molt lluny d’assolir el que ja teníem, i encara tenim, però no sabem fins quan. Ara, quan treus la màquina de sempre, apart que ja són molts els que et miren com si treiessis l’arada Brabant, t’assalta el temor de si podràs revelar el rodet o no, perquè la notícia diària és la minva de prestacions: Kodak també deixa de fer paper per a blanc i negre, aquell Kodachrome, els darrers anys s’havia de revelar a Suïssa, ara, qualsevol diapositiva, a Barcelona, Nikon deixa de fer càmeres analògiques... però el disgust gros, però gros, va ésser el dia que vaig anar a Safir, la botigueta exclusivament de fotografia més entranyable que teníem a Palma, i ja no hi era! En la meva ingenuïtat, com que l’havia vista sempre, em pensava que sempre hi seria, al pas d’en Quint. Recordarem també aquesta botigueta pels dos personatges singulars que la regentaven: l’“amo” amb sa arracadeta tan bufona i tot simpatia i professionalitat, i el “senyor” autèntic il·lustrat a l’antiga. Un dia li vaig demanar no se què d’una lent, i me va contar la història del descobriment de la fórmula del carbonat càlcic vitrificat, o una cosa així, vaig sortir amb el cap com un bombo, però ben convençut que havia comprat qualitat. Res, personatges d’una ciutat mutada.

Precisament, ja fa uns anys, un col·lega presumptament expert en economia em deia que això dels hípers era imparable, que els únics comerços que sobreviurien serien aquests tan especialitzats com Safir. Doncs mira: amb amics com aquest... apart de sentir-te estimat, sempre tens pistes per invertir.

Essent la diapositiva el format més qualitativament perfeccionat de tota la fotografia, podem estendre aquest homenatge a tota la història la fotografia clàssica, des del daguerreotip al cinema, que també és fotografia, des de “El cuirassat Potenkim” fins a “Goya a Bordeus”, joies per al més pur plaer visual.

Tot plegat pot ésser senzillament una cosa de mercat piconador i, altra vegada, un menyspreu a les minories: si no te pots fer un d’un club que assoleixi el cinc per cent de normalitat convencional, ja te pots amagar.

Pere Llofriu, Pòrtula 294, 2006

(abans de trobar les digitals de 10 megapíxels)