Àlbers de fulla clara

Tan lluny de mi

Tan lluny de mi, tan lluny de mi
és la beutat que el pensament s'hi perd.
Quan vaig girant en el jardí
primavera se'n riu amb el seu mirar verd.

L'àlber, per sostenir la fulla clara,
té uns brancs de platejada voluptat.
El cel hi oneja tot just ara.
El cel que passa llis deixa l'home oblidat.

Ni un sol ocell, entendrint l'hora.
Ni un moviment, pel meu esguard.
La brisa no s'atura i va a la vora
dels tamarius i de la mar.

Josep-Sebastià Pons
(Illa, Rosselló, 5 novembre 1886 - 25 gener 1962)

Dessota dels àlbers

No et puc prometre el mar
ni el cel ni els estels
només et puc prometre el meu cos i sé
que potser demà ja no estarem junts
dessota dels àlbers.

Poesia que bressole amb els llavis
i que em fa devot de Santa Veritat.
La ferida que em va fer aquell dia
Em desperta com un vers de l'Estellés.

M'acompanyaves tu i sentia el teu batec encara
I a dintre dels teus ulls he aprés a tindre una altra visió.

Poesia patrona de la vida,
s'agenolla davant teu el meu dolor.
Pregaria que la tipografia
fos fidel al cal•ligrama del meu cos.

M'acompanyaves tu i sentia el teu batec encara
I a dintre dels teus ulls he aprés a tindre una altra visió.

Poesia que bressole amb els llavis
i m'empeny contra el futur amb decisió.
No voldria aquesta vida meua
sense llibertat sencera i sense tu.

Feliu Ventura
(Xàtiva, 1976)

Ciutat

Te n'he parlat tantes vegades, de la meva ciutat,
la ciutat dels meus divuit anys, els carrers, les cases,
el castell al cim, el riu, les sèquies,
l'alegria dels bars, l'alegria del vi,
els besos ebris, fugissers, com l'escuma,
l'atzur del cel sota els àlbers del riu...
Te n'he parlat tantes vegades, però alguna cosa
més enllà de persones i objectes em fuig,
alguna cosa molt meva, un vent íntim
que hi és cobrint-ho tot com aleshores la boira.

Dolors Miquel
(Lleida, 18 de juliol de 1960)

Coll d'Estenalles

Coll d'Estenalles
Moren les fulles
de l'àlber, a la comella,
en flaire encesa.
Jo ara me n'allunyo,
que sóc flaire adormida.

'Miquel Desclot'
Miquel Creus i Muñoz
(Barcelona, el Clot, 20 març 1952)

Dring

He vist, al verd profund del bosc,
algú que hi palpitava.
He vist que s'encongia
a l'aguait entre els albers.
He sabut que volia –distant – la companyia.
He vist que s'allunyava
esquerp, silenciós
He vist, al verd profund del bosc,
algú que hi palpitava.
He vist que s'encongia
a l'aguait entre els albers.
He sabut que volia –distant – la companyia.
He vist que s'allunyava
esquerp, silenciós
pel camís inextricable dels boscos primigenis.
Tot és dins la consciència?
Hi és com una andròmina que ningú no recorda?

Emili Rodríguez-Bernabeu
(Alacant, 1940)

Esquinçat àlber

Esquinçat àlber
renega de les ombres.
Palpenta furiosa,
és perfum la venjança
de les roques eternes.

Joan-Ignasi Elias i Cruz
(Barcelona, 1955)

Ombres

Oi que els àlbers del torrent
a l'estiu fan ombra als peixos?

Oi que les aranyes del rec
coven ombres per la Primavera?

Per què les ombres dels porxos de les Peixateries
al vespre tenen un son tan beat?

Per què les ombres dels claustres de Sant Agustí
xuclen glapits d'aigua de cisterna,
embruixen olors de panets calents amb xocolata negra
i foraden, amb agulles grogues oxidades,
el xiuxiueig de les veïnes,
abans de ficar-se a la larinx cilíndrica de les campanes,
donar-hi cent noranta-nou giravolts espirals
i diluir-se pels bassalots, pels aigüerols de la ciutat.

Joan Llacuna i Carbonell
(Igualada, 15 octubre 1905 — Burzet, França, 6 agost 1974)

Marxa vespral

Per la nit acollidora
avança callat el nostre pas
Les mans frisen pàl•lides per un horror crispat
La resplendor talla en ombres esmolades la nostra testa
en ombres
ens talla!
A dalt titil•la l'estrella
L'àlber penja amunt
i
aixeca amb ell la terra
La terra esllanguida abraça el cel nu
Tu mires i t'estremeixes
Els teus llavis fumegen
El cel besa
i
el bes ens infanta!

August Stramm
(Münster, Westfàlia, 29 juliol 1874 -
Horodec, prop de Kobryn, Rússia, 1 setembre 1915)
Traducció de Ramon Farrés i Joan Parra
~

Abendgang

Durch schmiege Nacht
Schweigt unser Schritt dahin
Die Hände bangen blaß um krampfes Grauen
Der Schein sticht scharf in Schatten unser Haupt
In Schatten
Uns!
Hoch flimmt der Stern
Die Pappel hängt herauf
Und
Hebt die Erde nach
Die schlafe Erde armt den nackten Himmel
Du schaust und schauerst
Deine Lippen dünsten
Der Himmel küßt
Und
Uns gebärt der Kuß!

August Stramm
(Münster, Westfàlia, 29 juliol 1874 -
Horodec, prop de Kobryn,Rússia, 1 setembre 1915)

L'esgambi de la mort sento com minva

L'esgambi de la mort sento com minva
dessota els arc florits de gaverneres...
L'esgambi de la mort. Bullen les eres
de vent i de cançó. La por s'estimba.

Arreu, arreu, amara les dreceres
pluja d'ocells irats, esplomats d'armes,
que a rem i a vela van neulint cadenes.

En va contra ells atlants d'acer avancen.
L'estol s'acreix, s'acreix la xiscladissa
i el clam és alt, i tornen roigs els àlbers:
Al cor de l'esperança crema el dia.

Maria Mercè Marçal i Serra
(Barcelona, 13 novembre 1952- Barcelona, 5 juliol 1998)

· Fotos: · Ferran Turmo Gort · Joan Grífols · Xevi V · David Campos i Vilardebò ·
· Mª Africa · Jaume Marlès Magre · Jordi Roy Gabarra ·
· Pau Planas · Màrius Domingo · Francesc Mas Castanyer ·