La marina de son Bruc i Ruma està en perill

L’arbre de ferro

Diuen que els arbres tenen com un sisè sentit que els avisa quan algun perill s’acosta, però el problema és que ells no poden fugir corrents. Veuen venir amb molt de temps la seva pròpia mort. Aquest instint el tenen per poder salvar la vida de tants i tants animals que viuen al seu voltant, sota la seva protecció, aus, rèptils, mamífers, fins i tot l’home.

Un dia, un gran grup d’arbres molt vells van començar a xerrar i a pensar. Es veia venir alguna cosa, però ningú d’ells no sabia exactament què era: no era un incendi, no era una gran bufada de vent, ni tampoc era una gran tempesta d’aigua... no sabien si era una cosa dolenta o bona! L’arbre més vell va començar a borinar les seves branques tant com va poder, era un avís per a tots els ésser vius —que tothom estigui molt alerta que s’apropa un perill—. Sovint feien reunions, assemblees d’animals… però no hi havia manera d’esbrinar aquest perill.

Un matí, quan es van aixecar, van trobar màquines i homes que es van posar a fer feina i molta, molta feina. I van començar a tallar alguns arbres: el primer arbre que van tallar va ser en Thumus, l’avi dels avis de tot el bosc. Ell va donar un consell als arbres joves: «No deixeu de fer la vostra feina, molts éssers depenen del vostre servei». Els dies van passar i després que les màquines fessin molta feina, molta pols, molt de renou, molts de forats en terra i fer desaparèixer molts arbres, es van trobar amb un nou arbre, l’anomenaven «l’arbre que brilla» i era molt més gros que l’arbre Thumus, el que havia estat l’avi dels avis dels arbres.

Els arbres joves es van anar fent a la idea i amb els anys aquell arbre gran, que enlluernava amb la llum del sol, va anar essent ben acollit per tots, sense cap dubte hi havia els arbres que mai van oblidar els consell de l’avi Thumus i no acceptaven aquell arbre que brilla. Efectivament els anys passaven i s’adonaven que el bosc no era el mateix que estava rodejat d’arbres que brillaven. El bosc estava trist, els ocells no cantaven ni ballaven per les branques dels arbres, els insectes, els rèptils, els mamífers havien desaparegut i els pocs arbres que quedaven se’n volien anar però no podien. Els dies de gran vent sentien grans tremolors a les arrels com si algú les hi volgués tallar. Els arbres, un rere l’altre, anaven morint i només hi veien grans arbres de ferro que no xerren, no canten, que no protegeixen els animals, les aus, els mamífers... i si algú no hi posa remei, ni els animals, ni els arbres, ni els ocells no tornaran a cantar i a ballar.

Som en Carlos López Martí i n’Edu López Martí. La marina de Son Bruc i Ruma està en perill (SOS). Tot aquest perill ve per la implantació d’uns 14 grans molins eòlics que fan 120 metres d’alt i necessiten una plataforma, per no caure els dies de vent, de tres pistes de bàsquet juntes. Els camins que hi ha no serviran pera res i en faran de nous perquè les màquines que duen aquest molins no hi poden passar.

Volem energia neta però no a costa que ens llevin un pulmó; aquests arbres produeixen aire per respirar i entre ells viuen molts d’ocells i altres tipus d’animals. Hem d’estar amb els ulls, les orelles i tots els sentits ben oberts. Nosaltres els hi tindrem i els protegirem, som pacifistes i existeixen moltes maneres pacífiques per evitar-ho, per actuar amb seny.

Edu i Carlos López Martí. (Ferreries).

Cartes al director
Diari de Balears