diumenge, 3 d’agost de 2008

Pins i ignorància


Els pins de Mallorca

Ras i curt, els pins no se mengen les alzines. Això és una senzilla i observable constatació científica. Una idea equivocada al respecte pot portar a una persona a matar centenars de pins de dins un alzinar i a una altra, en un article periodístic, a qualificar els pins com el cinquè genet de l’apocalipsi del nostre paisatge, sí, amb aquestes paraules. És possible que en ambdós casos el convenciment de que el pi és una espècie invasora i nociva, sigui una opinió compartida per molta gent i admesa, erròniament, amb tota bona fe.

En canvi els olivars de Mallorca sí que desapareixen per la colonització dels pins. En patir l’abandonament dels pagesos que se’n cuidaven, retornen a poc a poc al seu estat primitiu de bosc, de pins de pas primer, i d’ullastres o alzines finalment. També és vera que els pins no creixen en un dia i que un manteniment acurat d’eixermar, podar i tenir cura de parets i marjades n’evitaria l’ocupació per part de garriga i pins.

El problema ha arribat quan per a realitzar aquestes feines essencials de manteniment dels olivars, els seus propietaris, en molts casos ben rics, no han volgut pagar el preu just que val la seva feina. Si bé darrerament han descobert que és possible contractar un cert règim de semi esclavatge amb immigrants necessitats i acostumats a la vida dura del camp. És d’esperar una vigilància perquè aquest recurs humà es dignifiqui en els drets que corresponen als treballadors i que tant han costat de lluitar i assolir.

Quan a la presència dels pins a llocs silvestres, aquests desenvolupen una funció ecològica decisiva, primera d’avançada contra l’erosió i desertificació. Més tard tutelant i congriant el futur bosc d’alzines que s’hi instal•la a davall i que al cap i a la fi fa estèrils, amb la seva ombra limitadora, als pins que els han precedit. Els pins de grans capçades sobre les alzines, moriran un a un i seran engolits per l’alzinar climàcic.

Els pins en definitiva també dibuixen el nostre paisatge valorat per el turisme, la nostra principal i essencial industria. Qualsevol acció o opinió equivocada li pot fer mal.

Joan Vicenç Lillo i Colomar
Agost de 2008.


5 comentaris:

Mercè Piqueras ha dit...

Fa molts anys que vaig estudiar botànica, però mai no oblidaré les lliçons de geobotànica del meu professor, Oriol de Bolós. I una de les primeres coses que vaig aprendre és que, en el bosc mediterrani, el clímax (la comunitat teòrica al final de la successió ecològica) és l'alzinar, no la pineda, que el precedeix.

A Barcelona hi ha un exemple clar de successió en la muntanya de Sant Pere Màrtir, més amunt de Pedralbes. Bolós el posava com a model on en les següents dècades es podria observa la successió ecològica. Feia poc que s'hi havia deixat de pasturar i ens explicava que en les següents dècades hi creixerien pins (ja n'hi havia alguns), però amb el temps les alzines que també hi creixessin anirien ofegant el pi, que necessita una superfície més gran on li toqui el sol i no és mai el clímax de la nostra vegetació.

Avui dia, no sé si ja hi deuen créixer alzines, però de lluny, la muntanya de sant Pere Màrtir ja es veu ben poblada de pins.

Pere Llofriu ha dit...

Domcs a mí fa molts d'anys que m'ha tocat redolar per Mallorca i he arribat a la mateixa conclusió, i encara he hagut de suportar que gent «amb Biològiques, deia» me fes la punyeta en taules rodones, pel que crec que al rerefons hi ha quelcom més, que Déu m’alliber d’anar a cercar. Hitchcock diria que els pins són el macguffin, la trama és una altra cosa.
Sense voler complicar més la vida als pagesos, és un fet que la pagesia tradicional no existeix, i la moderna ho passa molt malament, dit d’ells mateixos, aleshores sobta que, justament, hom insisteixi en remenar tòpics que no resisteixen un estudi seriós (i preciosament ara que els estam tomant).
Lillo ho ha explicat perfectament. Llevant les circumstàncies puntuals que han provocat que ho escrigués ara, enlloc de fa deu anys, aquest text hauria d’estar en pòsters a les escoles.

Joan Vicenç ha dit...

Gràcies per els comentaris, la brevetat que imposa una "carta al director" no fa possible estendre's en moltes altres qüestions relacionades, entre altres el període transitori delicat per el seu pirofitisme i densitat vegetal o el tan important i mai resolt tema de les cabres, l'aprofitament forestal de la fusta de pi... etc.

Anònim ha dit...

Quin xasco! Jo era ignorant amb aquest tema. Reconec que creia just el contrari, que és el que em contaren de petit.

Aprofit per felicitar-vos per aquest interessant blog. Salut!

Pere Llofriu ha dit...

Efectivament, les cartes al director no donen els mínims per a fer un bon discurs, però els informes de 3 toms tampoc no poden mantenir l'atenció del lector i demanen una despesa energètica extra: plantejament estructurat, unificació, no repetir-se... hi perds la xaveta i ningú no t'ho agraeix.
Joan Vicenç, Chestnut, progressem adequadament: centrat, curt, concís, clar i català.
Els lectors ens ho agrairan.