divendres, 1 de juny de 2007

Testimonis del passat

Allò que ens ofereix la natura és normalment de bon veure però si no en tenim prou amb satisfer els nostres ulls els podem fer treballar. Per entendre la força/màgia/poder (com l'hi volgueu dir) de la natura cal alguna cosa més que observar i mirar, a vegades i molt sovint interpretar allò que ens mostra ens pot ajudar a sentir-la més intensament. En moltes ocasions només utilitzem el paisatge per a obtenir un plaer, però es pot aconseguir molt més si utilitzem els nostres ulls no només per gaudir sinó també per interpretar i ajudar al cervell a comprendre i a coneixer allò que hi ha però també allò que l'ha portat en aquell lloc.
Tampoc és el mateix veure un bosc des d'aqui:

Que d'aqui:

Així doncs, avui parlaré del que més m'apassiona quan vaig a camp, els arbres llop.
Segur que molta gent s'ha preguntat què hi fa un arbre notablement més alt, ramós i gruixut que la resta enmitg d'un bosc que sembla més aviat coetani (la segona fotografia). Hom pot pensar que ha crescut més que la resta per una superioritat genètica però la gran ramositat morta en les parts inferiors indiquen una autopoda més aviat tardana i això és un senyal inequívoc que té més anys que els arbres del seu voltant.

L'autopoda és la poda natural de les branques en coníferes quan es veuen sotmeses a una competència llumínica. L'arbre elimina aquelles branques que no reben llum solar normalment degut a la presència d'arbres pròxims, les elimina perquè unes branques que no reben llum només respiren i no fotosintetitzen i per tant, tenir-les implica gast energètic.

La història d'aquest arbre és ben curiosa. En temps de gana, els pastors tenien la pràctica molt extesa de mantenir zones de pastura adehesades i sovint deixaven uns quants arbres vius a les seves zones de pastura per si algún dia es quedaven sense llenya o necessitaven fusta. Així doncs, en una pastura es podia veure com aquests arbres prenien formes més pròpies d'un arbre de jardí donat que no patien competència alguna per presència d'arbres pròxims.

Un cop s'abandona la pastura, la capacitat de regeneració d'aquestes zones era molt elevada perquè els arbres que hi queden tenen molta capacitat per crear llavors i en gran abundància.

Aquestes llavors començen a germinar i sobreviuen amb gran èxit per la manca de pastura i animals assilvestrats.

Els plançons començen a créixer espectacularment ( en edat jove es creix molt en altura i poc en diàmetre) fins que arriben a atrapar el propi pare. A mesura que van creixent, fan ombra a les branques inferiors de l'arbre pare amb la qual cosa es produeix el fenòmen que ja he explicat (poda natural)

El fet que presenti dues guies probablement sigui perquè alguna cabra es deuria menjar la guia principal de l'arbre quan aquest era jove.

Al cap de 30,40 (putser 50) anys l'aspecte de l'antiga pastura és la de les fotografies 1 i 2.