
Penja d’un fil a mercè del vent. Un fil de teranyina. M’he ficat als ulls d’un ancestre de fa cent mil anys i he vist com giravoltava, ara lluenta ara apagada. La fulla mai no ha tocat en terra. Ha fet la seva feina de transformar la llum en aire i vida. Així de senzill. Ara seguirà el seu camí, res no es tuda. Tocarà en terra i viurà una transformació que la transportarà de nou a l’arbre i a l’aire, però també a molts altres éssers vius. Hi haurà altres plantes que se n’aprofitaran i la faran seva. Serà terra i tornarà petita, ínfima i formarà part d’un univers dins un univers. Res mes que una ombra i el temps.
3 comentaris:
Hi ha instants de contemplació que ens apropen a la inmortalitat...
Amic,
Você tem olho de poeta.
Um abraço.
Dalva.
La hoja y la sombra. Estan juntas y están siempre lejos.Añado, con Dalva, ojos de poeta que pinta con la luz y los sueños. Saludos.^.
Publica un comentari a l'entrada