Roure, temple obert
Quercus Humilis
Quercus Humilis
Il·lustració : Jordi CasamajorComença a fer fred, i aquesta vegada, li donem la benvinguda amb més ganes que mai, perquè no ha plogut, no hi va haver bolets i ja semblava que el temps s'havia parat al mes d'agost. Aquí, a Andorra, sempre comença a fer fresca just a partir del cap de setmana de la Fira, tot i que els arbres, aquest any, han començat a envellir més tard de l'habitual. Segons els anglesos, ho fan quan el Rei Roure perd el seu regne. Diuen que el Rei Roure, the Oak King, domina el temps de la claror, el temps d'estiu i primavera. Al Rei Grèvol, the Holly King, li pertany la meitat fosca de l'any. Estan lluitant eternament i, a partir de l'equinocci de la tardor, comença a guanyar el Rei Grèvol. No té sentit parlar dels poderosos –ni arbres, ni persones– si encara es troben al poder, i tot al començament del regne del Rei Grèvol, retré l'homenatge al seu rival destronat.
Quan vaig arribar a Andorra, fa quinze anys, vivia al costat d'un bosc de roures de Santa Coloma, al carrer Roureda Tapada. La meva primera memòria del país dels Pirineus és el soroll dels glans. Hi vaig aprendre la paraula catalana: “glans”. Vivíem “de cara a la paret”, en un pis fosc amb vistes de la muntanya de molt a prop, a la substància de la muntanya, la pedra, la llosa. Entre ella i nosaltres hi havia dos metros quadrats de ciment: “el balcó”. Hi queien les fulles mortes de roure i els glans, glans, glans, tot l'octubre. Era com viure en una cova a l'entrada de la roureda.
És una benedicció, viure a prop dels roures. Els amics que han anat al col·legi Janer, recorden aquell bosc com la millor part de la seva infància, de la seva experiència escolar. Quan eren petits, els bosc de l'escola els semblava un regne enorme i màgic on et podies perdre.
A l'imaginari d'un nen rus, l'entrada de Lucomòrie (mai he sabut què vol dir aquesta paraula, així que us la poso tal com es pronuncia en rus) la guarda un roure. El poema de Puixkin que ens hi introdueix explica que el rodeja una cadena d'or, i per la cadena es passeja un gat savi. Quan va cap a la dreta, canta; quan va cap a l'esquerra, explica un conte. El roure alberga, a les branques, dimonis del bosc, dones d'aigua i princeses perdudes. No sé si el bosc que s'obria als nens del col·legi Janer era així, però sobretot era un lloc per ser feliços: això val més que tota la bruixeria del món.
El roure –guardi o no guardi l'entrada a un regne màgic– es considera un arbre fort, l'analogia d'una persona sàvia i sana. «Més poderós que un roure» és el pi de Formentor de Miquel Costa i Llobera, l'arbre que estima el seu cor. Als versos del mossèn Cinto Verdaguer, els roures també hi parlen amb els pins, al mig de la serra de Cerola («Mes lo Desert es sa millor capella:/ ab sospirs y murmuris parlen d'ella/ lo roure al pi, lo grèvol a la flor»). I de tots els poemes sobre roures, avui, quan sento el soroll dels glans, em quedo amb «El roure de Serrabona» de Josep-Sebastià Pons, un poeta de Rosselló en llengua catalana: «És deserta la serra on bat sempre el teu cor./ El repòs de ton ombra aparta el foc del día./ Ta dura soledat vigila son tresor/ i espera com un temple obert en nostra via».
Quan vaig arribar a Andorra, fa quinze anys, vivia al costat d'un bosc de roures de Santa Coloma, al carrer Roureda Tapada. La meva primera memòria del país dels Pirineus és el soroll dels glans. Hi vaig aprendre la paraula catalana: “glans”. Vivíem “de cara a la paret”, en un pis fosc amb vistes de la muntanya de molt a prop, a la substància de la muntanya, la pedra, la llosa. Entre ella i nosaltres hi havia dos metros quadrats de ciment: “el balcó”. Hi queien les fulles mortes de roure i els glans, glans, glans, tot l'octubre. Era com viure en una cova a l'entrada de la roureda.
És una benedicció, viure a prop dels roures. Els amics que han anat al col·legi Janer, recorden aquell bosc com la millor part de la seva infància, de la seva experiència escolar. Quan eren petits, els bosc de l'escola els semblava un regne enorme i màgic on et podies perdre.
A l'imaginari d'un nen rus, l'entrada de Lucomòrie (mai he sabut què vol dir aquesta paraula, així que us la poso tal com es pronuncia en rus) la guarda un roure. El poema de Puixkin que ens hi introdueix explica que el rodeja una cadena d'or, i per la cadena es passeja un gat savi. Quan va cap a la dreta, canta; quan va cap a l'esquerra, explica un conte. El roure alberga, a les branques, dimonis del bosc, dones d'aigua i princeses perdudes. No sé si el bosc que s'obria als nens del col·legi Janer era així, però sobretot era un lloc per ser feliços: això val més que tota la bruixeria del món.
El roure –guardi o no guardi l'entrada a un regne màgic– es considera un arbre fort, l'analogia d'una persona sàvia i sana. «Més poderós que un roure» és el pi de Formentor de Miquel Costa i Llobera, l'arbre que estima el seu cor. Als versos del mossèn Cinto Verdaguer, els roures també hi parlen amb els pins, al mig de la serra de Cerola («Mes lo Desert es sa millor capella:/ ab sospirs y murmuris parlen d'ella/ lo roure al pi, lo grèvol a la flor»). I de tots els poemes sobre roures, avui, quan sento el soroll dels glans, em quedo amb «El roure de Serrabona» de Josep-Sebastià Pons, un poeta de Rosselló en llengua catalana: «És deserta la serra on bat sempre el teu cor./ El repòs de ton ombra aparta el foc del día./ Ta dura soledat vigila son tresor/ i espera com un temple obert en nostra via».
Alexandra Grebennikova
· Article publicat a El Periòdic d'Andorra i a Avet Verd el 23/24.10.2011 ·
· Foto: Manel ·
· Article publicat a El Periòdic d'Andorra i a Avet Verd el 23/24.10.2011 ·
· Foto: Manel ·
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada