dimecres, 3 de gener de 2007

Izarren hautsa


Pols d’estrelles


La pols d’estrelles es va convertir un dia en germen de vida.
I en varem sorgir nosaltres en algun moment

I així varem viure, creant i recreant el nostre àmbit

Sens descans. Treballant varem perviure

I en aquesta dura cadena estem tots fermats.


L’home té necessitat de dominar un medi hostil,
Viu aqueixa lluita i n’extreu la seva veritat
Cerca amb afany la saviesa i la llum,
I en aquesta recerca no coneix el descans
S’orienta per dreceres obscures
I va inventant noves lleis, jugant-se en això la vida.


El treball humà és coneixement: conèixer i transformar
Agermanant-se amb la natura i arribar a descobrir-la...
Crear de la negació allò positiu
I prenent la contradicció per llei continuar avançant.


El desposseït sap bé quan formós és posseir,
Doncs l’home afanyadament tracta de satisfer les seves necessitats.
També nosaltres hi som,
I de la nostra terra hem de mirar de veure clar,
Eliminant absurds,
Eixermant el camí per avançar cap a l’objectiu.


Del mateix tronc del que varem néixer nosaltres,
sortiran altres branques joves que continuaran la lluita.
Que es constituiran en amos conscients del seu futur
Per la força i evidència dels fets
Convertiran en fecunda i racional realitat
El que en nosaltres és somni i desig.


Cliqueu sobre el dibuix:


Izarren hautsa


Izarren hautsa egun batean bilakatu zen bizigai, hauts hartatikan uste gabean noizpait giûaden gu ernai. Eta horrela bizitzen gera sortuz ta sortuz gure aukera atsedenik hartu gabe: lana egiûaz goaz aurrera kate horretan denok batera gogorki loturik gaude.


Gizonak ba du inguru latz bat menperatzeko premia,
burruka hortan bizi da eta hori du bere egia.
Ekin ta ekin bilatzen ditu, saiatze hortan ezin gelditu,
jakintza eta argia; bide ilunak nekez aurkitu
lege berriak noizpait erditu, hortan jokatuz bizia.


Gizonen lana jakintza dugu: ezagutuz aldatzea,
naturarekin bat izan eta harremanentan sartzea.
Eta indarrak ongi errotuz, gure sustraiak lurrari lotuz,
bertatikan irautea: ezaren gudaz baietza sortuz,
ukazioa legetzat hartuz beti aurrera joatea.


Ez dadukanak ongi ahi daki euketzea zein den ona,
bere premiak bete nahirik beti bizi da gizona.
Gu ere zerbait ba gera eta gauden tokitik hemendik bertan
saia gaitezen ikusten: amets eroak bazterturikan,
sasi zikiûak behingoz erreta bide on bat aukeratzen.


Gu sortu ginen enbor beretik sortuko dira besteak,
burruka hortan iraungo duten zuhaitz-ardaska gazteak.
Beren aukeren jabe eraikiz ta erortzean berriro jaikiz
ibiltzen joanen direnak : gertakizunen indar ta argiz
gure ametsa arrazoi garbiz egiztatuko dutenak.


Eta ametsa bilakaturik egiaren antziduri
herri zahar batek bide berritik ekingo dio urduri;
guztian lana guztien esku jasoko dute sendo ta prestu,
beren bizitzen edargai; diru zakarrak bihotzik eztu,
lotuko dute gogor ta hestu haz ez dadin gizonen gain.


Hitzak (lletra): X. Let · Musika: Mikel Laboa

Pintura: Argitzaletan · Dibuix: Tasio


1 comentari:

Anna Crexells ha dit...

MIKEL LABOA!
Quin gran músic...i quina poesia tan bonica