Aglans de Júpiter
Il·lustració : Jordi CasamajorNoguer
La idea de fer un herbari a la contraportada del diumenge es caracteritza per un punt de bogeria. Per això mateix, sembla haver tingut bona acceptació. Hi han contribuït, a parts desiguals, la dolçor dels gerds, la màgia dels beços i els poders protectors del roser silvestre. Els meus éssers propers i llunyans m'eduquen, dia i nit, sobre les plantes de les que hem parlat. Entre altres coses, he après que si tems que et toqui un llamp a la muntanya, t'has d'amagar sota una gavernera, i he avaluat la possibilitat de fer cistells de la pela de bedoll especialment per collir gerds, conjurant així una màgia doble, lluminosament blanca. A més a més, un amic erudita, entre poema i poema, em va intrigar amb unes referències a l'horòscop celta, i va desencadenar la meva obsessió pels noguers.
L'horòscop celta agrupa a persones nascudes a diferents moments de l'any sota la protecció d'arbres sagrats. Els noguers solen ajudar a fer política, ser directius i militars, i alberguen una sèrie d'il·lustres andorrans: Rosa Ferrer n'és un exemple. La virtut de les persones protegides per l'aglà de Júpiter (Jovis glans, Juglans) és la passió. Són implacables, contradictoris, sovint admirats, impulsius, sarcàstics. Tinc la sensació que el cap de Govern també es troba sota la protecció del mateix arbre, però no he pogut confirmar la seva data de naixement per Internet. Va néixer l'any 1963, però quin dia –oh, misteri. Si la meva informació sobre el seu aniversari fos correcta, formaria part d'una petita sèrie de caps de Govern d'Andorra nascuts sota la protecció de Juglans regia (com a mínim, n'hi va haver dos).
No sé que ens passa, als russos, amb les plantes. Les estimem, els donem importància. Quan era petita, em desesperava la quantitat de cançons sobre els acers, les moixeres, els pins, els viburns, les groselles i una multitud de flors que s'hi cantaven («¿que no sabem parlar de res més?», pensava). La terra era barata; tothom tenia un hort; tots anàvem al bosc, a buscar bolets i a collir nabius. Ara bé, de vegades la meva procedència lingüística em fa percebre coses similars a la natura com a distintes, i viceversa. Sempre havia pensat que el «rossinyol» català i la «lisitxka» («guineueta») russa eren dos bolets diferents, fins que un dia vaig descobrir que es tractava del mateix bolet. En canvi, donat que les nous, a Rússia, es diuen «avellanes de Grècia» (suposadament perquè els romans, fa uns 2000 anys, van importar noguers de Grècia), fins ara havia viscut en la seguretat que l'avellaner i el noguer eren arbres semblants, i projectant la poesia russa dedicada als avellaners (Pasternak, Akhmàtova, Nabokov...) cap als noguers. Ara, amb desmai, veig que són molt distints. Podria parlar-vos de les propietats de la fusta de noguer, les tècniques del seu conreu, la seva història, que es pot trobar detalladament descrita al bloc «Amics arbres», però avui em quedo sense cita literària, orfe d'un poema.
A la curiosíssima web «Apadrina un arbre fruiter», en referència als noguers, se cita la frase extreta de «Un any al camp» de Pere Puigbert i Núria Esponellà: «Les nous de casa s'esclovellen molt bé, són fàcils de trencar i molt gustoses. S'obren pel mig, en dos hemisferis, com un petit cervell vegetal». Niell i Agelet, en canvi, presten més atenció a l'ús medicinal de les fulles, que s'utilitzaven per curar tota una sèrie de mals, començant per l'alopècia, passant pels constipats i acabant per la hipertensió. És més: antigament, les fulles de noguer es posaven en una ferida que no es volia acabar de curar, i es curava.
L'horòscop celta agrupa a persones nascudes a diferents moments de l'any sota la protecció d'arbres sagrats. Els noguers solen ajudar a fer política, ser directius i militars, i alberguen una sèrie d'il·lustres andorrans: Rosa Ferrer n'és un exemple. La virtut de les persones protegides per l'aglà de Júpiter (Jovis glans, Juglans) és la passió. Són implacables, contradictoris, sovint admirats, impulsius, sarcàstics. Tinc la sensació que el cap de Govern també es troba sota la protecció del mateix arbre, però no he pogut confirmar la seva data de naixement per Internet. Va néixer l'any 1963, però quin dia –oh, misteri. Si la meva informació sobre el seu aniversari fos correcta, formaria part d'una petita sèrie de caps de Govern d'Andorra nascuts sota la protecció de Juglans regia (com a mínim, n'hi va haver dos).
No sé que ens passa, als russos, amb les plantes. Les estimem, els donem importància. Quan era petita, em desesperava la quantitat de cançons sobre els acers, les moixeres, els pins, els viburns, les groselles i una multitud de flors que s'hi cantaven («¿que no sabem parlar de res més?», pensava). La terra era barata; tothom tenia un hort; tots anàvem al bosc, a buscar bolets i a collir nabius. Ara bé, de vegades la meva procedència lingüística em fa percebre coses similars a la natura com a distintes, i viceversa. Sempre havia pensat que el «rossinyol» català i la «lisitxka» («guineueta») russa eren dos bolets diferents, fins que un dia vaig descobrir que es tractava del mateix bolet. En canvi, donat que les nous, a Rússia, es diuen «avellanes de Grècia» (suposadament perquè els romans, fa uns 2000 anys, van importar noguers de Grècia), fins ara havia viscut en la seguretat que l'avellaner i el noguer eren arbres semblants, i projectant la poesia russa dedicada als avellaners (Pasternak, Akhmàtova, Nabokov...) cap als noguers. Ara, amb desmai, veig que són molt distints. Podria parlar-vos de les propietats de la fusta de noguer, les tècniques del seu conreu, la seva història, que es pot trobar detalladament descrita al bloc «Amics arbres», però avui em quedo sense cita literària, orfe d'un poema.
A la curiosíssima web «Apadrina un arbre fruiter», en referència als noguers, se cita la frase extreta de «Un any al camp» de Pere Puigbert i Núria Esponellà: «Les nous de casa s'esclovellen molt bé, són fàcils de trencar i molt gustoses. S'obren pel mig, en dos hemisferis, com un petit cervell vegetal». Niell i Agelet, en canvi, presten més atenció a l'ús medicinal de les fulles, que s'utilitzaven per curar tota una sèrie de mals, començant per l'alopècia, passant pels constipats i acabant per la hipertensió. És més: antigament, les fulles de noguer es posaven en una ferida que no es volia acabar de curar, i es curava.
· Foto: Angela Llop ·
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada