L'ailant, un invasor a casa nostra

Els arbres d’Alaró

L’Ailant

(Ailanthus altissima (Mill.) Swingle

Ailant. Fals vernís. Arbre pudent. Arbre de carretera. Hivernenc. Vernís del Japó... són alguns dels noms que rep l’Ailanthus altissima en català. A Alaró no és gaire freqüent, sortosament. Com així “sortosament”? Aviat ho diré. Record, i ara no sé si encara n’hi ha, que al pati del que va ser el bar Eivissa d’Alaró, hi havia un grup d’ailants de bona planta. N’hi ha a s’Hort des Jardí o s’Hort des Molí, anant a Ses Artigues, aquests creixen lliurament envaint l’hort i dependències abandonades d’aquelles cases i seria ben convenient eradicar-los d’aquella zona de reguiu ja dins les muntanyes. També n’hi ha de ben alts a son Curt, vora les cases. Cercant un poc és probable que en trobem més dins el casc urbà a qualque solar abandonat i a fora vila prop de torrents i possessions.

Encara que la presència d’aquest arbre és en principi escassa al nostre municipi, potser seria bo que encara ho fos més. Hem de recordar que una part important del nostre territori es troba dins l’Espai Natural Protegit de la Serra de Tramuntana, com a Paratge Natural i en el cas del Puig de S’Alcadena com a Reserva Natural, figura de màxima protecció. Així, de la gestió que dels arbres i animals en facem, se’n poden esdevenir conseqüències no positives per al nostre entorn. Tenim la sort de viure envoltats d’una de les vegetacions més dinàmiques i singulars del planeta, la vegetació mediterrània. Emmotllada per l’espècie humana ha aconseguit reeixir gràcies a la seva adaptabilitat amb el clima mediterrani, estius secs i calorosos, obstacle insalvable per a moltes espècies d’arreu del món. Així i tot hi ha plantes al·lòctones, que no són d’aquí, que aconsegueixen colonitzar i assentar-se al nostre territori. Algunes d’aquestes plantes que foren introduïdes fa anys o segles són per exemple la vinagrella (Oxalis pres-caprae), la figuera de moro (Opunta maxima) que prové de Mèxic, la canya “mallorquina” (Arundo donax) o , i especialment, l’ailant (Ailanthus altissima). La figuera de moro o la canya aquí no presenta problemes importants, però si que és un perill per a la flora i ecosistemes a altres indrets de Mallorca i, molt especialment en el cas de la figuera de moro, a Menorca. L’ailant té la particularitat de ser un arbre de creixement relativament ràpid i capaç de suprimir la competició d’altres plantes amb la producció de productes químics al·lelopàtics anomenats ailantones d’elevada toxicitat herbicida contra les espècies que creixen al voltant. Quan hom intenta suprimir una població d’ailant es troba que aquesta rebrosta amb força i amb nombroses tanyades tant de soca com d’arrel. Hi ha llocs com al parc natural de la Font Roja a Alacant o a la comarca de la Garrotxa a Girona, on aquest arbre està destruint els boscos de ribera o la garriga on es va penetrant . No massa lluny d’Alaró, a Son Oliver (Santa Maria del Camí), vora el torrent de Coanegre, podem comprovar les conseqüències negatives de l’expansió d’aquest arbre. També podem veure com ha colonitzat el torrent de Vinagrella i les finques agrícoles dels costats al seu pas per la carretera d’Inca a Sineu. A Menorca ha envaït torrents, xaragalls, voreres de carretera... i sense que jo sàpiga que ningú hi hagi posat remei.

Si faig tan esment a aquesta particularitat invasora de l’ailant és perquè aquesta informació pugui servir de manera preventiva a no col·laborar en la seva expansió. Sigui perquè no es planti intencionadament, sigui perquè si se’n localitza dins la pròpia propietat o zona pública es notifiqui o s’actuï en la seva eliminació. He de dir que si bé l’eucaliptus és un arbre que a zones del nord de la península és absolutament invasor i destructor d’ecosistemes, aquí no presenta aquest problema, per tant no fa res si plantam un o mitja dotzena d’eucaliptus. No convé però en el cas de l’ailant, aquí el potencial de perill d’invasió i destrucció als nostres torrents i comellars de la serra és important i convé no plantar-ne cap.

Com ho hem de fer per eradicar els ailants si són tan resistents i potents a l’hora de reproduir-se? És ben segur que s’han encomanat i pagat molts estudis per esbrinar aquesta solució. I és ben probable, que jo cregui, que no s’hagi fet res. I és que no en calen tants d’estudis per posar-se mans a l’obra. La idea de treball que ara exposaré coincideix amb la que s’ha aplicada a altres indrets, com per exemple al parc anomenat abans de Font Roja. La tala dels peus, segons els tècnics d’aquest parc natural d’Alacant, s’ha de realitzar el juliol, que és quan aquesta planta fotosintetitza i s’ha de tractar amb un herbicida sistèmic homologat sobre el tall de la soca que hem deixat. A finals d’estiu o principis de tardor es pot realitzar una segona tala a les tanyades que hagin sorgit de soques i arrels. Si aquesta pràctica es du a terme sense fallar uns quants anys, els resultats seran òptims. Personalment és l’únic cas on acceptaria l’aplicació d’un herbicida. Vull manifestar que som contrari a l’aplicació d’herbicides en qualsevol cas. Si el treball de tala d’aquest arbre i les seves tanyades es fes ben fet d’una manera constant durant uns quants anys, crec que no seria necessària l’aplicació de l’herbicida, si bé val a dir que l’ailant és molt resistent. S’ha de tenir present també, que els mascles d’aquest arbre fan molta pudor i que el contacte amb fulles, pell i troncs poden provocar al·lèrgies als operaris. Cal extremar mesures de seguretat addicionals en aquest cas. L’ailant és un arbre contra el que es lluita a moltes regions del planteta, com a Amèrica del Nord o a Suïssa, per exemple, on sembla que tenen moltes dificultats per eradicar-lo.

I bé, l’ailant és un arbre bell i frondós, sobretot quan es pinta del roig dels seus fruits. És dioic, arbres mascles i arbres femelles. Cada any, a l’hivern, li cauen les fulles que l’any següent treu únicament a les branques noves. Originari del nord i centre de la Xina, Taiwan i Corea. A Taiwan és present la varietat takanai. Sembla que un missioner jesuïta, el pare D’Incarville, l’introduí als jardins de Chelsea, Londres, procedent de Nanking, el 1751. És un arbre molt resistent a la sequera i a la contaminació, incloent-hi el diòxid de sofre, però és intolerant a l’ombra, és a dir que no pot competir amb la nostra alzina. Proporciona una bella fusta, de color groc que a la Xina s’empra per fabricar vaixella de vapor de cuina. Quan és verd, conté una substància acre que, per simple contacte amb la pell causa erupcions cutànies. L’ailant és un arbre que creix aviat i es fa molt alt, com el seu cognom indica.

