Roures verds i ocres

El roure de Serrabona

És deserta la serra on bat sempre el teu cor.
El repòs de ton ombra aparta el foc del dia.
Ta dura soledat vigila son tresor
i espera com un temple obert en nostra via.

Fill de l’esclava negra i de cos pacient,
el riu de l’alba plora al fil de la carena.
L’abrivada del sol eixida a l’Orient
calcina i redueix en cendra el munt Elena.

Si arreplegaves tu l’aroma de la vall,
el sospir de la nit en la ta rama suspesa,
ara que tot ho abrusa un implacable dall
i brilla tota llosa al clot de la devesa,

respira, mou ta fulla, i fort del teu balanç,
suscita a cada braç una brisa adormida,
bressa d’una remor d’onatge ton descans,
i encara amb un murmull consola ta ferida.

Sigues per tu mateix escuma, vela i rem.
En un bany absolut de saba fugissera,
roure bellugadís de l’un a l’altre extrem,
recorda tot l’estiu l’aire de primavera.

Oracle abandonat a la vista del mas,
testimoni fullós d’una fe ja esvanida,
fes voltejar ton ombra i conjura l’ermàs,
roure de Serrabona amb l’alè de ta vida.

Josep-Sebastià Pons
(Illa, Rosselló, 5 novembre 1886 - 25 gener 1962)

Flors del cel
-Llegenda del Tibidabo-
(Fragment)

Desde Vilapiscina a Provençana,
perquè sia exa terra eulariana,
n’és Tibidabo el gegantí padró,
desde on, com d'una trona
que té per plaça el Pla de Barcelona,
mostra la creu de nostra Redempció.

Mes lo Desert es sa millor capella:
amb sospirs i murmuris parlen d'ella
lo roure al pi, lo grèvol a la flor;
de sa galta el carmí guarda la poma,
l'espígol i el timó la serva aroma,
la flor de la ginesta sa rossor.

Allà un matí la he vista entre les roses
del mes de Maig, ses gloses
lo tendre rossinyol a l'esgranar;
he vistes com un somni entre les branques
ses vestidures blanques
amb les sobtils boirines encelar.

I he sentida una veu tota dolçura
Dient desde l'altura:
-Pugeu, barcelonins, pugeu ab mi;
canvieu per mon or la humana escòria,
i de la eterna gloria
jo amb flors del cel vos mostraré el camí.

Jacint Verdaguer i Santaló
(Folgueroles, 17 maig 1845 – Vallvidrera, 10 juny 1902)

Obro la tarda pel finestral dels anys

Obro la tarda pel finestral dels anys
i s’esdevé un ocre corsecat
la llum que m’il·lumina.
El roure resta verd, mes ai! els fruits
es podreixen barrejats amb la fullaraca
que s’estén dessota seu.
Ja és tard, és massa tard per reflorir,
el fred es recargola pel damunt
del turonet de les Forques.
S’entreveuen els xiprers
de la vall del silenci, i el sol
no m’escalfa les mans pansides.
Resignada, o tal volta furiosa,
escric l’empenta de la sang que es rebel·la
perquè no creu en decadències,
i esplaio el somni, el desig, la vida
pel corrent del riu que em banya
el delit enderrocat.

Montserrat Altarriba i Vilarasau
(Cabrianes, 12 agost 1948)


Antic hivern

Desig de les teves mans clares
en la penombra de la flama:
sabien a roure i a roses;
a mort. Antic hivern.

Cercaven el mill els ocells
i eren de neu, tot d’una;
així, les paraules.
Una mica de sol, una aurèola d’àngel,
i la boira després; i els arbres,
i nosaltres fets d’aire en el matí.

Salvatore Quasimodo
(Modica, Sicilia, 20 agost 1901 – Amalfi, 14 juny 1968)
(Traducció de Tomàs Garcés)

·

Antico inverno

Desiderio delle tue mani chiare
nella penombra della fiamma:
sapevano di rovere e di rose;
di morte. Antico inverno.

Cercavamo il miglio di uccelli
ed erano subito di neve;
così le parole:
un po' di sole, una raggera d'angelo,
e poi la nebbia; e gli alberi,
e noi fatti d'aria al mattino.

Salvatore Quasimodo
(Modica, Sicilia, 20 agost 1901 – Amalfi, 14 juny 1968)

Poemes per a Clara

Per a Clara, la meva estimada filla.

XIII

Quan tots tres érem a l'ombra del roure
i tu miraves les formigues negres,
i la mare i jo pelàvem patates
i tu les esbandies a la font
i miraves altre cop les formigues,
i una música llunyana alegrava el sol,
i uns celebraven una festa
amb cridadissa d'ocells i veus vives,
mai no havíem estat tan junts.

Eudald Puig
(Manlleu, 1948)

Natura de roure

Has observat que la vellesa
sondrolla fins la natura de roure?
Les mans, nerviüdes com fulles,
tremolen amb l’alba gebradora
que avança l’hivern. El tronc,
lleument colltorçat pel pes
de les dècades, es nua amb desfici,
buscant l’equilibri, però sols aparenta
l’ombra grotesca d’un gep.
De vegades, ni tan sols les arrels
serveixen per fermar una voluntat
que ja ha estat rosegada:
si el tallessin a l’alçada de la soca,
trobarien tot el moll corsecat.
Només en serien testimonis
cagallons i serradures
del corc atipat.

Has observat que la vellesa
no té pietat ni del més noble
representant de l’existència?
Si té la sort d’hiverns suaus i estius humits,
esperarà pacient el lent declivi.
Però si la crueltat és despietada,
només podrà esperar que un llenyataire
li escurci l’agonia i el dolor,
temuts fins per l’escorça més espessa.

David Madueño

A l'assalt dels jardins... (XIV)

A l'assalt dels jardins
Les estacions estan a tot arreu al mateix temps
Passió de l'estiu per l'hivern
I la tendresa dels altres dos
Els records com plomes
Els arbres trencant el cel
Un bell roure temperat de boira
La vida de les aus o la vida de les plomes
I tot un frívol plomall
Ple de somrients temors
I la soledat xerraire

Paul Éluard
(Pseudònim d'Eugène Grindel)
(Saint-Denis, 14 desembre 1895 - Charenton-le-Pont, 18 novembre 1952)
Traducció de Claudi Giné

·

A l’assaut des jardins... (XIV)

A l’assaut des jardins
Les saisons sont partout à la fois
Passion de l’été pour l’hiver
Et la tendresse des deux autres
Les souvenirs comme des plumes
Les arbres ont brisé le ciel
Un beau chêne gâché de brume
La vie des oiseaux ou la vie des plumes
Et tout un panache frivole
Avec des craintes
Et la solitude bavarde.

Paul Éluard
(Pseudònim d'Eugène Grindel)
(Saint-Denis, 14 desembre 1895 - Charenton-le-Pont, 18 novembre 1952)

· Fotos: · Le Zibou · art_es_anna · Manel · Oriol Arnau ·
· horrapics · Bernat Gascón Cabestany · caudelguille · H ug Cirici ·