N'Alec de N'Hug

Totoni

Però no va ser fins a la tarda, a tocar d’una alzina revella i arran d’una soca amb molsa i vesc, que Totoni no es va dignar a fer-se visible. Primer havia preferit emborratxar-se sentint el clapit de n’Alec udolant el seu nom contra el cel.

- Bé bé, què vols què vols ara de mi de mi, gossa vellota?
- Hola, Totoni, no vull sinó que volem.
- Voleu, voleu? I qui és que t’acompanya companya? Jo no veig ningú ningú.
- I doncs què et pensaves, que només tu et pots fer invisible? Has de saber, elis elis, que m’acompanya un amic fidel.

Pels que no ho sapigueu, us diré que Totoni pertanyia a la família dels Nans de l’Eco. Uns éssers quasi sempre invisibles com el mateix ressò i a la vegada ensinistradors experts de tota mena de sorolls, remors o brogits. Totoni, a més a més, era capaç d’imitar el llenguatge i les cadències sonores de quasi tots els sers vius, sense oblidar les flors.

- Totoni –li va dir n’Alec-, mira jo voldria aprendre l’idioma de les mosques i fer aprendre la meva parla a una mosca, més ben dit, un moscot.
- Ai!, no cal aprendre’ls aprendre’ls: els insectes sectes parlen amb les antenes i els gossos quasi sempre ho feu amb els ulls ulls, encara que els homes creuen euen que teniu tota la parla arla amagada en el lladruc druc uc...
- A fe que saben ben poques coses, els homes.

Llavors Pim, que no per fredolic deixava d’embadalir-se amb la màgia dels mots de Totoni, va sortir del seu refugi i, després de saltar suaument a la punta del musell de n’Alec, amb ràpìds moviments de les petitíssimes antenes, va fer saber a la gossa que:

- Noia, no puc estar-me de dir-te que tens una cua que és un goig d’amagatalls i ambients. Ah! i d’ençà que no pares de mirar el cel, que els ulls t’han agafat tanta vivor que sembla que se t’hagin empeltat del que guaiten.

I es va quedar ben quietet, mirant fixament l’esguard immens de la gran gossa, a l’espera que també ella li digués alguna cosa en el meravellós idioma acabat de descobrir.

N’Alec de N’Hug

Joaquim Soler i Ferret · Carme Peris