dissabte, 30 de juny de 2007

Los Damunt portes obertes


Los Damunt: portes obertes

Només podia ser que, als ulls del pinçà, les mans d’en Joan tornessin herba vinclada per un vent inquiet. La mà, els dits que s’acostaven sense temor fins a les potes de l’ocell. Calmat per el so de butzeta que els llavis de l’al·lot sabien imitar, el pinçà hi reposà el cos. Després en Joan l’alçà lliure sobre la seva mà i amb un moviment curt i sec l’amollà cap al cel i es girà content cap en Xesc que el mirava amb enveja. Creia feliç, en Joan, que només ell ho sabia fer, i potser era cert.

No hi pensaven més, corrien cap avall pel camí estret i empedrat de son Guitard cap a sa Serreta. Duien calçons curts, anaven sense camisa i calçaven porqueres. Venien de collir ametlles.

Els niguls negres que creixien rere es Clot des Guix i sa Penya de Sa Bastida els esperonà la carrera. Una tempesta sense avís es congrià sobre Los Damunt i la resta del poble.

Un llamp, seguit d’un tro, els aturà en sec, varen veure com aquest llamp impactà al comellar de darrera Ses Rotes a prop de la part més curulla de sa Rota des Cabo. La flama prengué força i feu néixer una columna de fum fosc.

Ben aviat les campanes del poble repicaren convocant aplec per extingir-lo. No va ser necessari: un altre llamp va esqueixar la negror dels niguls inflats i una remor de vent i aigua embravida va estendre una cortina espessa de pluja que aviat féu desaparèixer la por al foc i encetar el temor a l’aigua.

Els nins entraren molls pel carrer de Son Ros, passaren per davant ca n’Elena, ca na Mirall, na Calcerina, na Curra, ca na Carola, ca sa Pollencina, ca na Punxa i can Loi. Veien com tothom posava paranys a l’aigua que queia de bimbolla i canal i ho espesseïa tot. Moltes cases estaven obertes per deixar sortir l’aigua que havia entrada pel corral.

Quasi tan de cop com va arribar, la tempesta se’n va anar. El sol il·luminà altra cop la terra i la gent va començar a avaluar els estralls de l’aiguat.

Els nins acabats d’eixugar amb una tovallola que els va donar la padrina sortiren a córrer. En girar cap a son Muntaner passaren per davant can Parrec, ses Margalidanes, ca na Reia, can Cresta, Gorrea, Roegona, sa Carnissera, Mandingo, can Pelat, son Muntaner, na Fara i ca na Gall.

Al carrer i carrerons de Tià Roig totes les portes eren obertes per tal d’ajudar a eixugar l’aigua del trespol empedrat de les cases, a ca sa Comunera, ca na Mercadera, can Rec i na Carbonera, na Pelada, , i ca na Pupuda i ca na Moixa. Al cantó de davant el cafè de los Damunt del carrer de sa Bastida, els dos nins s’afegiren al fill gran de ca sa Mola des camí de Vela, al petit de ca sa Pollencina, als germans de ca sa Rata, al pubill de cas Coix i al de ca sa Marinera, als germans de can Rec i al mascle de ca na Xinxa.

Arrencaren cap a la placeta den Cabrit i en Bassa on es posaren a jugar a encalçar al voltant de la cisterna fent girar de tan en tant la manxa per beure un poc d’aigua, les portes de ca na Seguina, ses Panxetes, na Garrida, na Monja i ca na Magranó, també eren obertes. Un guàrdia civil va sortir al portal i els nins partiren com un llamp cap al carrer de son Duran i ja corrien per davant can Muxic, can Roa, ca na Truca, na Lluenta, na Xinxa i ca na Milana.

Arribaren als horts i s’enfilaren a les enormes figueres, encara que sabien que hi havia gent que les tenia llogades i com era d’esperar tot d’una els varen cridar: Al·lots! Fora d’aquí! Ses figues no són vostres.

Botaren per davant ca na Plora com a mostels per dins el torrent de ses Artigues fins arribar al pont del carrer Coxetí, pujaren per davant can Guixa, can Coxetí, ca na Manuela i na Talladora per aturar-se a fer un alè baix el vell lledoner de la clastra de sa Bastida. De damunt la paret ullaren a altres nins des Porrossar que provaven de fer volar un estel a l’era del camí de Vela. Avui però no tocava anar de brega. Decidiren pujar cap al carrer de Son Borras que era ple de fang i grava que l’aigua havia arrossegat. Les portes del casal de can Tià Miquelet eren obertes, també les de ca sa Blanca, can Tineo, na Panxeta, ca sa Coixa, na Magrana, ses Putxes i na Paxorra, les de ca na Reala, na Paneret, ca na Muxica, can Ventura i ca na Cocona, ca na Racó, can Arrom, na Tomasú, ca na Revisques i na Dragona.

Es tornaren aturar a fer girar la manxa de davall el magraner de ca na Pixedis i partiren per amunt pel mateix carrer per davant ca na Milana, Barram, Roegona, can Rumbo, Teresona, ca na Llimonera i can Beia. Dos al·lots varen caure i es varen fer dues genolleres. Però estaven salvats, el conco Nadal era a l’hort del Closet i els va posar un poc de la seva saliva santa que ho curava tot.

Després amb gran cridòria, com un esbart de teuladers, partiren son Borras avall i giraren cap al carrer de can Cresta, on com a la resta de carrers, les portes de les cases eren obertes, les de ca na Tiu, ca na Mitja, can Franc, ca na Reia i can Rei, can Nyicó, ca na Blava, na Juliana, ca na Gafa, can Casulí, na Coeta, na Burina, ca na Mola, na Racó, ca na Monja, na Pixedis, na Garrova, sa Picornella i ca na Blanca.... Temps era temps...

El patrimoni que formaven les persones de los Damunt no desdeia gens amb la bellesa d’aquest indret, d’aquest raconet de teules àrabs amb nius de falzies de la serra de Tramuntana, avui Espai Natural Protegit. L’avior, tan ric en enginy, en sabers, en vivències, en cultura, s’ha de reivindicar, no l’hem de donar per mort, depèn de nosaltres. També s’ha de protegir com cal la fesomia de les cases i carrers amb acurada vigilància urbanística. Protegir com cal aquest indret tan tranquil per mantenir i millorar la nostra qualitat de vida. Recuperar el que és propi, com el caminoi que de Los Damunt va a sa Serreta i son Ferrer cap a ses Quarterades. Tornar a

rehabilitar ses manxes de ferro. Crear una o més zones verdes amb arbres, emparrats, bancs per seure i fer rotl·lada i, ja és ben hora: un bon parc infantil. Estaria bé també pensar en els nius de les falzies quan adobam una teulada, el respecte a la natura ens donarà la mesura del nostre benestar. En canvi no hi calen ni hi caben obres desproporcionades, construccions o projectes que desdigui de la nítida personalitat tranquil·la de Los Damunt i els seus voltants: la planificació urbanística interessada, l’urbanització i abandonament del camp, l’enformigonat del camí de s’Estret, el dipòsit d’aigua faraònic als antics horts de ses Artigues, el camí de Vela com a via de circulació ràpida, la gran untada d’asfalt a davant les cases de sa Bastida en són, al meu entendre, bons exemples.

A la meva infància, fa quaranta anys, no era necessari que plogués a poalades perquè s’haguessin d’obrir les portes, hi estaven sempre, perquè sí, però també per el que qualcú hagués de menester. Poc a poc, però s’han anat tancat. No ho podem negar, els temps han canviat la vida d’aquesta barriada i el canvi ha estat molt ràpid i fort, gairebé com per tot arreu. Ara moltes cases estan ocupades per gent de diversa nacionalitat i procedència. Les festes de Sant Pere són una bona oportunitat per iniciar i establir comunicació entre els veïnats que no ens coneixem. Que los Damunt torni a ser un lloc com quan tothom sabia qui era qui i on vivia jo crec que era bo, creava cohesió, comunitat, col·laboració, solidaritat i també identitat orgullosa de ser de Los Damunt. Si això fou possible un temps no té perquè no ser-ho ara, només cal obrir les portes.

Moltes gràcies.

Joan Vicenç Lillo i Colomar.

Los Damunt
Pregó de les festes de Sant Pere 07


1 comentari:

A. Albalat ha dit...

:-)
T'has lluït, això és poesia en estat pur. Felicitacions i molts records a la família. Ens veiem ben aviat,
Toni