El cicle del carboni
El carboni flueix entre el sòl, els oceans i l’atmosfera,
Com també dels nostres forns, màquines o respiració.
La selva tropical o la mar, té cura de la invisible molècula:
Diòxid de carboni fixat com fusta o fulles del desig,
Estojat com algues dins la marea de l’atzar,
Amagat a les closques dels mol·luscs,
Redimit als fractals dels corals...
Les abelles xuclen l’emoció de les flors,
Una cadena tròfica com un trofeu real per al linx:
Una tórtora que abans menjava grans o insectes.
Així faig jo quan la mèrlera canta al jardí
Mentre recull les mongetes verdes per menjar:
Remoc les fulles mortes tot esperant els bacteris aeròbics
Que descompondran la matèria orgànica en humus negre,
Obscur com l’ocell, fosc com la nit, llor com el carbó
Que s’inflama en la nostra visió.
Aquest poema fou escrit originalment en llengua anglesa. No debades tota la feina de bibliografia i d’escriptura per al químic investigador es fa sempre en aquesta parla.
En la versió catalana, igualment original, el problema primer fou trobar un sinònim per “swart”. Quina era la correspondència en català d’aquest mot de rel teutònica? consultant diccionaris (DIEC) resulta que la paraula més propera és “llor”. Aquesta és una paraula que jo no havia sentit ni emprat mai; la vaig acceptar perquè necessitava un joc de sinònims del negre i de les seves variacions.
El poema tracta dels cicles de la natura, temàtica que a la meva poesia és una constant. També la poesia, des del cant dels pigmeus fins a Nietzche, passant pel llibre canònic de Lucreci, l’ha considerat. Tot es renova i tot roman.
Jo no faig més que afegir la visió del científic (sense excedir-me en precisions tècniques), parlant més que de les espècies de l’àtom de carboni i els seus compostos. Començant pel diòxid de carboni, que alguns éssers microscòpics fixen amb enzims de cadmi (no sempre és un verí) als oceans. Diòxid que produïm quan respiram, l’acció de viure desgasta, contamina. Sols el món vegetal a la terra és capaç de fixar la molècula per produir-ne diferents compostos que faran fulles i tronc. Així, el producte de la nostra respiració, una molècula que fou part del nostre jo més íntim pot acabar com a fulla d’arbre, com a fragment d’alga o calcificat com a closca de mol·lusc o a un corall.
La vida segueix, i així parl de la cadena tròfica que de bell nou portarà l’àtom de carboni a animals. Fins a la mèrlera que canta al jardí amb el seu bec vermell. El jardí no és cap creació literària, és ben real i jo en soc el jardiner. Pas del general al particular, per generalitzar encara més amb l’emoció. Jo em menj els fruits que he recollit, jo prepar adob amb les restes de fulles que faran l’humus negre. Terra negra és el nom antic d’Egipte, d’ell ens arriba la paraula química que explica totes les transformacions. El negre recull tota la llum, és el signe de l’esplendor de la comprensió interna. És així que acab amb el joc de sinònims del negre, obscur com l’ocell que canta i ens informa que la vida existeix, fosc com la nit del misteri que maldam de comprendre, llor com el carboni en forma de sucre que arriba al cervell, perquè ens permeti pensar i veure, sentir i imaginar. I respirar.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada