El teix: de la vida a la mort

Els arbres d'Alaró

El Teix
(Taxus baccata)

M’és una satisfacció particular parlar del teix dins aquest recull d’articles sobre “els arbres d’Alaró”. A ca nostra en tenc un de teix, és probable que sigui el més alt del poble. En tot cas podem posar messions. En conec dos més de teixos a Alaró, ambdós són evidentment plantats com a ornamentals. El meu és de llavor, el me varen regalar deu fer una quinzena d’anys. En ésser de llavor i no haver sofert cap mutilació de l’ull apical, creix en forma d’avet. De fet se li assembla molt a la vista d’un no entès. Els teixos solen ser dioics, és a dir amb peus masculins i femenins separats. El meu teix és mascle, això vol dir que difícilment el veuré fruitar, i dic difícilment perquè segons sembla a vegades en els teixos compareix una branca de sexe contrari a la resta de l’arbre. El meu teix fa pol·len.

Potser vos demanareu perquè he dit que m’és una satisfacció particular parlar d’aquest arbre. Idò perquè és un arbre admirat per mi. També ho són els llocs on difícilment hi sobreviu lliure i salvatge. La muntanya del Teix, per exemple, amb els seus escassos tres exemplars. Fou a prop del cim d’aquesta muntanya que acompanyat d’en Sion “Salat” i en Jaume “Cocona” vaig veure i tocar per primera vegada el teix. Amb el meu vici per posar-me un bocí de mata, romaní o herba a la boca, m’hi vaig posar un brot de teix. Al cap de poc de caminar en direcció a Sóller em vaig començar a trobar malament, record la sensació de tenir la panxa com a inflada i molt tensada. Vaig deduir, crec que encertadament, que aquell malestar era causat per el teix. Evidentment, el teix és un arbre molt verinós. Són verinoses les seves fulles, la seva escorça també, a pesar de s’extreu una substància, el taxol o taxina, amb propietats anticancerígenes molt importants. És també molt verinós el pinyol que va envoltat del que és pròpiament el fruit que és la única part comestible de l’arbre. Això vol dir que si menjam l’aril vermellós hem d’anar alerta a rompre amb les dents la llavor, el pinyol dur que hi ha dedins. Desgraciadament però, aquesta potent capacitat tòxica no té efecte sobre les cabres. Les cabres de la Serra de Tramuntana, de Planici, del Teix, de Maçanella, ajuden molt a fer que el teix a Mallorca arribi a ser un dia un simple record. Hi ajuden les cabres i evidentment els polítics i tècnics que haurien de resoldre aquesta situació d’alta vulnerabilitat. Els cavalls o els ases, però, a diferència de les cabres, poden morir al cap de pocs minuts després d’haver menjat teix.

La situació del teix avui a Mallorca considero que és la de una espècie en perill d’extinció. En tot cas el teix es troba actualment en una situació molt pitjor al meu entendre, que la que descriu Francesc Bonafè a la “Flora de Mallorca” del 1977: “Vessant Nord de les altes crestes. Aquest arbre va desapareixent a poc a poc d’Europa. A Mallorca ja en queden pocs exemplars. Un centenar a la Mola de Planici; n’hi ha de ben corpulents i en neixen de petits. Set o vuit al Teix. Uns 39 al Maçanella. En aquest puig creixen dins les encletxes de les roques. llurs troncs retorçuts, de 50 cm. de diàmetre, indiquen una edat avançada. Puig Major. L’espècie pot arribar als 1.500 anys.” Segons Bonafè al teix de Sa Granja d’Esporles se li han calculat uns 2.000 anys.

I què hi fa un arbre com el teix a Mallorca? Concretament a la Serra de Tramuntana? És una més de les joies botàniques que aquesta matriu d’illes mediterrànies és capaç d’allotjar. Aquesta espècie és una relíquia d’un temps passat on hi havia un clima més humit i fred que el d’ara. Confinada a les penyes més altes, inaccessibles i ombrívoles de la serra de Tramuntana hi creix una vegetació que en bona part fou venerada per els celtes i per els pobles pagans del sud-oest de Europa: la servera de muntanya o pomera borda (Sorbus aria), el rotaboc (Acer granatense), l’arbre de visc (Ilex aquifolium), el corner (Amelanchier ovalis), la mareselva dels Pirineus (Lonycera pyrenaica) ... són espècies d’altres temps i d’altres indrets més freds que miraculosament han resistit aquí. No n’hi ha prou en declarar una espècie protegida o en declarar-ne el seu hàbitat, això evidentment són passes importants, però si no hi ha una bona gestió tècnica de conservació i millora és per demés. Si només pel fet d’haver de preveure que les distorsions en el clima que l’home està provocant poden afectar aquestes espècies a Mallorca, molta més feina s’ha de fer per a garantir-ne la conservació. És més crec fermament que moltes d’aquestes espècies podrien viure prop de les parts més altes essent veïnes i fins i tot mesclades amb el bosc d’alzina. La policromia de la servera, el rotaboc o la mata vera (Pistacea terebinthus) que perd la fulla, podria ben be mesclar-se des dels set-cents o vuit-cents metres amb l’alzinar.

Dia 9 del 9 del 99 vaig pujar al Maçanella, prop de la cara nord vaig trobar un excrement de mart amb sis o set llavors de teix. Les vaig sembrar. L’exemplar que em vaig quedar va sucumbir als efectes devastadors que les nostres mares provoquen contra aquestes espècies poc atractives entre els cossiols de coleus, begònies o hortènsies. Esper però que el teix d’en Sion Salat acabi plantat un dia vora el cim del Teix.

El teix és una espècie de filogènia molt antiga de la qual es conserven fòssils datats del Triàsic, l’única representant a Europa de l’ordre de les taxals. És un arbre parent llunyà de les coníferes més conegudes, els pins, avets i xiprers. El teix és una gimnosperma de la família de les taxàcies (subdivisió Coniferophytina, clase Pinopsida); família que comprèn al voltant de 20 espècies, totes elles a l’hemisferi boreal, menys una a l’illa de Nova Caledònia. L’àrea natural del Teix considerada en sentit estricte, comprèn Europa, Centre, Nord i Oest d’Àsia, Marroc, Argelia, Azores i Madeira, trobant-se gairebé sempre aïllat i escàs. Alguns noms que té el teix en altres llengües són: Hagin (basc), Common yew (anglès), Teixeiro o teixo (gallec-portuguès), Tejo (castellà), tasso (italià), gemeine Eibe (alemany).

Al nord de la Península Ibèrica, Galícia, Astúries, País Basc és, en molts casos, fàcil de calcular l’edat del teix. Vos ho contaré així: Nombrosos pobles d’aquesta àrea geogràfica tenen toponímies, ermites o santuaris relacionats amb el teix. A l’època celta i pagana aquest arbre simbolitzava el renaixement i la transformació. Ensenya a comprendre el canvi entre la vida i la mort. Es plantava com a símbol de vida a prop de les Cases i com a símbol de mort als Cementiris i Esglésies. En molts casos però, va ser primer el teix que l’església o l’ermita. Sobre un turó o una muntanya hi creixia esponerós i respectat el teix. Aquell lloc era centre de reunió per a la celebració de les festes de solstici o equinoccials de les cultures celtes o paganes. Amb l’avanç del cristianisme es començaren a construir capelles o ermites vora d’aquest teix, de tal manera que a poc a poc feien passar el personal per la capella i procuraven que el teix deixés de tenir el poder de símbol que tenia. En el pitjor dels casos al cap d’uns anys tallaven el teix i quedava la construcció eclesial. És per això que coneixent la data de construcció de moltes d’aquestes esglésies o ermites es pot saber l’edat de l’arbre. Sembla que el teix de Fortingall a Escòcia, és l’arbre més vells d’Europa. Al seu peu una inscripció li fa 5.000 anys, encara que estimacions segurament més realistes rebaixen la seva edat a uns 2.000.

Aplecs sobre el teix.

Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 31 d’agost de 2007.

· Els Arbres d'Alarò ·
·