dimecres, 14 de juny de 2006

Divagacions i aplecs sobre la perera


Els arbres d’Alaró

La perera (Pyrus communis)

Les definicions científiques que sovint fan els llibres que parlen dels arbres, solen ser molt útils però també són molt fredes. Manquen, potser, llibres com aquest bloc, que si bé volen ser rigorosos en termes científics, també hi mesclen experiències personals, literatura, fotografia...

Sovint cerc a la meva memòria les primeres relacions amb l’arbre del que parl. El primer contacte és important. En el cas de la perera pens en aquelles peres d’aigua dolça que se’ns fonien a la boca. Les trobàvem quasi sense voler, de vegades entre mig dels ametllers a les darreries de l’estiu, suats i cansats d’una llarga jornada d’espolsar i collir ametles. Poc a poc aquelles grans pereres s’han mort. El tractor en té molt la culpa. Què se’n va fer de la fusta?

Quin procés d’ençà de la creació del món ha fet que cada espècie viva sigui així com és? Quina funció diferent, relacionada amb l’equilibri del sistema natural, pot tenir una perera d’una pomera o d’una figuera, per anar més lluny? N’hi ha tants de viaranys per arribar al que és essencial. Sí poguéssim parlar amb l’esperit d’una perera i contar-li que amb la seva fusta un mestre artesà construí un teler que les mans d’una dona hi teixí les estovalles on la seva filla i posà un plat gros de peres que el seu germà recollí enfilat a la perera que guardava el niu de mel·leres...

Segons el llibre “Árboles de España y Europa” de David Moore i John White. Ed. Omega, La perera comuna, degué aparèixer com a híbrid a Europa i Oest d’Àsia, però quasi totes les pereres “silvestres” que es troben avui en dia són escapades del cultiu i s’han naturalitzat. La perera ja es cultivava en el 700 a. de C. a Nínive, als jardins de Sennacherib. Les primeres varietats registrades amb nom propi foren seleccionades per Jean Robin, arbrista d’Enric III de França, el 1611. John Tradescant en va portar algunes a Anglaterra. L’hort de fruiter de Versalles, a França, va ser una altra font de pereres fructícoles, a partir de 1677. Un origen tan confús ha dificultat la identificació precisa de la perera comuna.

En el llibre “Árboles y arbustos” de Jean-Denis Godet. Plaza & Janés edit. ens conta que Ja durant el Paleolític es recol·lectaven els fruits de la perera silvestre, encara que el cultiu com a fruiter no començà fins una època molt posterior, a Pèrsia i Armènia. D’allà l’arbre va passar a Grècia i més tard a Roma, des d’on es va estendre a la resta d’Europa. La denominació científica del gènere, Pyrus, és el nom amb el que els romans coneixien aquest arbre i, sembla ser que deriva del nom celta de la pera, pir. Actualment es coneixen centenars de races i varietats de cultiu d’aquesta espècie.

Com totes les fruites, les peres destaquen pel seu valor nutritiu. En aquest cas són riques en pectina i fructosa i com a substàncies interessants cal destacar els hidrats de carboni (12’4%), predominant la fructosa, proteína (0’5%), greix (0’3%), fibra (2’8%), sobretot soluble (pectina), potassi, bor, tanins, sorbitol, àcids orgànics (màlic i cítric). És un aliment de fàcil digestió i refrescant. En ser de les fruites menys al·lergèniques s’empra a les “dietes d’exclusió” per a detectar al·lèrgies o intoleràncies alimentàries. La pectina redueix els nivells de colesterol i retarda el pas de la glucosa dels aliments a la sang. El potassi i el bor contribueixen a mantenir la densitat òssia i el risc d’osteoporosi. Convé menjar-la fresca, en macedònies o sucs acabats de fer. En elaborar-los amb pera s’han de sucar ràpidament amb sucs de cítrics per evitar l’oxidació. Els sucs de pera poden produir diarrea (sobretot en nins) degut a la combinació sinèrgica de la fructosa i el sorbitol. Les llavors contenen àcid cianhídric.

Com per a qualsevol arbre, les atencions a la perera han de ser constants. Pel que pugui semblar, aquestes “atencions” no són sinònimes d’intervencionismes i palpaments continuats, sinó més bé al contrari. Mantenir les distàncies que exigeix el respecte; sobretot de maquinàries, fumigacions, maneig d’eines de poda etc. que només li poden arribar de mans humanes i que només, probablement, li faran mal més prest o més tard. Les aportacions de fems de cavall, ovella o compost seran agraïdes per l’arbre. No és bo ni necessari llaurar-hi baix la capçada ni prop de l’arbre, només segant l’herba n’hi pot haver prou, potser qualque entrecavada manual tampoc li farà mal. Deixau que l’endofauna, que són com els nanets bons al·lots del bosc, facin la seva feina de convertir els fems en matèria nutritiva per les arrels. És un arbre que sòl créixer lent als nostre ambient mediterrani, però és molt feiner i ben prest dona fruit, en especial la varietat de la perera de Sant Joan, tan primerenca ella. A pesar de que la perera es sap aclimatar als nostres condicionaments mediterranis, em sembla que viu un cert procés de recessió com a arbre dels nostres horts.

Quan a la seva fusta és molt dura i duradora. Seria una vertadera llàstima emprar la seva fusta per cremar a la xemeneia en lloc d’utilitzar-la en ebenisteria. S’utilitza per a mobles, instruments musicals, regles de dibuix, escales, ventalls, aparells de precisió... Pel fet que també se la pot tractar amb vapor i tenyir de negre, és important en la fabricació de pianos com a substitutiva del banús.

Com més te mir més m'agrades,
ramell de peres madur

més m'estim mirar-te a tu

que quantes Déu n'ha creades


Aplecs sobre la perera

Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 14 de juny de 2006.

~