dissabte, 2 de juny de 2007

Costa Rica: Una proposta ecologista de restauració de bosc


“Asociación Comunidades Ecologistas La Ceiba-Amigos de la Tierra Costa Rica”

(COECOCEIBA – AT), integrada per membres provinents de diversos sectors socials (acadèmics, professionals, ecologistes i pagesos), considera que és hora de desenvolupar creativament nous models de recuperació de la cobertura forestal que, de manera silenciosa, ha estat mostrant el principal ecosistema natural del país: la selva tropical. És hora de donar una oportunitat a la creativitat i a les experiències ja existents a les comunitats i de provar models més sans en termes ambientals i més participatius i justos en termes socials.

En tal sentit presenten l’experiència de la Família Díaz Alvarado i el seu antic conreu de pinyes tropicals a la Zona Nord de Costa Rica, una proposta que combina la regeneració natural enriquida amb la sembra i/o maneig d’espècies forestals valuoses, ofereix oportunitats productives que s’integren de manera complementària dins l’economia pagesa i és generadora de serveis ambientals de bona qualitat per a tota la societat de Costa Rica.

Ja fa 22 anys que la família Díaz Alvarado (Donya Eduviges, Don Félix, les seves dues filles i un fill) arribà a Castelmare de Saíno de Pital, una petita comunitat ubicada enmig de la càlida i humida planura de San Carlos, a la riba del riu Tres Amigos, un dels principals afluents del riu San Carlos, zona nord de Costa Rica. En aquesta zona plou de promig entre 3 i 4 metres de pluja distribuïts regularment al llarg de l’any i presenta en general sòls de mitjana a pobre fertilitat, argilosos i de color vermell.

La seva parcel·la aleshores era d’unes 9 hectàrees de prat arbrar creuades per un comellar on es mantenia un bosquet de protecció. Allà hi havia sobreviscut uns enormes “almendros” (Dipteryx panamensis) i alguns arbres majors romanents del bosc primari. Durant els primers anys la família s’encarregà d’anar transformant els prats en un camp de pinyes tropicals, on es permetia el desenvolupament d’arbrets de “laurel” (Cordia alliodora), de “roble coral” (Terminalia amazonia), de “manga larga” (Laetia procera) i altres espècies que brostaven naturalment.

Mentre tant, a llocs propers, algunes grans empreses anaven adquirint terrenys per a sembrar grans extensions de monocultius d’arbres. Al començament aquestes empreses sembraven “laurel” i eucaliptus, posteriorment, després de fracassos rotunds amb els monocultius d’aquestes dues espècies, es continuà amb “melina” (Gmelina arborea), “terminalia” (Terminalia ivorensis) i acàcia (Acacia mangium). En no poques ocasions hi va haver enfrontaments entre els tècnics de la companyia i la família Díaz Alvarado, algunes vegades perquè les empreses volien treure’ls de la seva propietat, unes altres perquè rompien les gorges amb les tales o simplement perquè ells, conjuntament amb alguns veïns, protestaven i presentaven denúncies per la destrucció causada en el bosc per sembrar els monocultius.

Uns anys més tard la comunitat de Castelmare es va anar reduint; la terra concentrada en poques mans i les grans extensions de monocultius d’arbres no va permetre que la comunitat es desenvolupés com sí ho varen fer altres assentaments pagesos a altres zones de la regió. L’absència de bons camins que li permetessin el transport per a vendre els productes de la parcel·la i la manca d’escola per els seus fills obligaren a la família a mudar-se a Saíno de Pital, una població petita però amb algunes condicions de vida millor. Era l’any 1984 i fou llavors quan la família va decidir mantenir la parcel·la i iniciar un projecte forestal que ensenyés als tècnics que anaven a la zona sembrant arbres en monocultiu, com produir fusta de manera natural i sense fer tant de mal, i a la vegada que permetés a la família anar fent-se un “estalvi” per el futur. El projecte forestal es complementava bé amb la disponibilitat de mà d’obra de família i a pesar que el desplaçament fins a la parcel·la des de la seva nova localitat no era gens fàcil –eren uns nou quilòmetres de camí en mal estat i no existia transport col·lectiu-, la família es va mantenir constant en el seu projecte.