Joan Vicenç Lillo i Colomar

Alaró a 18 de febrer de 2008.

· Els Arbres d'Alarò ·
·

El pebrer bord del jardi

·

ens ha despertat
el xiulit prim d'una merla
sobre el pebrer bord del jardí.
i entre els llençols
feixucs del diumenge,
el record ens diu
el sol que naix,
l'herba tendra i la rosada.
a vegades la felicitat
és petita com un matí.

Anna Montero Bosch
(València, 1954)
·

·

Ajudem a salvar el fals pebrer de l'Institut Italià de Cultura

Fins ara no ens han contestat les peticions per a salvar aquest fals pebrer, per això us tornem a demanar a tots els que ens llegiu que us adreceu a l'Institut Italià de Cultura i a l’Ajuntament de Barcelona demanant que facin tot el que sigui possible per salvar el fals pebrer.

Aquí sota us posem un possible redactat de petició i pitjant la imatge del sobre us sortiran les adreces electròniques on s’haurien d’enviar amb la màxima urgència. Cal fer tot el que sigui possible per tal de salvar el fals pebrer de l'Institut Italià de Cultura de Barcelona.

Ajuntament de Barcelona,
Institut Italià de Cultura,
Salveu el fals pebrer de l'Institut Italià de Cultura.

Hem sabut que l’Institut Italià de Cultura vol fer tallar el pebrer bord que hi ha al jardí del Passatge Méndez Vigo 5 i que l’ Ajuntament de Barcelona ja n’ha donat el permís per fer-ho.
És un arbre sobre el qual caldria actuar d’alguna manera per tal que no malmeti el terra i la paret que l’envolten. Però creiem que cal fer tot el que es pugui per tal de no talar-lo. Aquest fals pebrer és un arbre antic, emblemàtic, molt característic i que dóna personalitat al passatge, i seria molt lamentable que s’associí una institució cultural i la cultura italiana amb la manca de cura dels arbres. Per tot això us preguem que feu tot el que sigui possible per tal de trobar una solució perquè l'arbre pugui continuar vivint.

Ben cordialment.

·

·

D'infraestructures, n'hi ha que sobren...?

De les infraestructures del nostre entorn

Després de l'enrenou que ha mogut el centralisme espanyol, aquesta vegada referent al tema d'infraestructures, m'he decidit a observar les infraestructures del nostre entorn.

No me'n conec els noms però per entendre't amb la gent només cal citar el nom de la població per saber a què i a quina infraestructura et refereixes.

La pregunta del mil·lió sempre és: i perquè fan això ara?.
Ara bé, el millor de tot són les respostes perquè te'n expliquen de tots colors. Sería alguna cosa similar a la M.A.T. però encara més bestia, en aquest cas alguns diuen que s'ha fet pel negoci de l'energia i d'altres diuen que és perquè falta energia. En fi, resulta que per tal de tenir energia millor conviure amb arbres metàl·lics que no pas dels que fan la fotosíntesi perquè el més fort de tot és que la M.A.T passa per zones protegides i d'interès especial...

Quan veus els primers moviments, mica en mica van fent obres i al principi sembla poca cosa però a la que hi ha tots els ponts i la mandanga muntada ja et fiques la ma al cap....
-En un primer moment, la pregunta: Què hi estan fent allà?
-I la resposta: ah no res, una carretera, un desdoblament, una línia d'alta tensió o qualsevol mandanga.
-Quan estan a mitjes, la pregunta és: Què hi "carden" aquí tant de temps?
-La resposta: No ho sé tiu però estan rebentant tot.

A partir d'aquest moment t'adones que el pagès ha pringat i ja l'hi han fomut mitg camp enlaire per 4 rals. També t'adones que el desdoblament passa pel bell mitg de rouredes centenaries (-El què? L'impacte ambiental??? Doncs l'impacte ambiental va sortir com a "molt sever" però es clar, no prou sever com per impedir la construcció de la gran carretera...-).

-Quan tothom ja coneix el famós desdoblament, la pregunta és: Has vist el què estan fent??
-Quan aquests mateixos començen a qüestionar la funció de la carretera, la pregunta és: i perquè la fan??

A partir del moment en que formules aquesta última pregunta s'entra en un estat d'impotència, com si al fer-te la pregunta estiguésis a punt d'entrar en un estat d'inconsciència. Quan et tranquilitzes, vas pensant i arribes a la conclusió que, vist el gran moviment de terres, d'alguna cosa haurà de servir la carretera no?, això si, el perquè és la gran incògnita.
Com que tothom entra en aquest estat d'impotència s'obtenen respostes d'allò més variades i divertides, sobretot a depèn qui li preguntis. Les respostes seran divertides però el problema de veritat no ho és.

Les preguntes són: Osti noi, Com és que ara rebenten Sant hipòlit?

Com és que els hi pica per fer l'eix Vic-Olot?

Les respostes que s'obtenen:

-Si, això ho han fet perquè volen potenciar més la zona... <---- Potenciar què? El fiasco? -Si jo crec que es fa perquè els camions les passen molt putes ara per aquesta carretera.

-És que clar, la carretera ara passa pel mitg del poble i això fa perdre temps.

-Pels pixapins amb el seu BMW tot terreny i amb les televisions incorporades dintre el cotxe, que necessiten desconectar.. <---- Coi, però si tothom diu que viure a Barcelona està de conya... I una de les respostes més corejades:

-Mira que n'ets d'inocent. Hi has passat tu per aquí el diumenge? És impossible de passar, pensa que tothom torna d'esquiar i per anar al poble veï t'has de tirar 2 hores. <--- Llavors constates que aquesta mateixa carretera entre setmana està totalment buida.

El blog de l'Arnau Urgell

Vist això i vist que tothom diu el mateix, vull saber:

-Realment perquè coi serveixen aquests desdoblaments i aquestes noves carreteres?

-Si les respostes són les que ja he esmentat, creieu lògic destrossar un lloc perquè el diumenge alguns arribin 20 minuts abans i pel colmo, expropiant a 4 duros les terres del pagès?

-No tenim el nostre govern, que tant aposta pel canvi climàtic, dient que la neu al Pirineu té els dies comptats?

És trist però com menys tens, més valores.
Jo només veig que estan construïnt a dojo per tot arreu de la Plana, que a més, van desdoblant i fent més carreteres. Cada vegada m'agrada menys viure-hi, suposo que molts el que fan és anar encara més amuuunt (el conegut com efecte dòmino), el que passa llavors és que els d'aquí s'afarten i marxen a viure al Pre-pirineu o directament al Pirineu, però això és fer el mateix que fan els que arriben, marxar perquè n'estan fins als pebrots de viure envoltats de tanta merda.

