L'arbre digne molt digne

Camarinhas

una nit de febrer de l’any 2003

El temps és com les ones de la mar. Arriben una rere l’altra a les roques dures o a l’arena suau. Quan esclaten i blanquegen les roques sembla que volen fer-se-les seva, que volen pujar-hi per arrasar-ho tot, fer miques la roca i la terra amb les plantes i els animals que l’habiten: vells fills i filles de la mar. El temps em vol fer miques a mi, a totes a tots, vol sotmetre’m i jo sé que ho farà “però el color dels meus ulls viurà eternament”. El sol es reflecteix al meus ulls amb dolça bellesa, apaivaga qualsevol vellura. Què hi havia abans de la mort, abans del bing-bang, abans de la meva vida?

Els dies passats són perles solitàries perdudes al fons de la mar. I tanmateix sense saber-ho estic segur de que els mol·luscs, les ostres que fan diuen que amb un granet d’arena les perles, tenen relació entre elles, entre la mar i la terra. Els biòlegs i les biòlogues saben perquè canta el rossinyol a la nit? Perquè fan perles les ostres?

Quin temps de viure el txapapot en tantes voreres sagrades.

I el crit contra el ianqui que m’ha arribat enmig de l’arena de les dunes i de la mar d’ones d’escuma renouera m’ha donat una caloreta que m’ha alleugerit el cansament. Gràcies 1876, Joan Manuel, si només pogués servir per això el mòbil, sense costar guerres ni tudada d’energia ni tanta i tanta contaminació: nunca mais, no a la guerra. Què fem amb els mòbils? Com tornar a la barraca de xemeneia ben feta, al viure sense metges ni hospitals?

Com ahir vespre .amb els del benegà de Muxía a aquell baret de pedra del que no record el nom, amb la televisió donant la guerra del ianqui i els tres mesos del Prestige; aquella xerrada com una ruta més cercant el camí entre els toixos, les roques i les ones de la marea que et volen arrabassar, cercant posar llavors radicals de veritat per avançar per avançar de veritat a costa del que costa i que tantes vegades defens pensant que estic tot sol, fins i tot quan pens amb els que hi estan veritablement a les presons espanyoles, els bascos o aquells comuns que en diuen però que no ho són comuns, que són per damunt de nosaltres com àguiles o aligots de piular malenconiós com el buteo buteo que he sentit contra les roques, el cel i la mar.

És blau i encorbatat el color de la Tevegà i de la Primera, és curiós aquest color de fredor de gel de mar de la dreta i ara mateix sent que la insistència de la reacció és com la del txapapot que apareix arreu, el txapapot feixista. Quina guerra. Però com és que la presència de la veritat és tan insistent en els detalls més insospitats. Quin misteri hi ha en què sense paraules ni coneixences ens reconeguem. És la llum del sol, però també la foscor més immensa que com a serp que es vol mossegar la coa fa espirals a l’univers d’una magnitud tal que cabrien dins una fulla de pi.

Al voltant meu passen coses com les que afectaven a en Van Gog.

Txapapot pels collons i tot. Tant de bo que tengués la ment clara, la sang freda, l’esperit temperat per escriure tant bé com pintava en V.G. tant de bo poder descriure per deixar-ho a l’eternitat dels ulls de la ment el que visc en certes situacions.

Jo sé que ara gràcies a aquest aparell que desconec tan absolutament i que es diu mòbil he parlat amb la meva estimada, la Juanita, na Joana, i que també l’he recordada quan dibuixava i escrivia a al quadern de bitàcola de l’imbécil de l’amo del bar aquest que sembla un museu marítim.

Jo no sé si m’acompanyen guàrdia civils o anarquistes d’idees clares.

Anarquista preconstitucional rompre les normes d’ortografia com diu en G. Màrquez ferit de mort.

Esclatar la pau tant fàcil tan complicat ara mateix a aquest món cobert de petroli i de cotxes que corren per carreteres asfaltades amb el beneplàcit ”inasequible” de la gent, de molta gent.

Escolt ara una música que m’agrada, així de senzill, sembla d’una dona musulmana, no ho sé, amb un acompanyament de corda molt rítmic. Agraeixo i pas a llegir un tros més d’aquesta descendent d’esclaves Jamaica Kincaid i tot això m’esqueixa l’ànima, la me romp però no la me txapapotetja.

