diumenge, 11 de febrer de 2007

Homenatge a un garrover


Rèquiem per a un garrover

Ve d'enrere el meu gust pels garrovers, sabent explicar raonablement el perquè, clar que sí. Al meu parer és un arbre antic i bell, aspre de soca normalment foradada i buida a trossos, amagatall de dragons, ocells nocturns, rates cellardes i salvatgina múltiple, mal present amb avarícia, la soca, però sempre amb aquella sensació de fortalesa, de resistència davant qualsevol adversitat, i amb una tendror verda encisadora a les fulles novelles. Les fulles del garrover adquireixen totes les tonalitats del verd a mesura que les setmanes passen, des del groguejar de les just acabades de néixer, fins a la quasi blavor de les més granades, a punt de desprendre's de l'arbre, completat el seu cicle.

No és el primer pic que reivindic la seva presència als parcs públics ciutadans com a arbre galà i garrit, decoratiu i sofert, a part que de tan mallorquí, quasi ho diu a crits. Record que fa uns anys, quan, adherint-me a l'opinió d'un article de don Lluís Maria Pomar, aquell savi que viu a Son Vida i que tan poc es prodiga darrerament, publicat a Diari de Mallorca per cert, jo també, fent-ne referència en vaig escriure una mena de panegíric del garrover, que va ser publicat a aquestes mateixes pàgines. O sigui, la meva fal·lera no ve d'ara, hi ha constància escrita.

Ja estem que, per altra banda, entre la pagesia té l'anomenada de ser un arbre poc admetent, en base a dues circumstàncies especials i concretes: baix la seva ombra hi sol néixer poca herba, i endemés si hi dorms la sesta et despertes amb mal de cap. Això diuen. De l'herba, sí que ho he observat. Deu ser per allò que hi ha arbres més possessius del seu redol que altres. Un pi, per exemple, també té pocs amics. El possible mal de cap de la migdiada, no ho he experimentat, ni ganes, ara què volen que els digui. Supòs que és una mica de mala premsa, més que res. Xerrim. Quan la gent posa la llengua damunt qualcú, ja es sap..., ni espolsant et lleves de damunt la maledicència. I diuen que d'un garrover s'hi va penjar Judes, el traïdor de Jesús, després d'haver-la feta com en Parreta. Vet ací la posada de llengua damunt.

Tot aquest llarg introductori us l'he contat per fer-ho venir bé i explicitar el meu més sentit rèquiem per un garrover en concret, estimat, potser únic als jardins de Palma, no ho sé del cert. El seu cadàver encara aguanta dret just baix de la Feixina, allà on el Jonquet s'acosta a la mar i els metropolitans garruts encara li diuen La Merdera, més que res perquè un temps el torrent de la Riera servia per a més coses que per recollir les aigües pluvials... Anava de caguetes i allà evacuava... El garrover mort que us dic, el que queda d'ell encara fúnebrement vestit de fullaca seca, és just allà on la Riera acaba, mirant la mar just a la dreta. Tenc per a mi que es tractava d'un «garrover bledà», que segons l'Alcover-Moll: «És més llis de soca i de branques que els altres, té més pocs nusos i carrega menys de fruits», però no n'estic segur. Estic segur de tan poques coses, jo.

Aquest arbre ja feia un bon grapat de mesos que evidenciava que havia carregat a mala banda, s'havia encomanat del mal de la mort. No s'ho traurà tossint, vaig remugar el primer pic que el vaig afinar. Les branques, una darrera l'altra, aclucaven els ulls de les fulles, es veia que es pansia dia rere dia... Potser no li agradava l'aigua o el que sigui que ara baixa a tostemps pel torrent? No era del seu gust l'espectacle d'una riera travestida, disfressada de riu...? Sigui el que sigui, ha retut l'ànima al déu dels garrovers. No estaran gaire a incinerar-lo. Que puguem pregar molts anys per ell.

Gabriel Florit. Escriptor
Diari de Balears