Allà on n'hi deies la "Cabanya" o la "Font d'en Pitu" de cop i volta s'anomena "VillaJoyosa" o algún nom castellà d'aquests cutres que fiquen a les urbanitzacions... de veritat, quins collons que teniu, ja us podeu bén podrir tot solets.
Mica en mica veus més cases que camps, que porcs ja serà difícil perquè mira que n'hi ha...
Mica en mica vaig valorant encara més (perquè això ja era una cosa que m'encantava) el fet de tenir paisatge, de camps, d'olor a purí... això si, cada vegada ho valoro més perquè cada vegada n'hi ha menys....

!!!!Que algú em digui que aquests desdoblaments no els fan pels esquiadors, siusplau...!!!!!

Els arbres dels corralets

El barram d'aquestes màquines

Per ventura el lector ja ho ha vist i no li ha dit gaire cosa. No ho sé. Servidor acab de veure-ho per primera vegada i m'ha creat un buit que és com un motlle per a l'aflicció sense causa. Però les coses són com són, i, sobretot, són el que són, i no n'hem de fer més història. Si la visió m'ha atribolat -com el cor de l'eivissenc: «Com voleu, germans, que canti, / si el cor meu va atribulat?»-, només ha estat un moment. Breu, he presenciat com una màquina excavadora, després de destruir tres plantes baixes contigües, abocava els materials de l'esbucament en una màquina trituradora, que rovegava parets, envans, rajoles, escales, passadissos dels corralets, en fi, el continent de velles intimitats familiars, i ho vomitava tot, a bocins com el puny, en un contenidor. El que més durava de l'operació era la mica de pols que s'alçava breument i s'abandonava després a la gravetat, que l'espargia pel carrer, pels cotxes aparcats, per les voravies, per les copes d'uns arbres sense nom. M'ha fet la impressió que el material dominant era el marès. Però també s'endevinaven els referits, la pintura d'algunes alcoves, la calç. No sé què se n'havia fet, de la llimonera, el llorer i els dos fassers que aquests dies, tot passant, havia vist al fons del que havien estat els corralets amb cisterna. Les persones, a Mallorca, solem tenir una certa sensibilitat pels arbres. Les institucions, no sempre. Basta veure quina casta d'arbres externs omplen les nostres ciutats, sobretot Palma, i també alguns pobles: uns arbres sense nom, de fulla perenne, que fan la mateixa ombra saturada l'estiu que l'hivern. No se sap per què -ni és menester trobar raons: l'estultícia humana té resposta per a tots els desbarats-, els departaments de jardineria municipals no es resisteixen a la temptació de retallar-los, de donar-los forma de xampinyó o de paraigües. Aquestes beneitures. Cursis. Però sempre hem d'esperar alguna cosa bona, si es tracta de tirar endavant, i la cosa bona que ara esper és que els arbres dels corralets s'hagin trasplantat i trobin en una altra terra nova vida i bona llacor. També podria esperar que l'edifici que ocuparà el solar sia digne dels que l'han precedit, que eren unes plantes baixes sense pretensions, harmonioses i senzilles. Just que el nou edifici no molesti, ja ens donaríem per satisfets. En qualsevol cas, ara ja sé que, d'aquí a no sé quants d'anys, el nou edifici serà esbucat i els seus materials triturats per unes màquines de barres més ferotges que les actuals. Si les màquines trituradores d'aquests materials poguessin parlar -car aquestes parets ja no parlaran, com se'ls demanava que ho fessin en el teatre d'altre temps-, aportarien valuosos testimonis sobre la vida i la mort de la ciutat, de les famílies, de les persones. Les memòries d'una màquina trituradora serien d'allò més entretengut, valdria la pena transcriure-les. Servidor m'apuntaria a transcriure els records de les màquines que hagin pogut triturar restes arqueològiques a Son Espases.

Guillem Frontera. Escriptor

Diari de Balears

L'adolescència groga de la mimosa

L’estrès de les mimoses

M'escriu una amiga. “Trobo a faltar un article sobre la mimosa, que ja floreix.” Durant molt de temps, vaig celebrar amb un article la florida d’aquest arbre hivernal. Aleshores contemplava el paisatge amb ulls d’enamorat juvenil. “Primavera al cor de l’hivern”, en deia. La primera florida de l’any correspon a les fràgils banderetes blanques dels ametllers (tan fràgils com la pau que podrien simbolitzar). Però a mi sempre m’ha excitat més l’or de les mimoses, que floreixen poc després, amb un suplement d’entusiasme, amb una estridència molt juvenil. La saba de les mimoses bull quan els altres arbres encara dormen en l’espès silenci. La mimosa és, d’altra banda, la primera planta sinestèsia de l’any: quan la contemples, encara que sigui de lluny o a través d’un vidre, n’imagines l’olor; i quan en captes l’olor que t’arriba d’un ram de mimoses que no veus, automàticament n’imagines el groc agudíssim i rialler. És una adolescent que crida i s’emborratxa mentre els adults intenten dormir. Trenca la nit de l’hivern i enlluerna amb els seus collarets de quincalla.

Fa uns anys que he deixat de parlar-ne, però. No pas perquè no m’agradi veure la mimosa il·luminar tot de cop un parc de la ciutat, una masia solitària o els jardins d’una urbanització. Sinó perquè cada vegada em dol més l’esforç que fan els arbres per treure colors i olors d’aquesta terra reescalfada i seca. Passejo pels boscos i camps dels afores de la ciutat on visc amb els ulls d’enamorat, encara, és clar. Per trist que sigui el progrés de la sequedat, encara no he descobert en aquest món res més atractiu, sedant, misteriós, inquietant o amigable que la natura. És evident, però que la natura, d’una manera o altra, es queixa. No solament a través de les pàgines dels diaris (avui llegia que els glaços de l’Antàrtida es tornen de mantega, ahir, que la sequera bat rècords, i abans d’ahir, que les meduses atacaran l’estiu vinent com boges perquè, en aquest Mediterrani al bany maria, prosperen amb una gran facilitat, sense ni un sol depredador que les inquieti: hem pescat pràcticament tot el peix, sinó també a simple vista: els verds dels blat d’aquest any pugen anèmics, el llit de les rieres dels llocs que freqüento són cada any més pedregosos, les grans extensions de bosc de pi estan fèrriament colonitzades pels cabdells de la processionària... A cada cop d’ull que faig pels camins rurals, capto una pèrdua nova, un signe estrany, un detall decebedor. Es parla d’”estrès de la natura”. La primera vegada que vaig llegir aquest concepte, va ser en una carta que el poeta i biòleg Lluís Calvo va enviar a un diari on jo escrivia. Jo havia explicat en una crònica una visió sorprenent: una gran quantitat de roures de la vall de Camprodon tenien, en ple agost, una part de les fulles d’aspecte completament tardoral. Calvo va tenir l’amabilitat d’explicar que, a causa de la falta d’aigua, els grans roures deixaven morir una part de les seves branques. No eren fulles de tardor, per tant, sinó enormes extensions de roures amb branques mortes. Estrès hídric, en va dir.

