dimecres, 10 de gener de 2007

Memòria forestal

Die Balearen in wort und bild geschildert (Les Balears descrites per la paraula i el gravat) és un estudi general sobre les Balears, realitzat per l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria. Fou elaborat entre 1867, quan l’autor arribà per primera vegada a les Illes, i el 1891, quan es publicà el darrer volum de l’obra. La transcripció que ve a continuació ens descriu la important desforestació que va patir l’illa de Mallorca a finals del segle passat i que la realitat de la vegetació boscosa al dia d’avui encara ens indica.

“No hi ha dubte que els boscs de tot tipus tenen una extensió molt més petita que antigament. Això cal atribuir-ho tant a l’augment dels conreus com al desig de treure’n rendiment econòmic. Aquest darrer aspecte ha produït gran perjudici als alzinars, ja que és indubtable que la quantitat de fusta talada cada any és, de molt, massa gran. La important exportació de fusta per a la construcció fou especialment perniciosa per als pinars, però també, a més d’això, la gran quantitat de fusta que es tala per fer carbó i per obtenir escorça, i d’altra banda la descura en repoblar els arbres, de manera que hi ha moltes finques que abans eren cobertes de pins i ara estan totalment pelades. També s’hi afegeix el desig d’alguns arrendataris d’augmentar els pasturatges per a les seves ovelles reduint el bosc, ja que, com és sabut, sota els pins creix poca herba. Els pins, reservats al propietari, no tan sols donen poc benefici a l’arrendatari, sinó que li redueixen la quantitat de càrritx i altres herbes que cobreixen els pendissos de les muntanyes. Però d’això no se n’han salvat ni els pinars, ni els alzinars. Tan aviat foren senyors endeutats, que cercaven recursos talant totalment el bosc, com compradors pobres, que no tenien prou diners per pagar la finca comprada i tan aviat com en prenien possessió no tenien altra cosa més urgent a fer que destruir tot el bosc, per treure’n els diners. O bé fou la cobdícia de posseir més sòl, que fins i tot el bon agricultor feia talar el bosc per afegir-hi una finca que es venia al costat, en l’esperança que tendria la finca i que el bosc ja revendria per al fill. Però, mentrestant, a molts pendissos escarpats o a llocs rocallosos, l’aigua s’ha emportat les capes d’humus, de manera que el bosc no retorna, i hom veu com s’alcen àrides i abandonades crestes de muntanya que abans eren cobertes d’un verd mantell esponerós d’alzines. Com a conseqüència d’aquest reducció del boscam, s’ha produït l’efecte que era d’esperar: la disminució de la quantitat de pluja a Mallorca; i seria molt de desitjar que hi acudís en ajut una estricta llei forestal. Fa uns anys, per part de l’Institut Agrícola i per mediació del senyor Massanet, que aleshores era governador de la província de Conca i abans ho havia estat de Sòria, fou repartida entre els propietaris de finques determinada quantitat de llavor de les varietats de pins que millor suraven al centre d’Espanya, concretament a les dues províncies esmentades, perquè la provassin. (...)

Manquen les dades per poder calcular amb una certa exactitud la disminució dels boscatges des de finals del segle passat. Segons l’estadística territorial feta per l’ordre reial del 18 de febrer de 1818, aleshores l’extensió de tots els boscs era de 184.946 fanegas (119.105,22 hectàrees), mentre que, com hem vist, ara només ocupa 84.715’08 hectàrees.(...)

Una circumstància que contribueix a la reducció dels boscatges és, a més, l’escassa extensió de les propietats forestals. Gairebé cada finca de la muntanya té un tros de bosc, que a més d’explotar-lo ha de subministrar la llenya necessària per als menesters de la casa i per als formiguers. Com es pot comprendre, un tractament forestal d’aquests trossos de bosc tan petits queda descartat, per bona voluntat que s’hi posi. Hi ha pocs boscs grans; els més importants serien encara el pinar de Santa Ponça i el de Formentor. Al marge dels boscs privats, hi ha també alguns municipis que posseeixen boscs comunals, però encara tenen un m

anteniment pitjor que els boscs privats i són molt explotats pels ajuntaments, i els veïns del municipi tenen dret a recollir-hi arbusts i llenya per al consum casolà, cosa que naturalment suposa un gran avantatge per a les classes més pobres.

Fotos: Joan Vicenç Lillo i Colomar

2 comentaris:

Guillem Nicolàs i Larruy ha dit...

Hi ha un llibre molt interessant que se'n diu "HISTORIA DE LOS BOSQUES: EL SIGNIFICADO DE LA MADERA EN EL DESARROLLO DE LA CIVILIZACIÓN. Ed Gaia Proyecto 2050. John Perlin", que alhora és molt amè de llegir ens podem assabentar que la Península Ibèrica ha estat deforestada totalment unes dotze vegades des la arribada dels romans, que el Delta de l'Ebre és conseqüència de la deforestació dels Monegros o que la conquesta d'Amèrica va ser en cerca de fusta i no pas d'or. O sigui que de bosc primigeni sols queda el pinsapar de Huelva i el bosc macaronèsic de les Canàries i Cap Verd. Així ens permet averiguar que les civilitzacions prosperaven o s'enfonsaven segons les seves reserves de fusta o la seva capacitat d'importarla i per això dos mil anys abans de Crist ja es varen fer edictes reials de protecció de boscos, sota pena de mort qui talés un arbre.

TonaMetaL ha dit...

encara que no ho sembli, molts dels conceptes del camp de la ecologia són gairebé d'ahir. Abans (Parlo de l'edad mitja) tot es feia amb fusta i aleshores la silvicultura sostenible era impensable. A mesura que l'home descobria nous materials i recursos la fusta ha anat quedant obsoleta tot i la gran dependència que encara hi té l'home. Tot i això, fa ben poc hi havia propietaris forestals o pastors que miraven de viure i alhora deixar a les properes generacions, un ecosistema explotat però sostenible. S'ha d'anar molt am compte amb els boscos que han patit massa com el cas que s'ens presenta, perquè tot això origina pèrdues de sòl, i el sòl no es compra però es pot regenerar, ara be, si no es regenera i els factors externs erosius s'ens enduen el sòl, els danys són irreparables i irreversibles.