Entre pinçar una plàntula i coronar un arbre...

Autopoda?

Compte!

Com deia, no sé per on, aquest és un dels temes amb els que t’hi has d’esbutzar el cervell... i encara has de demanar disculpes perquè tens tota la societat panxacontent, inclosos molts “tècnics”, en contra, i els molestes. Però és evident que tot això s’ha de revisar...

Entre pinçar una plàntula i coronar un arbre... a tot això li deim “poda”... no pot esser. Que tendrà que veure una cosa amb l’altre. Entre i entre usem, per inèrcia, molts vocables que no s’ajusten al seu origen etimològic ni als seus valors conceptuals o semàntics... varien segons contrades, gremis, escoles, fins al punt que de vegades el que vol transmetre un, un altre entén el contrari, per exemple “autopoda”, per a mi que és un terme mal apropiat i que fa osques, enlloc d’esmolar, i no sé si ha arribat al català, però el castellà encara és més “divertit”, perquè en aquest idioma ningú mai no discuteix res, de semàntica, per exemple, i hom parla, per exemple de “terciardo” i es queden tan tranquils, i els altres ho repeteixen, però dubto molt que entre Almeria i A Coruña tothom “tercie” igual. Ara, un concepte infame és “rejuvenecer”, aquest mot freqüentment s’usa per insultar la intel•ligència humana... tot això s’ha de revisar...

A priori, el que fa un mal irreparable és que quasi tothom pensi que la poda té efectes terapèutics... que vaja, que un arbre no podat “no pot ni sortir al carrer...” Mort.

A priori, per “poda” hauríem d’entendre aquelles operacions artificials de presumpta correcció de malformacions (branques centrípetes, hipertrofiades, espanyades, seques, ajuda en la primera formació...), si no fos massa demanar... abans d’eliminar una branca haurem fet, al cervell, una foto de l’arbre futur on hem comprovat que afavorim clarament tota la resta de l’arbre (si no que feim allà), i prendrem totes les precaucions per fer un tall mínim i que pugui cicatritzar en el temps més curt possible... es a dir, res a veure, en absolut, amb el que fan quasi totes les brigades municipals. (el més patètic és comprovar que talen la branca que no toca, esqueixen i després posen pasta verda “antifúngica”)

Una cosa semblant fan algunes lianes, deixen morir unes branques (normalment primes) per afavorir les més ben situades cap al llum. Alguns eucaliptus també ho fan, i aquí és on es pot observar millor: és un arbre preparat genèticament per créixer disparat cap amunt, aleshores, deixen morir les branques més baixes per afavorir les altes. Això és exactament un acollament natural, és a dir que, fins aquí, podríem parlar d’”autopoda”.

L’alzina i el pi (halepensis), però, funcionen d’una altra manera. En el cas més benigne, un arbre isolat, creix perfectament, no ha de menester cap podador per a res, i amb les dècades arriben a fer una subesfera impressionant.

Al bosc és diferent: hi ha molta competència amb els seus congèneres... en el seu creixement les branques baixes es solaparan amb les dels veïns i quedaran mancades de llum i d’espai... tenim un problema... atenció: aquestes branques no s’autopoden, aquestes branques es moren, senzillament, per inanició, i es queden tal qual... posades...

L’alzina no s’autotala, no “s’autofà” un tall ben fet per a que cicatritzi... tot el contrari, la branca es queda allà fins que es podreix... fins ben dins de la branca mare, o soca, i cau deixant un forat de puput, que s’anirà fent més gros...

El pi tampoc no s’autotala... és més mal d’observar a llarg termini, però... les branques, quasi sempre primes, quan queden mancades de llum i espai es moren i queden com embalsamades... es queden allà, posades, “sine die”. No sé exactament com acaba la història aquesta, però per a mi que aguanten ses branques fins a les darreretes.

Bé... jo només volia aclarir un punt (semàntic), no volia podar les idees de ningú...

Pere Llofriu

Longevitat i creixement

He cregut interessant mostrar la longevitat de cada espècie als lectors del bloc que ens visiten diàriament. Evidentment, existeixen mil factors que influeixen en la longevitat d'un arbre, no obstant, són aproximacions únicament de referència per tal de tenir una idea general.
La longevitat es defineix com la edat en la que una espècie es manté en perfectes condicions de vitalitat i es pot considerar com la màxima però evidentment entra dintre d'un rang,
S'assumeix que aquestes espècies creixen en una estació concreta;

Des de 700-1000 anys --> Gèneres Taxus, Olea, sequoia... . (Teix, Olivera i sequoia respectivament)

De 500 a 700 anys --> Gèneres Quercus, espècie Ulmus minor, gènere Tilia i gènere Castanea (Roures i alzines, til·ler i castanyer respectivament....)

De 300 a 500 anys --> Espècie Fagus sylvatica, espècie Abies alba, Pinus nigra, Pinus sylvestris, espècie Quercus pyrenaica, espècie Quercus faginea, espècie Quercus suber, espècie Celtis australis... (Faig, avet, Pinassa, Pi roig (O Rajolet a moltes zones), Roure reboll , Roure de fulla petita, Alzina surera i lledoner respectivament)

De 150 a 300 anys --> Espècie Pinus pinea, espècie Abies pinsapo, espècie Larix decidua, espècie Pinus pinaster, espècie Pinus canariensis, espècie Pinus uncinata i Gèneres Acer (Pi pinyer, Pinsap, làrix, Pi canari, Pi negre i Aurons respectivament)

De 100 a 150 anys --> Espècie Pinus halepensis, també algún gènere Populus, gènere Betula, gènere Fraxinus i espècie Alnus glutinosa ( Pi blanc, pollancres, bedolls, freixer i Vern respectivament)

Menys de 100 anys --> Gèneres Populus i gèneres Salix(Pollancres i salzes respectivament)

Tot i les excepcions, les espècies més exigents pel que fa als requeriments hídrics i altres variables ecològiques, són les que presenten menys longevitat (p.ex. les espècies de ribera com gen. Populus ), mentre que les espècies menys exigents i que viuen en les condicions més desfavorables (Sequera, vents, oscilacions tèrmiques...) solen viure força més anys, , no obstant, les espècies menys exigents solen presentar creixements molt més lents. Un cas molt clar d'això és el de la Sabina (Juniperus thurifera), força present als Monegros.

Font bibliogràfica: "Fundamentos ecológicos y culturales de la Selvicultura" (pag 83) J. Mª González Molina.

Los Damunt portes obertes

Los Damunt: portes obertes

Només podia ser que, als ulls del pinçà, les mans d’en Joan tornessin herba vinclada per un vent inquiet. La mà, els dits que s’acostaven sense temor fins a les potes de l’ocell. Calmat per el so de butzeta que els llavis de l’al·lot sabien imitar, el pinçà hi reposà el cos. Després en Joan l’alçà lliure sobre la seva mà i amb un moviment curt i sec l’amollà cap al cel i es girà content cap en Xesc que el mirava amb enveja. Creia feliç, en Joan, que només ell ho sabia fer, i potser era cert.

No hi pensaven més, corrien cap avall pel camí estret i empedrat de son Guitard cap a sa Serreta. Duien calçons curts, anaven sense camisa i calçaven porqueres. Venien de collir ametlles.

Els niguls negres que creixien rere es Clot des Guix i sa Penya de Sa Bastida els esperonà la carrera. Una tempesta sense avís es congrià sobre Los Damunt i la resta del poble.

Un llamp, seguit d’un tro, els aturà en sec, varen veure com aquest llamp impactà al comellar de darrera Ses Rotes a prop de la part més curulla de sa Rota des Cabo. La flama prengué força i feu néixer una columna de fum fosc.

Ben aviat les campanes del poble repicaren convocant aplec per extingir-lo. No va ser necessari: un altre llamp va esqueixar la negror dels niguls inflats i una remor de vent i aigua embravida va estendre una cortina espessa de pluja que aviat féu desaparèixer la por al foc i encetar el temor a l’aigua.

Els nins entraren molls pel carrer de Son Ros, passaren per davant ca n’Elena, ca na Mirall, na Calcerina, na Curra, ca na Carola, ca sa Pollencina, ca na Punxa i can Loi. Veien com tothom posava paranys a l’aigua que queia de bimbolla i canal i ho espesseïa tot. Moltes cases estaven obertes per deixar sortir l’aigua que havia entrada pel corral.

Quasi tan de cop com va arribar, la tempesta se’n va anar. El sol il·luminà altra cop la terra i la gent va començar a avaluar els estralls de l’aiguat.

Els nins acabats d’eixugar amb una tovallola que els va donar la padrina sortiren a córrer. En girar cap a son Muntaner passaren per davant can Parrec, ses Margalidanes, ca na Reia, can Cresta, Gorrea, Roegona, sa Carnissera, Mandingo, can Pelat, son Muntaner, na Fara i ca na Gall.

Al carrer i carrerons de Tià Roig totes les portes eren obertes per tal d’ajudar a eixugar l’aigua del trespol empedrat de les cases, a ca sa Comunera, ca na Mercadera, can Rec i na Carbonera, na Pelada, , i ca na Pupuda i ca na Moixa. Al cantó de davant el cafè de los Damunt del carrer de sa Bastida, els dos nins s’afegiren al fill gran de ca sa Mola des camí de Vela, al petit de ca sa Pollencina, als germans de ca sa Rata, al pubill de cas Coix i al de ca sa Marinera, als germans de can Rec i al mascle de ca na Xinxa.

Arrencaren cap a la placeta den Cabrit i en Bassa on es posaren a jugar a encalçar al voltant de la cisterna fent girar de tan en tant la manxa per beure un poc d’aigua, les portes de ca na Seguina, ses Panxetes, na Garrida, na Monja i ca na Magranó, també eren obertes. Un guàrdia civil va sortir al portal i els nins partiren com un llamp cap al carrer de son Duran i ja corrien per davant can Muxic, can Roa, ca na Truca, na Lluenta, na Xinxa i ca na Milana.

Arribaren als horts i s’enfilaren a les enormes figueres, encara que sabien que hi havia gent que les tenia llogades i com era d’esperar tot d’una els varen cridar: Al·lots! Fora d’aquí! Ses figues no són vostres.

Botaren per davant ca na Plora com a mostels per dins el torrent de ses Artigues fins arribar al pont del carrer Coxetí, pujaren per davant can Guixa, can Coxetí, ca na Manuela i na Talladora per aturar-se a fer un alè baix el vell lledoner de la clastra de sa Bastida. De damunt la paret ullaren a altres nins des Porrossar que provaven de fer volar un estel a l’era del camí de Vela. Avui però no tocava anar de brega. Decidiren pujar cap al carrer de Son Borras que era ple de fang i grava que l’aigua havia arrossegat. Les portes del casal de can Tià Miquelet eren obertes, també les de ca sa Blanca, can Tineo, na Panxeta, ca sa Coixa, na Magrana, ses Putxes i na Paxorra, les de ca na Reala, na Paneret, ca na Muxica, can Ventura i ca na Cocona, ca na Racó, can Arrom, na Tomasú, ca na Revisques i na Dragona.

Es tornaren aturar a fer girar la manxa de davall el magraner de ca na Pixedis i partiren per amunt pel mateix carrer per davant ca na Milana, Barram, Roegona, can Rumbo, Teresona, ca na Llimonera i can Beia. Dos al·lots varen caure i es varen fer dues genolleres. Però estaven salvats, el conco Nadal era a l’hort del Closet i els va posar un poc de la seva saliva santa que ho curava tot.

Després amb gran cridòria, com un esbart de teuladers, partiren son Borras avall i giraren cap al carrer de can Cresta, on com a la resta de carrers, les portes de les cases eren obertes, les de ca na Tiu, ca na Mitja, can Franc, ca na Reia i can Rei, can Nyicó, ca na Blava, na Juliana, ca na Gafa, can Casulí, na Coeta, na Burina, ca na Mola, na Racó, ca na Monja, na Pixedis, na Garrova, sa Picornella i ca na Blanca.... Temps era temps...

El patrimoni que formaven les persones de los Damunt no desdeia gens amb la bellesa d’aquest indret, d’aquest raconet de teules àrabs amb nius de falzies de la serra de Tramuntana, avui Espai Natural Protegit. L’avior, tan ric en enginy, en sabers, en vivències, en cultura, s’ha de reivindicar, no l’hem de donar per mort, depèn de nosaltres. També s’ha de protegir com cal la fesomia de les cases i carrers amb acurada vigilància urbanística. Protegir com cal aquest indret tan tranquil per mantenir i millorar la nostra qualitat de vida. Recuperar el que és propi, com el caminoi que de Los Damunt va a sa Serreta i son Ferrer cap a ses Quarterades. Tornar a

rehabilitar ses manxes de ferro. Crear una o més zones verdes amb arbres, emparrats, bancs per seure i fer rotl·lada i, ja és ben hora: un bon parc infantil. Estaria bé també pensar en els nius de les falzies quan adobam una teulada, el respecte a la natura ens donarà la mesura del nostre benestar. En canvi no hi calen ni hi caben obres desproporcionades, construccions o projectes que desdigui de la nítida personalitat tranquil·la de Los Damunt i els seus voltants: la planificació urbanística interessada, l’urbanització i abandonament del camp, l’enformigonat del camí de s’Estret, el dipòsit d’aigua faraònic als antics horts de ses Artigues, el camí de Vela com a via de circulació ràpida, la gran untada d’asfalt a davant les cases de sa Bastida en són, al meu entendre, bons exemples.

A la meva infància, fa quaranta anys, no era necessari que plogués a poalades perquè s’haguessin d’obrir les portes, hi estaven sempre, perquè sí, però també per el que qualcú hagués de menester. Poc a poc, però s’han anat tancat. No ho podem negar, els temps han canviat la vida d’aquesta barriada i el canvi ha estat molt ràpid i fort, gairebé com per tot arreu. Ara moltes cases estan ocupades per gent de diversa nacionalitat i procedència. Les festes de Sant Pere són una bona oportunitat per iniciar i establir comunicació entre els veïnats que no ens coneixem. Que los Damunt torni a ser un lloc com quan tothom sabia qui era qui i on vivia jo crec que era bo, creava cohesió, comunitat, col·laboració, solidaritat i també identitat orgullosa de ser de Los Damunt. Si això fou possible un temps no té perquè no ser-ho ara, només cal obrir les portes.

Moltes gràcies.

Joan Vicenç Lillo i Colomar.

Los Damunt
Pregó de les festes de Sant Pere 07

Biocombustibles i irresponsabilitat global

L’esplet per els biocombustibles esta causant un enorme perjudici ambiental i social a les comunitats pageses i indígenes. S’estan destruint preciosos ecosistemes i centenars de milers de comunitats indígenes i pageses estan essent expulsades de les seves terres. Ens esperen coses pitjors: el govern de la Índia es comprometé a plantar 14 milions d’hectàrees amb Jatropha (un arbust exòtic del que es pot fabricar biodiesel), el Banc Interamericà de Desenvolupament diu que Brasil té 120 milions d’hectàrees disponibles per a biocombustibles, i els grups de pressió d’Europa estan parlant de quasi 400 milions d’hectàrees que estarien disponibles per a plantacions amb destinació a biocombustibles a 15 països africans. Estam parlant d’una expropiació a una escala sense precedents.

Per a més informació:

A judici per plantar un arbre

A judici per plantar un arbre en un presumpte parc

La fúria arboricida dels regidors de la vida madrilenya ha tingut un canvi qualitatiu: a partir d'ara és pecat plantar arbres.

Les veïnes del barri de Chamberi, en la seva lluita contra un camp de golf en el centre de Madrid, són cridats a judici. Sense paraules.

Els veïns i les veïnes de Chamberí portem mesos demanant que se substitueixi el camp de golf recentment inaugurat al Canal d'Isabel II per un parc en condicions. Amb això volem pal·liar en part l'immens dèficit de zones verdes que sofreix el nostre barri guiats pel nostre fanatisme que ens impedeix veure els avantatges del camp de Teletubbis, el tontódrom i les altres perles amb què ens han obsequiat a la ciutadania de Chamberí.

Una de les moltes accions que hem impulsat en tots aquests mesos va ser un acte d'autèntic vandalisme: el passat 20 d'abril diversos veïns ens vam ajuntar al voltant del plàstic i el metall que configuren la instal·lació per plantar una morera. L'objecte del delicte, la presumpta morera, ja havia estat arrencada l'endemà per algú que no sofreix els nefastos impulsos a favor de les zones verdes que ens han arrossegat els mals veïns de Chamberí.

En els últims dies, cinc dels veïns més desaprensius, junt amb un senyor que passava per allà i es va quedar mirant com aquesta perillosa gent practicava la jardineria, han estat citats per a un judici per la plantació de la morera el pròxim dia 5 de juliol a les 10.40 h als Jutjats de Plaça de Castilla. La Justícia és cega, però clement: el ja conegut com a Clan de la morera (i el senyor que passava per allà) se sotmetran a un judici per faltes lleus malgrat el terrible dany que la morera podia ocasionar.

L'entorn del Clan de la morera, fidel a la seva ja coneguda manca d'escrúpols, s'ha solidaritzat amb els cinc membres del Clan (i amb el senyor que passava per allà) i anuncia que no només acudirà al judici a acompanyar als imputats, sinó que promourà la plantació de més moreres i altres arbres l'espècie dels quals mantenen en secret per consell dels seus advocats i fins i tot continuaran demanant que a Chamberí hi hagi un parc amb arbres plantats impunement per veïns i/o jardiners municipals.

·
· Plataforma Parc sí a Chamberí · Malasaña: A juicio por plantar un arbol · El País ·
·

La Sibtorphia, sense nom

Sense nom popular, que jo sàpiga. De la Sibtorphia africana i la seva manca de nom ja n'hem parlat una altra vegada. No he pogut evitar però, compartir aquesta fotografia que vaig fer fa poc dins una cova que te una gran finestra cap al pla i llevant de Mallorca. Vos recoman que cliqueu sobre la foto. Salut.

No hi cap

Tres imatges que ho diuen tot...

Senyalaments d'arbres en aprofitaments forestals ( I )

Pins (Pinus halepensis):

- En el cas dels pins tenim molta diversitat estructural del bosc segons el lloc d’ubicació del pinar objecte de l’aprofitament. En primer lloc, sense menystenir gens la seva importància, hauríem de tenir i deixar clar el caràcter secundari i transitori del pi en relació a la comunitat on estigui establerta, i també hem de tenir clar que els pins aporten complexitat estructural a la vegetació i, per tant, s’han de considerar boscos, per molt secundaris que siguin.

Segons Ramon Folch a La vegetació dels Països Catalans: “... la majoria de pinars mediterranis són boscos secundaris, d’alguna manera resultat de l’acció de l’home. En rigor, ni boscos secundaris, car ja sabem que la sola presència d’un estrat arbori no és suficient per a qualificar de bosc una comunitat vegetal. Els pinars mediterranis solen ser brolles, garrigues, una de les espècies de les quals és el pi; altrament dit, garrigues arbrades (...) Els pins mediterranis són espècies molt tolerants, capaces de viure sobre sòls poc profunds, en ambients més aviat eixuts; creixen molt de pressa i la seva taxa de reproducció és elevada (...). Però si res no altera el curs de les coses, el temps s’encarregarà de restablir el bosc primitiu i els pins, poc a poc, seran relegats de nou als seus primitius i ingrats acantonaments: els exemplars grossos suportaran malament la concurrència de les alzines i dels grans arbusts i els petits no arribaran a fer-se, heliòfils com són, ofegats per la densitat ombrívola del bosc”

Això vol dir que els pins no se mengen les alzines. Sinó ben al contrari. Ara bé, no passa el mateix amb els olivars. Bona part de la reforestació espontània de la nostra garriga de pins ha estat a costa de molts olivars de la Serra de Tramuntana. Per altra banda, el lloc geogràfic on es trobi ubicat el pinar pot determinar molt la seva estructura. És molt diferent un pinar d’Andratx, que un pinar de Campos, de Costitx o de Selva. O un pinar de marina, un que ocupi antics olivars i conreus, un altre que estigui dominat per l’alzinar o un altre que colonitzi extensions de carritxeres que antigament es cremaven. La diferència més important radica en el tipus de comunitat vegetal que hi ha establerta o que s’hi està establint, que convé analitzar en una primera anàlisi, i sobre la qual hem de saber que la nostra actuació pot influir de manera important.

Pins amb alzines:
Per posar un exemple, a la comuna de Bunyola podem trobar pins adults sobre una capçada uniforme d’alzines i amb molt poca regeneració natural de pins degut a l’ombra que aquelles provoquen i que són contràries a les necessitats heliòfiles de germinació de la llavor del pi. Si n’hi ha que arriben a germinar, s’esfilagarsen cercant la llum i moren aviat. En aquest cas la intervenció mitjançant l’assenyalament dels pins que sobresurten de l’alzinar (però que són en realitat dominats per aquest), pot ser intensa en quant a que l’alzinar superarà sense problemes la modificació temporal de la capçada que implica la tala dels pins quan a l’esqueix de branques i obertures de clarianes. En aquest cas el criteri de deixar peus de pins per a regeneració dels mateixos, o voler mantenir un número de pins proporcional a la seva població dominada no té sentit, és inútil. Per tant es pot intervenir sobre aquests peus dominats per l’alzinar de manera intensa on la coberta de capçada sigui gairebé completa. Aquest assenyalament intensiu només es pot fer on l’alzinar sigui prou madur, amb bons peus i elevada densitat. És contraproduent una tala intensa de pins a llocs on l’alzina és jove i de diàmetres modestos. Hem de pensar que l’alzina, al contrari que el pi, necessita ombra per a germinar i desenvolupar-se durant les primeres dècades de la seva vida.

Precaució important: a la tala de pins dins alzinars s’ha de tenir molt en compte les vies de d’extracció i danys excessius en abatre els arbres, per tant assenyalarem únicament els arbres que el llenyataire pot talar sense problemes, no obstant els inevitables. El cas dels aprofitaments de pins dins zones d’alzinar depèn molt de la sensibilitat, de les ganes i la professionalitat dels talladors en fer la feina ben feta, sinó és així, entre alzines esclafades, terra remoguda per les erugues, fregades a les soques, branques esqueixades, excitació de plagues, desprotecció de la massa...etc., val més no fer res i deixar que els pins desapareguin tot sols. Pot ser pitjor el remei que la malaltia, si no és gent una mica compromesa amb la feina ben feta, quan passin uns anys hi haurà més pins que abans.

Pinar i garriga
L’aprofitament forestal intensiu i sense una planificació silvícola adequada que fins al segle XX es va realitzar a les muntanyes de Mallorca, ens ha dibuixat el paisatge de pins d’avui. Això vol dir que molts alzinars foren tallats arreu, sense deixar peus necessaris per a la regeneració i sense criteri silvícola preventiu per a mantenir i millorar la massa en un futur. Llavors qui millor va colonitzar primer aquests indrets foren les plantes més heliòfiles: càrritx (Ampelodesma mauritanica), peterrell (Erica multiflora), romaní (Rosmarinus officinalis) , estepes (Cistus sp.), argelagues (Calicotome spinosa), pi.... Bon exemple són les muntanyes de la Serra a tocar del Raiguer o les Pitiüses.. Més tard l’ullastre, la mata, el llampúdol, l’aladern (Phillyrea sp.) van prenent posicions i, finalment, més lentament però sense més pausa que la provocada per l’acció de l’home, el foc i les cabres, s’hi estableix l’antiga vegetació: l’arbocera (Arbutus unedo), el cirerer de betlem (Ruscus aculeatus), el llampúdol bord (Rhamnus ludovici salvatoris), la mareselva (Lonicera implexa), les falgueres, l’alzina.. etc. Tota aquesta diversitat encara pot ser més complexa segons la intervenció humana que s’hi hagi produït al llarg del temps, sigui a causa de les tales, foc o ús ramader que se li hagi donat i que fins i tot pot provocar que estadis secundaris de vegetació restin gairebé sense modificacions de manera mes o menys permanent i fora de la dinàmica cap a l’establiment climàcic.

Per tant ens podem trobar amb qualsevol d’aquests estadis intermedis. A uns llocs hi haurà una bona població de pins, a altres pins adults amb bona repoblació, pins aïllats etc.
S’ha de tenir en compte que per condicions edàfiques, de pluviometria (menys de 400-450 litres/any i altres), a més de les anteriorment mencionades, hi ha zones de garrigues i pinars que no evolucionaran cap els alzinars, com pràcticament tot el territori de les Pitiüses.

El criteri silvícola d’assenyalament de pins:

El criteri silvícola d’assenyalament de pins on el número de peus assoleixi una densitat adequada i amb bona possibilitat de regeneració serà la que combinarà els interessos del el propietari, el comprador i per damunt de tot el dels agents que serà sempre a favor de la conservació i millora del bosc amb tot el que això significa quan a cobertura de capçada, densitat, selecció de peus, eliminació de peus defectuosos, vigilància de l’erosió, prevenció d’incendis, protecció de la flora i la fauna silvestre, respecte pel paisatge etc.

- Per tant, a efectes pràctics el nostre criteri a l’hora de marcar els arbres que s’han de tallar serà el següent:

* Assenyalar sempre els peus afectats per tomicus (Tomicus destruens, Orthotomicus erosus), arbres amb branques i cimals esqueixats, pins amb malformacions, torts o forcats, pins clarament dominats per altres, amb capçada deformada , afectats per fongs,etc.

* Assenyalar en intensitat segons la densitat:
- S’assenyalaran els pins individualment, deixant sempre la percepció de conjunt de l’agrupació arbrada. S’ha de pensar que a l’hora de forts temporals de vent o neu, el pins es recolzen mútuament i per tant la massa és més resistent. Un assenyalament mal realitzat, deixant fortes clarianes, separacions i arbres aïllats fa més vulnerables als arbres davant les inclemències meteorològiques. El conjunt de la massa crea també una defensa biològica contra les plagues, és un refugi per els seus depredadors i li dificulta el moviment i l’acció.

- Amb una bona població d’adults i moderada regeneració s’aniran diferenciant els tipus d’arbres: els defectuosos abans esmentats que s’assenyalen sempre i els de major edat i port. Aquests darrers s’assenyalaran procurant no perdre de vista que les separacions i clarianes de capçades que la tala deixarà es puguin restablir al cap de pocs anys. En el cas dels pins les clarianes n’afavoriran la regeneració.

- Si es tracta d’un lloc amb bona regeneració de diferents edats, es poden assenyalar amb major intensitat els peus adults. Tenint sempre en compte que cal deixar-ne d’adults perquè, entre altres raons, en cas d’incendi podran sobreviure amb més probabilitats que la massa jove i podran seguir produint llavor.
- És important també de tant en tant i a disgust del serrador, deixar arbres d’excel·lent port que produiran llavors i regeneració de bona qualitat.

* En les àrees llindars a zones agrícoles es talaran, en criteri general, tots els pins maderables (>10cm) en una franja de 10-15 metres. En aquest criteri s’ha d’anar una mica alerta, és cert que els pagesos opinen que els pins a la vorera dels conradís són “xucladors” que aprofiten el recursos hídrics i les pastures no poden créixer, tampoc els hi agrada que facin ombra. Ara be si tallem tots els pins aprofitaran per ficar el tractor 10 metres més i segons a quines zones poden ser molts de metres quadrats de marina, tal volta es pot fer l’aprofitament més intens en aquests 10 – 12 metres però deixant qualque pi gros de tan en tant com a referència per a nosaltres i nosa per a ells.

* Tenir en compte a l’hora d’assenyalar les vies d’extracció que és important que el mont no es converteixi en una xarxa excessiva de camins amb una afectació important a la vegetació forestal. Si no ho teniu clar no faceu l’assenyalament, que ho faci els tècnics del SGF (Servei de Gestió Forestal) juntament en vosaltres. La construcció de nous camins(vies d’extracció principals) hauran de comptar amb les llicències oportunes. Bona part de les masses forestals es troben a superfícies qualificades urbanísticament com ANEI o ARIP, per tant qualsevol moviment de terra mínimament important caldrà que vagi acompanyat de una oportuna llicència d’autorització per part de l’òrgan competent.

* Tornant al document de l'any 80 del que ja haviem parlat, diu:

“10.- Com es pot comprendre fàcilment, no és possible establir un criteri generalitzat de senyalament. Cada mont ha de senyalar-se d’acord amb les seves característiques (...).

El que sí es pot dir, amb caràcter general, és el següent:

10.1.- Els primers peus a senyalar seran els defectuosos, enforcats, els que tenen una ramificació excessiva, els que tenen molta escorça, qualsevol que sigui la seva edat, els extratallables envellits, els que manquin de guia principal, etc. 10.2.- A la vegada que s’eliminaran els peus citats abans, si és necessari s’aclarirà mes, s’ha de tendir a la uniformitat de la massa, deixant el mont amb espessor suficient. 10.3.- Els arbres-pare, han de ser seleccionats tant en port com en edat.”

Ni l'un, ni l'altre

La meva opinió és:
Amb debats medi-ambientals a escala mundial, la societat comença a agafar seients a les files d'uns o d'altres. Com sempre, hi ha dos bàndols oposats i la gent necessita pertanyer a un d'ells.
Està molt bé ser del Barça o del Madrid i com és lògic, difícilment trobaràs algú a favor dels dos equips, però la ciència no funciona així. La ciència no són dues comunitats científiques per triar com molta gent pensa, sinó un grapat de teories i opinions d'uns i dels altres que cal criticar o recolzar segons els coneixements que cadascú tingui. Evidentment, això sería l'ideal; debatre, parlar, trobar hipòtesis nul·les, contrastar, demostrar, extrapolar experiments... però això és un esforç massa gran per la societat.
No se sap ben be perquè però el que acostuma a fer la majoria és aferrar-se a un científic, profeta, el que li volgueu dir però que és, en teoria, una persona entesa (o treballa per persones enteses). A vegades la tria d'un o altre científic és únicament estètica o perquè directament l'altre no ens cau be. Però el problema de tot plegat és que aquesta vinculació amb el científic es dóna a través d'una fe cega per vàries raons, les dues més importants;

-La primera és que el protagonista sap vendre molt be la moto.

-La segona és que el receptor (En aquest cas, la societat) no entén ni pitus ni flautes del tema i necessita que algú pensi per ell.

Així doncs, ens trobem en que actuem com sempre (Fe cega), però amb la diferència que ara és la comunitat científica la que mana i abans era la religió. D'acord que som una mica més crítics, però al cap i a la fi, la societat es continua movent a través de la seva fe en les coses i evidentment, hi ha molta gent espavilada que veu això i aprofita per vendre motos a tothom.

Així doncs, encara que sigui frustant, el primer que cal fer quan algú t'intenti vendre la moto és, a través dels teus coneixements, mirar de trobar una contradicció amb allò que t'està intentant vendre. No val dir; Jo soc de Anton Uriarte, doncs jo de l'Al Gore.

Reflexionant, m'ha semblat observar una evolució del Sr. Al Gore durant aquest temps, primer era un excepcional crític i divulgador que va fer reflexionar a mitg món sobre el temes ambientals, però sembla que ara ja vol començar a vendre motos.
Una altre reflexió, va pel Sr. (O Dr.?) Anton Uriarte, que intenta vendre la moto fent el paper del bon i entès científic amb la qual cosa, es trobava a faltar. La llàstima és que moltes persones, al veure que és dels pocs que intenten acostar-se a la societat amb aquesta estratègia, directament li fan petons als peus per la simple raó que aquestes persones no saben quin és l'últim pas de la ciència; Crítica.
El Sr. Antón (Que em va extranyar que un prestigiós científic perdés el temps fent blocs, però en fi...) presenta teories i analitza dades i n'extreu unes conclusions, això és bonic. Si hom fa l'esforç de ser crític amb les teories d'Antón, tal i com ell fa amb les teories d'altres, veurà que pot contradir-les, detectar errors o be reforçar-les encara més, i això és encara més bonic.

Vestit de groc

·
Ginkgo

Vestit d'agulles verdes
segueix el pi en el jardí
mentre el ginkgo,
fins fa pocs dies vestit de groc,
ha perdut les seves fulles.

Què hi fa un arbre tan delicat,
lluny dels temples
que invoquen Déu
acompanyat de paraules buides
profanadores del silenci?

I l'avet despullat de bombetes
i garlandes de Nadal
no sent l'enyor de l'aire,
del vent de la muntanya?

Una figuera llunyana
espera dia a dia que algú
hi pengi el seu desencís
i tregui l'encanteri de la mala intenció.

Amb filosofia una filera de xiprers
escolten l'anar i venir del tren
en la via de la vida,
mentre els plàtans d'ombra
i l'arbre de l'amor perden
les fulles.

Assumpció Forcada
[Sudanell (Segrià), 1947]
Del llibre Fotosintesi
·
·
· Fotos: [ Obni ] · [ Teresa Teixeira ] ·
·

Arbres de Gràcia en perill

Un til·ler enorme, llorers, un taronger, un caqui i una palmera centenària

Al carrer Cardener, han enderrocat tres casetes típiques de Gràcia. Als patis hi ha un til·ler enorme, llorers, un taronger, un caqui i una palmera centenària plantada per l'avi d'un veí. Els patis i els arbres formen un oasi enmig del brogit de la ciutat i acullen ocells cantaires. De moment encara hi són, però alguns veïns temem per la vida d’aquest arbres. Hem demanat a l’ajuntament que els protegeixin, però, com tantes vegades, silenci administratiu o un correu electrònic que no diu res de res.
En aquestes fotos, no gaire bones i fetes a tota pressa el dia que van començar a enderrocar, es poden veure el taronger i un til·ler enorme.

Quan una constructora no vol arbres el que fa, segons explica una veïna entesa en obres, es donar-li una patacada amb una de les màquines enderrocadores, pagar una multa (per molt alta que sigui ho recuperen quan venen els pisos), o si tenen bona fe, avisar l'Ajuntament perquè Parcs i Jardins ho trasplanti.
La Guàrdia Urbana va informar que les palmeres i altres arbres estan catalogats, però Parcs i Jardins sembla que passa de tot. Els veïns volem que els arbres es quedin al seu lloc, ajudeu-nos a salvar-los.

Montse López

Gràcia – Barcelona

Si us sembla bé, pitgeu aquesta imatge i envieu aquest correu a l’Ajuntament de Barcelona demanant la preservació dels arbres del carrer Cardener de Gràcia.

·

Scabiosa cretica

Scabiosa cretica L. /1753)

Scabiosa, del llatí scabies, sarna, per les propietats medicinals d’aquestes plantes. Cretica, de Creta.

Planta perenne, formant unes matetes d’un verd cendrós penjades pels penyals. Tiges de 20-50 cm., llenyoses a la base, ascendents. Fulles espesses, lanceolades, albo-tomentoses, enteres. flors d’un blau rosat, en capítols plans en la floració i subglobulosos a la fructificació, sobre llargs peduncles nuus. Involucre albo-tomentós, amb els folios oblongs, enters, soldats per la base. Tub de l’involucret fructífer prolongat a la base, cobert de pèls argentats, amb 8 fossetes linears a l’àpex; corona truncada obliquament, amb 20-30 nervis vermellencs, a penes el doble més llarga que la base. Limbe del calze sèssil, amb 4-6 cerres setàcies no exertes. Corol·les 5-fides, les exteriors radiants. Receptable esfèric, pelut, cobert de palletes linears, verdes a l’àpex. Floració: abril-maig.

Comú en tota la Serra Nord des de la Dragonera a Formentor, i des de 200 m. fins als cims més alts. També a les muntanyes d’Alcúdia i d’Artà.

Mallorca. Menorca. Eivissa.

Àrea geogràfica: Sicília. Lampedusa. Itàlia meridional. Creta. Rodes.

No és endèmica, però és planta centre-mediterrània-occidental, i forma per les penyes de les muntanyes, des d’uns 200 metres fins als cims més alts, unes motetes cendroses, tomentoses, amb una bella inflorescència composta de floretes d’un blau rosat a l’extrem d’uns peduncles llargs i nuus.

Francesc Bonafè. Flora de Mallorca T. IV pag. 191.

La marina de son Bruc i Ruma està en perill

L’arbre de ferro

Diuen que els arbres tenen com un sisè sentit que els avisa quan algun perill s’acosta, però el problema és que ells no poden fugir corrents. Veuen venir amb molt de temps la seva pròpia mort. Aquest instint el tenen per poder salvar la vida de tants i tants animals que viuen al seu voltant, sota la seva protecció, aus, rèptils, mamífers, fins i tot l’home.

Un dia, un gran grup d’arbres molt vells van començar a xerrar i a pensar. Es veia venir alguna cosa, però ningú d’ells no sabia exactament què era: no era un incendi, no era una gran bufada de vent, ni tampoc era una gran tempesta d’aigua... no sabien si era una cosa dolenta o bona! L’arbre més vell va començar a borinar les seves branques tant com va poder, era un avís per a tots els ésser vius —que tothom estigui molt alerta que s’apropa un perill—. Sovint feien reunions, assemblees d’animals… però no hi havia manera d’esbrinar aquest perill.

Un matí, quan es van aixecar, van trobar màquines i homes que es van posar a fer feina i molta, molta feina. I van començar a tallar alguns arbres: el primer arbre que van tallar va ser en Thumus, l’avi dels avis de tot el bosc. Ell va donar un consell als arbres joves: «No deixeu de fer la vostra feina, molts éssers depenen del vostre servei». Els dies van passar i després que les màquines fessin molta feina, molta pols, molt de renou, molts de forats en terra i fer desaparèixer molts arbres, es van trobar amb un nou arbre, l’anomenaven «l’arbre que brilla» i era molt més gros que l’arbre Thumus, el que havia estat l’avi dels avis dels arbres.

Els arbres joves es van anar fent a la idea i amb els anys aquell arbre gran, que enlluernava amb la llum del sol, va anar essent ben acollit per tots, sense cap dubte hi havia els arbres que mai van oblidar els consell de l’avi Thumus i no acceptaven aquell arbre que brilla. Efectivament els anys passaven i s’adonaven que el bosc no era el mateix que estava rodejat d’arbres que brillaven. El bosc estava trist, els ocells no cantaven ni ballaven per les branques dels arbres, els insectes, els rèptils, els mamífers havien desaparegut i els pocs arbres que quedaven se’n volien anar però no podien. Els dies de gran vent sentien grans tremolors a les arrels com si algú les hi volgués tallar. Els arbres, un rere l’altre, anaven morint i només hi veien grans arbres de ferro que no xerren, no canten, que no protegeixen els animals, les aus, els mamífers... i si algú no hi posa remei, ni els animals, ni els arbres, ni els ocells no tornaran a cantar i a ballar.

Som en Carlos López Martí i n’Edu López Martí. La marina de Son Bruc i Ruma està en perill (SOS). Tot aquest perill ve per la implantació d’uns 14 grans molins eòlics que fan 120 metres d’alt i necessiten una plataforma, per no caure els dies de vent, de tres pistes de bàsquet juntes. Els camins que hi ha no serviran pera res i en faran de nous perquè les màquines que duen aquest molins no hi poden passar.

Volem energia neta però no a costa que ens llevin un pulmó; aquests arbres produeixen aire per respirar i entre ells viuen molts d’ocells i altres tipus d’animals. Hem d’estar amb els ulls, les orelles i tots els sentits ben oberts. Nosaltres els hi tindrem i els protegirem, som pacifistes i existeixen moltes maneres pacífiques per evitar-ho, per actuar amb seny.

Edu i Carlos López Martí. (Ferreries).

Cartes al director
Diari de Balears

Senyalaments d'arbres en aprofitaments forestals ( I )

Aquest article és una part d’un document elaborat per una sèrie d’agents de medi ambient de les Illes Balears. Són opinions que tenen la seva arrel a l’experiència directe en el medi forestal, especialment en la seva vessant més intervencionista. Les feines al bosc, com a tot arreu, han d’estar ben fetes, per això cal però, haver errat qualque vegada. El bosc, el medi forestal, és o toca ser salvatge, al manco així és a les Illes Balears. No existeixen, fora de parcel·les sense entitat, plantacions artificials d’arbres per a l’aprofitament de la seva fusta, per tant hem de tenir clar en primer lloc que soim nosaltres qui accedim, envaïm un indret lliure i salvatge i per tant hem de mirar de fer-ho amb molta cura. Aquest recull vol ser això, una proposta de manera d’intervenir al bosc sense que la nostra actuació pugui implicar en cap cas un retrocés en la seva pròpia dinàmica i en tot cas, i pretensiosament, millorar el seu estat. Res més, agrairia qualsevol opinió al respecte. Gràcies.

CRITERIS GENERALS DE SENYALAMENT ALS APROFITAMENTS FORESTALS DE LES ILLES BALEARS

És important tenir present que la diversitat d’espècies i estructures forestals que es troben presents a les Illes Balears dificulta l’establiment d’un criteri general per a realitzar els assenyalaments dels aprofitaments forestals. Aquesta dificultat no és ni de bon tros tan important a l’hora de gestionar masses de monocultius d’arbres per explotació forestal com les que es troben al nord i nord-oest de la península Ibèrica. Per tant, seran en definitiva les característiques específiques de cada lloc quan a espècies i estructura del bosc, així com la finalitat de la tala, les que ens mostraran el camí per on ha de transcórrer la nostra intervenció administrativa en aquest camp.

Com a objectiu general de l’aprofitament en tot cas s’ha de tenir primer de tot sempre en compte la conservació i millora del lloc en termes silvícoles (estructura estable del bosc, futura màxima producció, millora genètica dels peus, retenció del sòl...) i, però també, el de l’ecosistema (nidificació d’espècies amenaçades -quan a les zones importants per a la nidificació d’algunes espècies, com el milà (Milvus milvus) o el soter (Hieratus pennatus) seria bo poder tenir una referència de la zonificació per tal d’adaptar-les a les èpoques no conflictives-, fragilitat de l’hàbitat com zones de dunes, litoral o torrents, riquesa botànica del sotabosc, importància paisatgística...) per sobre els interessos particulars de propietaris i talladors, que evidentment s’han de considerar.

En un document de 1980 de l’Administració forestal de les Illes, en relació a les normes sobre senyalaments a finques de propietat particular indica en els seus primers punts:

1.- Abans de començar un senyalament en mont de propietat privada, es convenient recórrer el mateix per a formar-se un criteri d’actuació, no començant l’operació fins que no s’hagi concretat aquell.
2.- Normalment en tot senyalament s’han de coordinar tres factors:
2.1.- Els interessos del mont en quant a la seva màxima futura producció.
2.2.- Els interessos del propietari.
2.3.- Els interessos del comprador.

Els tres, sens dubte han de ser tenguts en compta però, precisament en l’ordre en el que han estat formulats; per tant, el primer factor a ponderar serà l’interès del mont amb vistes a la seva futura màxima producció, que indirectament porta implícits altres beneficis. (...)

En referència als objectius generals dels aprofitaments forestals en relació al manteniment i millora selvícoles, cal tenir en compte els principis inspiradors de la Llei de Monts 43/2003 de 21 de novembre, en el seu article 3:

a) La gestió sostenible dels monts.
b) El compliment equilibrat de la variada funcionalitat dels monts en els seus valors ambientals, econòmics i socials.
c) La planificació forestal en el marc de l’ordenació del territori.
d) El foment de les produccions forestals i els seus sectors econòmics associats.
e) La creació de llocs de treball i el desenvolupament del medi rural.
f) La conservació i restauració de la biodiversitat dels ecosistemes forestals.
g) La integració a la política forestal estatal dels objectius de l’acció internacional sobre protecció del medi ambient, especialment en matèria de desertificació, canvi climàtic i biodiversitat.
h) La col·laboració i cooperació de les diferents Administracions públiques en l’elaboració i execució de les seves polítiques forestals.
i) La participació a la política forestal dels sectors socials i econòmics implicats.

Per tant, per obtenir uns criteris pràctics del senyalament de manera més o menys general, caldrà analitzar la intervenció segons el tipus de bosc o ecosistema de l’indret determinat, podent estudiar la intervenció en relació a l’espècie afectada per a l’assenyalament:

Ullastres (Olea europaea var. sylvestris):

- Es tracta d’una espècie que, al contrari del pi, regenera de soca. El seu aprofitament forestal a Mallorca és escàs (molt més important a Menorca) i té sovint la finalitat de produir barres per a tancats i producció de llenya de xemeneia que és de molt bona qualitat, a Mallorca sovint es realitzen per a ús propi. Els ullastres, al contrari del pi, sol tenir molts peus a la mateixa soca, sovint originària d’antigues oliveres ja mortes o en declivi. Hauríem de considerar, en aquest cas com en la d’altres espècies forestals, el criteri de que els cimals d’un arbre a partir de l’alçada d’ 1’30 metres es consideren part d’un sòl tronc, el diàmetre del qual com ja sabeu s’haurà de prendre a aquesta alçada, en canvi si els cimals es divideixen per davall aquests 1’30 metres, llavors hauríem de considerar individualment cada tronc i assenyalar cada peu per separat. Aquest criteri ha de servir per qualsevol espècie forestal com ja hem dit.

- En molts casos i degut a gruixes de diàmetres menors a 10 centímetres, s’hauria de considerar el tractament més com una modificació substancial de vegetació arbustiva (sempre que l’eixermada tengués una certa importància quan a superfície a tractar i no quan es tractés d’una eixerma de voreres, partions o àrees no massa grans) que no estrictament com a aprofitament de peus d’arbre per a fusta.

En tot cas, el vigent Reglament de Monts de l’any 1962 exposa en el seu article 230 punt 2 que: “ Els aclariments que es realitzin a les rebollades, bardisses i masses joves amb extracció de peus de diàmetre normal inferior als deu centímetres, queden exceptuats del assenyalament disposat en el paràgraf anterior, i bastarà amb delimitar clarament la parcel·la objecte de la tala”

Si, en canvi, les gruixes dels peus superen en bona part els 10 centímetres de diàmetre, el criteri serà el de marcar més o menys la meitat dels peus, deixant per regla general tants peus com els que extraiem. És a dir, si una rebollada és de 8 peus, en podrem marcar 4 ó 5 i deixar-ne 3 ó 4. Hem de tenir en compte la desprotecció temporal en què deixarem els peus, que es poden vinclar fàcilment en haver eliminat els peus que cohesionava la massa i l’accés de les cabres a l’escorça.

En els casos però d’una massa d’ullastres ben formada i madura, amb peus de gruixes importants i resistents al rosegament de les cabres, el senyalament pot conservar entre 1 i 3 peus i marcar la resta.

Si bé es poden marcar els més gruixats sense problema, s’ha de procurar que no restin només peus de pocs diàmetres, sinó que se n`han de mantenir de tota mida i de tant en tant se n’han de conservar de bona planta, dels millors, per tal d’ajudar a la millora genètica per llavor. Cal procurar tant com sigui possible, no deixar els peus de poca gruixa a l’abast del barram de les cabres. Aquesta regla pot variar quan el peu que resti sigui de notable gruixa i grandària, llavors ja sense por a possibles perjudicis per causes meteorològiques o rosegades de bestiar, quedaran com a peus individualitzats de bon port.

A Menorca l’aparició de molts peus a una mateixa soca està originat pel fet que habitualment s’han tallat els peus originaris i els successius retrets per aconseguir bones barres per obrar, principalment en la construcció de barreres, fins i tot hi ha zones al llocs, tancades de paret seca per evitar l’efecte del bestiar, anomenades corrals, dedicades exclusivament a la producció de barres.

- La feina de marcar els ullastres amb la destral sovint és molt dificultosa degut a la frondositat existent de peus i branques baixes dels mateixos, també però, a causa de la densitat de vegetació que sòl acompanyar els ullastres. Especialment dificultosa resulta la feina quan hi trobam aritja (Smilax aspera). A vegades si el nivell d’aritges és elevat per facilitar l’assenyalament pot ser interessant arribar a un acord amb el rematant i fer una primera feina d’una mica d’eixermada abans de marcar amb la destral, si el tornall és bo interessarà a les dues parts. Per tant en aquest tipus d’assenyalament el que cal és prioritzar l’entesa amb el tallador o propietari. Deixar clar que es tracta d’una tala semblant a una eixerma arbrada amb la finalitat de deixar, en general, tants peus com peus es tallen i amb diversitat de gruixes. S’ha de suggerir en molt casos la poda de branques dels ullastres de bon port, per tal de que restin els peus. Si la finalitat d’aquest assenyalament és la producció de llenya per cremar, el tallador hi vendrà a bé.

- Seria convenient en el cas dels aprofitaments d’ullastres, que aquesta autorització anés acompanyada d’una autorització per a “modificació substancial de la coberta vegetal no arbrada”: La tala i extracció dels ullastres implica sovint l’eixerma inevitable de mates (pistacea lentiscus) que serveixen també a l’interès del tallador per obtenir llenya, encara que de menor qualitat. Això ens permetria moderar la intensitat de l’assenyalament dels ullastres i facilitar la feina als talladors. En tot cas aquesta combinació ens permetria aconseguir, apart de l’objectiu d’obtenció de llenya per part del llenyataire, deixar clar el respecte que s’ha de tenir per part del tallador a altres espècies més escasses i interessants en aquests tipus

d’ecosistemes com són el ginebró (Juniperus oxycedrus), el llampúdol (Rhamnus alaternus), el cirerer de pastor (Crataegus monogyma), la murtera (Myrtus communis) o altres segons sigui la seva ubicació més o menys meridional. En tot cas molta d’aquesta vegetació (mates, ullastres, murtes, llampúdols o bruc) tenen una gran capacitat de treure tanyades després d’una eixerma, per tant la modificació temporal de la vegetació serà breu (si la càrrega ramadera ho permet).

A algunes marines planes de Mallorca, Campos, Llucmajor, Santanyí, Petra etc. hi ha un tipus d’aprofitament d’ullastres i mates mitjançant l’arrabassament dels peus. Aquesta forma d’aprofitament va lligada a la necessitat de mantenir les amplàries dels camins dins aquestes marines sovint espesses. A la vegada es creen clarianes que faciliten l’activitat cinegètica. Desconeixem si existeix qualque regulació al respecte quan a normativa forestal o si en el cas de tractar-se de zones protegides a nivell urbanístic, es podrien considerar moviments de terra sotmesos a les autoritzacions municipals pertinents. En tot cas sembla, en general, que la incidència d’aquesta pràctica en la creació de fenòmens d’erosió o de fer malbé l’ecosistema és mínim.

Un pi sota el cel

El Pi de la Palanca de Sota-Ribes

··
El Pi de la Palanca fou declarat arbre monumental protegit
el 19 d’abril de 1991 pel Departament d'Agricultura,
Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya.
Nom de l’arbre: Pi de la Palanca.
Localització: Al costat del pont de la Palanca
situat a l'indret de Sota-Ribes.
Terme municipal: Sant Pere de Ribes.
Comarca del Garraf.
Número d’identificació: 17.231.01.
Quadrícula UTM: CF 9668.
Espècie: Pi blanc (Pinus halepensis).
·

·
ARC - EN - CEL

recobert de mon pijama a ratlles multicolors
lluminós en les tenebres de la nit
com un arc - en - cel
lluminós en les tenebres de la nit
recobert de mon pijama a ratlles multicolors
*

Un pi
sota el cel
-ombra verda-blava-
sota el cel
un pi.

Josep Maria Junoy
(Barcelona, 1887 - 1955)
·
· Fotografies de Anna Martí i Guitart ·
·

Una trobada d’amics dels arbres

I Trobada Internacional Amics dels Arbres

Demà dissabte 23 de juny és celebra a Barcelona, al Palau de Congressos de Catalunya, la I Trobada Internacional Amics dels Arbres, convocada per la empresa 'Maderas Nobles de la Sierra de Segura S.A.' i la seva 'Fundación Más Árboles'. Segons els organitzadors l’objectiu d’aquesta trobada és reunir a personalitats de prestigi nacional i internacional per parlar d’una nova cultura de l’arbre i de la seva importància vital, econòmica i social, com a instrument per a contrarrestar les conseqüències de l’escalfament global degut a l’increment de l’efecte hivernacle originat per les activitats humanes.
Al Gore, Vandana Shiva, Cristina Narbona, Joaquín Araújo, Juantxo Uralde o Joaquín Nieto, són algunes de les personalitats que participaran a la trobada.
Els preus de l’entrada són de 650, 480 i 300 euros, segons la modalitat que s’escolleixi. Aquests elevats preus són deguts a que l’Al Gore cobra molts milers d’euros per venir a aquesta trobada i com és natural, això es repercuteix en les entrades.

Aquesta no és la nostra trobada

No sé si seran interessants o no les xerrades d’aquesta trobada, segurament que algunes ho seran força, però no crec que nosaltres hi puguem assistir, no podem assumir els elevats preus de les entrades. Cal dir que no entenem massa com una trobada que s’anomena dels amics dels arbres, fan venir personalitats de l’altra banda del mon que cobren una fortuna per venir. Aquí està ple de gent que hagués pogut participar-hi i explicar moltes coses sobre els arbres cobrant gairebé res o el just pel temps que s'hi hagués de dedicar. No sé si entra dintre la sostenibilitat que els pobres hàgim de pagar als rics per sentir a veure que diuen. En aquesta trobada també hi trobem a faltar molta gent d’aquí, de grups de defensa dels arbres, d’institucions i del mon acadèmic, els diversos professionals dels arbres i del sector forestal. Amb aquest nom, “I Trobada Internacional Amics dels Arbres”, creiem que tota aquesta gent hi hauria de ser. Enlluerna tot el que ve de fora i no se sap valorar gaire bé el que hi ha aquí. Mirava de cercar alguna cosa que em fes veure tot això d’un altre manera, però de fet crec que aquesta no és la nostra trobada.

·

L'alzina dels contes

DOCUMENTA BALEAR
es complau a convidar-vos a la presentació del llibre

L'alzina dels contes,
d'Antònia Serrano, Josep i Dolors Cañellas i Neus Tortella

Que tindrà lloc el proper dimarts 26 de juny a les 19 h
a l'espai A del Gran Hotel de Palma (pl. Weyler, 3)

Intervindran: Felip Munar i Munar, Antònia Serrano,
Josep Cañellas, Dolors Cañellas i Neus Tortella.

Us hi esperem!

Una palmera de Sa Llonja

Rèquiem per una palmera

1.- Rèquiem per una palmera. A la plaça de la Llonja de Palma, hi ha palmeres. Algunes altíssimes i altres no tant. Després de col·leccionar, com sempre compulsivament, imatges de l'edifici gòtic de davant ca meva, puc arribar a postular el següent. Hi havia 12 palmeres, quatre, quatre i quatre, als tres costats de la plaça de la Llonja davant l'entrada, al timpà de la qual hi ha l'Àngel Custodi, "defenedor de la Mercaderia". Les quatre que són a la part del que després fou el Passeig de Sagrera, enllestit per l'arquitecte Gaspar Bennàsser l'any 1910, les sembraren l'any 1894, ara només en queden dues, tenen 113 anys. Les demés les sembraren l'any 1900, d'aquestes en tallaren recentment una, fa deu anys, i una altra la setmana passada, també només en queden dues d'aquesta anyada. La resta han estat resembrades i són més petites. Les més altes fan una trentena de metres i s'eleven més que la Llonja. No feia molt que vivia a la plaça, quan un dematí vaig sentir parlar, fort, en valencià, prop de la finestra de la meva cambra. Vaig obrir les persianes i un personatge, que després em digué que era d'Alcoi, sostingut amb un lligam com de corda d'amarrar vaixells, uns ormejos amb pues a les sabates i com una destral rara, podava les palmeres i les violes de dàtils. Vaig conversar amb ell, jo al balcó, ell penjat a l'arbre, i em va descobrir quina les feia més bons, rodonets i dolços: la més baixeta, ben enfront de l'àngel.
Ara fa una setmana, un d'aquest arbres de 107 anys es va començar a vinclar i a vinclar. Un parell de dies de vent l'acabaren de consentir, la feien oscil·lar, tant, que fregava el balcó de ca meva. La seva tortor feia feredat. Els veïnats cridàrem a l'ajuntament i al cap de poc temps un entès de la Sala i una brigada de dos jardiners dins una canastreta elevada mecànicament, primer la podaran, i després en feren rodanxes el tronc. En queda només un tros de soca a la part d'en terra.
2.-L'àngel custodi defenedor de la Mercaderia. Vaig decidir entonar-li un rèquiem, a la palmera asserrada. Res millor que una vella oració dels ciutadans d'un temps: Àngel Custodi de Déu infinit, / guardau la ciutat de dia i de nit / perquè no entri lo mal esperit. Sempre és allà. Sempre. De dia i de nit. Tanta sort; què faria un servidor encalçat per perills i altres esdeveniments misteriosos i no tant. Em diran exagerat, però em dóna confiança i bon sossec ( amb dues esses !). Ell és l'Àngel de la Llonja, tal vegada la millor estàtua de la ciutat. Exposat a la intempèrie i la barbàrie, i a la indiferència de molta gent que ni tan sols el mira. Amb aquells cabells amb llargs tirabuixons "que semblen engronsar-se amb l'oratge de la mar" com li canta na Joana Mª Palou. Degué estar pintat, un pic que en Guillem Sagrera l'acabàs d'esculpir a mitjan segle XV, darrera les seves ales encara hi ha restes de policromia. Avui encara guaitava com si refugiaven les falzies, a la seva esquena.

Climent Picornell

· Article de Climent Picornell publicat el 14.06.2007 ·

·

Intag demana ajuda

Intag, resistència a la mineria

La companyia minera Ascendant Copper està intentant causar una impressió falsa quan a la seva relació amb les comunitats a l’àrea d’Intag, en el nord-est d’Equador. L’empresa Ascendant Copper sosté que l’oposició prové tan sols d’una organització ambiental. Molt al contrari, totes les juntes parroquials de la zona d’Intag s’oposa al projecte miner de Junín, així com el Municipi i el Govern Provincial.

La posició de Defensa i Conservació Ecològica d’Intag –DECOIN- és clara: s’oposen al projecte miner de Junín per raons legals, mediambientals, polítiques i socials. També el Consell de Desenvolupament Comunitari continua expressant la seva oposició a la presència d’Ascendant a l’àrea de Junín, i ha declarat que no descansarà fins que Ascendant abandoni definitivament la zona, i continuarà restringint l’accés a les concessions reclamades per la companyia. El desembre 06, l’empresa Falericorp, subcontractada per Ascendant Copper, fou denunciada per la Comissió Ecumènica de Drets Humans (CEDHU) prestigiosa organització equatoriana, per organitzar als seus treballadors com una força paramilitar. Aquests individus armats utilitzaren gasos lacrimògens i dispararen armes de foc sobre la població local, en el seu intent per accedir a les propietats que reclamen.

El vídeo de la violència es pot baixar a: http://www.intagsolidarity.org/ Tots aquests fets no feren sinó incrementar l’oposició local, regional i nacional al projecte miner. Per a més informació, sobre els problemes que afecten al projecte miner Junín d’Ascendant Copper Corporation, i per a conèixer altres dades de la construcció falsa dels fets per part d’aquesta companyia minera visita: Mining Watch Canada · Ascendant Alert

En ometre el que creiem que són punts essencials d’informació, Ascendant Copper està enganyant als potencials inversors a que inverteixen els seus doblers en forma incerta en un projecte ple de problemes. Per favor escrigui una carta a les autoritats reguladores de British Columbia, Alberta i Ontario, per a prevenir que Ascendant pugui vendre les seves accions a les borses canadenques. Gràcies.

Més informació:

Plantar arbres al bosc

Molt sovint ens trobem amb gent que amb bona intenció però sense cap coneixement vol repoblar el bosc pel seu compte o li vol donar una millor vida a aquella planta que a casa se li mor.
Aquesta pràctica no és permesa. I no ho és per diversos factors:
El primer és que sovint el bosc és privat. El bosc a Catalunya és privat en un 80% dels casos, i l'altre 20% no vol dir que no sigui de ningú, vol dir que és de titularitat pública.
El segon és que anar un dia a plantar ho pot fer tothom ... però després a comprovar si l'arbren ha arrelat i sobreviu no ho fa gairebé ningú. Això el que genera és l'erosió del sòl allà on s'ha cavat per plantar i després un cadàver d'arbre que no és altra cosa que combustible per a un possible incendi forestal.
El tercer és que aquell arbre que hom vol plantar a la muntanya moltes vegades no és una planta autòctona, que si mor genera el problema anterior, però si sobreviu pot generar uns problemes molt mes greus, com per exemple competir amb les espècies autòctones pels recursos (Arundo donax, Ailaunthus altissima, Opuntia ssp., Acacia ssp. Cortaderia selloana, etc), generar problemes als animals que viuen en aquell entorn (plantes no comestibles, plantes tòxiques, plantes que esdevinguin un recurs inesperat per algun animal que propiciïn un creixement desmesurat de l'especie al medi, etc)

Per tant, si mai volem col·laborar en la recuperació d'un bosc, el millor que podem fer és posar-nos en contacte amb l'ADF de la zona i seguir les seves indicacions.

En perill oliveres i garrofers de l'Ampolla

La construcció d’uns dipòsits no garanteix

la pervivència dels arbres

El Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya no garanteix la preservació d’unes oliveres i garrofers de l’Ampolla. Aquesta història comença quan els advocats i responsables del Consorci d’Aigües de Tarragona es posen en contacte amb el propietari d’una finca agrícola de l’Ampolla per comprar dues hectàrees d’oliveres i garrofers, juntament amb altres afectats, que seran els terrenys per construir els nous dipòsits d’aigües crues d’aigua de l’Ebre, que passaran a ampliar les instal·lacions que ja té al terme municipal de l’Ampolla, terrenys que ja van estar afectats parcialment l’any 1987 a la construcció de la planta depuradora.
Donat el difícil teorema d’enfrontar-se a l’administració pública per qualsevol litigi per la perversió d’estar emparats per les lleis d’expropiacions forçoses, de les que se n’aprofiten i coaccionen als pagesos i altres, és molt difícil arribar a acords equilibrats i sempre surten perdent les mateixes parts, els més febles.
En tot moment en les converses mantingudes amb els representants de l’administració, s’els demana un preu per les terres i la casa al us típica de moltes contrades de Catalunya, un preu raonable tenint en compte la seva situació privilegiada, i sobretot, el preu real de mercat amb les despeses que comporta notaries, impostos, etc., i per una altra banda donat que han d’arrancar els arbres per fer els dipòsits, els poguessin trasplantar tots els que puguin cabre en una altra finca propera.
En un principi, es troba una certa predisposició per poder salvar el màxim d’arbres, però donat que no s’arriba a un acord en la qüestió econòmica, reben com a resposta que fins el 21 de juny poden fer el que vulguin amb els arbres, i a partir d’aquesta data se’n faran càrrec ells, per expropiació pel procediment d’urgència i ja no tindran dret a res.

Foto 1: La finca en qüestió.
Polígon 89, parcel·la 22. Municipi de l’Ampolla.

Foto 2: Estat actual de la finca veïna.

Foto 3: Distancia entre les dues finques
(la dels arbres i la possible receptora).

Foto 4: Finca receptora.

Foto 5: Aquí gairebé es poden contar quants arbres hi ha.

Foto 6: Abans i ara.

Els propietaris, a més de reclamar un preu just i equitatiu pel patrimoni que la administració els aliena, demanen la salvaguarda i la preservació de les oliveres i els garrofers, uns arbres que a més de ser un patrimoni particular conreat i preservat durant molts anys pels seus propietaris, també són un patrimoni natural digne de ser preservat i protegit per les administracions públiques. La administració els diu que tenen fins el dia 21 de juny per emportar-se els arbres i a partir d’aquest dia, si no ho han fet, no aclareixen que en faran dels garrofers i les oliveres.
Si aquests propietaris fossin d’aquella mena de gent que no té manies per fer llenya dels arbres vells o per vendre’ls a preus elevats per adornar els jardins de la gent rica no hi hauria cap mena de problema, però com que es demana la permanència d’aquests arbres a la mateixa zona on han crescut, que formin part del mateix paisatge i que puguin continuar ajudant a oxigenar el mateix territori, la administració els respon que si els volen que se’ls emportin i que si no ho fan ells no es fan responsables de res. Creiem que no hi ha dret. Hauria de ser la mateixa administració que hauria de vetllar per la seva preservació i la que els hauria de trasplantar amb les màximes garanties en l’indret més proper possible, com ara el que proposen els actuals propietaris.
La màxima autoritat del Consorci d’Aigües de Tarragona és el Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya. Els afectats van sol·licitar una entrevista amb el Conseller Sr. Francesc Baltasar a finals de febrer i fins ara no hi han pogut parlar i ningú del Departament de Medi Ambient s’ha molestat en donar cap mena d’explicació. Si el Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya no defensa els arbres del patrimoni natural de Catalunya, no sabem pas a qui cal adreçar-se.
No sabem si el projecte de construcció d’aquests dipòsits té els preceptius estudis d’impacte ambiental i si contempla el que cal fer amb els arbres que hi ha en aquests terrenys, però és una cosa que hauria de tenir i contemplar i fer-ho de manera favorable als arbres i al medi natural.

“Amics arbres · Arbres amics” s’ha adreçat a les diverses autoritats i administracions que hi tenen competències demanant més informació i reclamant la preservació de tots aquests arbres, esperem que ens contestin ben aviat i que prenguin totes les mesures necessàries per salvar aquest arbres i preservar-los en la mateixa zona del territori.

*

Piroecologia dels pins

Els pins sempre han estat el punt de mira de la societat sobretot en aquests últims anys. Podriem considerar el gènere Pinus com el que més discussions ha generat dins del món forestal per vàries raons.

Una de les pràctiques més utilitzades per l'home durant tot aquest temps ha estat la de substituïr espècies segons el rendiment de cadascuna. Així doncs, segons el mercat dels productes fustaners, els propietaris alternaven quercínies amb coníferes.
La situació actual de molts boscos és que provenen de gestions en que s'afavoria els pins per a la fusta, mentre que les quercínies servien únicament per a llenya (Encara sort). Moltes repoblacions de fa 50 o 60 anys encara es feien amb pi perquè es creia que donava millors rendiments que les quercínies, al final s'ha vist que això no és del tot veritat. Amb tot plegat s'ha creat un paisatge moltes vegades dominat per pins que fruit de l'abandó han acabat cremant de manera severa i amb descontrol...
Però què passa després de l'incendi?.
Les dues espècies més piròfiles (el pi blanc i la pinassa):

·El pi blanc (Pinus halepensis) és segurament el pi que més crítiques ha rebut, bàsicament perquè diuen que és amic del foc. Aquest arbre està adaptat al foc però no a la alta freqüència dels incendis. El pi blanc disposa d'unes pinyes anomenades serotines, que quan estan exposades a altes temperatures, esclaten i distribueixen les llavors pel terra. Fruit d'aquesta adaptació, el pi blanc regenera espectacularment després d'un incendi i el que cal esperar després de l'incendi és que apareiguin milers de plançons de pi blanc (S'han arribat a comptat 100.000 plançons/ha després d'un incendi), no obstant, si aquests plançons no assoleixen edad prou madura per fer pinya i es tornen a cremar, la regeneració posterior és molt complicada.
Si aquest regenerat no es veu sotmès a cap aclarida, el que cal esperar en un futur és un bosc densificat amb molts peus/ha i com que el creixement total del bosc es reparteix entre tots els individus, aquests presentaran creixements molt lents i al cap dels anys seran arbres amb altura i diàmetres petits. Això últim sovint és inconvenient per temes d'estabilitat, accés, fauna....
El pi blanc crema força més ràpid que altres pins perquè conté resines altament inflamables.

Foto: Bosc de pi blanc regenerat. Edat= 30 anys aprox.

·La pinassa (Pinus nigra salzmanii) és una espècie també mediterrània. Té l'avantatge que no crema tant fàcilment com el pi blanc però l'inconvenient que més preocupa d'aquesta espècie és que no és capaç de regenerar davant d'un incendi sever. Així doncs, les zones incendiades al Solsonès de Pinassa no han regenerat amb aquesta mateixa espècie perquè les llavors no van resistir les altes temperatures del foc. Si les masses cremades estaven formades per bosc pur de pinassa, la regeneració és extremadament difícil i durant molts anys hi predominen únicament estrats herbacis i arbustiu. Depenent de les zones es creu que la regeneració d'estrat arbori és gairebé impossible a curt-mitjà termini.
Per sort, és força comú trobar la Pinassa en companyia amb l'alzina, l'evolució per al futur d'aquestes dues espècies és que l'alzina quedi afogada força anys per la presència de la Pinàssa però a llarg termini la Pinassa acostuma a morir molt abans i quan passa això l'alzina és capaç d'agafar empenta i guanyar en altura i recobriments. En cas d'incendi, un bosc de Pinassa + alzina no presenta tants problemes a l'hora de regenerar donat que l'alzina és capaç de rebrotar després de l'incendi.

Avui dia, trobem zones que no s'han recuperat d'incendis anteriors i d'altres en que s'ha aconseguit dissimular l'incendi, (entenc per recuperació, el reestabliment de coberta arbòria). La severitat dels incendis combinat amb una alta freqüència d'aquests pot ser la causa de la pèrdua de zona arbrada i del seu regenerat.

Foto: Incendi del 98 al Solsonès, aquesta zona estaba formada bàsicament per Pinassa amb escassos exemplars d'alzina, l'alzina ha rebrotat però aquí hi havia alt percentatge d'individus morts per excés de llum (L'alzina necessita certa protecció del sòl a les primeres edats)

Foto: Parc natural de l'Albera (Alt empordà). Zona amb focs freqüents, sobretot en episodis de tramuntana canviant a marinada. Abundància de Cistus, Genista, Ulex... arbusts que combustionen molt fàcilment.

Contra una pineda de Benicarló

El PSOE i el PP de Benicarló no s’estimen els pins
'Els pins no són arbres d'especial protecció'

L'Ajuntament de Benicarló va celebrar un ple extraordinari, l'última sessió abans de la constitució del nou consistori, dissabte passat, en el qual el Bloc i PSOE van votar per separat en l'última setmana de mandat. L'ordre del dia es va dedicar de forma exclusiva a qüestions urbanístiques, i totes elles es van aprovar per unanimitat, llevat de un punt, en el qual l'encara equip de govern va votar per separat. El punt es referia a l'aprovació de l'inici de procediment per a la gestió indirecta d'un PAI en un tram del carrer Astúries. Tant el Partit Popular com el PSOE van votar a favor, després d'haver resolt una sèrie de detalls que van obligar a la seua retirada de l'ordre del dia en un ple anterior. El Bloc es va desmarcar d'aquesta aprovació, per l'existència d'una pineda. El regidor nacionalista Joan Lores va defensar la retirada parcial d'aquest punt, "amb la finalitat d'incorporar al dictamen un informe del tècnic de Medi ambient, que indique si aquest arbrat s'ha de mantenir". José Antonio Sánchez (PSOE) va mostrar les discrepàncies amb els seus socis de govern. "Modificar el traçat canviarà tot el sector a urbanitzar, i vam pensar que els pins no són arbres d'especial protecció". Així mateix, des del PP, José Antonio Redorat va destacar també el seu suport al projecte.
·

· News Vinaròs ·

·

Els rics del món i la pagesia africana

Revolució Verda 2.0 per a Àfrica?

Assumpte: A Àfrica tothom vol impulsar la ciència, i en especial la ciència agrícola. A partir de la reunió del G8 de fa cinc anys al Canadà, on quatre dels seus membres prometeren construir nous centres d’excel·lència científica, ara la fundació Syngenta, el CGIAR, el Jeffrey Sachs Earth Institut, Google, Gates i Rockefeller, estan impulsant noves iniciatives per el continent. Si bé ningú nega que els africans necessiten ajuda a la seva lluita per acabar amb la fam, les malalties i el canvi climàtic, la ciència i la tecnologia no són la “bala de plata” per a resoldre els problemes d’Àfrica. Tan mateix, el juny es reuneix el G8 a Alemanya, on s’espera l’anunci d’una nova agenda d’investigació que proposaria, precisament, solucions científiques per els problemes socials del món i especialment d’Àfrica.

Impacte: No tota la ciència que es proposa per a Àfrica té a veure amb l’alimentació i l’agricultura, però l’èmfasi a la seguretat alimentària no sorprèn, donada la baixa producció en proporció a la població d’aquest continent i el fet que la majoria dels africans pobres viuen a àrees rurals. Els suposats compromisos quan a l’agricultura africana van dels 75 als 100 milions de dòlars i més doblers venen en camí. S’espera que les promeses fetes a les reunions cimera i els capritxos de les fundacions donin lloc a la Revolució Verda 2.0. Davant l’absència d’un pla coordinat, els reals beneficiaris seran segurament els vells revolucionaris, els errors dels quals intenta reparar aquesta segona Revolució Verda. Encara que s’afirmi el contrari, hi ha el perill real que la Revolució Verda 2.0 es converteixi en una moda biotecnològica de les corporacions i provoqui la destrucció de la resistència rural i de la diversitat a Àfrica.

Polítiques: La darrera Revolució Verda imposà a les institucions científiques de “grans solucions” una simplista estratègia de fitomillorament “bona per a tot” que poc va servir a Àfrica. Tan mateix, el major fracàs fou que els verds revolucionaris no parlaren amb les organitzacions d’agricultors i descartaren els sabers pagesos per considerar-los irrellevants. Els agricultors africans tenen sofisticades tecnologies per a l’atenció de l’ecosistema, el millorament dels cultius i les espècies animals, i compten amb les seves pròpies xarxes d’investigació. Només les iniciatives agrícoles i de desenvolupament rural conduïdes per agricultors, que construeixen a partir dels sistemes de treball existents, poden portar a millores reals. L’assumpte no és quantes coses poden introduir-se a Àfrica, sinó què pot enfortir-se dins del sistema de producció d’aliments i les estratègies econòmiques amb que la població resisteix a Àfrica. Els doblers, els recursos i les tècniques apropiades són necessaris, però la ciència no és un antídot contra les males polítiques. Els problemes agrícoles d’Àfrica deriven de tremendes distorsions econòmiques exacerbades per l’OMC, les institucions multilaterals de finançament i els agronegocis transnacionals. També hi ha grans problemes interns. Els governs d’Àfrica no han invertit a les àrees rurals per a donar suport als agricultors.

Fòrums: L’agricultura i la biodiversitat agrícola són temes candents per el Banc Mundial, la FAO i el Conveni de Diversitat Biològica de Nacions Unides, i reunions importants sobre aquests temes tindran lloc durant els propers 14 mesos. Aquests cossos intergovernamentals han de reconèixer que els agricultors a petita escala, els pastors i els pescadors artesanals han de ser els principals arquitectes i actors en l’enfortiment de la sobirania alimentària d’Àfrica.

Segons les institucions agrícoles internacionals més importants, la Revolució Verda dels seixanta i els setanta va tenir un impacte nul a Àfrica. Segons els crítics de la Revolució Verda, els africans simplement l’evadiren. Hi ha acord en què els revolucionaris verds d’aquells dies de la Guerra Freda carregaren les seves armes, apuntaren i dispararen, però no varen fer blanc. Per les substancioses inversions en ciència i els doblers enviats a Àfrica durant la primera Revolució Verda, és raonable demanar-nos què és el que serà diferent aquesta vegada. Presentam un panorama de les iniciatives internacionals que s’estan cuinant per a Àfrica.

Què està passant?

Cinc noves iniciatives de Revolució Verda:

1. Gates/Rockefeller – VíaAGRA?

La idea d’una Revolució Verda per a Àfrica va rebre una gran publicitat el passat setembre, quan la Bill and Melinda Gates Foundation es va unir amb la Rockefeller Foundation per a anunciar una inversió inicial de 150 milions de dòlars per a millorar les llavors natives i la distribució de llavors a Àfrica durant els propers cinc anys. Gates cooperaria amb uns 100 milions i Rockefeller augmentaria fins a 50 milions la seva inversió actual en el treball de llavors a Àfrica. Aquest setembre, les dues fundacions anunciaran altres 150 milions (aproximadament) per a millorar els sòls a Àfrica. Gates i Rockefeller parlen d’un programa de 20 anys o de quatre fases de cinc anys i suggereixen que les sumes involucrades es podrien ampliar moltíssim durant aquest període. En nomenar a la seva empresa de risc compartit “Aliança per a una Revolució Verda per a Àfrica” (AGRA, en les seves sigles en anglès), les dues fundacions alarmaren a moltes organitzacions de la societat civil i d’agricultors de petita escada a tot el món, incloent-hi a Vía Campesina, l’organització més gran del planeta. El gener de 2007 una aliança de més de 70 organitzacions socials d’Àfrica i altres xarxes es reuniren en el Fòrum Social Mundial de Nairobi i qüestionaren profundament el pla d’aquesta Revolució Verda. Després va tenir lloc el febrer el Fòrum Nyeleni per a la Sobirania Alimentària, a Mali, on es rebutjà absolutament la iniciativa AGRA . Per acabar, quan les fundacions contractaren a dos ex-empleats de la divisió de biotecnologia de Monsanto com operadors d’AGRA, es guanyaren la ira de tot el moviment antiglobalització .

L’amor de Bill Gates per tot el que és tecnològic i el vincle entre AGRA i Monsanto naturalment fa pensar que aquest esforç cerca inundar amb llavors transgèniques un continent que no ho sospita ni ho desitja. És clar que Gates i Rockefeller ho neguen. L’aliança Gates-Rockefeller gastarà 43 milions de dòlars en desenvolupar varietats vegetals africanes no transgèniques, i 20 milions per elevar la qualitat de la investigació agrícola nacional en el continent. Usant un model prou llunyà de la Revolució Verda original, AGRA donarà 37 milions als venedors de llavors o proveïdors locals o de districte de productes agrícoles i 24 milions als compradors (doblers perquè els agricultors tenguin accés a les llavors “millorades” i productes agrícoles dels proveïdors locals) Un total de 61 milions per a subsidis del flux de noves tecnologies. Altres 26 milions s’usaran per a una instal·lació de monitoratge i avaluació a Nairobi. a partir d’això s’anirà afegint doblers fins arribar als 150 milions per a la ronda de “llavors” en aquesta primera fase .

La porció d’AGRA que correspon a “sòls” serà anunciada més endavant enguany, s’espera que posi l’èmfasi en la irrigació per goteig i en que els pagesos tenguin accés a fertilitzants domèstics i importats. Actualment, els agricultors africans quasi no utilitzen fertilitzants importats, i, Gates i Rockefeller asseguren que això es deu a la baixa producció. L’equip de Gates està convençut que la Revolució Verda 2.0 serà accessible per a tots i fàcil d’instrumentar. Un poc d’aquests doblers, aproximadament 10 milions de dòlars seràn destinats al treball amb organitzacions d’agricultors i la Aliança ens assegura que reconeixerà i donarà prioritat al paper central que desenvolupen les dones. Els finançadors d’AGRA estan convençuts que la primera Revolució Verda fallà perquè no es posà atenció suficient al sistema d’entrega de llavors i agroquímics als agricultors. En aquesta ocasió no només contaran amb llavors d’alta tecnologia, sinó que els construiran la infraestructura de mercat. Aquesta vegada la “bala de plata” te un arma.

Científics compromesos, com el Dr. Melaku Worede, ex director del banc nacional de gens d’Etiòpia i ara consultor científic del programa “Llavors per a la supervivència” de USC Canadà, s’alarma per la introducció inapropiada de tecnologies exògenes que podrien crear noves dependències i fragilitat de l’economia –especialment per els agricultors a petita escala, al temps que es destrueix la diversitat genètica dels cultius més vitals d’Àfrica. “Necessitem construir a partir de la fortalesa dels pagesos” insisteix. “El nostre treball demostra que els pagesos són els fitomilloradors més experts que hi ha i ningú millor que ells pot avaluar els nous projectes agrícoles”. El Dr. Melaku participà en un fòrum públic Whose Green Revolution? (La Revolució Verda de qui?), el 26 de març passat a Ottawa, on es criticà fortament la iniciativa de Gates i Rockefeller. Entre altres en el fòrum aquella tarda hi havia Assétou Founè Samakè, una biogenetista de la Universitat de Bamako a Mali i membre de la coalició per a la Protecció del Patrimoni Genètic Africà (COPAGEN en anglès) –Una xarxa d’Àfrica occidental que treballa per la sobirania alimentària, lluita contra la invasió de llavors transgèniques i pressiona als governs per anular patents sobre plantes i gens. Assétou va fir al seu públic que l’inici d’un canvi a Àfrica vendria necessàriament de les dones pageses. Advertí que tres quartes parts de les dones a Àfrica depenen de l’agricultura per a la seva supervivència, i agregà que no només es tracta d`un gran nombre de persones, sinó del seu íntim coneixement de l’ecologia, tot això serà crucial per a superar la fam a Àfrica.

2. G8 – agricultura “eco” lògica.

Si ara la iniciativa coneguda com AGRA va posar a Àfrica al centre del debat, en realitat fou Canadà qui començà amb el tema el 2002, quan aquest país fou seu de la cimera del G8. El llavors Primer Ministre va convèncer als seus col·legues perquè establissin NEPAD, Nex Partnership for Africa’s Development (Nova Societat per el Desenvolupament d’Àfrica), que inclogué un important compromís (però mol vague) per enfortir la ciència agrícola. Enfocats a la propera reunió cimera, que seria el juny de 2003, el G8 acordà construir quatre nous centres per el desenvolupament científic a Àfrica. Canadà es comprometé amb 30 milions de dòlars a una empresa denominada BECA, Biosciences for Eastern and Central Africa (Biociències per a Àfrica de l’Est i Àfrica Central), amb seu a Nairobi. Els francesos acordaren construir un centre de bioinformàtica a Senegal; els anglesos quedaren en instal·lar laboratoris a Sudàfrica (dedicats principalment a la genètica humana); i EUA (Estats Units d’Amèrica) té plans per a construir un altre centre d’investigació a Egipte. La proposta de BECA és la de major assoliment, amb 16 milions de dòlars destinats a material de construcció i equip de laboratori, i molt del diner restant (sense molta planificació) al treball regional “amb xarxes”. S’estima que els costos anuals de manteniment de l’edifici de BECA siguin de 4 milions de dòlars. Al principi, Canadà no es comprometé a brindar aquests doblers. De fet, va anar a altres governs de l’OCDE i a fundacions privades a demanar-los que cooperessin amb la causa (Quan s’anuncià per primera vegada la iniciativa de NEPAD, l’ajuda total bilateral per a Àfrica era de menys de 13 milions de dòlars. L’entusiasme ha anat creixent: es calcula que el suport bilateral per a l’agricultura a Àfrica durant 2005/2006 fou d’uns 83 milions de dòlars). Alguns als que es demanà ajuda per a mantenir l’edifici de BECA a Nairobi afirmen que aquesta iniciativa “és una bogeria”.

Tal vegada, però la bogeria no és exclusiva del Canadà. En conjunt, tots els països del G8 estan investigant a Àfrica sense contar amb un pla articulat. Quan el Grup ETC visità les institucions de investigació a Àfrica recentment, comprovàrem que tant els finançadors com les institucions d’investigació, tots estan enredats en elaborar un pla que funcioni, o al manco que sigui presentable, a partir de vàries iniciatives. La Canadian International Development Agency (CIDA) està summament molesta per el fet que un Primer Ministre que fou retirat del seu lloc dues vegades es comprometé a construir un elevant blanc a Àfrica –i que el Primer Ministre actual- pressionat per arribar a temps a la reunió del G8 a Alemanya (i per una probable elecció el juny) té encara més idees al cap. De fet, els funcionaris de CIDA han tractat de detenir l’entusiasme per BECA que hi ha a les oficines del Primer Ministre.

Per a començar, qui va demanar BECA? El govern canadenc al·lega que està responent a una petició africana. Tan mateix però, BECA es construeix en el campus de l’Institut Internacional d’Investigació Pecuària (ILRI en anglès), a Nairobi. ILRI és un dels quinze instituts internacionals d’investigació agrícola del Grup Consultiu d’Investigació Agrícola Internacional (CGIAR), els arquitectes de la primera Revolució Verda fracassada a Àfrica. Uns vuit mesos abans que Canadà anunciés el seu suport al projecte BECA, el Director General de l’ILRI va escriure al funcionari responsable del CIDA demanant-li 30 milions per a remodelar i actualitzar el seu centre a Nairobi. Mesos després la proposta de l’ILRI va rebre el suport d’un comitè africà de ciència. Quan el Grup ETC visità l’ILRI el gener de 2007, arribava el nou equip de laboratori i estava a punt de començar la construcció de les instal·lacions. Els donants del Nord segueixen la lògica –i la tradició- d’escoltar al Sud només quan estan segurs que escolten l’eco de la seva pròpia veu.

I ara, el juny, s’espera que durant la reunió del G8 a Heiligendamm, Alemanya presenti una nova iniciativa dins l’agenda d’investigació perquè la ciència i la tecnologia s’enfoquin en qüestions tals com el desenvolupament d’Àfrica i el canvi climàtic. Al moment d’escriure això, les negociacions encara estan en el nivell bàsic, però els entesos esperen que la iniciativa cobri força entre els Caps d’Estat i s’introdueixi a la cimera. Degut a l’entusiasme del G8 en el canvi climàtic i el desenvolupament d’Àfrica, molts esperen que l’agenda d’investigació posi molt d’èmfasi a l’agricultura africana.

3. Sinergia amb Syngenta?

Syngenta —una de les companyies de llavors més grans del món- pot ser una bona usufructuària de BECA. El 2004, la Fundació Syngenta (el sector totalment privat de la fundació de Syngenta Corporation a Suïssa) s’uní al govern de Kenya per a construir un hivernacle amb nivell dos de bioseguretat (el pressupost del qual són 12 milions de dòlars) a l’Institut d’Investigació Agrícola de Kenya (KARI), també a Nairobi. Aquest hivernacle d’alta tecnologia és part del projecte IRMA (Insect Resistant Maize in Àfrica, blat de

les Índies resistent als insectes a Àfrica), que cerca desenvolupar –amb el suport de Syngenta i un altre dels centres del CGIAR (finançat recentment per Gates i Rockefeller), noves varietats de blat de les Índies transgènic per a l’est d’Àfrica . L’hivernacle de KARI per a cultius transgènics està a l’altra banda dels nous laboratoris de BECA.

4. Google – una revolució excèntrica?

Així que els 30 milions de dòlars del laboratori de biologia de BECA a Nairobi augmentarien amb els 12 milions de l’hivernacle de Syngenta també a Nairobi i augmentaren encara més amb els 26 milions de les instal·lacions que construeixen Gates i Rockefeller, també a Nairobi. No volent quedar-se enrere, la fundació establerta per Google (Google.org) i Acumen Fund estan donant suport a iniciatives a Kenya, Tanzània, Sudàfrica i Egipte . En el Fòrum Mundial de Davos el gener de 2007, Google va oferir a Tanzània 300 milions de dòlars per a “desenvolupament”. No quedà clar quin d’aquests diners (si qualcún) es destinarà a la Revolució Verda 2.0, però inevitablement seran sumes significatives, diuen qui debaten amb Google.

5. Els llogarets del Mil·lenni, es requereix el món sencer “per a aixecar un llogaret”?

Mentre tant, a Canadà, on molt d’això va començar, la parlamentaria Belinda Stronach (milionària per dret propi) s’ha convertit en una entusiasta de la Revolució Verda 2.0 i molt activa promotora de la inciativa de els Llogarets del Mil·lenni de Jeffrey Sachs, amb seu a l’Institut de la Terra de Columbia University. Sachs elaborà un programa model l’objectiu del qual és assegurar que 12 llogarets a 10 països africans assoliran els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni per el 2015. Es tracta d’una estratègia de desenvolupament de les comunitats rurals que inclou salut, educació, infraestructura, desenvolupament de l’agricultura i del comerç dels productes agrícoles. Com un dels artífexs dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, confident de l’anterior Secretari General de Nacions Unides, Kofi Annan, i economista guru del desenvolupament del segle 21, Jeffrey Sachs està usant el seu alt perfil als medis i les seves palanques polítiques per a pressionar als presidents africans i als donants a l’OCDE a que contribueixin perquè la proposta dels llogarets del mil·lenni siguin una història exitosa. Models com aquest “quasi” sempre funcionen –tenen prohibit fallar- al manco mentre les càmeres de televisió estiguin filmant. Sachs té especial interès en les llavors i els sòls i clarament vol el suport d’extravagants com Gates i Google. Encara que la iniciativa dels 12 llogarets té un cost esperat de 18 milions de dòlars durant cinc anys, Sachs espera que la seva proposta s’estengui al manco a 70 llogarets i àrees pròximes. Fins ara, té el suport de l’inversionista multimilionari George Soros, de Sumitomo Chemicals i del PNUD . El company d’aventura de Sachs és un canadenc que fins fa molt poc era Director General d’un altre dels instituts de CGIAR amb seu a Nairobi . Sachs i tots els involucrats a les seves Viles del Mil·lenni estan apostant-li molt que els Caps dels Estats Africans compleixin el compromís que feren l’any passat durant la Cimera de Fertilitzants per a Àfrica realitzada a Nigèria. Sachs i els seus col·legues pensen que una campanya massiva de fertilitzants podria pujar el rendiment dels cultius. Altres argumenten que en qualsevol “model” com aquest, no és el nivell de substàncies que manquen al sòl, sinó l’abundància de científics en el sòl, el que causa la majoria dels problemes.

Al Canadà, polítics ben intencionats com Belinda Stronach estan pressionant als conservadors en el govern i als canadencs en general a recolzar una altra Revolució Verda participant en l’expansió dels Llogarets del Mil·lenni perquè es converteixinen Districte del Mil·lenni. El cost de l’empresa seria d’uns 100 milions de dòlars per any. Fins ara, la reacció de CIDA segueix essent bastant freda.

Les cinc noves iniciatives de Revolució Verda:

1.- VíaAgra de Gates i Rockefeller

2.- L’agricultura eco-lògica del G8

3.- Sinergitzant amb Syngenta

4.- La Revolució Verda de Google

5.- Els llogarets del Mil·leni

Què esta malament?

Cinc assumptes indefugibles:

1. Qui dona la pauta?. La quantitat de noves iniciatives –i la incertesa que les envolta- és sorprenent. Però també indica una tendència creixent a la privatització de l’ajuda externa i la pèrdua de fronteres entre el que fa el sector privat i el que fan els governs. Aquests dies on va Bill Gates també hi va el govern. Cada un dels funcionaris de la OCDE encarregats de l’ajuda humanitària volen una foto amb el megabilionari anunciant un esforç conjunt. El planejament governamental degut –sempre elusiu- sofreix atacs de nirvis quan Bill i Melina arriben de visita. Si bé les bones notícies són que els governs tan vegada posin més atenció a l’agricultura, pot passar que s’enredin sense pensar-ho molt en la recerca de les bales de plata de l’alta tecnologia i la ciència de taquilla... i això que a penes es desmamaven del CGIAR.

També esta creixent la influència del sector privat sobre el CGIAR. No és tant que la industria agrícola estigui interessada en el CGIAR sinó que és el propi CGIAR qui es volca a les agroempreses. El seguici del CGIAR a les grans empreses comença a molestar. Per exemple, el cap de la Fundació Syngenta (primer com a representant del govern britànic i ara en la seva actual funció), assisteix a les reunions d’organització del GGIAR. També Rockefeller. Tanmateix hi ha una diferència. Al llarg dels anys, la connexió de la Fundació Rockefeller amb les grans petrolieres s’ha anat desdibuixant en tant la Fundació diversificà amplament la seva carpeta d’accions. La fundació Syngenta, en contrast, és un braç explícit de la corporació, amb la consigna de cuidar els seus interessos a tota costa. La corporació Syngenta és la segona companyia d’agroquímics i la tercera companyia de llavors més gran del món. Aportant sumes comparativament modestes de la seva pròpia borsa, aquestes fundacions privades poden incidir en la destinació de sumes públiques molt majors.

2. Per a qui és la bala de plata?

També creix la preocupació de que el major beneficiari de tot aquests doblers per a investigació científica sigui el CGIAR. El Grup Consultiu d’Investigació Agrícola Internacional complirà 35 anys aquest 2007, i com a xarxa de quinze centres internacionals d’investigació agrícola han gastat no menys del 40% (i recentment fins el 48%) del seu pressupost global a Àfrica en els darrers vint anys. El CGIAR és creació de les fundacions Ford i Rockefeller –els promotors originals de la Revolució Verda- que uniren esforços el 1972 amb el Banc Mundial per a expandir la Revolució Verda en els seus inicis a la dècada dels seixanta. El CGIAR ha gastat aproximadament de 150 a 200 milions de dòlars per any (i projecta gastar-ne 246 el 2007) en investigació agropecuària a Àfrica. Dels 15 centres del CGIAR, cinc varen tenir la seu a Àfrica i dos tenien el mandat de treballar exclusivament allà. Més recentment, els cinc centres es transformaren en tres (més efectius), però la majoria dels altres també tenen operacions importants en el continent.

Després de 35 anys de resultats poc vistosos a Àfrica, els donants majors del CGIAR (Banc Mundial, EUA, Japó, la Unió Europea i Canadà) se n’estan adonant de que els enormes campus del CGIAR en el món entenen malament l’objectiu del moviment del menjar lent i són part del problema de la lentitud amb què arriben els aliments als pobles. Com a resultat, el suport financer per el sistema del CGIAR es complica cada vegada més. S’acabaren els bons temps que seguiren al premi Nobel de la pau que va rebre el 1970 Norman Borlaug –arquitecte de la Revolució Verda- i els finançaments estan molt fermats a allò que interessa als donants. Per això, en aquests darrers anys, els quinze instituts han cercat suport entre companyies privades polint la seva imatge. Com a part del maquillatge, els instituts del CGIAR es tornaren batejar com a “Centres de Collita del Futur” i el seu Institut Internacional de Recursos Fitogenètics (IPGRI) es va fer la cirurgia estètica de nom, ara s’anomena Bioversity Internacional (molt impopular, per cert). Amb el seguici que fan els instituts als excèntrics de la computació com Gates i Google, podem imaginar que el Centre de la Papa al Perú es torni a batejar com “YouTubèrculo”; i que el centre de blat de les índies i blat (a Mèxic) es transformi en HotMaíz.com.

3. Les prioritats de qui?

Es tracta d’un pla sofisticat per a inundar Àfrica amb llavors transgèniques? Els africans tenen raó en ser cauts. Tant Gates com Rockefeller adoren l’alta tecnologia i ambdós han finançat investigació sobre transgènics en el Sud global. Fa molt poc temps que la Fundació Gates invertí 43 milions de dòlars en la nova encarnació de la biotecnologia –la biologia sintètica (o nanobiotecnologia)-, en una empresa d’alta tecnologia, alt cost i també alt risc, per a tornar dissenyar els conductes metabòlics dels microbis, de mode que produeixin enormes quantitats d’un compost contra la malària que fins ara es deriva de l’arbust xinès del donzell (Artemisia annua). Tan mateix, una inversió molt menor podria enfortir les capacitats ja existents dels pagesos a Àfrica i altres llocs, perquè cultivessin ells mateixos el donzell. A un informe de 2006 del Royal Tropical Institute dels Països Baixos, es demostra que és tècnicament possible cultivar quantitats suficients de donzell per a produir la artemisinina necessària per a tractar a tots els pacients amb malària en el món. L’informe del Royal Tropical Institute adverteix que la possible producció de artemisinina sintètica podria desestabilitzar un molt jove mercat per a la artemisinina natural, erosionant la seguretat dels agricultors que ho estan començant a cultivar per primera vegada. Tanmateix, mentre escrivim això, AGRA es comprometé a no introduir llavors transgèniques a Àfrica en els propers cinc anys (és a dir, la primera ronda de la seva nova Revolució Verda) i els líders del projecte indiqun que també és poc probable que introdueixin llavors transgèniques a la fase dels segons cinc anys. A més, Rockefeller i Gates confirmen que es mantindran contra l’ús de la tecnologia Terminator (de “llavors suïcides”) en el Sud global.

Què hi ha del centre d’excel·lència BECA? L’ILRI (l’institut internacional d’investigació pecuària del CGIAR) i altres responsables tracten de baixar el perfil de BECA com a centre de desenvolupament de cultius transgènics, assegurant que al manco al començament no s’involucraran amb la enginyeria genètica. Tan mateix, el Grup ETC va obtenir, mitjançant una sol·licitud d’informació, notes executives preparades per a la reunió del ministre de CIDA al Canadà amb el director general de l’ILRI. La reunió va tenir lloc només quatre mesos després de que Canadà decidí construir BECA. “Com la investigació sobre cultius genèticament modificats és només un dels components de tota la investigació conduïda en el centre –s’adverteix a les notes- un èmfasi major a les nostres comunicacions se li ha de donar a altres resultats potencials positius i menys controvertits...”.

Si el funcionament de BECA depèn de contractes amb investigadors públics i privats, l’ús últim de l’entitat no queda necessariament en les mans dels seus creadors. Finalment, res està escrit en pedra. Ni tot el G8, ni Canadà en particular, ni tampoc Gates i Rockefeller s’han oposat per principi als organismes genèticament dissenyats. Recordem que l’staff contractat per a AGRA va venir de Monsanto. I si bé AGRA decidí evitar els transgènics temporalment com a tàctica, tant Rockefeller com Gates continuen invertint en cultius dissenyats genèticament per a Àfrica fora de la cobertura d’AGRA. El 2005, després de tot, la Fundació Gates invertí molt en sorgo transgènic (16’9 milions de dòlars); en “bio-cassava” o iuca transgènica (7’5 milions) i plàtans transgènics fortificats amb vitamines (3’9 milions). Tot això per a Àfrica com avançament del projecte AGRA . Gates espera dissenyar genèticament un joc complet de vitamines i trets nutricis que converteixin el sorgo, la iuca o els plàtans en “supercultius” que per sí sols resolguin les necessitats alimentàries d’África. Si bé la Fundació Rockefeller podria estar desanimada per el control corporatiu de la biotecnologia, no renuncia del tot a ella. Fou Rockefeller després de tot, qui infertí milions en el desenvolupament del controvertit arròs dorat, projecte que va haver de cedir a Syngenta sense cap retribució.

Hi ha un altra assumpte important en relació a la propietat intel·lectual. L’agricultura d’alta tecnologia usualment ve amb patents molt costoses i acords de llicència. Ajudarà AGRA als governs africans i als agricultors a barallar-se contra les lleis de patents de la OMC i EUA o simplement facilitarà i promourà que els governs es conformin amb aquestes legislacions? El 2005-2006 Rockefeller va fer tres donacions per un total de quasi 3’5 milions de dòlars a l’African Agricultural Technology Foundation per a facilitar la transferència de “tecnologies de patent”. Encara que els funcionaris de Rockefeller han quedat frustrats per molt temps per les patents de llavors i gens, en lloc de barallar-se, han tractat de suavitzar les coses i viure constrets a les regulacions sobre patents que promou EUA. Algunes vegades això ha significat que renuncien a patents per a les que no han sol·licitat validesa a Àfrica –i que els africans no tenen obligació d’acceptar. Pocs pensen que Rockefeller/Gates donaran als agricultors recursos per a defensar-se de les patents dels agronegocis. És més probable que AGRA promogui que es conformin amb els sistema de patents, assumint el paper de “negociador honest”, fent suportable per un temps un sistema realment maligne, convertint una donació en un cavall de Troia.

4. On és l’autor intel·lectual? Qui està a càrreg de la Revolució Verda 2.0?

El director de la Fundació Syngenta s’asseu en els comitès del CGIAR de la mateixa manera que l’empresari agrícola ho fa a la Fundació Rockefeller. El cap dels programes d’AGRA treballà per a la Fundació Rockefeller i coneix bé el CGIAR. El personal canadenc de CIDA que té al seu càrreg fer funcionar BECA també és responsable de representar a Canadà davant el CGIAR. L’home fort de Jeffrey Sachs fou fa temps director general d’un del centres del CGIAR (amb seu a Nairobi). Aquestes iniciatives no només comparteixen un punt geogràfic comú, -Nairobi i Kenya- sinó molta de l’acció dels centres al voltant del CGIAR o antics líders del mateix. Encara que vàries de les iniciatives agrícoles per a Àfrica tenen orígens diferents, de fet sorprèn que la gent que es coneix de fa temps es cerqui i estigui tractant de treure en clar qualque cosa d’aquesta confusió de projectes.

Els externs assumeixen que el lideratge intel·lectual ve de Rockefeller. Les dècades passades Rockefeller gastà al manco 600 milions de dòlars en investigació agrícola i va fermar forts compromisos a Àfrica. El president anterior de la Fundació fins i tot va escriure un llibre convocant a una “Doble Revolució Verda” a Àfrica i altres llocs. Però, segon col·legues a les fundacions germanes, les oficines de Rockefeller a la Quinta Avinguda de Manhattan quedaren pràcticament buides quan va arribar el nou president. L’agricultura –que per sis dècades fou la bandera amb que la fundació promovia els seus programes- es va convertir en secundària fins que Gates els cercà i demanà assessoria dels experts en agricultura de Rockefeller. Ara, després d’una lobotomia frontal, Rockefeller tractarà de reunir més doblers per agricultura en els propers 10 anys dels que assolí en els darrers seixanta.

5. On són els agricultors?

Així que sí manca lideratge a totes bandes, perquè no confiar en els agricultors? El CGIAR i els sistema agrícola internacional intentaren tot a la primera Revolució Verda. Donaren línia a presidents i primers ministres; construïren laboratoris i campus; involucraren científics famosos amb salaris internacionals; estudiaren, analitzaren i investigaren. De fet varen fer de tot excepte escoltar als agricultors i pagesos i a les seves organitzacions. El fracàs esbalaïdor de la primera Revolució Verda fou que no reconegué que els agricultors i pagesos, també són científics, que des de sempre consideren els seus camps de cultiu com a parcel·les experimentals i laboratoris on investiguen noves idees constantment. El seu sistema altament innovador d’investigació pagesa (i també parlam dels pastors i els pescadors artesanals) fou totalment ignorat. A finals de febrer, convocats per Vía Campesina, uns 600 agricultors (i les seves organitzacions) juntament amb altres organitzacions de la societat civil compromeses amb l’agricultura i el desenvolupament rural es reuniren a Mali per a parlar de sobirania alimentària –la noció que el menjar és primer i que el comerç és secundari; i que els agricultors de petita escala, els pastors i pescadors artesanals així com els consumidors pobres necessiten treballar junts. Amb plena consciència del canvi climàtic imminent i de les amenaces de l’OMC, el Fòrum Nyeleni per la Sobirania Alimentària no només condemnà la Revolució Verda 2.0, sinó que convocà una revolució encapçalada per els pagesos. (I aquesta seria de veritat una revolució!).

La sobirania alimentària és el dret dels pobles a comptar amb menjar saludable i culturalment apropiat, produït amb mètodes ecològics clars i sustentables, i el dret a definir alimentació i sistemes agrícoles propis. Posa als que produeixen, distribueixen i consumeixen els aliments en el cor dels sistemes alimentaris i de les polítiques, fent a un costat les exigències dels mercats i corporacions.

Diamantino Nhampossa de la UNAC (unión nacional campesina de Mozambique) i de Vía
Campesina a África, fou un dels primers ideòlegs després del Fòrum de Sobirania Alimentària a Mali. Segons ell, la Revolució Verda 2.0 és “una amenaça seriosa als pagesos, les llavors i les formes de vida dels pobles del continent. En lloc de reconèixer el ric coneixement que els homes i dones pageses han manejat per mil·lennis, la introducció de les llavors híbrides i els paquets tecnològics farà més mal encara als propis sistemes pagesos de producció”

Un dels organitzadors del Fòrum Social Africà de l’any passat i del Fòrum sobre Sobirania Alimentària d’enguany, Mamadou Goïta, també veu la necessitat d’un lideratge pagès. “Els científics internacionals que venen a Àfrica no sembla que se n’adonin que els agricultors estan organitzats”, ens conta durant un viatge a Burkina Faso. “Diuen que els encantaria treballar amb agricultors però que sempre estan ocupats i molt dispersos”. Socioeconomista i director de l’Institut de Recherche et de Promotion des Alternatives en Développement (IRPAD) a Bamako, Mamadou Goïta parla tant amb científics com amb agricultors. “Els agricultors sempre han estat organitzats a nivell comunitari i cada vegada estan millor organitzats a través de les seves pròpies estructures a nivell nacional. A països com Mali, els agricultors són una força genuïna amb la qual s’ha de comptar. Certament, els agricultors ja no acceptaran la idea d’algun extern del que és bo per a l’agricultura africana”.

Revolució Verda S.A.: Assétou Founè Samaké, Mamadou Goïta, Melaku Worede i Diamantino Nhampossa han estat molt actius parlant amb Gates, Rockefeller, i el govern canadenc sobre les seves vàries iniciatives agrícoles. Temen que la Revolució Verda 2.0 pugui convertir-se en la revolució per als industrials agrícoles. Aquests són alguns escenaris possibles si la gent compromesa vertaderament amb les pobles no actua ràpidament:

* En primer lloc, el govern canadenc no tendrà altra opció més que acceptar que BECA passi de ser un centre de biociències parcialment regional a ser un centre d’investigació per els biotecnòlegs del CGIAR que treballen a Àfrica. BECA ja està obert als negocis, té ofertes de companyies biotecnològiques i qui vulgui pot contribuir als costos de manteniment de 4 milions de dòlars. Aquesta és la única forma en què BECA podrà pagar el compta de la llum.

* En segon lloc, BECA i les seves contraparts a Senegal, Sudàfrica i Egipte s’enganxaran amb la Fundació Syngenta i altres interessos del sector privat per a promoure la biotecnologia. Els nous laboratoris a Nairobi, no ho oblidem, estan del costat del nou hivernacle de transgènics de Syngenta.

* En tercer lloc, la iniciativa per a alguns anys no només considera llavors i sòls. Molt dels diners estan enfocats en “ordenar” la legislació agrícola africana, així com les regulacions amb la finalitat de facilitar la participació del sector privat. De fet, al manco 37 milions de dòlars de la nova iniciativa es pretenen destinar a finançar o subsidiar a les companyies africanes de llavors i productes agrícoles de mode que puguin donar als agricultors llavors, pesticides i fertilitzants. (Més enllà de tot, Gates pagà 166 mil dòlars per un estudi sobre com construir una companyia de llavors). En altres paraules, durant alguns dels propers anys, Gates i Rockefeller usaran el seus doblers i influència per esbucar barreres governamentals i d’infraestructures (incloses les patents?) que han fet tornar infructuós per a l’agroindustria assentar-se en el continent. Una vegada que tot això es faci, els agronegocis tendran les instal·lacions per a la investigació de transgènics i les xarxes de mercat que requereix, i el suport creixent del sempre voluntariós i necessitat sistema del CGIAR.

A l’anàlisi final, els majors beneficiaris de tot això seran els mateixos als que des del principi volgueren evadir els governs desil·lusionats i les frustrades fundacions: els del CGIAR. Mentre el G8 lluita per donar sentit als seus nous centres d’excel·lència, les fundacions Gates i Rockefeller tractaran de mantenir el control bàsic dels seus diners. És probable que tots es bolquin cap als centres de la vella Revolució Verda que –després de 35 anys- saben com gastar els doblers i escriure reportatges.

Aquesta és una tragèdia. Sens dubte, hi ha necessitat de molt més suport per a l’agricultura i el desenvolupament rural a Àfrica. No estem dient que s’estigui invertint massa doblers en el problema, fins i tot més doblers es podrien usar; diem que els que tenen el poder de decisió perquè aconseguiren aquest nous doblers són els mateixos que no pogueren fer blanc quan Àfrica es trobava a l’ull del huracà de la primera Revolució Verda.

I ara què?

Cinc passes endavant

Els doblers i els recursos es necessiten per a recuperar-se del mal que segles de colonització i dècades de lliure comerç deixaren a Àfrica. Els problemes agrícoles d’Àfrica deriven d’enormes distorsions de l’economia i el comerç internacional i són exacerbats per l’OMC i l’agroindustria multinacional. També existeixen enormes problemes interns que contribueixen al fracàs de l’agricultura africana, que impedeix als governs invertir a les àrees rurals i donar suport als pagesos. La ciència no és antídot contra les males polítiques. Si bé la ciència i la tecnologia apropiades tenen un paper que jugar per a assolir la sobirania alimentària d’Àfrica, aquest és només un element en una estratègia social molt més gran.

El Grup ETC recomana les següents accions com a primeres passes:

1. Qualsevol mapa que guiï cap a la sobirania a Àfrica ha de venir dels pobles, particularment dels agricultors a petita escala, els pagesos, els pastors, els pescadors artesanals i les seves organitzacions. Per a començar és molt important tenir en compte el treball del Fòrum Nyeleni per la Sobirania Alimentària.

2. El G8 pot renunciar als seu pla de construir súper centres d’excel·lència biotecnològica i destinar els doblers que pensa gastar en maons i ciment a una iniciativa multilateral coherent per a donar suport a la sobirania alimentària conduïda per agricultors. L’elefant blanc BECA a Nairobi ha de ser cancel·lat i els fons restants han de ser assignats al treball de sobirania alimentària que desenvolupen els pagesos de la regió.

3. En el seu 35 aniversari, el treball del CGIAR al voltant del món, i especialment a Àfrica ha de sotmetre’s a una nova revisió externa realitzada per agricultors i pagesos. El CGIAR ha de parar esment a estratègies alternatives que asseguren que els seus fons (aproximadament 513 milions de dòlars en el pressupost anual 2007) estiguin disponibles per a l’agricultura i no necessariament per a la investigació agrícola realitzada en els seus centres internacionals. Una iniciativa per a la sobirania alimentària a Àfrica liderada per pagesos podria trobar millors maneres de gastar aquests doblers.

4. La FAO i el Conveni de Diversitat Biològica –que ja treballen junts en temes de biodiversitat agrícola- haurien de crear un fòrum obert per a discutir aquestes vàries iniciatives amb organitzacions d’agricultors a Àfrica. Nota: Si bé aquest és el tipus de conductes que s’espera que els organismes de l’ONU tenguin en benefici de la humanitat, l’ONU té molt poca història amb les organitzacions d’agricultors. Tant la FAO com el CDB haurien d’agafar aquesta oportunitat per a comprometre’s en una millor relació amb els productors d’aliments a petita escala.

5. Addicionalment, la FAO i el CDB haurien de llançar una iniciativa especial on discuteixin la biodiversitat agrícola en el context del canvi climàtic.

Evolució arc iris? La idea d’una revolució agrícola conduïda per els pagesos no hauria de ser tan dramàtica per el G8 o per les fundacions privades. Quan tot aquest embull començà el 2002, a les reunions prèvies al G8 a Canadà, el Secretari General de l’ONU, Kofi Annan va demanar al Consell Inter Acadèmic (la xarxa de consells nacionals de ciència) que reunís un panell de luxe per a debatre sobre la natura i estructura d’una important iniciativa agrícola per a Àfrica. El panell realitzà un report detallat en què explícitament es rebutjava una altra Revolució Verda i es convocava a nombroses “evolucions de tots colors (arc iris)”, tal vegada en al·lusió a l’espectre complet de les molt diverses estratègies agrícoles que existeixen a Àfrica i també, explícitament, assignà un important paper a les organitzacions d’agricultors en el continent. L’informe, que fou directe al Secretari General de l’ONU i al G8, fou finançat per la Fundació de Bill i Melinda Gates.

El Grup d’Acció sobre Erosió, Tecnologia i Concentració és una organització internacional de la societat civil, amb secretaria internacional al Canadà. El Grup ETC es dedica a la promoció de la diversitat cultural i ecològica i dels drets humans. El Grup ETC dona suport al desenvolupament de tecnologies socialment responsables que serveixin als pobres i marginats. Fa monitoratge de qüestions de govern que afecten la comunitat internacional, així com el control de les tecnologies i la consolidació del poder corporatiu.

Al voltant d'uns arbres

Irreductibles?

Al rovell de l’ou de Barcelona, al Portal de L’Àngel, han quedat al descobert uns quants supervivents de l’enderrocament del cinema París. Moltíssima gent ha plorat la pèrdua d’una valuosa façana i d’un històric cinema. Ara, darrera la pantalla perduda fan una altre pel·lícula : Irreductibles.
Un clam contra l’especulació immobiliària, el blanqueig de diners, la política municipal, la fam dels immigrants i la valentia d’uns veïns que s’apleguen al voltant d’uns arbres per lluitar per un món més just.
Continuarà la programació amb “El Abismo Social”...

·

Les idees tenen preu

LA DELEGACIÓ DEL GOVERN MULTA ACTIVISTES ECOLOGISTES AMB 6000 EUROS PER DENUNCIAR L'ESPECULACIÓ I LA URBANITZACIÓ DE SES FONTANELLES

QUI ESTIMA MALLORCA NO LA DESTRUEIX

SALVEM SES FONTANELLES

ABSOLUCIÓ ENCAUSATS JA!

Projecte MOPI: Avui 17 hores plaça del Rei en Jaume a Palma.

El Mopi es presenta

El MOPI és una criatura que viu a les Balears des de temps immemorials, amagat entre la vegetació, sobre els arbres i a qualsevol racó. Ningú coneix ben bé la seva forma, però les seves aparicions són a les rondalles dels nostres pobles des de temps ençà. Hi ha els que diuen que no existeixen, que tant sols són històries per contar vora el foc; n’hi ha, en canvi, que asseguren haver-los vist moure’s a la foscor, que han copsat la seva rialla llunyana… L’únic que pareix clar és que en algun moment han viscut entre nosaltres, i que potser encara ara hi viuen. Qui sap?

Seguint la història i vivint l’espectacular deteriorament social i ambiental patit a les Illes els darrers temps, s’ha presenciat la impunitat amb què màquines i empreses destrossen el territori de manera irreversible per ànsia de diners; s’ha escoltat la lamentable defensa a ultrança d’un model de creixement econòmic caduc i insostenible, que aprofundeix en les desigualtats socials i hipoteca el patrimoni de les futures generacions; s’ha vist onejar orgullosa la bandera del interessos privats, cecs a les responsabilitats socials, ecològiques i democràtiques; s’ha patit vergonya d’uns polí­tics que exhibien la seva corrupció oferint polí­tiques a la carta a aquells que especulen amb els drets ciutadans; s’ha sentit indignació davant la repressió que els moviments socials han rebut una vegada i una altra, demostrant la vertadera cara del suposat talant democràtic.

En definitiva, s’ha sentit passar el so turmentador de les màquines per sobre de la societat i la seva veu, el ciment per sobre qualsevol espai rera el ciment, i el capital per sobre la moralitat.

El PROJECTE MOPI es rebel·la contra el tarannà apàtic, contra la indiferència i pren l’esperit d’un poble cansat dels abusos de poder que pateix la Terra, i assumeix l’essència de la indignació compartida i el pensament soterrat.

És per tot això que el MOPI ha decidit deixar els seus amagatalls, sortir a la llum i actuar. El MOPI convida a l’acció per lluitar contra la impunitat de la corrupció i la destrucció del territori. Ajunta’t, organitza’t i fes DESPERTAR.

LES IDEES TENEN PREU: LA DELEGACIÓ DEL GOVERN TORNA A MULTAR ACTIVISTES ECOLOGISTES

Si no és la primera vegada que ens visiteu sabreu que, un grup de persones (sota el nom de Projecte Mopi) ens vam organitzar a Mallorca fa uns mesos per tal de dur a terme un seguit d’accions de denúncia del model econòmic, social i polí­tic imperant.

Una de les accions va consistir en una crítica a l’especulació urbaní­stica i a la impunitat amb la que aquesta es tracta. Dia 17 de novembre de 2006, es jugava al Palau d’Esports de Son Moix un partit de bàsquet entre el Drac Inca i el Palma Aquamàgica. El Drac Inca és l’equip de Vicenç Grande, president també del RCD Mallorca, qui com a lí­der del Grup immobiliari Drac promou un negoci immobiliari amb tota casta de complexes urbaní­stics desmesurats a l’illa.

Acció al basket

D’altra banda, el Palma Aquamàgica és presidit per Miquel Ramis, portaveu i secretari de comunicació del PP a Balears, qui, juntament amb el grup immobiliari Riofisa (que esponsoritza l’equip) promou la construcció d’un centre comercial a Ses Fontanelles, la darrera zona humida de Palma. Sent així, es va considerar un espai idoni per delatar les dues empreses, i en el descans entre el primer i el segons quart del partit, varem entrar al terreny de joc mostrant una pancarta que acusava als seus responsables: Grande i Ramis Especulant!. No van passar gaires minuts abans que la policia nacional ens fes abandonar la pista, ens identifiqués, ens requisés la pancarta i ens expulsés de l’estadi.

A conseqüència d’així, la Delegació del Govern ens ha posat una multa de 6000 €, com a resposta a la denúncia que feu la policia nacional, per haver “envaït el terreny de joc”, fet que, segons la Llei de l’Esport, es tracta d’una falta greu que esdevé “un perill per la salut pública i la seguretat ciutadana”.

Dins aquest marc, volem expressar que:

L’acció que es va realitzar era de caràcter polític i no suposava cap perill ni inseguretat per als jugadors, ni per al públic que assistia a l’acte.

La multa no sols és desproporcionada, sinó que a més té la finalitat única de desmobilitzar qualsevol iniciativa crítica que qüestioni les bases del poder.

Mentre es fomenta el gran negoci immobiliari d’uns pocs en contra dels interessos col·lectius i es garanteix la impunitat d’especuladors i corruptes, es criminalitza el lliure pensament.

Mentre s’apropien dels conceptes de “democràcia” i “llibertat d’expressió”, el pensament únic esdevé una agressió contra la diversitat d’idees, i la sortida dels estrets marges del sistema implica represàlies, fins i tot un risc personal, i en aquest cas econòmic.

Per tot l’exposat, encetam una campanya de denúncia i de recollida de fons per a pagar la multa. El poder, una vegada més, ens ho ha deixat clar: CALLA O PAGA!

Demanam la participació i la implicació a CALLA O PAGA! de totes aquelles persones i col·lectius que sentin indignació i vergonya de veure com, mentre es legalitza l’especulació, i el interès privat passa per sobre de tot, es criminalitza el pensament i les idees que s’allunyen de les seves regles del joc.

Per contribuiir a pagar la multa i els costos d’aquesta campanya disposam de bons d’ajut i un compte a la caixa Colonya:

2056-0004-40-4218002261

Manifestació en solidaritat amb Projecte Mopi

x CNT-Palma

La CNT hem organitzat una MANIFESTACIÓ en solidaritat amb aquestes companyes. La convocatoria es per al proper DISSABTE 16 de JUNY a les 17h. a la PÇ. D'ESPANYA de CIUTAT.

Projecte Mopì es un grup organitzat a Mallorca fa uns mesos, per tal de dur a terme un seguit d’accions de denúncia del model econòmic, social i polí­tic imperant.

Una de les accions va consistir en una crítica a l’especulació urbaní­stica i a la impunitat amb la que aquesta es tracta. Dia 17 de novembre de 2006, es jugava al Palau d’Esports de Son Moix un partit de bàsquet entre el Drac Inca i el Palma Aquamàgica. El Drac Inca és l’equip de Vicenç Grande, president també del RCD Mallorca, qui com a lí­der del Grup immobiliari Drac promou un negoci immobiliari amb tota casta de complexes urbaní­stics desmesurats a l’illa.

D’altra banda, el Palma Aquamàgica és presidit per Miquel Ramis, portaveu i secretari de comunicació del PP a Balears, qui, juntament amb el grup immobiliari Riofisa (que esponsoritza l’equip) promou la construcció d’un centre comercial a Ses Fontanelles, la darrera zona humida de Palma. Sent així, es va considerar un espai idoni per delatar les dues empreses, i en el descans entre el primer i el segons quart del partit, varem entrar al terreny de joc mostrant una pancarta que acusava als seus responsables: Grande i Ramis Especulant!. No van passar gaires minuts abans que la policia nacional ens fes abandonar la pista, ens identifiqués, ens requisés la pancarta i ens expulsés de l’estadi.

A conseqüència d’així, la Delegació del Govern ens ha posat una multa de 6000 €, com a resposta a la denúncia que feu la policia nacional, per haver “envaït el terreny de joc”, fet que, segons la Llei de l’Esport, es tracta d’una falta greu que esdevé “un perill per la salut pública i la seguretat ciutadana”.

Per aixó des de CNT hem organitzat una MANIFESTACIÓ en solidaritat amb aquestes companyes. La convocatoria es per al proper DISSABTE 16 de JUNY a les 17h. a la PÇ. D'ESPANYA de CIUTAT.

Les idees tenen preu.
Solidaritat amb Projecte Mopi.

http://projectemopi.org/
http://www.cnt.es/cnt-palma

Un ginjoler intens

·
Realitat

Vaig trepar pels boscos sota l'obscuritat de l'hora-d'abans-de-l'alba.
Aire nociu, una quietud que congela...
Ted Huges.

Caminàvem.
Hi van trobar un ginjoler intens,
inesperat, indiferent a nosaltres i esquerp
davant un mur emblanquinat.
I sentírem com és de fèrria la realitat
-endurida pressió, substància còrnia,
callosa.
Com ara, quan fiques les mans en algeps
i notes una resistència densa i tenaç
que t'oprimeix insistent,
i va fent de tu a poc a poc pedra pesant,
roca immoble.
Tan fàcil, tan difícil.
Com qui veu que és només món,
part i vana prolongació del terra.

Antoni Defez i Martín
(València, 1958)
·

·
Salveu el Ginjoler!!
·

·

· Salvem el Ginjoler · Salvarem el ginjoler? · Bons gínjols, bons ginjolers ·
·

Dissabte vinent, unes ulleres a La Sala

MASSA LLÀGRIMES

Quants anys tenia, nou? onze? catorze?. No ho sé. És igual, era un infant quan sovint anava a fer diada i vesprada a fora vila a casa del padrinet Joan al terme de Manacor tirant al nord.

I aprenia coses per mi tot sol que no eren als llibres de l’escola nacional -catòlica espanyola. Per exemple que quan es muntava un núvol alt, grisenc, amb forma vertical, rera la muntanya de Calicant, era senya de ploure segur a poca estona. Que la terra banyada de pluja segada d’estiu coberta de rostoll feia olor de país. Que les negres mèrleres tastaven les primeres vermelles cireres de maig i les figues flors clivellades de bon gust.

Però les flames a la foganya d’hivern! allò era art en la pura essència, dibuixos de vermell amb una mica de groc tots diferents sorgint de tions sobretot d’ametller i garrover, llenya de caliu de la terra.

A ponent el sol es feia lluny i del cel baixava la nit. I el padrinet a la cuina amb una greixonera de fang preparava un pobre i inoblidable sopar de pagès. Aquells fideus de roter!, sols dos bocinets salats de xulla de porc, uns quants allets aixafats, ceba, tomàtiga, patates tallades, caragoles de garriga que aportaven gust d’herba mallorquina i un poquet de sobrassada vella que encoleria el plat que menjàvem amb cullera de fusta a la minvada claror del ble del llumet d’oli.

En haver sopat, de cop la tristor envaïa tota la cuina emblanquinada de calç i antigor. El padrinet agafava amb les dues mans el barril de vi negre i s’engolia a morro un glop llarguissim. De vegades fumava un puret fort tort i de contraban. També fumava amb pipa tabac que ell mateix sembrava i conreava i que li costava subornar amb dos colomins o qualque pollastre de tan en quan a un guàrdia civil que sovintejava per aquell indret.

Feta la nit érem quatre de panxa vora el foc, el ca, la moixa de tres colors, el padrí i jo.

Llavors el padrinet començava a parlar, cada dia el mateix, sempre el mateix. Que va néixer l’any 1.900 però no sabia quin dia. Que lluità com a soldat forçós al Marroc, que no disparà mai un tret a ferir i que conegué allà, entre altres, al criminal Franco. De veritat es que simpatitzava molt més amb el moro Abdel Krim que amb els militars espanyols dels qui tirava pestes entre calada i calada de la pipa o el puret. Al clero també el flastomava perquè assegurava que estava al servei dels senyors. El padrí Joan era republicà.

Deia que la nit es feia trista perquè sempre acabava igual. Després del Marroc venia la guerra civil espanyola i el padrinet, com si parles sol amb veu alta recordava tots els seus amics afusellats als cementiris manacorins o caçats com a conills a camp obert. I plorava llàgrimes tímides d’home que li anaven de la nineta dels ulls als morros polits de sol i vent.

N’havia tengut i mantingut molts d’amics amagats per el contorn, per cantoneres, coves, per la garriga. Qüestió de temps tots moriren. I la memòria del padrí es resumia en una sola frase a llàgrima viva: “tan bon home com era”.

El padrinet Joan va cometre amb mi essencialment dos errors importants, al manco és el que pens ara.

El primer és que ell no se’n adonava que jo l’estimava massa per veure’l plorar. Jo feia pena meva la seva pena. Jo era massa nin per veure llàgrimes.

El segon error és que jo era massa llest per no fer-ne causa pròpia d’aquell patiment. Ell em va transmetre el que es diu ara: “memòria històrica”

El padrí Joan Garau era amic del batlle republicà de Manacor Antoni Amer “Garanya” a qui abans d’afusellar-lo a Son Coletes l’humiliaren al centre de la vila cremant-li la barba i potejant-li les ulleres.

Però dissabte vinent un jovenet manacorí republicà entrarà a La Sala portant les ulleres espanyades del batlle Amer.

I perdonau-me benvolguts lectors, estic sensible avui, record massa llàgrimes.

Tomeu Ferrer

Manacor

Salvem el Ginjoler

L’article El fin de Barcelona de n’Enrique Vila-Matas (El País, 10 de juny) fa ressò del ginjoler del carrer Arimon i d’una palmera que també perilla a Cardener amb Torrent de les Flors. Al carrer Martí un cedre i el jardinet que l’acollia ja són història...

In dubio pro arbor

La protecció dels
arbres urbans

Ens encomanem a Sant Google per tal de cercar informació sobre com defensar els nostres amics arbres. Després d’unes hores de navegació veiem que hi ha prou informació com per fer parar el carro dels atemptats quotidians contra els arbres.
No acabem d’entendre la veneració que hi ha pels arbres centenaris i la poca atenció que mereixen els arbres que no en són. És de suposar que el canvi climàtic ha de venir acompanyat amb una altre mentalitat respecte els arbres. És evident que un arbre que no tingui l’adequada protecció mai podrà envellir dignament ni entrar en cap categoria de privilegi.
De la pròpia experiència i de l’excursió pel laberint normatiu n’hem pogut extreure unes reflexions, que poden ser objecte de debat, doncs poden estar afectades per la nostre ignorància i la nostre mania conservacionista.
1. No hi ha cultura preventiva en la preservació dels arbres.
2. Hi ha un espoli constant del patrimoni arbori sense que l’Administració faci res per evitar-ho.
3. La mateixa Administració, en tots els seus nivells, atenta contra els arbres.
4. L’arbre no és contemplat com un actor mediambiental sinó com un simple decorat i que sovint genera molèsties.
5. Els municipis consideren l’arbre un objecte més del carrer i no en divulguen la seva importància, el respecte que es mereixen i les intervencions que els calen.
6. Cada cop més hi ha menys sentit comú i més necessitat de denunciar les agressions que pateixen els arbres degut a l’especulació del sòl i el mercat immobiliari.
7. Els professionals del sector no tenen el reconeixement adequat i sovint són simples peons executors d’una política de gestió en funció d’interessos aliens al món de l’arbre.
8. Els ciutadans estem desinformats respecte la gestió dels Ajuntaments i l’accés a la informació és dificultós.
9. La vigilància dels arbres i dels temes mediambientals relacionats està en mans de quatre ignorants que van uniformats a càrrec de les diverses Administracions que suporta el ciutadà. No s’aplica la normativa i la intervenció és nul·la.
Si observem que l’arbre forma part del medi ambient, mitjançant aquest concepte ens acostem a la legislació gràcies a la web de L’Ajuntament de Barcelona: Ordenances medi ambient i arbrat.

Aquestes són algunes de les coses que diu l’ordenança:

És objecte d'aquesta Ordenança la protecció dels elements del medi ambient urbà. Amb el compromís de ciutat sostenible i en àmbit de les seves competències, la política ambiental de l'Ajuntament té els fins següents: Formular i mantenir polítiques adreçades a la preservació, la protecció, la restauració i la millora de la qualitat del medi ambient urbà i natural. .. la protecció de la salut de les persones. La política municipal es basarà en els principis de cautela i d'acció preventiva, de correcció dels atemptats al medi ambient preferentment en la seva font, i de qui contamina paga. Les mesures de protecció del medi ambient s'estableixen sobre .... les d'actuacions públiques o privades que malmetin el paisatge urbà.
Els veïns tenen dret al manteniment i a la millora dels nivells de medi ambient i de qualitat de vida exigibles d’acord amb l’ordenament vigent i d’aquesta Ordenança. Els veïns tenen el dret a la informació ambiental, .. Al mateix temps, tots els veïns tenen el deure de complir les normes contingudes en aquesta Ordenança i de denunciar els incompliments que presenciïn o dels quals tinguin un coneixement cert. L’Ajuntament ha d’atendre les reclamacions, denúncies o suggeriments dels ciutadans, i exercir les accions que en cada cas escaiguin. El present Títol també té com a objectiu la defensa de tota mena de plantacions en vies i places públiques, així com també en espais privats, especialment aquells que hagin estat prèviament catalogats pel seu interès històric o social o per la qualitat dels exemplars vegetals que conté. Comprèn, finalment, aquest Títol, la regulació de les condicions especials, agronòmiques i fitosanitàries que han de complir les plantacions en l'àmbit del terme municipal de Barcelona. ... les obres de construcció o remodelació d'edificis particulars, es faran de manera que ocasionin els menors danys possibles a l'arbrat o a les plantacions de la via pública, a més a més de complir tots els requisits establerts en les ordenances sobre obres i instal·lacions i serveis en el domini públic municipal. .. serà obligatòria la reposició dels arbres i plantacions afectades, després d'haver realitzat el reompliment de la rasa, ... Per garantir aquestes operacions, l'Ajuntament exigirà la constitució d'un dipòsit de garantia abans de la concessió de la llicència a les empreses que afectin espais verds o arbrat per l'import dels treballs de restituir el terreny al seu estat inicial, segons la valoració efectuada per òrgan municipal competent. Quan les obres a realitzar exigeixin la supressió d'un arbre o plantació que representa la seva desaparició del lloc en el qual es troba, haurà d'existir una compensació per part de l'interessat, havent d'abonar una indemnització que pot arribar al triple del valor dels elements vegetals malmesos, afectant, si fos necessari, el dipòsit constituït. Aquest valor serà determinat per Parcs i Jardins de Barcelona, Institut Municipal, i per al cas de l'arbrat es farà mitjançant l’aplicació de la "Norma Granada". No obstant això, l'Ajuntament procurarà, quan sigui possible i en el lloc més proper a la zona perjudicada per la reducció d'espai verd, compensar la pèrdua o disminució d'elements vegetals amb plantacions en nombre similar a les retirades. Totes les obres de jardineria que afectin els espais urbans, bé siguin obra nova o remodelacions, seran realitzades preferentment per Parcs i Jardins de Barcelona i, en cas que siguin fetes per empreses externes, es realitzaran amb la supervisió tècnica d'aquest òrgan. Tots els òrgans municipals que realitzes obres o concedeixin permisos i llicències d'obres que afectin elements vegetals i mobiliari urbà hauran de sol·licitar l'informe preceptiu de Parcs i Jardins de Barcelona, Institut Municipal, així com els comprovants de pagament de l'import de l'afectació o bé dels dipòsits exigits com a garantia.
En els projectes d'edificacions particulars, les entrades i sortides de vehicles s'hauran de preveure en llocs que no afectin l'arbrat i plantacions existents. Així doncs, en els projectes de les obres caldrà assenyalar tots els elements vegetals existents en la via pública, que estiguin al llindar de l'obra a realitzar.
Es respectaran l'arbrat i les plantacions de tota mena. Es prohibeix sacsejar els arbres, trencar o arrencar-ne branques i fulles, gravar o raspar l'escorça, vessar qualsevol mena de líquids, tot i que no siguin perjudicials, en les proximitats dels arbres i en les rases o forats, com també dipositar escombraries, deixalles o residus.
Donat el cas de franca negligència en la conservació de les plantacions i els espais lliures privats, l'Ajuntament podrà obligar el propietari a la realització dels treballs necessaris, o podrà procedir a la seva execució subsidiària, exigint als propietaris el pagament de les despeses causades i de la sanció pertinent. La valoració dels danys i perjudicis causats a l'arbrat, tant públic com privat, es farà mitjançant informe de Parcs i Jardins de Barcelona, d'acord amb el barem de la "Norma Granada". Quan la reforma d'un espai verd o plantació privada requereixi l'arrencament o supressió d'elements vegetals, necessitarà informe de l'òrgan competent de l'Ajuntament.

Podem comprovar que sense anar més enllà de la normativa local hi ha prou feina per fer. D’entrada sobte veure que el sistema d’espais verds – arbres inclosos – no siguin considerats com a elements del medi ambient urbà i en canvi si ho sigui la fauna domèstica.

Potser sigui per això que tots els arbres dels xamfrans estiguin sense protecció i per tant vulnerables i de fet malmesos pels vehicles a l’aparcar.
També es pot donar el cas que sigui per això mateix que cada vegada que arreglen un carrer desapareixen misteriosament els escossells dels arbres i així mateix aquests són inexistents en nombrosos trams davant certs edificis característics d’altres que no ho són.
D’un cop d’ull es pot observar també el fracàs de les noves plantacions a tot arreu. L’estesa d’arbres morts fa palès un problema de gestió evident i no pas atribuïble a causes agronòmiques.
Mentrestant els nous espais verds encara pateixen d’un concepte millorable pel que fa a la sostenibilitat i no hi ha una intervenció decidida en aquest sentit en la fase de disseny.
Certament fa por pensar que si en qüestions tan evidents hi ha aquest descontrol què deu passar en segons quins altres aspectes de Parcs i jardins que n’és l’organisme tècnic de l’Ajuntament?
No cal ser cap gran analista per adonar-se’n que l’Ajuntament de Barcelona fa un política d’aparador inaugurant nous parcs a costa de no mantenir correctament els espais verds i els arbres dels barris. Parcs i Jardins es limita a subsistir, amb uns pressupostos escanyats, sota les directrius d’un consistori que no valora prou bé les necessitats quotidianes del verd urbà.
Un exemple de la competència de Parcs i Jardins en la protecció de l’arbrat el trobem a partir de la darrera modificació de les ordenances del medi ambient:

Qualsevol actuació, pública o privada, sobre els arbres o les plantacions inclosos en el catàleg requereix la prèvia autorització de l’Ajuntament, previ informe de l’Institut Municipal de Parcs i Jardins de Barcelona”.

Algú sap que existeix un Departament de Protecció del Verd ? Gràcies a Sant Google hem trobat un excel·lent treball d’aquest Departament: Protocol de Catalogació dels Arbres d’Interès Local de la Ciutat de Barcelona: Arxiu pdf.
Està clar que tècnicament els professionals dels espais verds saben molt bé com resoldre la problemàtica de la protecció de l’arbrat d’interès local. El cas és que cal la corresponent dotació pressupostària per a que tot plegat tingui sentit, i replantejar-se què passa amb l’arbrat viari que no desperta l’atenció de ningú.
Sabeu? Som homínids en procés d’humanització. Venim de l’arbre, i l’arbre hem de respectar. El problema està en que el grau de consciència d’aquells que manen no es correspon massa amb el poder que tenen. I això s’ha d’arreglar entre tots plegats, és vital.

Hi ha molta feina a fer, però ara mateix cal salvar el ginjoler del carrer Arimon. Hem de ser més actius. Si us sembla bé, pitgeu aquesta imatge i envieu aquest correu demanant la seva preservació.

*

València, planificació forestal i urbanística il·legal

El Tribunal Superior valencià anul·la el Pla General d'Ordenació Forestal

Hi ha moltes actuacions urbanístiques basades en aquest pla

El Tribunal Superior de Justícia del País Valencià ha declarat nul el Pla General d'Ordenació Forestal (PGOF), aprovat l'any 2004 pel govern valencià. Tot i que la sentència és aplicable des del 26 de gener de 2007, segons que publica avui el diari Levante, la Generalitat valenciana, mitjançant la Conselleria de Territori, n'ha ocultat el contingut i ha permès que els ajuntaments i els promotors urbanístics la continuessin aplicant.

Més encara, la Generalitat Valenciana va aprovar una nova normativa, el decret 66/2007, amb data de 27 d'abril, que instituïa el Registre de Terrenys Forestals Incendiats, basat en el PGOF, que ja s'havia declarat nul.

Així les coses, a partir d'ara es poden revisar tots els instruments urbanístics aprovats després de l'entrada en vigor d'aquesta normativa i basats en aquesta.

Noticia de:

Bons gínjols, bons ginjolers

Els arbres d’Alaró

El Ginjoler (Ziziphus jujuba Miller)

El ginjoler és un arbre que el conec de sempre i no el conec gens. Fruiter escàs, i potser de cada vegada més, de les nostres contrades, encara en podem trobar exemplars que tenen molt d’anys malgrat la seva soca no sigui molt gruixada. Al meu parer és un arbre poc valorat pels seus fruits, els gínjols, de sabor dolcenc amb un cert punt d’acidesa. Quan són encara de color verd són molt xerecs al paladar. Necessiten estar pintats del seu color marró rogenc característic, malgrat encara conservi un poc el verd, perquè es puguin consumir. Personalment a mi m’agraden. Els ginjolers són de fulla caduca i en groguejar a la tardor canvien la seva bellesa per un altra de més cridanera.

Quin és l’origen geogràfic del ginjoler mare o del ginjoler bord? Cert és que existeixen diverses espècies i varietats que poden ser unes 40 a la zona del mediterrani occidental i nord d’Àfrica. Aquesta de la que parlam, la que té origen i ús antropogènic és el Ziziphus jujuba o el similar Ziziphus vulgaris. El que sí que m’ha sorprès a l’hora de trobar informació sobre el ginjoler ha estat la diversitat d’opinions quan al seu origen. Per exemple, l’herbari virtual de la UIB el situa a la Xina i fins i tot ens informa que a aquell país les fulles s’han emprat per alimentar un cuc de seda. En canvi la Wikipedia diu que és originari del nord d’Àfrica i Síria i que fou posteriorment introduït a la Xina, on es coneix de fa més de quatre mil anys. A la vegada he trobat informació on referint-se al Ziziphus lotus ens indica que “algunes autoritats la senyalen com espècie independent, però el seu nom científic és qüestionable”, es tractaria per tant de la mateixa espècie? “l’original”?. Val a dir que aquesta darrera és un representant important de la vegetació potencial i climàcica de les comarques més àrides del Sudest de la Península Ibèrica i nord d’Àfrica. Es tracta d’una espècie xeròfita de fulles petites un tant esclerofil·les, amb desenvolupament radicular central potent, que pot arribar a aprofundir 60 metres, però també preparada per aprofitar l’aigua superficial amb arrels laterals. Té espines per fer front als herbívors. Molt calcícola, dona empara a altres espècies, algunes d’elles conegudes per nosaltres com l’Anagyris foetida (garrover del dimoni), Asparagus albus, Rhamnus oleoides sub. angustifolia, Ruta montana... Prou interessant i a la vegada sembla un poc rar que no la trobem també a les nostres illes.

Va ser potser que les llavors del ginjoler varen viatjar fins a la Xina i allà en varen crear varietats que posteriorment tornaren cap aquí? Qui sap, però quin món més meravellós devia ser aquell capaç de fer viatjar llavors desconegudes a altres indrets del món per a fer partícips de la riquesa florística a altres persones de cultures tan diferents. No només ha estat la guerra qui ha “relacionat” els pobles. La cultura i en aquest cas la lligada a la creació dels fruiters que avui coneixem, ha estat també una forma de relació, en aquest cas autèntica, un pont d’enteniment i de progrés mutu. Sense patents, sense comerç injust, sense opressió del més ric sobre el més pobre. Al mateix nivell.

Aprofitarem per dir que el ginjoler és de la família de les Ramnàcies, i per tant amb notables representants a casa nostra com per exemple un arbust endèmic, el llampúdol bord, Rhamnus Ludovici-Salvatoris Chodat, nom dedicat a l’Arxiduc Lluís Salvador. El llampúdol, Rhamnus alaternus L. o també l’arçot, Rhamus lycioides L. subsp. lycioides, poc conegut i molt castigat, com els altres, per les cabres.

Tornant al ginjoler que coneixem, els seus fruits, els gínjols tenen fins un 10% de tanins, glucòsids, vitamina C i molt mucílag. A l’escorça també hi trobam tanins i a les fulles glucòsids, tanins i alguns àcids rars, com l’àcid zizífic. El gínjol és principalment demulcent (que calma i relaxa les zones inflamades) i vitamínic. l’escorça té propietats astringents i s’empra molt com antidiarreic. Les fulles a més de ser astringents tenen propietats que rebaixen el nivell de sucre a la sang. Per tant, fruit, escorça i fulles s’empren en el tractament de la diarrea, el fruit en estats de convalescència i les fulles a diabetis moderada. En ús extern, l’escorça i les fulles s’utilitzen a faringitis, vaginitis, èczemes i coïssor. Els gínjols es poden menjar frescos i donen un suau efecte laxant degut a la seva gran quantitat de mucílag. També es poden dessecar.

La decocció es prepara a partir de les fulles i l’escorça. Amb la dosi d’una culleradeta per tassa, es bull durant 5 minuts i es prenen de 4 a 6 tasses al dia. En ús extern es prepara la mateixa decocció emprant en forma de compreses, col·lutoris, rentats, etc. Convé preparar-la més concentrada.

En medicina tradicional xinesa s’usa contra la inapetència, cansament, taquicàrdia, insomni, suors nocturnes, pèrdua de pes, ansietat i atacs d’histèria.

Només vull tornar repetir el que ja he dit tantes vegades: si tenim l’oportunitat o la voluntat de conèixer l’arbre i a més tenim l’oportunitat de trobar la fruita al seu punt de maduresa, no ho dubteu, agafeu-los de l’arbre i ja ho sabeu, si són robats encara són més bons, però no se n’han de menjar massa.

Quan a la fusta del ginjoler segurament ja sabeu que s’utilitza per fer instruments musicals com gralles i tenores. I com agraïment hi ha pobles de Catalunya que han plantat un ginjoler i fins i tot li han dedicat un ball, segur que és una relació ben positiva per ambdós.

Parlant de tot potser hauria de descriure un poc aquest arbre pels qui encara no el coneixeu. Idò bé, és un arbre caducifoli que pot mesurar fins a 10 metres d’alçada, de tronc dret i escorça molt clivellada. Fulles alternes, poc peciolades, amb estípules espinoses. Limbe oblongue-oval o oval-lanceolat, de 2-6 cm. de longitud i marge dentat. Flors petites, verdoses situades en grups de 2-5. El fruit és el gínjol, drupa ovoide comestible, de forma semblant a una oliva, vermell a la maduresa. Floreix entre abril i maig.

Quina millor manera d’acabar que amb uns poemes del gran poeta de Santanyi, en Blai Bonet:

Cant Espiritual
(1953)

La Paraula

Basta dir una paraula:
"pinotell" o "baladre",
i el món sona més clar
que en claredats de rama.
Quina claror rentada
té el món a dins la boca!

Quina tremolor antiga
oir "ginjoler", i sentir
la lluminosa distància
entre el color d'una branca
i el seu nom que en mi sona!

La paraula és el món
que surt ungit de la fonda
aurora constant de Déu
dins nosaltres, amants pal.lids.

I som canyes humanes
que sona Déu, sonant-les,
quan parlam. Canyes fràgils,
però plenes de música.

Cançons

I
Des dels ginjoler parlava.
Em mataven les paraules
i el ginjoler ginjolava.

Amic, collim silencis.
Que la cadira d'amor,
que el meu ginjoler no sàpiga
que m'espera l'aigua dormida,
amb una camisa fresca
de mirades de sàlvia.

Aplecs sobre el ginjoler
Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 11 de juny de 2007.

·
· Els Arbres d'Alarò ·

Tot sol per Tossals (II bis)

Biomassa. El cas de la Cerdanya

Davant del canvi climàtic i els problemes derivats de l'explotació i ús del petroli, el Pla de l'energia de Catalunya preveu per al 2015, multiplicar per 4 respecte l'any 2003 l'ús d'energies renovables. Segons el pla, aquest augment de l'ús d'energies renovables significaria que unes 144.000 Tones equivalents de petroli provindrien de la biomassa i que en producció d'electricitat equivaldria 64 MW de potència instalada. Així doncs, la participació de la biomassa en el global d'energies renovables seria del 10,4%.
-És evident que per aprofitar la biomassa forestal cal que es garantitzi la continuïtat d'aquest recurs amb la qual cosa cal anticipar que la biomassa ha de ser únicament un complement a les altres energies. No es podria satisfer la demanda energètica únicament amb la biomassa, s'entén que això suposaria efectes ecològics debastadors.
Aquest fet, indiscutible, pot fer pensar en la poca viabilitat d'aquesta energia per diversos motius, els elevats costos d'explotació i la alta competència d'altres energies, no obstant, això es podria compensar amb subvencions o bé amb l'aprofitament dels molts recursos que pot presentar el bosc.
-L'aprofitament de la biomassa va més lligat a operacions de petita dimensió (Domèstics, equipaments municipals etc...)

EL CAS DE LA CERDANYA

L'abandó de les forests de la Cerdanya va venir precedit d'importants destrosses provocades per grans nevades l'any 1973-74 amb la qual cosa es va iniciar un procés de planificació i ordenació, els objectius perseguits amb la ordenació van ser aconseguir una menor vulnerabilitat dels arbres a la neu i al vent, manteniment de ramaderia extensiva, reducció selectiva de combustible i diversificació d'edats i espècies (Moltes forests presentaven boscos coetanis de pi roig i pi negre per l'abandó gairebé sobtat de la pastura i altres activitats).

Actualment hi ha una planificació per extreure el 23% del creixement total de la biomassa, la previsió d'extracció de biomassa fustera al final d'aquesta dècada a la Cerdanya és de 12.650 tonelades i el creixement anual del conjunt dels boscos públics de la Cerdanya és de 54.500 t.
Trobar sortida a la biomassa no va ser fàcil, hi havia ajuntaments que no ho veien clar (preferien comprar petroli del Pròxim Orient), mentre això passava, els inventaris forestals reflexaven els volums de biomassa més elevats en molts segles juntament amb el risc de grans incendis.

Gestió al municipi d' Alp; La seva propietat forestal d'utilitat pública és de 1.137 ha. i 300 ha de bosc comunal. La possibilitat de la forest és de 1.834 m3/any (i 259 m3/any de primeres aclarides). Té un projecte per escalfar un poliesportiu, escoles, parvulari, sala de congressos, casino-teatre i l'ajuntament.
Actualment té una caldera que abasteix poliesportiu i sala de congressos, és de 150 kw i consumeix 150 m3 biomassa/any. També disposa d'una segona caldera que abasteix les escoles del poble. Tot plegat ja ha donat estalvis econòmics del 39% respecte l'ús del petroli (ho dic pels Ajuntaments) i estalvis de carboni provinent del petroli.

Futur: La intenció és consumir la fusta de trituració i les branques, això significa cremar 4.217 tonelades i 1.695 t. de branques i fulles, amb tot plegat es poden generar 11.457 kW. Si s'utilitzés la fracció de palet per a biomassa energètica hi hauria disponibles (8.434 + 1.695) tonelades més, amb la qual cosa es podrien generar 19.629 kW (Quantitat que podria satisfer la demanda de 1.400 famílies).

Cal però, prendre la decisió del que cal fer, es pot continuar amb la progressió dels boscos abandonats (i per tant amb usos cada vegada més limitats) i/o bé apostar per l'ús energètic de les masses i mantenir els usos tradicionals de la zona. La meva opinió és que, com en tot, cal un equilibri, hi ha d'haver zones especialment pensades per a la protecció però també d'altres en que es puguin fer aquest tipus d'aprofitaments. Tot i això no hem de confondre aprofitaments amb explotació intensiva, el meu punt de vista és que aquests aprofitaments haurien de ser el màxim de respectuosos amb el medi, això es pot aconseguir a través de l'aplicació de mètodes més ecològics i sostenibles, sempre garantitzant la persistència del bosc (no extreure més del que pot generar el bosc). Un altre benefici de tot plegat és que ja que es fa gestió, introduïr també una gestió encarada al manteniment d'hàbitats (p. ex. Gall fer, Picot negre...) i altres paràmetres ecològics podria fer totalment compatible explotació amb conservació.

Donat que la biomassa, en principi, no pot competir directament amb altres energies, no cal patir per un descontrol en la gestió d'aquest recurs. Crec que sempre pot ser un bon recolzament per a pobles amb un entorn forestal, el meu punt de vista és que en aquests indrets hauria de ser l'energia renovable per excel·lència, sempre en funció de les possibilitats d'extracció d'aquest recurs en l'entorn.

Font: Revista Silvicultura.

Tot sol per Tossals (II)

El roure enmig del vers

El Roure de les Arenes de Bordils

·
El Roure de les Arenes de Bordils fou declarat
arbre protegit d'interès local el 2 de juny del 1993.
Nom de l’arbre: Roure de les Arenes.
Terme municipal: Bordils.
Comarca del Gironès.
Espècie: Roure Martinenc (Quercus pubescens).
·
Contraventor

La mirada és un furt,
la paraula un delicte,
el roure enmig del vers
un crim estricte,
allò que veig en mi
dolor tan sols,
estafa inmaculada,
infàmia aspra, fosca i descarnada
que em nega i em falseja i em difama.
El verb que adoro és la boirosa enveja
del cos que viu, del roc que calla.
Però, dins meu, el món sencer davalla
amb una veu silent
que expia el viure absurd,
que sagna en solitud,
que plora i canta i roba el temps
-paradís absolut-
amb fulgor de navalla.

Lluís Calvo
(Saragossa, 1963)
·
· Fotografies fetes per la Montse Poch de Bordils ·
·

Salvarem el ginjoler?

El millor ginjoler de Barcelona en perill

Si hi ha quelcom d’insostenible en aquest món, es tracta de la construcció. A Barcelona cada dia trobem nous exemples recolzats per la ignorància de l’Ajuntament. Darrerament s’ha acceptat donar llicència municipal a un projecte d’edificació en un solar declarat com a buit, al carrer Arimón cantonada Berlinès. En realitat hi viuen diversos arbres segrestats per la direcció facultativa. Estan sense protegir, amb una arreplegadissa de mobles i trastos vells al seus peus, esperant que sigui Sant Joan. El fet ha estat denunciat telefònicament, demanant precintar l’accés als arbres de forma cautelar, fins que s’aclareixi la situació. Els mossos i la urbana s’escapen de fam i de feina...no han fet res.
El project manager d’Aventis ja sap quin és l’impacte emocional i ambiental d’aquesta obra?
Cal preservar aquest racó com l’aire que respirem, l’únic indici vegetal de relació amb la natura de que disposem els veïns.
Allò segur és que l’arbre classificat per Parcs i Jardins com una moixera, es tracta en realitat d’un ginjoler digne de ser catalogat com a monumental.
Com monumental la badada de confondre l’arbre, com si fos igual un ou com una castanya. I aquests criminals destralers ja han tallat un braç del pobre ginjoler. I la policia esperant que llampegui, aviam si es cala foc i venen els bombers. I Parcs i Jardins a la facultat a fer classes de repàs de nomenclatura botànica. I l’excel·lentíssima Imma caminant cap a la sostenibilitat amb l’Agenda 21.
Sabeu, fort d’esperit el ginjoler ha començat a florir. Com també els seus defensors al barri. I vosaltres què en penseu? Salvarem el ginjoler?.

Innocenci Creus

·

Dits i fets en la protecció dels boscos

Tothom sembla estar d’acord quan a la necessitat de protegir el que queda dels boscos del planeta... mentre tant els boscos continuen desapareixent al mateix ritme alarmant de sempre. Per tant, resulta crucial distingir entre els qui estan genuïnament compromesos amb la protecció del bosc i aquells els fets dels quals van en la direcció oposada a les seves paraules. Al respecte, la majoria dels articles inclosos en aquest número del butlletí del WRM constitueixen bons exemples.

Prenguem el cas de l’article sobre Equador, on les comunitats locals estan lluitant per impedir que una companyia minera canadenca destrueixi el seu ambient, dins del qual hi ha una zona de bosc primari d’enorme valor biològic, ubicat a la zona d’esmorteïment d’una de les reserves ecològiques més importants del país. Homes, dones i joves s’han organitzat baix la consigna comuna i innegociable de “No a la Mineria”, que actualment compta amb el suport unànime de tots els governs locals de la regió, a més del de les comunitats que estan dins dels límits de les concessions mineres o a prop.

En el cas de Congo, el poble local Efe ha utilitzat i protegit el bosc durant segles. A començaments de la dècada de 1990, companyies fusteres europees i malaies començaren a destruir-lo –i amb això les formes de vida i sosteniment dels Efe- mentre que l’apetit de les empreses transnacionals sobre els minerals de la regió –or i colta- portaren guerres i major destrucció del bosc.

A Laos, l’empresa consultora noruega Norconsult guanyà un contracte d’un milió i mig de dòlars per a supervisar les obres de construcció de la presa Xeset 2, finançada per l’Agència Noruega de Cooperació per el Desenvolupament (Norad). La Xina també està molt involucrada: el Banc d’Importacions i Exportacions de Xina finança el 80% del projecte de 135 milions de dòlars i el principal contratista és l’empresa xina Norinco (China North Industries Corporation). Una persona del lloc diu: “ No volem que construeixin l’embassament doncs li farà molt de mal a la nostra terra i a l’ambient... Però no ens atrevim a oposar-nos als funcionaris del govern”. Els organismes i consultors oficials –de Laos, Noruega i Xina- saben que això és veritat, però segueixen endavant amb els plans.

Tothom sap que les plantacions de palma oliera són una causa important de destrucció del bosc. Tanmateix, la demanda de biodiesel per part del Nord està impulsant l’expansió d’aquest cultiu al llarg i ampla dels tròpics. En el cas de Tailàndia, el govern planeja augmentar les plantacions de les actuals 400.000 hectàrees a 1’2 milions d’hectàrees per a l’any 2009. Tal com expressa l’article inclòs en aquest butlletí. “Si la palma oliera s’estengués segons els plans del govern, Tailàndia perdria de manera irremeiable la seva sobirania alimentària, els seus boscos i la seva diversitat biològica. Seria una catàstrofe per el poble tailandès”.

Altres articles ofereixen més exemples del doble discurs governamental i empresarial. Afortunadament la moneda té dues cares. L’altra cara inclou als pobles locals organitzats i a les organitzacions que els donen suport, que porten endavant la seva pròpia agenda social i ambiental.

Per exemple, a finals d’abril d’aquest any, al Brasil, el Moviment de Treballadors Rurals Sense Terra (MST) i Vía Campesina organitzaren una Reunió Internacional sobre Plantacions de Monocultius d’Eucaliptus per a traçar una estratègia d’accions conjuntes contra l’avanç de les plantacions de monocultius forestals i fàbriques de cel·lulosa en el Sud.

També a l’abril, organitzacions de petits productors, ONGs i altres organitzacions socials uruguaianes arribades dels quatre racons del país llançaren una Iniciativa Nacional per a la Suspensió de la Reforestació.

A Uganda, el govern finalment decidí el maig desistir de la seva intenció d’entregar la Reserva del Bosc Mabira Central per el cultiu comercial de canya de sucre. Aquesta decisió fou el resultat d’enèrgiques manifestacions –que deixaren un saldo de cinc persones mortes i moltes més de ferides- de la població local en contra de la destrucció del bosc.

A Costa Rica, varies organitzacions estan promovent una restauració del bosc centrada a la família, a partir de l’experiència documentada realitzada en el país, en oposició al model de plantacions de monocultius d’arbres aplicat fins a la data.

En resum, els governs simplement parlen sobre la conservació dels boscos, mentre que la gent porta a terme accions reals per a protegir els seus boscos i el seu ambient. L’explicació per allò primer és el lucre. Això resulta clar a l’article sobre la fàbrica de cel·lulosa finlandesa Botnia a Uruguai: Perquè s’estan usant doblers públics de la UE? Com diu l’autor, “... aquesta és la resposta a la pregunta. Els doblers públics de la UE va per a Botnia perquè beneficia la industria europea”. L’explicació de les lluites dels pobles per a protegir els seus boscos és igualment simple i està exemplificada a l’article de República Democràtica del Congo: “Entendran perquè ens anomenam Poble del Bosc... Quan el bosc mori nosaltres també morirem”.

Butlletí del Moviment Mundial por els Boscos número 118 - maig 2007

Solidaritat amb Josep Pàmies

Som allò que sembrem

Companys i companyes,

Us donem les gràcies pel vostre suport a la Campanya de solidaritat amb Josep Pàmies i us convidem continuar participant en aquesta la lluita per una terra lliure de transgènics. Volem mostrar que som majoria els que no estem per una agricultura i una alimentació modificades genèticament. Per això, us demanem l'assistència als següents actes i que difongueu aquesta crida reenviant-la o penjant la còpia del cartell en l'espai públic. Cartell detallat a www.assembleapagesa.cat

Destaquem:

8 de Juny, a les 21:00h, al Teatre Municipal de Balaguer
TAULA RODONA + CONCERT DE FELIU VENTURA

MANIFESTACIÓ 10 de Juny, 12:00h, Rectorat UDL de Lleida

SOM LO QUE SEMBREM. PÀMIES ABSOLUCIÓ

CONCENTRACIÓ DURANT EL JUDICI, als Jutjats de Lleida, el dia 11 de Juny a les 9:30h

Traslladem al carrer el debat que alguns pretenen mantenir en els despatxos!

Salutacions,

CAMPANYA DE SOLIDARITAT AMB JOSEP PÀMIES
C/ LLEIDA, 1-baixos / 25600 Balaguer (Lleida)
Tel. 973450683 – pamieslliure@gmail.com
www.assembleapagesa.cat // www.freepamies.org

A redós del saüquer

·
Un baf de primavera

Ens ha arribat de lluny,
un regal del record
i un baf de primavera
que ens embriaga a tots dos.

Han caigut moltes pluges
amarant-nos l'enyor
i ens ha marcit la ufana
la flama de mil sols.

Però a despit de les hores,
sota el saüc en flor
encara avui flaireja
la mateixa sentor,

que a redós del saüquer
– llit de menta i fonoll –
aquella tarda tèbia
vam pujar al cel tu i jo.

Brumari
·
·
Noces

Ara que s'esparraquen les glicines
sota el bes tafaner dels abegots,
i em primmiren amb urc les roses fines,
i el saüquer floreix pels reguerots,

seu amb l'amic la dolça emparaulada
que ja, greument, li ha concedit el cel;
marit de fa ben poc, en la taulada
veu gent guarnida com darrera un vel.

Rostres amics que us acompanyen ara
són només ombres que l'esguard confon.
La tendra mà dolcíssima i avara
al cel t'acosta, si et desprèn del món.

Josep Carner
(1884 - 1970)
·
·
· Imatges: [ Urbanlegend ]·[ Mm ]·[ Mika Karjalainen ] ·
·

Sabuc, saüc, saüquer, sabuquer

L'olor de la primavera

una rega a l'hort

La Via Appia Antica és plena de saüquers, des de Ciampino fins a les portes de Roma. És tan sedant com passejar per la via verda que ressegueix l'antic traçat del Tren d'Olot per Vilanna, però el plaer és menys fugaç. Els saüquers florits són de bon identificar; a l'hivern, no: és un arbre desolat i trist, sense gaire interès. A l'estiu, aquells penjolls negres desperten una basarda atàvica: serà un fruit verinós. A la primavera, els saüquers són fascinants. En Quel sempre té raó: a la primavera, entre Sant Jordi i Sant Joan, Roma està al pic.

Dels italians, se n'ha d'aprendre molt, encara. Que tenen saüquers, doncs en fan un licor. I esdevé popular a tot el món. Vet aquí la sambuca. Però compte! A Itàlia també se saben embolicar tots sols, com nosaltres: entenen per sambuca dues menes de licors —o més— diferents: la Sambuca Romana, un destil·lat elaborat amb anís estrellat i aromes de flors de saüc, i la Sambuca, de Civitavecchia, que és un aniset i no té cap rastre de saüc. Originàriament, la sambuca era el resultat de la destil·lació de flors i llavors de saüc, però el nom ha quedat quasi en exclusiva per a l'aiguardent anisat, fet amb llavors de matafaluga o d'anís estrellat. La sambuca també és un instrument grecoromà de corda, semblant a l'arpa, que alguns dels nostres clàssics asseguren que es feia amb tronc de saüquer, cosa força improbable, ja que aquesta fusta és molt ordinària i quasi no serveix ni per fer-ne llenya.

Les branques de saüc eren apreciades, per la mainada de la Garrotxa, per fer-ne sarbatanes i petadores, un instrument quasi bèl·lic. Del saüquer, n'havia dit sempre sabuquer o sabuc, i l'associava al lledoner, el Celtis australis. Són dos arbres imprescindibles a pagès. El lledoner s'ha de posar al costat de solell de la casa; fa una ombra generosa i fresca a l'estiu; a l'hivern perd la fulla i deixa passar el sol. El saüquer és una planta miraculosa; serveix per a tot, i per això en totes les cases de pagès se n'ha plantat sempre per tenir-lo a mà: per combatre el dolor, els refredats, la grip, el mareig, el mal de cap, les diarrees, el mal de ventre, les tatxes, per desinfectar ferides, com a insecticida i, sobretot, per als ulls, perquè és un col·lutori de primera. A casa, gairebé només n'usàvem les flors: per fer-ne crespells, per fer-ne aigües per als ulls i per als dies d'anyocament, i per posar-les a la ratafia, ja que és un dels grans ingredients aromàtics d'aquesta poció. A mi m'agradava fer-ne petadores i prou. La petadora, la usàvem per fer punteria i, alguna vegada, per barallar-nos. Era una eina temporal, supeditada totalment als lledons verds. Es tallava un tros de branca d'un pam i se'n buidava el moll amb un bastó que hi encaixés perfectament bé, de quasi un centímetre de diàmetre, com el dels lledons. Posàvem un lledó a la punta del canó i carregàvem l'altre, amb un altre lledó. Premíem el bastó a poc a poc i amb suavitat, per comprimir l'aire. Apuntàvem, i amb la mà fèiem un cop sec. Quatre fregues amb esperit de flor de saüquer adobaven la coïssor de les cuixes.

Del saüc, se'n fa un vi, xarops, gelees, melmelades i pastissos, però res com les flors arrebossades amb una truita de farina. Qui hi posi un vi blanc floral, desitjarà que mai no s'acabi la primavera.

Sabuquer

És el Sambucus nigra, l'arbret o arbust caducifoli, amb les flors blanques aromàtiques, els fruits negres, les fulles fètides, una medul·la blanca a les branques i l'escorça grisa, clivellada i amb protuberàncies. És de la família de les caprifoliàcies, com el marfull (Viburnum tinus), el tortellatge (Viburnum lantana) i la bola de neu o aliguer (Viburnum opulus). I també com el xuclamel, arbust del gènere Lonicera d'olor agradable, o el lligabosc, la liana també del gènere Lonicera i també amb flors de flaire agradable.

Évol

El sabuc, saüc, saüquer o sabuquer té una retirada amb l'évol (Sambucus ebulus), una planta herbàcia i molt més fètida, també anomenada saüquer bord. Es podria confondre amb el saüc vermell (Sambucus racemosa), que té les baies vermelles en comptes de negres, les flors esgrogueïdes i la medul·la bruna groguenca, i es troba a la muntanya mitjana i alta. Amb aquestes dues espècies convé vigilar, per la seva toxicitat.

Salvador Garcia-Arbós

El Punt

· Article publicat a El Punt

·

Costa Rica: Una proposta ecologista de restauració de bosc

“Asociación Comunidades Ecologistas La Ceiba-Amigos de la Tierra Costa Rica”

(COECOCEIBA – AT), integrada per membres provinents de diversos sectors socials (acadèmics, professionals, ecologistes i pagesos), considera que és hora de desenvolupar creativament nous models de recuperació de la cobertura forestal que, de manera silenciosa, ha estat mostrant el principal ecosistema natural del país: la selva tropical. És hora de donar una oportunitat a la creativitat i a les experiències ja existents a les comunitats i de provar models més sans en termes ambientals i més participatius i justos en termes socials.

En tal sentit presenten l’experiència de la Família Díaz Alvarado i el seu antic conreu de pinyes tropicals a la Zona Nord de Costa Rica, una proposta que combina la regeneració natural enriquida amb la sembra i/o maneig d’espècies forestals valuoses, ofereix oportunitats productives que s’integren de manera complementària dins l’economia pagesa i és generadora de serveis ambientals de bona qualitat per a tota la societat de Costa Rica.

Ja fa 22 anys que la família Díaz Alvarado (Donya Eduviges, Don Félix, les seves dues filles i un fill) arribà a Castelmare de Saíno de Pital, una petita comunitat ubicada enmig de la càlida i humida planura de San Carlos, a la riba del riu Tres Amigos, un dels principals afluents del riu San Carlos, zona nord de Costa Rica. En aquesta zona plou de promig entre 3 i 4 metres de pluja distribuïts regularment al llarg de l’any i presenta en general sòls de mitjana a pobre fertilitat, argilosos i de color vermell.

La seva parcel·la aleshores era d’unes 9 hectàrees de prat arbrar creuades per un comellar on es mantenia un bosquet de protecció. Allà hi havia sobreviscut uns enormes “almendros” (Dipteryx panamensis) i alguns arbres majors romanents del bosc primari. Durant els primers anys la família s’encarregà d’anar transformant els prats en un camp de pinyes tropicals, on es permetia el desenvolupament d’arbrets de “laurel” (Cordia alliodora), de “roble coral” (Terminalia amazonia), de “manga larga” (Laetia procera) i altres espècies que brostaven naturalment.

Mentre tant, a llocs propers, algunes grans empreses anaven adquirint terrenys per a sembrar grans extensions de monocultius d’arbres. Al començament aquestes empreses sembraven “laurel” i eucaliptus, posteriorment, després de fracassos rotunds amb els monocultius d’aquestes dues espècies, es continuà amb “melina” (Gmelina arborea), “terminalia” (Terminalia ivorensis) i acàcia (Acacia mangium). En no poques ocasions hi va haver enfrontaments entre els tècnics de la companyia i la família Díaz Alvarado, algunes vegades perquè les empreses volien treure’ls de la seva propietat, unes altres perquè rompien les gorges amb les tales o simplement perquè ells, conjuntament amb alguns veïns, protestaven i presentaven denúncies per la destrucció causada en el bosc per sembrar els monocultius.

Uns anys més tard la comunitat de Castelmare es va anar reduint; la terra concentrada en poques mans i les grans extensions de monocultius d’arbres no va permetre que la comunitat es desenvolupés com sí ho varen fer altres assentaments pagesos a altres zones de la regió. L’absència de bons camins que li permetessin el transport per a vendre els productes de la parcel·la i la manca d’escola per els seus fills obligaren a la família a mudar-se a Saíno de Pital, una població petita però amb algunes condicions de vida millor. Era l’any 1984 i fou llavors quan la família va decidir mantenir la parcel·la i iniciar un projecte forestal que ensenyés als tècnics que anaven a la zona sembrant arbres en monocultiu, com produir fusta de manera natural i sense fer tant de mal, i a la vegada que permetés a la família anar fent-se un “estalvi” per el futur. El projecte forestal es complementava bé amb la disponibilitat de mà d’obra de família i a pesar que el desplaçament fins a la parcel·la des de la seva nova localitat no era gens fàcil –eren uns nou quilòmetres de camí en mal estat i no existia transport col·lectiu-, la família es va mantenir constant en el seu projecte.

En aquesta època començaren a visitar la parcel·la unes dues vegades per setmana, varen mantenir el conreu de pinya i entre tots varen anar sembrant arbrets que recollien dels boscos propers i cuidant els que naturalment germinaven en el lloc. Com es mantenia el conreu de pinya, s’entrecavava ocasionalment respectant sempre els arbrets, en especial les espècies comercials o d’algun valor en termes de fusta fina o aportació per a la vida silvestre.

Així mateix, com a part de les labors de manteniment es va iniciar un programa de podes amb l’objectiu d’anar donant-li una bona forma als arbrets per fusta. A finals de la dècada dels noranta es va iniciar també un programa d’enriquiment amb espècies rares o en perill d’extinció i espècies fruiteres a les clarianes que les espècies pioneres de creixement ràpid i vida curta (per ex. el buriogre, Trichospermum sp) anaven deixant.

Avui en dia, des de que s’inicià l’experiència han transcorregut poc més de 20 anys i, a la seva majoria d’edat, ens mostra alguns resultats molt interessants en termes de protecció de la diversitat, suport a la recreació, a l’autoestima, a l’educació i a l’economia pagesa.

El bosc de la família Díaz Alvarado presenta una estructura similar a qualsevol bosc secundari de 15-20 anys d’edat en el tròpic humit de la zona nord. La seva capçada assoleix uns 25 metres d’altura i té una cobertura total. A les seccions no tractades el seu sotabosc és ric en plantes de la família Rubiaceae, Piperaceae (candelillos), Heliconiaceae (platanillos), Zamiaceae (palma fierro), Smilacaceae (zarza parrilla), etc. En el sotabosc juntament amb els grups de plantes abans esmentades també es desenvolupen una gran quantitat d’arbrets d’espècies forestals, alguns fills de grans arbres d’espècies de fusta fina romanents del bosc primari que es manté a les voreres de la gorja. A la secció nord el seu sotabosc ha estat tractat per a permetre una combinació d’antigues plantes de pinya, espècies ornamentals, espècies medicinals i arbrets d’espècies de creixement lent.

A l’igual que en altres boscos secundaris de la mateixa regió, la densitat d’arbres ronda els 500 individus per hectàrea, el mateix ocorre amb la seva composició d’espècies que també és similar.

Segons testimoni de la pròpia família Díaz Alvarado i d’alguns veïns, la gorja que neix en aquesta parcel·la ha anat augmentant el seu cabdal, cosa que fa pensar que la regulació hídrica de les aigües subterrànies ha millorat conforme es va anar consolidant la cobertura del bosc i el sotabosc a l’àrea de protecció.

És important senyalar que l’objectiu d’aquest bosc no és produir fusta de la manera més ràpida i mitjançant tala rasa, al contrari, el bosc restaurat s’ha proposat com un complement econòmic familiar i és intenció de la família anar extraient la fusta caiguda o els arbres que vagin assolint la seva maduresa seguint un pla de maneig segons el qual s’extrauran cada any alguns arbres madurs durant l’època seca. D’aquesta manera es garantirà que la conservació del bosc es mantengui en el temps.

L’experiència –que no és única, probablement existeixen altres similars en diferents regions tropicals- té el mèrit de ser una resposta al model de monocultius forestals que ha destruït el bosc, ha concentrat en poques mans grans extensions de terra, ha assecat zones humides i ha estat un dels principals causants de la pèrdua de biodiversitat a la zona nord de Costa Rica.

Extractat i adaptat de: “La restauración ecologista del bosque tropical. Una alternativa de reforestación ambientalmente sana y socialmente justa y participativa” COECOCEIBA- Amigos De La Tierra, Costa Rica, correo electrónico:

licania@racsa.co.cr

http://www.coecoceiba.org

Testimonis del passat

Allò que ens ofereix la natura és normalment de bon veure però si no en tenim prou amb satisfer els nostres ulls els podem fer treballar. Per entendre la força/màgia/poder (com l'hi volgueu dir) de la natura cal alguna cosa més que observar i mirar, a vegades i molt sovint interpretar allò que ens mostra ens pot ajudar a sentir-la més intensament. En moltes ocasions només utilitzem el paisatge per a obtenir un plaer, però es pot aconseguir molt més si utilitzem els nostres ulls no només per gaudir sinó també per interpretar i ajudar al cervell a comprendre i a coneixer allò que hi ha però també allò que l'ha portat en aquell lloc.
Tampoc és el mateix veure un bosc des d'aqui:

Que d'aqui:

Així doncs, avui parlaré del que més m'apassiona quan vaig a camp, els arbres llop.
Segur que molta gent s'ha preguntat què hi fa un arbre notablement més alt, ramós i gruixut que la resta enmitg d'un bosc que sembla més aviat coetani (la segona fotografia). Hom pot pensar que ha crescut més que la resta per una superioritat genètica però la gran ramositat morta en les parts inferiors indiquen una autopoda més aviat tardana i això és un senyal inequívoc que té més anys que els arbres del seu voltant.

L'autopoda és la poda natural de les branques en coníferes quan es veuen sotmeses a una competència llumínica. L'arbre elimina aquelles branques que no reben llum solar normalment degut a la presència d'arbres pròxims, les elimina perquè unes branques que no reben llum només respiren i no fotosintetitzen i per tant, tenir-les implica gast energètic.

La història d'aquest arbre és ben curiosa. En temps de gana, els pastors tenien la pràctica molt extesa de mantenir zones de pastura adehesades i sovint deixaven uns quants arbres vius a les seves zones de pastura per si algún dia es quedaven sense llenya o necessitaven fusta. Així doncs, en una pastura es podia veure com aquests arbres prenien formes més pròpies d'un arbre de jardí donat que no patien competència alguna per presència d'arbres pròxims.

Un cop s'abandona la pastura, la capacitat de regeneració d'aquestes zones era molt elevada perquè els arbres que hi queden tenen molta capacitat per crear llavors i en gran abundància.

Aquestes llavors començen a germinar i sobreviuen amb gran èxit per la manca de pastura i animals assilvestrats.

Els plançons començen a créixer espectacularment ( en edat jove es creix molt en altura i poc en diàmetre) fins que arriben a atrapar el propi pare. A mesura que van creixent, fan ombra a les branques inferiors de l'arbre pare amb la qual cosa es produeix el fenòmen que ja he explicat (poda natural)

El fet que presenti dues guies probablement sigui perquè alguna cabra es deuria menjar la guia principal de l'arbre quan aquest era jove.

Al cap de 30,40 (putser 50) anys l'aspecte de l'antiga pastura és la de les fotografies 1 i 2.