dimecres, 5 d’octubre de 2011

A l'ombra del noguer

El Noguer

A Xavier Macià

El van plantar a migjorn, arran de l’era,
Perquè fos ombra quan trillessin.
I va créixer ufanós i dominant.
Al principi, només era un noguer,
arbre d’amants o de canalla.
Després va venir el nom i el nom
el va fer carn: mireu deia la gent,
és el noguer de Cama.
Quan jo vaig néixer, l’arbre ja era vell.
Feia unes nous petites, raconeres,
endurida memòria d’un silenci
que esberlaven les garses.
Entorn de l’era, el pare
hi va plantar fruiters, nova llavor.
I els fruiters, tan perfectes, no medraven,
els ofegava l’ombra del noguer, i es fonien.
Talleu-lo va dir el pare.
I el van tallar.
Jo he vingut a ciutat, buscant el mar.
Però l’ombra del arbre encara creix
i penetra en la llum d’aquesta platja.
Obre un solc en la barba del baladre,
pinta els rosers d’escorça i ja despunta
sobre els ullets bocabadats que em miren,
la meua filla.
No t’adormis a l’ombra d’un noguer,
li dic fluixet,
i ella innocent, s’adorm.

Pere Pena i Jové
(Seròs, Segrià, 1962)

Art per infracció

El garrover, també el noguer de Son Comparet, són l'Esperit nat
de l'Esfondrament de la Matèria en l'Arbre general.
En el noguer s'esfondraren per sempre
les possibilitats, que l'Arbre té, de ser alzina,
lladoner, ravell, mata llentisclera, tamarell, aleixandre,
gerani d'Àfrica, xicarandana, colocàssia, prunera de frare llarg,
aprenc donzell per a cobrar el remug de bou, de vaca, de cabra,
ginjoler murtroner que fa murtrons, baladre senà, baladre doble,
figuera de cristià, figuera de moro, ametller d'ametlles
d'en Verro, d'ametlles de la Canal, i, sobretot, sobretot,
la desastrada possibilitat de ser la història...

L'escatimació és l'agre, on l'esperit es congria,
s'encona, se fa, surt per fer-se veure,
tot ell escatimadament, però amatent tot ell...

El noguer, també el noguer de Son Comparet d'En Guillem Nadal,
nat Guillem mort embaixador nostre a Ankara,
la Figuera de la terra de la Bíblia, també la figuera,
que En Miquel Llabrés pinta, tota ella
figuera de la tardor, figuera d'hivern,
fent-ne cal.ligrafia del Japó del mestre Hokusai, pare,
mare, sogre, sogra, de Georges Mathieu.

La Figuera és també el Pensament,
que l'Univers del sagrat Cosmos pensa i obra,
els dos actes en una sola i única vegada,
i que és de déu perquè, en Ell, pensar i fer és Tot U.

Em sento alabat ferm de ser el Pensament,
que l'Univers terrat, aterrat, enterrador a fi de bé, fa en mi,
que sóc el meu creador, el meu creat, el meu criat,
que, sense ser la figuera arran del noguer, sóc el mateix Pensament
de la Vida en les vides, totes elles clapes
de la mateixa Pell en el mateix Cos.

La Vida, ningú l'ha vista mai. De la Vida,
nosaltres just en podem veure els vivents, els morts-nats,
talment com un cavall no veurà mai la verga,
ni les bajoques amb llavor del cavall d'herba, que és,
però cavall que mai, però cavall que mai
no podrà posar la vista on té posada la verga,
mentre, igual que un home,
hermós cavall, pobre home,
just pot sentir que la veritat, perdó, perdó, que l'euga
és l'aspiració a la bellesa amb una mica de pèl,
que, amb el temps i palla d'ordi, potser arribarà a ser una promesa.

Blai Bonet
(Santanyí, Mallorca, 1926-1997)

Pi i noguer

S'enfilava pels arbres,
buscant la companyia
del simi i de l'esquirol.
Comparteix amb ells
la llibertat del vaivé,
i la malfiança
de la gent de terra baixa.
La branca que s'enlaira,
la fulla que belluga,
l'avellana i el coco
que els apel.len a l'àpat
del migdía.
Benhaurats, esquirol i simi
que es mofeu
amb el doble estil
de gràcia i de mueca
del servidor,
que tan penosament
vol fer-les hi companyia.
S'enfilava pels arbres,
però que s'en ha fet
del noguer i del pi?
-Tallats per aquella gent
de terra baixa,
antigament nodrits,
de franc, de pallofes.

'Met Barran'
Jaume Queralt Prats
(Aush, Gascunya, 1941)

Hi ha un verd

Hi ha un verd a la Cerdanya
que no figura als manuals:
és un relleu d'herba als prats
sota el sol de mitja tarda.

És el brancam de la noguera.
És tot l'arbrat que hi ha als camps.
És la llum que fuig del sòl.
És la verdor cobrint la terra
fil per randa a cada vall.
És l'aigua del riu fent de mirall
i els vorals crescuts de cada llera.

Isabel Barriel

Camí

Trepitjar un camí cobert d'aigua,
veure com brolla neta i transparent,
sentir el soroll que fa quan canta
i prendre l'ombra entre el verd que va creixent.

Contemplar les generoses nogueres,
caminar una mica més veient els esquirols
que ens miren atents des dels troncs dels arbres de ribera.

Anar pujant camí amunt
i respirar aromes de pins i la dolçor de les figueres...

Isabel Barriel

La caputxa catalana

A les meves filles

Dintre la caixa de núvia,
de noguera i de vorí,
amb lo rusc i la filosa,
lo gipó i lo drap de bri,
barretina roja i musca
i gambeto del padrí,
molts anys fa que en so tancada,
enyorant, ¡trista de mi!
la flaire de ginesteres,
violes i romaní.

Plegadeta m'hi deixaren
des que l'àvia va morir;
ni sols per anar als sufragis
la nora me féu servir;
per follies dels vilatges,
ma senzillesa avorrí...
Com si els caps que em rumbejaven
jo no els hagués fet lluir!
Ai, si parlar-ne volguessin
violes i romaní!

Prou dirien les vegades
que amb l'airet del bon matí,
al baixar a missa primera,
los que ens veien pel camí
deien a la minyoneta
que s'abrigallava amb mi:
Ets la nina més airosa
que hagi somniat cap fadrí!
Si apar que a ton pas esclaten
violes i romaní!

I ella, sobtant-li a la cara
una onada de carmí,
sombrejant amb la caputxa
sos ulls d'estel vespertí,
semblant la perdiu novella
que acaben d'espaordir,
rost avall per la drecera,
com portada pel garbí,
s'esmunyia entre ginestes,
violes i romaní.

Lo cap abaixat a terra,
lo cor amb l'Anyell Diví,
lo cistelló per l'oferta,
pels qui en Déu varen morir;
si en lo camp era ridorta,
en l'església gessamí:
los minyons li'n feien rotllo
per a veure-la sortir;
que amb sa flaire... s'eclipsaven
violes i romaní!

De sospirs i d'amoretes
quants ramells ne vaig collir
fins que a l'hereu d'eixa plana
ma mestressa donà el sí!
Prou que avui les seves nétes
les voldrien assolir
les que amb humil caputxeta
la seva àvia va gaudir;
mes no escauen amb follies
violes i romaní.

Des que el vent d'usances noves
tancada me deixà aquí,
ni escolto el dring de les unces
ni de la vrema3 el tragí;
la malura arrasa vinyes,
les guerres fan estremir,
i els fills de la nostra terra
al rei han d'anar a servir!
Com no heu mort amb plors de mares,
violes i romaní!

I amb eix baf de mort i angoixa
que arreu se deixa sentir,
flocs i modes de les viles
foll lo camp vol escarnir;
ja les filles de muntanya
no es coneixen pel vestir;
ja han llençat lo gipó negre,
lo blauet i el drap de bri
amb sa flaire de ginesta,
violes i romaní!

Usances, furs i riquesa,
vos heu soterrat amb mi!
Dels passats s'estrafan modes,
mes l'esprit se'l deix morir...
Oh, bons corcs i arnetes blanques!
quan m'arrabassin d'aquí,
porteu la pols de mes runes
al vell cim del puig veí,
on finesca entre ginestes,
violes i romaní!

Dolors Monserdà i Vidal
(Barcelona, 10 juliol 1845 - Sarrià, 31 març 1919)

Soledat còndora trista

Mira, mira
el carrilet com bufa

i omple de fum negre
les vinyes i els torrents.

-Mira el petar de dents
de les fulletes d'om.

-Sumeix
les teves llàgrimes

en la flongeta
boira de llum

arraulida
a can Bernades.

Retorna
a la teva soledat.

Soledat,
còndora trista!

Branca nua
de faig,

cua blana de jua
de gaig.

Si ho faig
(ala de grua,

gaús errant)
desfruitaran

les oliveres,
els ametllers

i les figueres
bordes.

-I les pruneres,
els magraners

i les nogueres
gordes.

-Si les nogueres
no fessin nous,

què menjarien
les Senyores de Tous?

-La senyora de Tous,
no és la dama llunyana

que morí de desgana?
-La Senyora de Tous

no morí de desgana.
La Senyora de Tous

va morir d'un enfit
de pa i nous.

Ai, que els pollancres
retenen el respir! Què cantes?

-Ai, que la Tossa
perd l'alè rosa!

-Ai, que ara es posa
malva la Tossa!

-Només la posta
encén els vidres

de les finestres.
Només la posta.

-Als finestrons,
pradells de goges.

-Jonquills, albons
als teus balcons.

Joan Llacuna i Carbonell
(Igualada, 15 octubre 1905 — Burzet, França, 6 agost 1974)

El Noguer

Sóc amerat de mar, núvols d’escuma per damunt del meu cap
Sóc un noguer en el parc de Gulhane
Un vell noguer, nuc a nuc, veta a veta
Això ningú no ho sap, ni tu, ni tan sols la policia

Sóc un noguer en el parc de Gulhane
Les meues fulles s’estremeixen, com els peixos en l’aigua
Les meues fulles són suaus com un mocador de seda
Agafa’n, estimada, per a eixugar les teues llàgrimes
Les meues fulles són les meues mans, tinc cent mil mans
Jo toque amb cent mil mans, toque Istanbul
Les meues fulles són els meus ulls, mire encisat
Contemple amb cent mil ulls, i contemple Istanbul
Les meues fulles glateixen, glateixen com cent mil cors

Sóc un noguer en el parc de Gulhane
Això ningú no ho sap, ni tu, ni tan sols la policia

Nazim Hikmet
(Salònica, 1902 – Moscou, 1963)
Traducció d’Eduard J. Verger

~

Ceviz ağacı

Başım köpük köpük bulut, içim dışım deniz,
ben bir ceviz ağacıyım Gülhane parkında,
budak budak, serham serham ihtiyar bir ceviz.
Ne sen bunun farkındasın, ne polis farkında.

Ben bir ceviz ağacıyım Gülhane parkında,
Yapraklarım suda balık gibi kıvıl kıvıl.
Yapraklarım ipek mendil gibi tiril tiril.
Koparıver, gözlerinin, gülüm, yaşını sil
Yapraklarım ellerimdir tam yüz bin elim var,
Yüz bin elle dokunurum sana, Istanbul'a.
Yapraklarım gözlerimdir.Şaşarak bakarım.
Yüz bin gözle seyrederim seni, Istanbul'u.
Yüz bin yürek gibi çarpar, çarpar yapraklarım.

Ben bir ceviz ağacıyım Gülhane parkında,
Ne sen bunun farkındasın, ne polis farkında

Nazim Hikmet
(Salònica, 1902 – Moscou, 1963)

La capsa de rapé

Era una capsa de rapé
que amb bona fusta de noguer
es tallà Frederic el Gran
I d'orgullós n'estava tant!

Llavors un corc aparegué
que havia ensumat el noguer.
I la capsa li anaà explicant
els fets de Frederic el Gran.

Titllà el vell Fritz de generós.
Però el corc es posà nerviós
i va dir, tot rosegant;
"Se me'n fum, de Frederic el Gran"

Joachim Ringelnatz
(Wurzen bei Leipzig, 7.8.1883 – Berlín, 16.11.1934)
(Traducció de Judith Vilar)

~

Die Schnupftabakdose

Es war eine Schnupftabakdose
Die hatte Friedrich der Große
Sich selbst geschnitzt aus Nussbaumholz.
Und darauf war sie natürlich stolz.

Da kam ein Holzwurm gekrochen.
Der hatte Nussbaum gerochen.
Die Dose erzählte ihm lang und breit
Von Friedrich dem Großen und seiner Zeit.

Sie nannte den alten Fritz generös.
Da aber wurde der Holzwurm nervös
Und sagte, indem er zu bohren begann:
“Was geht mich Friedrich der Große an!”

Joachim Ringelnatz
(Wurzen bei Leipzig, 7.8.1883 – Berlín, 16.11.1934)

· Fotos: · Caeduiker · Macro Spia · Xevi V · jmmerca · Angela Llop ·
· Jaume Marlès Magre · Ferran Turmo Gort · marccortesminguet · Francesc Mas ·