dijous, 8 de juny de 2006

Les palmeres ornamentals


Els arbres d’Alaró

Les palmeres (II):
La palmera o fasser de Canàries (Phoenix canariensis)
i les washingtònies mexicanes (Washingtonia robusta i W. filifera)

La palmera de Canàries és un planta endèmica d’aquelles illes atlàntiques i africanes. Es diferencia de la datilera per tenir el tronc més gruixat, les fulles més espesses i d’un verd més fosc, els dàtils són més petits i a Canàries serveixen per alimentar al bestiar. El nom científic d’aquesta palmera i de la datilera, Phoenix, prové del nom que en grec es dona a aquest arbre i que fa referència a Fenícia, on a l’antiguitat els grecs varen veure les primeres palmeres. Aquestes dues palmeres es poden hibridar i ambdues són molt resistents a la sequera i al fred.

A l’illa de la Gomera es fa una mel dels raïm de flors, es tallen les palmes en dia de lluna plena (la circulació de la saba és màxima) i del suc que en surt es bull fins que queda reduït a una melassa. També a algunes illes amb les fulles noves es fan ensalades. De les palmes es fan graneres i, com per aquí, s’empren per adornar els balcons el diumenge de Rams. A la nostra terra les palmes són un element imprescindible de decoració als carrers per les festes dels cossiers o per a les corregudes de joies, antigament es solia emprar més la murtera (Myrtus communis) per aquesta funció ornamental. Als que ens agrada menjar caragols sabem que els punxons que surten a les bases de les fulles van molt bé per a aquest gustosa feina gastronòmica. Per cert no abuseu de les podes i en tot cas anau molt amb compte amb les punxes de les fulles: les punxades solen ser molt doloroses i de fàcil infecció.

La plantació d’aquesta palmera, però, és fa sobretot amb finalitat ornamentals, sovint per a realitzar alineacions a passejos, avingudes i jardins. A Alaró de la Phonix canariensis en podem fruir la vista amb la de Son Mallol. Si vos hi fixau bé, al calendari d’enguany de l’Ajuntament d’Alaró, la podem veure retratada, encara que amb poc detall, a dues fotos dels anys quaranta. Això vol dir que al manco li podem posar una edat d’uns 70 anys. També trobam aquesta palmera a la plaça de s’Hort d’en Tapí i per cert, és una llàstima que a aquest petit jardí, amb font remorosa inclosa, no hi hagi algun banc per asseure’s i fruir descansadament de la xerrada o de la lectura. Sembla com si no n’hi haguessin posats aposta, amb la finalitat, de malfiança, que els i les contribuents no en facem malbé les plantes o la font. Malgrat que qualque mena d’incivisme pugui ser probable no hauria de ser excusa per no aspirar a ser un poble civilitat que té dret a fruir i cuidar de les seves coses.

La sembra i germinació dels dàtils d’aquesta palmera és relativament senzilla, es poden posar les llavors en remull al voltant d’una setmana, canviant l’aigua cada dia, llavors es sembren i solen germinar entre el mes i els tres mesos, si és fa a l’estiu surten abans.

Quan a les washingtònies n’hi ha dues espècies que es confonen sovint, la Washingtònia robusta i la W. filifera encara que probablement la més estesa sigui la robusta. Deu fer prop de vint i cinc anys que ma mare me’n va donar una per a plantar al corral. Actualment deu assolir tranquil·lament els dotze o quinze metres. Sovint solc mirar com es mouen les fulles per conèixer d’on ve el vent. No m’agrada podar-la per diverses raons: fa més ombra del que sembla, hi crien els ocells, té una pinta més salvatge, m’agrada la uniformitat i el color de les seves fulles seques... Té els inconvenients, per a mi poc importants, que fa molta llavor i que germina molt fàcilment entre els cossiols i per en terra i també sovint he de recollir les branques dels raïms llargs i secs després de qualque ventada. He llegit que les flors són hermafrodites i no he pogut esbrinar si també poden ser o no dioiques. Potser qualcú em pot fer sortir de dubtes.

He de reconèixer que tenc certs prejudicis quant a les washingtònies, sovint les he relacionades amb ambients degradats a causa de les urbanitzacions salvatges del nostre litoral i darrerament al Govern de les Illes, que tant li agrada fer autopistes, li ha agafat el gust de plantar-ne prop d’aquestes vies de gran velocitat. Fixau-vos amb les que hi ha a l’arribada a Inca des de Palma. La seva presència distorsiona el paisatge mediterrani d’alzines, ullastres, oliveres, ametllers, figueres i poques palmeres acompanyants d’antigues possessions.

Les washingtònies són originaries del nord-oest de Mèxic i Califòrnia. El nom del gènere està dedicat a George Washington (1732-1799), primer president dels Estats Units. Són arbres de creixement ràpid i poden assolir altures de més de 30 metres. Són arbres molt resistents a les ventades, a la sequera i al fred, encara que si voleu que es facin altes els convenen sòls fèrtils, profunds i humits a l’estiu.

Aplecs sobre les palmeres

Joan Vicenç Lillo i Colomar.
Alaró a 7 de juny de 2006.

· Els Arbres d’Alaró ·
· Les palmeres ( I ). Dàtils i garballons ·
~

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Totalment d'acord sobre la distorsió del paisatge amb l'abús de whashingtònies.Una vegada en vaig veure una enmig de la ciénaga de Zapata,a Cuba,i només li faltava la bandera americana!
Aquí això aviat semblarà Malibú !
Dioiques no les hi cal, monòiques!

Joan Vicenç ha dit...

Gràcies pel comentari. Encara que no hi he estat mai a Cuba crec que per aquells contorns la washingtoniana pot passar més discreta que per aquí, ho dic perquè a les Antilles la presència de palmeres altes no són tan alienes al paisatge, crec.