De l'alzina surera

Suro

Quan parlem de fusta, sempre pensem en un material més o menys dur que serveix per fer mobles, cases o vaixells. Però sovint oblidem que hi ha un tipus de fusta molt comú, que té unes característiques molt peculiars que li van donar un cert paper en la història de la biologia. Parlo de la fusta externa de l’alzina surera (Quercus suber), és dir: del suro.
En el fons el suro no és sinó això, una capa exterior del tronc de l’arbre, que en el cas de l’alzina surera creix molt i que està fet de milions de petites cavitats plenes d’aire. Això fa que la seva densitat sigui molt més baixa que la de la resta de fustes i, per tant, que floti moltíssim. Per això es fa servir per fabricar flotadors i coses així.
El cas és que aquestes cavitats no són sinó les restes d’antigues cèl·lules vegetals que, un cop mortes deixen tant sols la paret cel·lular que les envoltava. Com que els espais són proporcionalment molt grans, la fusta resultant és flonja, flexible i fàcil de tallar..., totes les característiques que fan tant útil al suro.
I això també li dona una propietat de resistència al foc molt important. La capa d’aire protegeix de les altes temperatures l’interior del tronc de l’arbre. Per això, les alzines sureres són dels arbres que millor resisteixen els incendis tant freqüents al nostre territori. Passades les flames, els primers rebrots acostumen a ser justament els de les alzines sureres.
I el fet que fos fàcil de tallar va ser un dels motius que van portar a un investigador del segle XVII, en Robert Hook, a fer-ne talls molt prims per poder observar el suro en una eina inventada feia poc: el microscopi.
El que va observar era un mosaic de petites cavitats buides, i com que li recordaven les cel·les d’un rusc, les va anomenar cèl·lules. Ell considerava que les cèl·lules eren estructures buides, però ara ja sabem que el que veia eren les restes de les cèl·lules vegetals. De totes maneres el nom va tenir èxit i va perdurar.
Des dels temps antics ja van veure les possibilitats del suro, i per això, als països on creix l’arbre (bàsicament la Mediterrània) històricament s’ha desenvolupat una industria molt important al voltant. Sobretot quan l’amic Perignon va descobrir que el suro era ideal per fer taps per les ampolles del nou vi que estava fabricant. De nou, la flexibilitat que li conferia el sistema de cel·les microscòpiques anava perfecte per tapar les ampolles de xampagne.
De fet, una de les amenaces per les sureres en l’actualitat és l’aparició de nous sistemes per tapar les ampolles. Això fa que el suro ja no sigui tant rendible i es substitueixen sureres, que triguen uns quaranta anys a donar suro en quantitats rendibles, per altres arbres com l’eucaliptus, que en deu anys ja es pot comercialitzar.
Una llàstima, perquè les alzines sureres, amb els seus troncs increïblement rugosos i les seves fulles verd-grisoses són un element essencial del paisatge mediterrani. Sempre m’han semblat la part amable dels nostres boscos.

· Article de Dan publicat a Centpeus el 11.01.2007 ··