Anarquista preconstitucional, ja!, mala broma. En realitat cal així una mentalitat de la terra i anarquista, anarquista de terra, radical com diuen les dretes radicals en tot el seu esplendor de falsedats i vomiteres.

Diu la que he anomenada abans:”Els anglesos s’odien entre sí i odien Anglaterra, i la raó per la qual estan tan abatuts actualment és perquè no tenen on anar ni ningú que els faci sentir superiors”. I segueix:”A l´Antigua que jo vaig conèixer vivíem a un carrer que tenia el nom d’un criminal anglès pertanyent a la marina, Horacio Nelson”

És clar que la nota que es posa al peu de pàgina sobre aquest personatge i que només es refereix a la seva estada a Antigua, 1784, 1787, l’escriu una ment amb consciència. L’escriptora és una ningú enfront del poder semblant al que es dibuixava a The Wall de P. Floyd.

Ara fa poc he estat al cementiri dels anglesos on el Serpent es va enfonsar i moriren 173 homes, tres es salvaren. Hi havia flors de plàstic, funcionaris les hi deuen haver col·locades, però imagina’t que hi arriba al lloc un anglès: quin fanatisme patriòtic, de raça absolutament superior es sent.

I ara em vaig refent, asserenant pensant. El color dels meus ulls…

Com una música dolça s’escolta…

Com una llum que entra dins la cova fosca i blanca d’una casa potser eivissenca abans dels gipis…guiris, gipispollas.

No arribam molt lluny, però un somriure, una mirada humana o fins i tot o sobretot la d’un ocell, una sargantana o un peix poden fer-te sentir viu, que compartim la llum, l’aire, el temps que xoca contra les roques.

Quina mirada deu tenir en Bush enfront dels meus ulls durant deu minuts.

Contant 600 una vegada i prou, pensaria tal vegada en els diaris que venien pels carrers de Managua o de Palacagüina els nins que anunciaven sense saber-ho els doblers que el Congrés dels EEUU entregava a la Contra i que potser els mutilaria i que canviaria (com va ser) la seva vida en pitjor, en molt pitjor, sense esperança per molt temps. Record i ho dic tot d’una que puc que això m’ho contava Don Modesto Silva amic d’en Jaume Soler d’Arbúcies.

I mirar ara mateix, ara mateix la mirada, els ulls d’en Reagan amb alzheimer o de qualsevol dels seus contemporanis de les grans corporacions industrials petrolieres, capitalistes al cap i a la fi.

Mirar als ulls als científics (¿) (sic.) que fan possible tant de mal al món, a la gent de carn i os que té dret a alenar i a viure malgrat tot.

Fills de la gran USA com diu n’Estelles.

Però les bales no són de paper de seda, foraden i tapen baix terra o al forn incinerador i la gent té por.

M’importa una merda el que pensis quan et digui que el que et puc dir pot ferir la teva sensibilitat de guàrdia civil de “calavera de plomo” d’apolític o apolítica si ho vols entendre millor.

Cal dir als infants i a les nines la veritat des de sempre, la que fa més mal i la que més alegries dona, la mentida i la flor, la traïció i la mar blava, el dolor i el sol, la veritat complicada de la dona o de l’home que més pugui sofrir per estimar massa la terra i saber perquè ho fa, la veritat de la sàvia i de la sang. La veritat que està dins llibres, cançons i poemes que cauen com fulles de l’arbre digne molt digne.

L’abraçada a l’alzina guapa que t’alça des de les arrels i et puja per les branques empesa cap a les clares fulles verdes i lluentes de sol i de cel orejat.

La veritat de 100 anys de presó dura, injusta, molt injusta. Cal lluitar amb totes les forces i sofriments: aquesta és la veritat que sap tan greu haver de dir a una filla o a un fill, perquè et creuran i sofriran i tu, jo, no ho vull, perquè som pocs els que ho farem, encara que hi ha pobles sencers que van per aquest valent camí: jo/ el meu poble / el món… tres en un com la Santíssima Trinitat dels putes catòlics fatxes que tot ho han falsejat i canviat.