El paleta agafa el rasclet!

Per ser jardiner calen estudis
i cal una formació contínua

Un dels problemes de la crisis actual, igual que en les anteriors que varen afectar la construcció, és el transvàs de gent d'aquest sector, la construcció, a un altre, la jardineria. Ràpidament, els operaris que fins fa un dies aixecaven parets de maons, o muntaven finestres d'alumini, en veure reduïdes les seves perspectives de feina no dubten en armar-se amb un rasclet i unes tisores i reconvertir-se per art de màgia en “qualificats jardiners”. És clar que de jardiners sols hi tenen l'aparença i únicament solventen les feines de manera més o menys eficient en aquelles que són tasques de peonatge, és a dir, el recollir fulles, tallar unes bardisses i poca cosa més. Però lògicament un cop embrancats en aquesta nova empresa no dubten en ofertar els seus serveis en tasques de més alta qualificació, i se'ls pot veure actualment fent tasques de poda, tema en el que tenen tants coneixements com jo en alçar una paret de maons, és a dir, ninguna. Sens dubte, a mi mai no se m'ocorreria aixecar una paret, ja que el més probable és que caigués un dia o altre i pogués prendre mal algú que hi fos a la vora. Però no, aquests no. No tenen dubte algun en pensar que aquesta feina d'esporgador és una feina fàcil, que no cal més coneixement que el de posar la motoserra en marxa ( i ni tan sols aquesta fan bé), i que sí més no, l'arbre ja respondrà d'una manera o d'altre. Es clar que l'arbre “desgraciat” té molts números de no tornar a ser el que era. Les ferides en un arbre són per tota la vida, les males formacions s'arrossegaran sempre i moltes males esporgues no donaran símptomes d'haver esta mal fetes fins passats uns anys, quan ja ningú se'n recordi del nom del que va mutilar l'arbre. Però a la llarga, i de vegades no tant llarga, les coses barates surten cares, i aquestes males esporgues, realitzades per gent sense cap coneixement, acaben en substitucions d'exemplars, en la reiteració d'esporgues correctores, en arbres insegurs que s'han de estabilitzar (cables, tensors, puntals, etc) o simplement arbres amb pudricions que pengen com espases de Damocles sobre els nostres caps. No ajuden al fet de revalorització de l'ofici de jardiner les contínues campanyes dels departaments de promoció econòmica dels ajuntaments i Diputació oferint cursos de “peó de jardiner” a col·lectius d'exclusió social, de col·lectius marginals i similars, doncs això provoca que sembli que és una feina per la qual no cal coneixement algun, i per tant, els dels sectors en crisi pensen, no sense raó, “sí aquests ho poden fer ... doncs nosaltres encara més”, però això sí, no entren a valorar que aquests sols fan una tasca de peonatge sense a penes cap valor afegit i que actualment, per ser jardiner no sols calen estudis, si no que a més cal una formació contínua.