Pistatxer, Pebreboner del Brasil, Mango, Mata llentisclera, Prunera del Kaffir, Cornicabra, Sumac americà, Arbre de les perruques...
Les Anacardiàcies són una família de plantes molt extesa arreu del Món. A excepció de les regions fredes polars i prepolars, ocupen tots els nínxols ecològics possibles, en especial les regions tropicals, subtropicals, mediterrànies, atemperades i predesèrtiques.
El pistatxer o festuc, Pistacia vera, que produeix un dels fruits secs més consumits a nivell mundial, tant torrats com elaborats en forma de gelat, pastissos i torró.
Els fruits del pistatxer quan són madurs tenen tot l´aspecte de llentiscla geganta o bé de petits mangos. El seu color vermell i groc és molt cridaner.
La capa externa és una pell fina, carnosa i fàcil de desferrar. Davall hi ha una clovella blanquinosa més dura formada per dues valves que solen estar lleugerament separades i deixen guaitar el bessó o ametlla.
Aquí podem veure els components d´un fruit de pistatxer.
Totes les anacardiàcies sintetitzen resines aromàtiques amb una olor molt caracterísctica semblant a la trementina. Una resina famosa és el màstic de l´illa de Quíos que s´extreu per incisions a l´escorça de la mata llentisclera, Pistacia lentiscus. El seu nom vé del verb mastegar, per l´ús com xiclet que es fa de la resina.
Algunes d´elles també són molt riques en tanins (desde un 13% fins a un 28%) i han estat utilitzades des de l´antigüitat per a curtir pells d´animals.
Hi ha anacardiàcies amb fulles i fruits fortament urticants que provoquen reaccions alèrgiques severes a les persones que les toquen.
La mata llentisclera, Pistacia lentiscus, és tal vegada l´anacardiàcia més coneguda i nombrosa del Mediterrani.
Els seus fruits tenen exactament la mateixa estructura que un fruit de pistatxer. Són un excel.lent menjar per als ocells, que després defequen els pinyols i contribueixen en la dispersió de les llavors.
La cornicabra, arbre del pi o terebint, Pistacia terebinthus, és molt semblant a la mata llentisclera i s´hibrida amb ella amb gran facilitat.
El fals pebreboner, Schinus molle, originari de Sudamèrica, ha estat sembrat als carrers i jardins de tots els paísos del món amb un clima mediterrani.
Els cridaners fruits vermells del fals pebreboner tenen un gust picant i s´utilitzen com a condiment amb el nom de pebre rosa.
La prunera cafre o prunera del Kaffir de Sudàfrica, Harpephyllum caffrum, és un arbre diòic que se sembra als carrers i jardins de la regió mediterrània. Els arbres femelles produeixen uns fruits vermellosos semblants a petits mangos.
El gènere Rhus conté nombroses espècies, totes elles molt riques en tanins i altaments urticants. Els bellíssims fruits vermells i vellutats de la foto pertanyen a l´espècie Rhus aromatica d´Amèrica del Nord on reb el nom de Sumac olorós. Conté un 27% de tanins.
I per a acabar un dels fruits més consumits i apreciats del món, el mango, Mangifera indica, originari d´Àsia i conreat a totes les regions tropicals i subtropicals de la Terra. La seva deliciosa polpa de color taronja és dolça i sucosa amb aroma a trementina i molt rica en vitamines i antioxidants.
Bellíssima inflorescència de mango. Les inflorescències de totes les anacardiàcies tenen forma de raïm.
La cornicabra, arbre del pi o terebint, Pistacia terebinthus, és molt semblant a la mata llentisclera i s´hibrida amb ella amb gran facilitat.
El fals pebreboner, Schinus molle, originari de Sudamèrica, ha estat sembrat als carrers i jardins de tots els paísos del món amb un clima mediterrani.
Els cridaners fruits vermells del fals pebreboner tenen un gust picant i s´utilitzen com a condiment amb el nom de pebre rosa.
Les substàncies volàtils molt aromàtiques de les fulles de les anacardiàcies són un excel.lent repelent per als insectes i els nadius de certes regions se les col.loquen damunt el cap per a evitar les picades dels mosquits. La decocció de les fulles i els fruits s´empra com un excel.lent fungicida, per a desinfectar la terra dels cossiols i els jardins.
Els petits fruits vermells d´algunes anacardiàcies s´empren com a condiment culinari sols o combinats amb altres espècies, en especial a la cuina dels països del Mediterrani oriental i nord d´Àfrica. Els fruits del pebreboner del Brasil (Schinus terebinthifolius), de la mata llentisclera (Pistacia lentiscus), de la cornicabra (Pistacia terebinthus) i del fals pebreboner (Schinus molle) una vegada assecats reben el nom de pebre rosa i són utilitzats com un substitut del vertader pebre bò o pebre negre. Els fruits de Rhus coriacia són el principal ingredient de la salsa Lahmacun de Turquía i l´Iraq, la salsa Zahtar de la cuina de Siria, Turquía, Líban, Israel, Jordània, Palestina i els països del Magreb i la salsa Dukka de la cuina d´Egipte.
La prunera cafre o prunera del Kaffir de Sudàfrica, Harpephyllum caffrum, és un arbre diòic que se sembra als carrers i jardins de la regió mediterrània. Els arbres femelles produeixen uns fruits vermellosos semblants a petits mangos.
El gènere Rhus conté nombroses espècies, totes elles molt riques en tanins i altaments urticants. Els bellíssims fruits vermells i vellutats de la foto pertanyen a l´espècie Rhus aromatica d´Amèrica del Nord on reb el nom de Sumac olorós. Conté un 27% de tanins.
I per a acabar un dels fruits més consumits i apreciats del món, el mango, Mangifera indica, originari d´Àsia i conreat a totes les regions tropicals i subtropicals de la Terra. La seva deliciosa polpa de color taronja és dolça i sucosa amb aroma a trementina i molt rica en vitamines i antioxidants.
Bellíssima inflorescència de mango. Les inflorescències de totes les anacardiàcies tenen forma de raïm.
4 comentaris:
Esplèndid reportatge Joan.
Llàstima que per Internet encara no es puguin sentir les olors i els gustos de les coses, ara m’han agafat ganes d’olorar i assaborir aquests fruits.
Salut i gràcies!.
Boníssima entrada Joan,
desconeixia això del pebre rosa, molt interessant. Sempre que veig un pebreborter bord agaf fulles i ensum el làtex que amolla, és aromàtic, picant...
M'has fet enrecordar de que vaig tenir la sort de tastar el Marañón (Anacardium occidentale) a Costa Rica. Te l'aspecte d'un pebre vermell però la seva textura pastosa és sorprenent i el seu gust entre dolç i reinós no el pots comparar a res conegut. Encara em va sorprendre més que de la seva llavor (externa al fruit!!!), després de torrar-la n'obtenien els saborosos Anacardos.
Haurem de fer un blog de fans de les anacardiàcies!
salut i bona feina!
Moltes gràcies, Francesc i Rafel, pels vostres amables comentaris.
Per sort els arbres del món són tan nombrosos que descobrir coses noves sobre ells és un plaer inacabable.
Una abraçada
hola joan
realment és una familia d'arbres molt interessant i com ha comentat en rafel, l'anacardier es un arbre molt interessant
per cert joan m'alegro molt que hagis entrat en l'equip redactor del blog, els que t'anem seguint de fa anys sabem que ets un fitjatge segur... gràcies altre cop
cesc
Publica un comentari a l'entrada