Des d’aleshores miro els arbres pensant en la set que passen. És meravellós que les mimoses hagin tornat a florir amb el groc flairós de sempre: com s’ho fan per treure suc d’aquesta terra tan eixarreïda? Però em costa molt veure, ara, en la mimosa, un anunci de primavera en el cor de l’hivern. Quin hivern, si ja no fa fred? Abans, jo anava pels boscos amb ulls d’enamorat adolescent. Ara m’hi passejo amb els ulls del que descobreix els estralls de la malaltia en el rostre que estima.

Antoni Puigverd

apuigverd@presencia.com

Revista Presència

Jo Reforeste

Reforesteu, per passió

Vinga, anem! Anem a contar-nos una història, la nostra i la vostra, la d'una associació que es diu Jo Reforeste i la de cadascú de vosaltres, perquè qui encara creu que no forma part de la Natura?
Podríem dir que fa 17 anys un grup d'inquiets, somiadors, habitants de les vores i lluitadors ens decidírem a sembrar bellotes. És a dir, cinc amics amb una il·lusió comuna. Alguns érem amics de tota la vida i altres unírem les nostres amistats per sempre més al voltant del fet de reforestar. I com pot ser això? Que un gest tan simple com el de fer un clot i soterrar tres llavors ens connectara fins un punt que les paraules no expliquen? Doncs, perquè venia de més lluny. I prompte en vam ser molts més.
Tots comptàvem amb moltes coses en comú. Teníem els ulls oberts al que ens envoltava; confiàvem en la força simple de les nostres mans; no estàvem disposats a recular davant les dificultats; no necessitàvem notorietat ni buscàvem protagonisme; tots teníem la il·lusió de millorar i millorar-nos, però sobretot, estàvem inoculats de passió. La passió de la vida i del fet de sentir com germina una llavor. Aquest sentiment era antic, ningú recordava quan ni com li havia crescut, però sempre l'havíem tingut i ara el compartíem i l'expressàvem. Eixa estima ens unia i encara ens uneix per damunt del pas del temps.

Un moment abans de menjar la "gatxamiga" postplantà de bellotes
de 1992, al Campello de Vallada (la Costera). Al fons es veu el Penyó,
que es va cremar en un incendi a l'estiu del 1994.

I és així que en contacte amb la terra del nostre terme, que coneixíem pam a pam, començàrem a doblar el llom. Ens haguérem d'enfrontar a no poques traves administratives, burocràtiques i polítiques i a la fi ens vam constituir en associació. Mai no vam voler demanar una subvenció, total, l'entrepà cadascú se'l podia pagar, i el vi el pagàvem entre tots.
Ens ocupàvem apassionadament de saber quines espècies autòctones havíem de triar per segons quin lloc. Decidíem l'època de plantació, llavors o plantes?...La festa començava a la tardor amb la collita i tractament de les llavors, generalment bellotes. "Passem de l'administració o demanem permís? Quin repel·lent usem per rosegadors i senglars?" Tot amb molt de treball però sense esforç, només passió!
I com que la suma d'energies fa xispa, vau unir-vos molts en eixa alegria. Començàrem l'any 90 amb 83 plançons de roure valencià. El 92 ja vam collir 48 kg. de bellotes. El 94 ens juntàvem una mitjana de 40 repobladors i el 95 en una diada gloriosa ens en reunírem 60. El 96 ens cediren 2500 carrasquetes que anaven a morir per falta de pressupost al viver d'una escola taller, aquell any ens allargàrem fins el 10 de març repoblant i rebent les oportunes pluges primaverals.
Després el destí ens allunyà geogràficament i d'aquella empenta queda una repoblació anual, espontània, dels qui podem acudir. Hem minvat en poder operatiu, molts d'aquells amics seguixen el camí de la il·lusió. I qui signem aquest article continuem apassionats per la vida.

Jesús Calatayud

·

Ho ha escrit Jesús Calatayud en nom de Jo Reforeste, compost en origen per unes 5 ó 6 persones de Vallada (la Costera).
A aquell grup inicial van anar sumant-se molts amics, que acudien i gaudien cada any amb les resforestacions que ells organitzaven.
Ells van transmetre eixa passió pels arbres i per la natura que transmeten aquestes paraules.

El logo de l'Associació, el va fer Rolando Esteve Blasco, un dels membres de la colla, que ja no està entre nosaltres.

·

La simbiosi la crea la natura

El poble de l'illa (cap.III)

El globus groc

El cau de gegant era en realitat un habitacle circular fet d´enormes pedres, col.locades una sobre l´altra amb una caiguda cap al centre, circular, que feia que les pedres es cloguessin molts metres més amunt. Enmig, una columna també de pedres grosses arribava al sòtil i potser, a més d´ajudar al reforçament de l´estructura, havia servit per aguantar compartiments sobre bigues i llenyams. El cas és que, per la magnitud de les pedres pesants amb què estava feta la construcció i perquè ningú mai no n´havia conegut els constructors, es pensava que era obra de gegants.

En Salvador i en Serafí varen fer foc dins el cau i, abans que els caigués la fosca damunt, encara tengueren temps de segar falgueres de bosc que havien quedat per sobre la neu i que emparen per fer un jaç on poder dormir millor.

La nit silenciosa com la neu aclucà els ulls dels dos amics. Una òliba blanca i daurada va entrar al cau per mirar qui era qui trescava el seu territori. L´home vell, blanca barba, blancs cabells, ulls verds, cara arrugada de vida, va entrar també al cau per saber qui trescava el seu territori. Un alè de confiança espirejà als seus ulls ; suaument, sense fer gens de renou deixà en terra, vora el caliu encara viu, una olleta plena de llet de cabra. Després se´n tornà a la fosca blana del bosc nevat.

L´aurora es despertà i bufava un vent fred que gelava les plomes dels ocellets.

. Escolta, Serafí, anem a gratar un poc la terra perquè els animalons puguin trobar qualque cosa per menjar.

Destapant la terra de la neu i esclafant aglans, que eren refugi i rebost de cucs blancs i grassonets, espolsaven el fred dels pinsans, rupits, vitracs...

Als disset anys els ritmes i els moviments cerquen acoblar-se als que fan bategar la terra nit i dia. En Serafí i en Salvador veuen els ulls del món als ulls de l´altre i quan la ferida o la pudor o la por n´assenyala un que està vora l´altre, els ulls es topen massa sovint i la simbiosi la crea la natura més que no la voluntat o el flux d´estima de la pròpia pell.

Sense que haguessin pogut esbrinar de qui eren les mans secretes que havien deixat la llet vora els seus peus, decidiren partir vorejant la Serra, a pesar del risc de perdre´s pels caminois tapats de neu, que segurament es fondria aviat amb el vent i el sol. Passarien, fins arribar a la mar, per mitja dotzena de llogarets i pobles ; potser s´aturarien a cercar pa o formatge, però sobretot estarien alerta a topar amb els soldats del Toro.

Quan foren sobre un turó sembrat d´oliveres, contemplaren un paisatge que els sobtà de tan bell que era. Els niguls grossos i esqueixats, blancs com enormes motes de cotó, suraven sota un cel blavíssimament suau. La terra, amarada de l´aigua de la neu ja fusa, semblava vellut de molsa verda. Si aquests ingredients ja embelleixen l´esperit de qui sap fruir d´aquest paisatge, la presència d´un globus de color groc els deixà literalment bocabadats.

Observaren com la persona que anava dins el covo del globus llançava draps o papers (era dificil de distingir a distància) a la gent, sobretot als infants, al.lotes i als al.lots que corrien cridant i fent gestos mentre perseguien l´artefacte volador.

De sobte, però la persona que anava dins la canastra del globus llançà una llarga escala de corda, mentre enfilava en direcció al cim on eren en Salvador i en Serafí.

- ¡¡¡ Eiii !!! ¡¡¡ Mira, tu, crec que ve cap a nosaltres !!!

. ¡¡¡ ¿ I ara què dius !!! ¡ Això no pot ser !

. ¡ Que sí, et dic !

. Aixeca´t i saluda, Serafí .

. Pero... ¿Què vol fer amb aquesta escala ?

Tota la gent que havia quedat aturada mirava com el globus groc anava a gratar la punta d´aquell turó amb l´escala vincladissa.

. ¡ Pujau ! ¡ Ràpid ! ¡ Aferrau-vos a l´escala ! - cridaren des del globus.

. Jo no sé què vols fer tu, Salvador, però trop que hi hauríem de pujar.

. ¡Apa idò, som-hi !

. ¡ Vénga, enginy i força !

S´aferren a l´escala del globus i vénga per amunt mentre s´enlaira més i més, allunyant-se de la gent que fa mambelletes i saluda amb les mans enlaire.

Quan són dalt i han botat al covo, ¡ quina sorpresa !

. ¿ I per què no ? - va dir en Salvador.

. Bon dia - digué ella.

. Bon jour, mademoiselle - s´encarà en Serafí, pujant al covo.

. Aquest que ara ha pujat és en Serafí Bon Boletaire d´Ull de Vellut.

. Bon dia, mes enfants.

. ¿ Què redimonis és aquest enginy volador que mai no havíem vist ni n´havíem sentit parlar ?

. Es diu globus aerostàtic. Quan aterrem vos explicaré com ho fa per volar. A més, si voleu, m´hauríeu d´ajudar, perquè ja s´acaba el combustible, que ve a ser el menjar o el suc que necessita el globus per volar.

Durant una llarga estona no parlaren més : l´emoció, la càlida satisfacció i el plaer els tenien dolçament paralitzats, àvids de copsar plenament la sensació de volar en silenci a mercè del vent sense vent, enmig d´un aire net, certament un poc fred, però amb un cel tacat de niguls blancs que tocava amb els dits la primavera. I heu de creure i pensar i pensar i creure que s´arreplegaren voltors negres volta qui volta al voltant de l´enorme globus groc. Se sentien els esporàdics però vigorosos batecs de les extenses ales ; podien veure els ulls d´aquestes enormes aus, ara companyes de viatge ; n´hi havia que tenien una certa brillantor irònica a la mirada ; a altres se´ls notava una certa por ; qualcun va donar clars senyals, teatralment agressius, que el globus estava envaint el seu territori i que més valia que se n´anàs tot d´una ; però al capdavall es percebia una curiositat mútua de compartir misteris i secrets. Majestuosament els voltors negres i el globus s´anaren separant i allunyant.

. Hem vist com tiraves papers o draps a les persones que et miraven i seguien - diu en Salvador.

. Es cert, si sabeu llegir, aquí en teniu un :

" Germanes i germans :

milers de soldats

no poden tancar

la llibertat d´un poble

ni la d´un home.

¡¡ Alliberau-vos i siau qui sou ! !

Beatriu Arc de Sant Martí

filla d´en Nadal Font Blanca

empresonat des de fa disset anys al castell de Callenya."

. Jo n´he sentit parlar als meus pares, d´aquest home - diu en Serafí - . Me contaren que, a les festes del poble de Geixa, un capità del Toto va caure del cavall quan aquest s´espantà per mor d´un tro que va fer un petard que tiraren uns nins del poble. Aquest capità, que no es va fer gaire mal amb la caiguda, es va enfadar molt i va fer cercar el batle del poble, que era ton pare, en Nadal Font Blanca ; el capità li va dir que volia que castigassin amb cinquanta vergades al cul a l´al.lotell que havia fet reventar el petard, si no se suspendrien les festes del poble. En Nadal li va dir que li sabia molt de greu allò de l´incident, però que quan tots som infants en feim qualcuna, de polissonada, i que regbutjava ambdues pretensions. El capità del Toro el fa detenir i ordena als soldats que capturin els nins que tenguin entre vuit i catorze anys. Interroguen els que agafen, però no hi ha manera de trobar qui cerquen. Els pares dels nins, indignats, protesten davant la casa que feien servir de quarter, però són igualment maltractats. Mes tard s´arrepleguen i desarmen els soldats i el capità, alliberen els al.lots retinguts i el batle. Com que era d´estiu, els deixen en calçónets blancs i capell fermats sobre els cavalls ; durant la nit els duen a prop d´un poble veí on els deixen.

En Nadal i molts d´homes del poble s´amagaren a la Serra, des d´on lluitaren contra els del Toro, però aquests eren molt més i més cruels. Els de la Serra quedaren aïllats fins que a poc a poc van ser vençuts. Els que pogueren, fugiren mar enllà ; d´altres foren castigats fins que signaren penediment, en Nadal Font Blanca no renuncià mai a la seva raó i restà empresonat al Castell de Callenya des d´aleshores.

. Mirau -diu na Beatriu Arc de Sant Martí -, abans que es pongui el sol, hauríem de trobar un lloc on aterrar. Jo encara no he trepijat aquesta terra, només la conec gràcies als mapes.

. Apa idò, Serafí tu que has estudiat i trescat més, digues-li per on hem de girar per anar al poble d´en Pere Foguera.

. Hem de fer mitja volta i dirigir la nau cap a llevant. El poblet, que només té una dotzena de cases, segons me contà en Pere, es diu Vinyaverda. Es troba arrecerat darrera una serreta de muntanyoles plenes de pins. Al voltant del poble hi ha vinyes, i la costa és baixa amb un sol arenalet ; el mollet, que té forma de copinya, es troba ben davant les cases.

El globus anava molt amunt, gairebé podien veure tot el perímetre de l´illa entre el llevant i el migjorn. Volaven sobre terres verdes de conreus o d´ametllers florits, sobre boscos espessos i aiguamolls ; quan albiraren la serreta de muntanyoles atapeïdes de pins, no dubtaren que darrere hi havia, ben a recer, Vinyaverda vora el mar.

El sol, a ponent, ja quasi amagat darrera les muntanyes, deixava un cel puríssim, tan net que no semblava cert. Els ulls d´en Salvador s´amararen de melanconia...

. En Quim de n´Alec de n´Hug era un amic de la meva família que contava que quan el sol es ponia, ja vell, els sastres de la nit li estiraven pelleringos de l´ última llum del dia , amb la qual sargien el vestit de la nit.

Ja quasi de fosca, suaument, en silenci, sense que ningú s´adonàs de la seva presència, aterraren sobre l´ única era que varen veure des de l´aire. Aplegaren el globus i l´aficaren dins un sac gros ; desprès, ja cansats, s´ajagueren al fons de la panera, ben junts i tapats amb una flassada de llana d´ovella negra tota teixida d´estrelles.

El decaïment de l'avet

Un estudi explica quins poden
ser els factors implicats en la
regressió de l'avet als Pirineus

De manera paral·lela, aquest estudi també reflexiona sobre el rol que té l'home en aquest procés de mortalitat dels avets. Aquest fenòmen que consisteix en un envelliment i debilitat prematura dels avets es dóna tant als Pirineus com arreu d'Europa i fins al moment no hi havia cap explicació al fenòmen. Una de les hipòtesis és que aquesta mortalitat és fruit de l'abandonament, la superpoblació i l'excés de competència d'arbres al bosc fruit de la regeneració del bosc després de segles d'explotació. A més d'aquests factors debilitadors, té també en compte els episodis de sequera que s'han viscut al Pirineu als últims anys. Tot plegat fa pensar que aquests elements debilitadors han pogut afavorir la presència de patogens forestals, sobretot patogens d'arrel, que debiliten i maten els arbres.

En una entrevista al SINC, Jonàs Oliva, investigador del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya destaca que "Tal i com s'està observant en els avetars del Pirineu, en defecte de gestió, els patògens i les plagues prenen el relleu a l'home en el seu paper de gestor del bosc". A més, l'estudi demostra que les causes de l'envelliment prematur estan més associades a les condicions creades per l'home que a un deteriorament general del bosc. El propi autor també destaca que "La mortalitat de l'avet que observem avui dia és un procés que ha començat fa poc temps ja que aquesta espècie estava guanyat terreny a altres espècies fins els anys 90". També destaca que “No és l'avet com espècie ni els avetars com a bosc els que estan morint, sinó certs arbres, els més alts i dominants, dintre les masses forestals".

Finalment, les hipòtesis plantejades per explicar el problema són que o els arbres que moren són els que es van deixar com a "arbres pare" després de les tallades (explotació industrial), o la regeneració de les masses i l'augment de la competència han provocat que siguin més sensibles al clima sec i calurós dels anys '80 i '90, i per tant a l'atac de determinats patogens.
El paper d'aquests patogens també ha estat estudiat per Oliva i destaca que "els arbres més decaiguts eren aquells que, a més, estaven més afectat per una malaltia, el Vesc ( Viscum album ), una planta paràsita que està associada una major mortalitat de l'avet, i pel patogen Heterobasidion annosum, que afecta a un 30% dels avetars del Pirineu".

Finalment destaca que “són també necessaris assajos de mètodes de lluita i control d'aquesta malaltia per ser capaços de frenar la seva expansió". Aprofunditzar en el coneixement del funcionament del bosc hauria de ser l'objectiu per "garantir un estat saludable dels arbres", conclou el científic.

Foto: Vertevelle

L'article: J. Oliva, C. Colinas. “Decline of silver fir ( Abies alba Mill.) stands in the Spanish Pyrenees: Role of management, historic dynamics and pathogens”. Forest Ecology and Management 252, 84–97, 2007
Font: SINC.
Enllaç a la notícia: Servicio de Información y Notícias Científicas

Artícle sobre Polls negres a Quercus

Al quadern núm 264 de febrer de 2008 de la revista Quercus podeu trobar:

El chopo cabecero en Teruel, una tradición etnobotánica ya en desuso. Chabier de Jaime i Fernando Herrero

- Vincle: Quercus 264 02.2008

- Trets morfològics

- Reservori genètic

- Gestió tradicional

- Aprofitaments tradicionals

- Distribució geogràfica

- Un refugi de vida silvestre

...

[...] Durant segles, els polls negres han rebut un tractament especial a la provincia de Terol per obtenir fusta, llenya i farratge. En arribar a certa alçada eren coronats i la mateixa operació es repetia cada dotze o quinze anys amb la finalitat d'aprofitar tots els recursos que proporciona el seu brancam: bigues per la construcció, combustible domèstic, un acceptable complement alimentari per al bestià oví i matèria primera a petites indústries de la fusta. El resultat d'aquesta esporga periòdica és el que ha donat anomenar-lo "chopo cabecero"[...]

També una referència bibliogràfica:

Pinar Grande, 100 años de gestión sostenible. Susana Domínguez. SDL edicions.

Aprofitament forestal comunal d'un pinar de 12.000 Ha de la comarca d'Urbión, Soria.

Tenen cara de pocs amics

L’Ajuntament de Pollença

Presentació:
No puc imaginar que passaria al Principat si els veïnats dels camins públics de Montserrat o Núria els tallessin i se’ls fessin seus. Doncs la carretera vella de Pollença a Lluc és un serial en capítols al que només li falten les rialles en off per poder-lo emetre, l’únic problema és que no té cap gràcia (Tots contra l’excursionisme). I el consistori encara embulla troca.

Doncs el tema dels arbres va molt pitjor. No és nota tant perquè, mentre amb els camins públics ja hi ha una bona part de la societat sensibilitzada, amb els arbres som a una fase molt més primitiva: la fase del “Dios nos lo dio, Dios nos lo quitó”.

