dissabte, 30 de juny de 2007

Entre pinçar una plàntula i coronar un arbre...


Autopoda?

Compte!

Com deia, no sé per on, aquest és un dels temes amb els que t’hi has d’esbutzar el cervell... i encara has de demanar disculpes perquè tens tota la societat panxacontent, inclosos molts “tècnics”, en contra, i els molestes. Però és evident que tot això s’ha de revisar...

Entre pinçar una plàntula i coronar un arbre... a tot això li deim “poda”... no pot esser. Que tendrà que veure una cosa amb l’altre. Entre i entre usem, per inèrcia, molts vocables que no s’ajusten al seu origen etimològic ni als seus valors conceptuals o semàntics... varien segons contrades, gremis, escoles, fins al punt que de vegades el que vol transmetre un, un altre entén el contrari, per exemple “autopoda”, per a mi que és un terme mal apropiat i que fa osques, enlloc d’esmolar, i no sé si ha arribat al català, però el castellà encara és més “divertit”, perquè en aquest idioma ningú mai no discuteix res, de semàntica, per exemple, i hom parla, per exemple de “terciardo” i es queden tan tranquils, i els altres ho repeteixen, però dubto molt que entre Almeria i A Coruña tothom “tercie” igual. Ara, un concepte infame és “rejuvenecer”, aquest mot freqüentment s’usa per insultar la intel•ligència humana... tot això s’ha de revisar...

A priori, el que fa un mal irreparable és que quasi tothom pensi que la poda té efectes terapèutics... que vaja, que un arbre no podat “no pot ni sortir al carrer...” Mort.

A priori, per “poda” hauríem d’entendre aquelles operacions artificials de presumpta correcció de malformacions (branques centrípetes, hipertrofiades, espanyades, seques, ajuda en la primera formació...), si no fos massa demanar... abans d’eliminar una branca haurem fet, al cervell, una foto de l’arbre futur on hem comprovat que afavorim clarament tota la resta de l’arbre (si no que feim allà), i prendrem totes les precaucions per fer un tall mínim i que pugui cicatritzar en el temps més curt possible... es a dir, res a veure, en absolut, amb el que fan quasi totes les brigades municipals. (el més patètic és comprovar que talen la branca que no toca, esqueixen i després posen pasta verda “antifúngica”)

Una cosa semblant fan algunes lianes, deixen morir unes branques (normalment primes) per afavorir les més ben situades cap al llum. Alguns eucaliptus també ho fan, i aquí és on es pot observar millor: és un arbre preparat genèticament per créixer disparat cap amunt, aleshores, deixen morir les branques més baixes per afavorir les altes. Això és exactament un acollament natural, és a dir que, fins aquí, podríem parlar d’”autopoda”.

L’alzina i el pi (halepensis), però, funcionen d’una altra manera. En el cas més benigne, un arbre isolat, creix perfectament, no ha de menester cap podador per a res, i amb les dècades arriben a fer una subesfera impressionant.

Al bosc és diferent: hi ha molta competència amb els seus congèneres... en el seu creixement les branques baixes es solaparan amb les dels veïns i quedaran mancades de llum i d’espai... tenim un problema... atenció: aquestes branques no s’autopoden, aquestes branques es moren, senzillament, per inanició, i es queden tal qual... posades...

L’alzina no s’autotala, no “s’autofà” un tall ben fet per a que cicatritzi... tot el contrari, la branca es queda allà fins que es podreix... fins ben dins de la branca mare, o soca, i cau deixant un forat de puput, que s’anirà fent més gros...

El pi tampoc no s’autotala... és més mal d’observar a llarg termini, però... les branques, quasi sempre primes, quan queden mancades de llum i espai es moren i queden com embalsamades... es queden allà, posades, “sine die”. No sé exactament com acaba la història aquesta, però per a mi que aguanten ses branques fins a les darreretes.

Bé... jo només volia aclarir un punt (semàntic), no volia podar les idees de ningú...

Pere Llofriu


4 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt bona aquesta refleccio, jo quant veig un jardiner, o no jardiner, devore un arbre amb una motoserra ja tremol,sempre acaba igual, acaba amb un tronc, crec que molta gent el que volen veure son troncs no arbres es una pena veure la majoria d'arbres dels pobles

Anònim ha dit...

a veure senyors...
el meu pare era un gran jardiner i la seva dita era.
"Com més podat, més brot treurà".

Guillem Nicolàs i Larruy ha dit...

"quan més podat més brot traurà", aquesta frase és d'exemple ... de mal exemple, doncs, és com si a hom li fotessin el cap dins un gibrell d'aigua i el traguessin al cap de l'estona, i diguessin "mira que fort respira" i consideressin que respirar fort és símptoma de bona salut! Doncs no,a l'igual que el que hi tenia el cap sota l'aigua després respirava fort per que s'ofegava, l'arbre treu forts rebrots perquè també s'ofega, és una brotació que pot ser vigorosa però desordenada, on les branques competeixen entre elles per tal de captar llum i que generalment no aconsegueixen el que qui ho poda pretén. Perquè sinó, com és que es fa la mateixa poda -mal feta- per a dos objectius contraposats? Que vols fer l'arbre petit, doncs poda, que vols l'arbre vigorós, doncs poda. En què quedem? Petit o vigorós?

Joan Vicenç ha dit...

D'acord amb en Guillem.

Potser "més brots traurà" però pitjor "com més podat".