dimarts, 4 d’octubre de 2011

Figues seques i un bolcador de perdius

Unes figueres endurides a Lanzarote

Los Ancones és una zona estepària situada a l’est de l’illa de Lanzarote. Allà el clima és subdesèrtic, poc hi plou, la vegetació és ben seca i escassa: alguna Aulaga (Launea arborescens) i pocs Verodes (Kleinia neriifolia), qualque líquen.... Érem allà cercant aus estepàries com el Pioc Salvatge Canari o Hubara (Clamydotis undulata ssp. fuerteventurae) i el corredor saharià (Cursorius cursor). El reclam d’unes perdius de Barbaria (Alectoris barbara) ens varen fer aturar i guaitar aquella torrentera. Les perdius es deixaren observar només fugaçment i a canvi davant nostre s’obria un terreny desèrtic, inhòspit, preciós, ple de grocs, vermells, ocres i mostasses. Al fons un gran volcà, pedreny arreu i entre el socarrimat, dues figueres enverdien l’arraconada. Un torrent, marjades de paret seca aspre i volcànica feien de represes al torrent possibilitant la vida a aquelles figueres i a algunes germanes que divisàrem més avall. Anàrem cap a elles, semblaven menudes, joves, però en ser vora elles es veien atapeïdes i ramificades. M’hagués agradat veure la casta de les figues, però la seva època ja havia passat el 3 de setembre. La meva sorpresa va ser veure que el terra era ple de secallons de figa. En vaig aplegar un parell i els vaig tastar...dolcíssims, secats al sol i a la calentor de les pedres volcàniques, la poca humitat que devien contenir les havia fugit amb aquelles temperatures extremes.
La dolçor d’aquestes figues em va recordar a uns excel·lents secalls que vaig tenir la sort de tastar i que eren duts d’Iran. Me’n vaig omplir les butxaques, per sort duia uns calçons multi-butxaques-casual-wear color caqui (però si són marrons! o verds...). La meva idea era dur-les cap a Mallorca com a especial souvenir per convidar amb tan especials secallons als companys mallorquins d’amics·arbres en Joan Bibiloni i en Joan Vicenç. Cada figa era com una petita joia assecada al sol d’aquella illa, i a més me semblava increïble que unes figueres tan velles i endurides produïssin amb tant d’esforç, una terra tan magre i tan poca aigua.
Les tretes de l’any anterior eren nanes i s’afegien gairebé a continuació de les de l’any anterior, donant-li a les tanyades un aspecte de bonyarrudes, exhalaven patiment per viure. Les fulles eren menudes però enreveixinades.
En tot aquell paratge no hi havia gaires ombres, la que oferien aquestes figueres endurides era tot un luxe. Mentre aplegava les figues en vaig haver de descartar bastantes de picades i foradades. Al cap d’una estona i amb la troballa de unes plomes barrades, inconfusibles de la pitera de les culpables vaig aclarir que aquell lloc privilegiat, ple de menjar i ombra fresca, era el bolcador d’un petit esbart de perdius de Barbaria, probablement les que ens havien fet aturar. No només la pasta de figa les atreia, també la presència de cuquets.
Sense sabre l’origen mallorquí d’algunes figueres que explica en Joan Bibiloni en el seu escrit: 'Figuera Blava: 500 anys després va tornar a Mallorca' vaig decidir endur-me’n també dos tanyades d’aquestes figueres. Vengueren de viatge amb jo durant 10 dies recorrent l’illa i cada dia reposaven amb els peus en remull dins l’aigua, a un tassó, dins l’excusat. Les vaig sembrar i degut a la seva resistència i a les històries que ens conta en Joan, ara només desitj que aferrin.

Rafel Mas, Búger 4 d’octubre de 2011
Post Scriptum:
Un mes més tard de la meva importació de figues seques, me n’he endut una decepció grossa en veure que les figues que vaig empotar han tret floridura, o millor dit, han quedat entapissades de fils de seda produïts per larves de lepidòpters que viatjaren dins de les figues. “No en menjarem amics...”, vaig pensar tot d’una. El que he fet a continuació és vetllar perquè no s’escapi cap cuc, esperaré a que pupin i després una vegada col·lectades les arnes, mirarem d’identificar-les. Esper no ferir sensibilitats si vos cont que tot aquest material el faig comptes de passar pel congelador, per evitar la dispersió d’una espècie que potser ens sigui aliena. Vegeu amb quina bona intenció amb la recollida de llavors, fruits o altre material viu es pot traslocar una espècie o una malaltia que pot afectar a altres vegetals. Anau en compte!

8 comentaris:

Alex ha dit...

Cagondell si t'ho apleguen els "civils" al control del aeroport !!!

Com sempre una història interessant i ben contada.

Salut

Ticketet

Joan Bibiloni ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Joan Vicenç ha dit...

Aferraran.

Alfred ha dit...

Fantàstica entrada,amb aquestes "figues d'un altre paner".

Joan Bibiloni ha dit...

Uauu, Rafel. Quina enveja que m´has fet. És un paratge impressionant. M´agraden molt aquests llocs extrems, on la vida es fa forta i ens dona lliçons que mai s´obliden. Les dues branquetes que has sembrades segur que t´aferraràn.

Quan he vist les magnifiques fotos que vares fer a aquestes figueres campiones de la supervivència, inmediatament m´ha vengut al cap una figuera exactament igual que vaig trobar a la cara sud del Teide a uns 2000 msnm. També creixia ajeguda amb les arrels dins la grava volcànica. Com sempre faig li vaig agafar dues branquetes i quan vaig arribar a Mallorca les vaig sembrar. Ara son dues figueres precioses que ja fa anys que em fan figues amb gust a fresa i carn de color rosat-vermellós.

Si tens un llibre de Figueres Mallorquines, cerca la raça ALGERINA o ANGELINA o ARGELINA o d´ALGER, crec que tan les teves com les del Teide són d´aquesta varietat africana, adaptada al clima predesèrtic dels països del Magreb. Les fulles trilobades o casi enteres també orienten cap a aquesta varietat. Precisament una de les virtuds de la figuera Algerina és que les figues s´assequen a l´arbre i després cauen ja seques i aguanten molt de temps sense podrir-se, gràcies a la seva pell molt dura i gruixada.

Aquesta figuera africana es veu que va neixer d´una llavor híbrida i fa figues flors de cabrafiguera al maig amb flors masculines devora l´ull i flors femenines a dins i a l´agost un bon esplet de delicioses figues agostenquines. Les flors es poden menjar però són molt insípides i surenques.

Esper que les teves estaquetes t´aferrin i d´aquí dos anys poguem comparar les figues que et fagin a veure si són o no de raça Algerina. Pensa que les branquetes que has sembrat són MOLT VELLES i et faràn figues al segon any.

Una abraçada

Paula ha dit...

Ui quina enveja que em feu tots! A mi també m'encanta endur-me records botànics de diferents indrets.
Són petites bombes verdes que quan esclaten desvetllen els misteris que no t'imaginàves :)
Però jo de moment no tinc jardí on plantar-les...
Per curiositat: en què treballeu?!

records des de Berlin

Rafel Mas ha dit...

Gràcies a tots pels comentaris.
Ticketet...anava facturat això ;)) Si t'aplec jo a tu veuràs...;)))
Joan V. Una s'ha mort, l'altra resisteix. D'aqui a uns anys en tastarem...
Gràcies Alfred!
Joan Bibiloni, com sempre ens regales una lliçó de botànica cultivar. Gràcies per tota aquesta informació!
Hola Paula, estam contents de que ens llegeixis des d'Alemnaya. No se si demanes en que treballo jo o l'equip del Blog? Cadascú te un ofici diferent, això de les entrades del Blog i els viatges no són feina, només Hobby. Salutacions.

Paula ha dit...

Hola de nou!
Potser no s'ha entès gaire el perquè de la meva pregunta. :P
Simple curiositat... a banda de que m'interessa com us ho feu per tenir uns jardins tan immensos els que planteu arbres?! Però probablement simplement sigui qüestió de viure al camp ;)
Ah, i sí, ho demanava en general, a qui s'hi senti adreçat i vulgui contestar ;)
Perdoneu les errades, el meu català s'està rovellant un poc...
Que gaudiu de la tardor!!!