En aquesta època començaren a visitar la parcel·la unes dues vegades per setmana, varen mantenir el conreu de pinya i entre tots varen anar sembrant arbrets que recollien dels boscos propers i cuidant els que naturalment germinaven en el lloc. Com es mantenia el conreu de pinya, s’entrecavava ocasionalment respectant sempre els arbrets, en especial les espècies comercials o d’algun valor en termes de fusta fina o aportació per a la vida silvestre.

Així mateix, com a part de les labors de manteniment es va iniciar un programa de podes amb l’objectiu d’anar donant-li una bona forma als arbrets per fusta. A finals de la dècada dels noranta es va iniciar també un programa d’enriquiment amb espècies rares o en perill d’extinció i espècies fruiteres a les clarianes que les espècies pioneres de creixement ràpid i vida curta (per ex. el buriogre, Trichospermum sp) anaven deixant.

Avui en dia, des de que s’inicià l’experiència han transcorregut poc més de 20 anys i, a la seva majoria d’edat, ens mostra alguns resultats molt interessants en termes de protecció de la diversitat, suport a la recreació, a l’autoestima, a l’educació i a l’economia pagesa.

El bosc de la família Díaz Alvarado presenta una estructura similar a qualsevol bosc secundari de 15-20 anys d’edat en el tròpic humit de la zona nord. La seva capçada assoleix uns 25 metres d’altura i té una cobertura total. A les seccions no tractades el seu sotabosc és ric en plantes de la família Rubiaceae, Piperaceae (candelillos), Heliconiaceae (platanillos), Zamiaceae (palma fierro), Smilacaceae (zarza parrilla), etc. En el sotabosc juntament amb els grups de plantes abans esmentades també es desenvolupen una gran quantitat d’arbrets d’espècies forestals, alguns fills de grans arbres d’espècies de fusta fina romanents del bosc primari que es manté a les voreres de la gorja. A la secció nord el seu sotabosc ha estat tractat per a permetre una combinació d’antigues plantes de pinya, espècies ornamentals, espècies medicinals i arbrets d’espècies de creixement lent.

A l’igual que en altres boscos secundaris de la mateixa regió, la densitat d’arbres ronda els 500 individus per hectàrea, el mateix ocorre amb la seva composició d’espècies que també és similar.

Segons testimoni de la pròpia família Díaz Alvarado i d’alguns veïns, la gorja que neix en aquesta parcel·la ha anat augmentant el seu cabdal, cosa que fa pensar que la regulació hídrica de les aigües subterrànies ha millorat conforme es va anar consolidant la cobertura del bosc i el sotabosc a l’àrea de protecció.

És important senyalar que l’objectiu d’aquest bosc no és produir fusta de la manera més ràpida i mitjançant tala rasa, al contrari, el bosc restaurat s’ha proposat com un complement econòmic familiar i és intenció de la família anar extraient la fusta caiguda o els arbres que vagin assolint la seva maduresa seguint un pla de maneig segons el qual s’extrauran cada any alguns arbres madurs durant l’època seca. D’aquesta manera es garantirà que la conservació del bosc es mantengui en el temps.

L’experiència –que no és única, probablement existeixen altres similars en diferents regions tropicals- té el mèrit de ser una resposta al model de monocultius forestals que ha destruït el bosc, ha concentrat en poques mans grans extensions de terra, ha assecat zones humides i ha estat un dels principals causants de la pèrdua de biodiversitat a la zona nord de Costa Rica.

Extractat i adaptat de: “La restauración ecologista del bosque tropical. Una alternativa de reforestación ambientalmente sana y socialmente justa y participativa” COECOCEIBA- Amigos De La Tierra, Costa Rica, correo electrónico:

licania@racsa.co.cr

http://www.coecoceiba.org