Un embolic mental que perjudica els arbres

Inútil lament per uns arbres perduts

Les carreteres de la meva infància estaven flanquejades per solemnes plàtans. Els cotxes aleshores no anaven gaire de pressa i, naturalment, no tenien pas aire condicionat, de manera que aquells arbres formidables, a l’hivern, deixaven passar l’escalforeta solar i, a l’estiu, servien no solament per decorar les carreteres, sinó també per refrescar el trànsit, per fer més amables els desplaçaments. Agraïen l’ombra, particularment, els ciclistes i els caminants, que no transitaven amb afany esportiu, sinó per pura necessitat: no podien pagar o no tenien accés a un mitjà de transport més còmode i ràpid.

Els arbres, aleshores, tenien, primordialment, una funció, una utilitat. Ombrejaven les places o donaven fruit, servien per fer fusta o pasta de paper, permetien construir mobles o portes, mànecs o bastides. També servien per informar. Un xiprer solitari, en una casa de pagès, indicava que el pobre passavolant seria ben rebut, que tindria un plat de sopa i podria dormir a la pallissa. Els xiprers del cementiri també tenien una funció. Acompanyaven els difunts i simbolitzaven, elevant-se, l’aspiració celestial de les ànimes enterrades. A l’Empordà, una filera de xiprers tenia la funció de protegir l’hort o el camp de la fúria de la tramuntana; mentre que, segles enrere, a la Toscana són uns pujols baixets que s’estenen, d’ací i d’allà, com amables onades. Els camps, els prats o les vinyes ocupen sense esforç aquests dolços promontoris, la rodonesa dels quals només queda alterada per l’austera verticalitat dels xiprers, que flanquegen els camins o coronen les crestes.

Amb el temps, els nostres arbres van deixant de tenir interès productiu. Els resta, encara, la funció toscana. Solemnes, elegants o coloristes, ajuden a fer suportable un racó urbà massa lleig. D’això s’encarregaven precisament, uns ginkgos que aquest hivern han estat destruïts sense contemplacions a la ciutat on visc. Les seves prodigioses fulles de tardor il·luminaven un carrer sense cap gràcia arquitectònica. Transformaven la grisor amb el fullatge. Eren un patrimoni botànic del comú, un contrapunt de naturalitat i bellesa en un racó asfàltic i artificiós. A les ciutats del Japó i de la Xina associen els ginkgos a la saviesa. Però a les nostres modernes ciutats provoquen un curiós menyspreu: els exemplars femenins fan un fruit que es podreix a la branca i que, quan cau, deixa anar una olor una mica desagradable: natural, al capdavall. Es veu que uns veïns o uns familiars del alumnes d’un col·legi del carrer no podien suportar aquesta olor. I que uns ancians tenien por de relliscar per culpa d’aquests fruits (quan el més relliscós de la ciutat són els passos zebra). Les autoritats, obedients, han fet tallar uns arbres memorables, indiferents als gasos, no solament pudents, sinó perillosos, que emeten els centenars de cotxes que diàriament fumegen, ben o mal aparcats, davant de l’esmentat col·legi. Al Japó honoren un ginkgo que va resistir la potència de la bomba atòmica. Però els ginkgos no han pogut resistir el nostre embolic mental. Un embolic que troba compatible tallar arbres esplèndids perquè fan fruits que es podreixen, mentre accepta, com si fos la cosa més natural del món, que centenars de gossos domèstics orinin sense descans contra totes les parets urbanes. Un embolic mental que fa compatible la destrossa d’uns arbres preciosos amb vagues proclames ecologistes. Proclames que, naturalment, no fan ni pessigolles al soroll, als fums i a les ferums dels vehicles privats.

Antoni Puigverd
Escriptor
(apuigverd@presencia.com)
Revista Presència número 1826

·