Poc amics 1:
Fa uns tres anys l’Ajuntament va dedicar el calendari oficial a arbres “singulars”. Entre els escollits hi havia un tal “Populus deltoides” que em va cridar l’atenció perquè seria la primera cita d’arbre adult i plantós. Aleshores el vaig anar a veure i... ja l’havien coronat.

Si és així com s’estimen els arbres seleccionats, els altres, ja poden començar a córrer.

Poc amics 2:
La resta del calendari era una selecció, per dir-ho en poques paraules, abúlica, amorfa, anafrodisíaca, anodina, apàtica, asèptica... i com que no m’agrada abusar de qualificatius, diguem ja que fou una altra passa enrere per dignificar els arbres, suposant que era aquesta la intenció, que com veiem, no està la cosa com per posar la mà al foc per ningú.

Poc amics 3:
A la plaça més ampla de la Vila hi havia uns polls blancs gavatxos fastigiats. Un cas poc freqüent d’arbres estrets en un espai més ample que mai, un dels casos raríssim d’arbre en sol urbà que les branques no pegaran enlloc i, en conseqüència teòrica, no patiran el handicap de veïns ronyosos, emprenyosos i enemics dels arbres... t’ho penses: en la pròxima visita a Pollença també els havien coronat.

Poc amics 4:
Per si algú no es refia d’aquestes observacions de veritats incòmodes, també tenim retalls de la premsa local El Gall: “L’Ajuntament de Pollença (per unanimitat) va proposar incloure al Catàleg d’Arbres Singulars de les Balears tres fassers i dos arbres de pisos de Can Bac, que mereixen protecció per la seva espectacularitat i dimensions”... diu el diari. Doncs a mi em va semblar que aquests vegetals serien un altre nyarro, o que, en el millor dels casos, reunirien totes les característiques d’inconspicuïtat esmentades per esser al calendari esmentat, però no hi eren... per què? Tot cercant indicis de presumptes mèrits que poguessin tenir, l’únic que vaig trobar era que el propietari del solar en qüestió tenia un contenciós amb el Consistori, al qual se li va acudir que podria utilitzar la llei d’arbres singulars per immobilitzar el solar.

En qualsevol cas, “si non e vero e ben trobato” perquè teníem un tema pendent que era el dels arbres enxufats al catàleg d’arbres protegits sense cap mèrit conegut (Bastonades de cec). És aquest supòsit, o n’hem d’esperar un altre?

Poc amics 5:
L’episodi més divertit però va succeir l’any passat, amb motiu de les festes de Sant Antoni, un dels orgulls pollencins. És un costum secular: el pi de Sant Antoni, que es va a cercar a Ternelles el dia abans i això ja és una festarra, es planta enmig de plaça i el dia assenyalat un jove fort i valent pujarà fins dalt del pal, escorxat i ensabonat. Fins aquí tota una proesa i un exemple de bones tradicions. El dia següent tornen a talar el pal aquest i ja està.

Ja està...? T’ho penses! Si almenys el talessin amb la destral tendríem tot un espectacle medieval digne de protecció per part de la UNESCO, però no: grufades de moto-serra. El moto-serrista “ni casco ni carnet” i la gent (i nins) enrevoltant-lo i fent mamballetes. El pal que cau en direcció oposada al que ja fa molts d’anys que s’està explicant a qualsevol arreplegat d’escola-taller, i va a pegar a sobre de la casa del veïnat. Sort que no hi havia el Larruy, que si no, a hores d’ara estaríem tots declarant a un judici a Estrasburg.
... i ara ja copiem d’ El Gall n. 277, p. 4: ...comentaris... “Una cosa d’aquestes mai no havia passat” ... a partir d’aquí, qui més qui manco explicava anècdotes... ara bé, segons va explicar l’arxiver municipal, hi ha factures de diversos anys en què l’Ajuntament ha de sufragar els desperfectes ocasionats en tallar el pi” [un pal dret].

Pere Llofriu

La més important energia del món: el menjar!

Una resposta a la crisi global dels preus dels aliments:

l'agricultura familiar sostenible pot alimentar el món

Els consumidors de tot el món han vist que els preus dels aliments bàsics s'han incrementat dramàticament durant els passats mesos, creant unes extremadament difícils condicions de vida, especialment per a les comunitats més pobres. Durant l'any passat, el blat ha doblat el seu preu, el blat de moro ha pujat prop del 50% en un any. No obstant això, no hi ha crisi productiva. Les estadístiques mostren que la producció de cereals mai ha estat tan alta com en 2007 (1)... Els primers en beneficiar-se de l'augment dels preus agrícoles són la agroindustria i les grans distribuïdores, perquè incrementen els preus dels aliments molt més del que ho haurien de fer... Les grans companyies són capaces d'emmagatzemar grans quantitats d'aliments i alliberar-los quan els preus dels mercats estiguin alts.

La Via Camperola (Roma, 14 de febrer de 2008).

Els preus s'han incrementat perquè una part de la producció és ara derivada a agrocombustibles, les reserves globals de menjar estan en el seu moment més baix dels últims 25 anys a causa de la desregulació dels mercats marcada per l'OMC i el temps extrem que han patit alguns països exportadors com Austràlia. Però els preus també s'han incrementat perquè les companyies financeres especulen amb el menjar de les persones, ja que anticipen que els preus dels productes agrícoles seguiran pujant en el futur pròxim. La producció d'aliments, el seu procés i la seva distribució quedaran cada vegada més sota el control de les empreses transnacionals que monopolitzen els mercats.

La tragèdia dels agrocombustibles industrials: poden alimentar cotxes, però no persones.

Els agrocombustibles (combustibles produïts a partir de plantes, productes agrícoles i forestals) es presenten com una resposta a l'escassesa de combustibles fòssils i a l'escalfament global. No obstant això, molts científics i institucions reconeixen que la seva energia i el seu impacte mediambiental seran limitats o fins i tot negatius.

No obstant això, tot el món dels negocis està apressant-se a invertir en aquest nou mercat que està competint directament amb les necessitats alimentàries de les persones. El govern indi està parlant de plantar 14 milions d'hectàrees de jatropha, el Banc de Desenvolupament Interamericà diu que Brasil té 120 milions d'hectàrees que podrien ser conreades amb cultius d’ agrocombustibles, i un lobby d’agrocombustibles està parlant que 379 milions d'hectàrees estan disponibles a 15 països africans (2). L'actual demanda de blat de moro per a produir etanol gairebé representa el 10% del consum mundial, el que empeny els preus a l'alça. Els agrocombustibles industrials són un sense sentit econòmic, social i mediambiental. El seu desenvolupament ha d’aturar-se i la producció agrícola s’ha d'enfocar prioritàriament cap a l'alimentació.

Els camperols no es beneficien dels alts preus

Els preus rècord en tot el món dels aliments copegen als consumidors, però contràriament al que es podia esperar, no beneficien a tots els productors. Els ramaders estan en crisi a causa de l’augment del preu dels pinsos, els productors de cereal s'enfronten a aguts increments dels preus dels fertilitzants i els camperols sense terra i els treballadors agrícoles no es poden donar el luxe de comprar aliments. Els camperols venen els seus productes a un preu extremadament baix en comparació amb el que els consumidors paguen. La Coordinadora d'Organitzacions Agràries i Ramaderes espanyola (COAG) calcula que els consumidors a Espanya paguen fins a un 600% més del que els productors d'aliments obtenen per les seves produccions. Els primers en beneficiar-se de l'augment dels preus agrícoles són l’agroindustria i les grans distribuïdores, perquè incrementen els preus dels aliments molt més d’allò que haurien de fer.

Descendiran els preus quan pròximament els preus dels productes agrícoles baixin?

Les grans companyies són capaces d'emmagatzemar grans quantitats d'aliments i alliberar-los quan els preus dels mercats estiguin alts. Els petits camperols i els consumidors necessiten preus justs i estables, no l’alta volatilitat actual. Els petits camperols no poden produir si els preus són massa baixos, com ha estat el cas durant les últimes dècades. Per tant, necessiten la regulació dels mercats i l'oposició a les polítiques de l'OMC. La liberalització del mercat agrícola condueix a la crisi. Aquesta crisi revela que la liberalització del mercat agrícola condueix a la fam i a la pobresa. Els països s'han convertit en extremadament dependents dels mercats globals. El 1992, els camperols indonesis produïen suficient soia per abastir el seu mercat domèstic. El tofu basat en soia i el 'tempeh' són una part important de la dieta diària a tot l'arxipèlag. Seguint la doctrina neoliberal, el país va obrir les seves fronteres a les importacions, permetent que l'entrada de soia nord-americana barata inundés el mercat. Això va destruir la producció nacional. Avui, el 60% de la soia que es consumeix a Indonèsia és importada. Els preus rècord de la soia nord-americana del passat gener van conduir a una crisi nacional quan els preus del 'tempeh' i del tofu (la "carn dels pobres") es van doblegar en poques setmanes. El mateix escenari es pot aplicar a molts països, com amb la producció de blat de moro a Mèxic. La desregulació i la privatització dels mecanismes de salvaguarda estan contribuint també a l'actual crisi. Les reserves nacionals d'aliments han estat privatitzades i ara funcionen com les companyies transnacionals. Igualment, els mecanismes de preu garantit exposen als camperols i als productors a una extrema volatilitat dels preus.

Temps per a la Sobirania Alimentària!

A causa de les expectatives de creixement de la població mundial fins al 2050 i a la necessitat d'enfrontar-se al canvi climàtic, el món haurà de produir molts més aliments en els propers anys. Els camperols són capaços d'assumir aquest repte com ho han fet en el passat. De fet, la població mundial es va doblar els darrers 50 anys, però els camperols van incrementar la producció de cereals més ràpidament fins i tot. La Via Camperola creu que per a protegir les necessitats vitals, els llocs de treball, la salut de les persones i el medi ambient, l'alimentació ha de romandre a les mans dels petits camperols sostenibles, i no pot deixar-se sota el control de les grans companyies d’agronegocis o de cadenes de supermercats. Els OMG i l'agricultura industrial no proveiran de menjar saludable, i deterioraran amb més força el medi ambient. Per exemple, la nova "revolució verda" promoguda per AGRA a Africa (noves llavors, abonaments químics i grans programes de reg) no resoldrà la crisi alimentària, ans al contrari, l'aguditzarà.

Recents investigacions mostren que les petites explotacions camperoles ecològiques són al final tan productives com les explotacions camperoles convencionals, i fins i tot algunes estimacions suggereixen que la producció global d'aliments podria fins i tot incrementar-se més del 50% amb agricultura ecològica (3).

Per evitar una major crisi alimentària, els governs i les institucions públiques han d'adoptar objectius polítics específics que protegeixin la producció de la més important energia del món: el menjar! Els governs han de desenvolupar, promoure i protegir la producció local per a ser menys dependents dels preus mundials del menjar. Això significa que cada país o cada sindicat ha de tenir el dret de controlar els aliments importats i el deure d’aturar cada forma de dúmping dels preus del menjar. Els governs han d’establir també (o donar suport) a mecanismes de gerència de les provisions com uns buffer estocs (inventaris amortidors) i assegurar uns preus mínims per a crear unes condicions estables per als productors. Segons Henry Saragih, coordinador general de la Via Camperola i capdavantera del sindicat camperol indonesi (SPI) "els camperols necessiten la terra per a produir menjar per a la seva comunitat i el seu país. Ha arribat l'hora per a portar a terme autèntiques reformes agràries per a permetre que els petits camperols donin de menjar al món" Ibrahim Coulibaly, president de la Coordinació Nacional de l'Organització de Camperols va dir: "enfront de l'extrema pujada dels preus del menjar, el nostre govern ha estat d'acord amb la demanda de les organitzacions de camperols de desenvolupar i protegir els mercats alimentaris locals en comptes d'augmentar la importació. L'augment de la importació de menjar ens farà més dependents dels brutals alts i baixos del mercat mundial."

La Via Camperola creu que la solució a l'actual crisi dels preus del menjar es troba a la sobirania alimentària. La sobirania alimentària és el dret de la gent a menjar saludable, culturalment adequada produïda amb mètodes ecològicament responsables i sostenible, és el dret dels governs a definir el seu propi menjar i les polítiques agrícoles del país sense perjudicar l'agricultura d'altre països. La sobirania alimentària posa les aspiracions i les necessitats de la gent que produeix, distribueix i consumeix el menjar al centre del sistema de producció alimentària i de les seves polítiques més que les demandes dels mercats i de les empreses. La sobirania alimentària dóna prioritat a les economies i als mercats locals i nacionals i enforteix als camperols i a l'agricultura de conducció familiar i la producció alimentària. Per a més informacions i per a entrevistar als lideris camperols internacionals a Roma:

Delegació de la Via Camperola a Roma: +393487276117
e-mail : viacampesina@viacampesina.org / www.viacampesina.org

(1) Les Chambres d'Agriculture - France
(2) Grain
(3) "Shattering Myths: Can sustainable agriculture feed the world?"

International Operational Secretariat
---------------------------
La Via Camperola - Internacional Secretariat:
Jln. Mampang Prapatan XIV No. 5 Jakarta Selatan, Jakarta 12790 Indonèsia
Telèfon : +62-21-7991890, Fax : +62-21-7993426
E-mail: viacampesina@viacampesina.org . Web: www.viacampesina.org