dilluns, 11 d’octubre de 2010

Crònica d’un paradís

Furtius a l'Agulla dels Arbrets ?

“Recorda Joan: Els únics paradisos que existeixen són els perduts”
Bearn o la sala de les nines, JV Vilallonga.

Caminava cap un retrobament amb les meves muntanyes i els meus arbres. La Vall de Núria i les roques de Tot lo Món -juntament amb Montgrony- havia estat un dels meus terrenys d'aventura, escenari de la majoria de les nostres peripècies obrint vies d'escalada.
Avui amb en Santi he reviscut aquells temps. Aquí, a l'Agulla dels Arbrets, vam experimentar la fal·lera per l'escalada lliure i neta. Agafar-nos només a la pedra, sense clavar cap ferro, fent servir només fissurers i punts d'assegurança naturals. L'estil d'escalada californià ens captivava. Érem joves i ens creiem immortals.
Així va ésser que en aquest reialme del gneis, engalanat amb una gran diversitat de líquens i arbres rupícoles, vam aconseguir enfilar-nos pel contrafort occidental. Al nostre límit, però netament !Eren temps de descoberta, on ésser capdavanter volia dedicació i la gosadia de trescar per murs inexplorats.
Gràcies a la flora i la vegetació de la vall, l'aproximació a l'agulla és un plaer botànic i gastronòmic: quan és temps de gerds te'n pots fartar mentre observes la gran diversitat de plantes que s'hi troben.
L'any 1825 un naturalista sortit de Kew - en George Bentham - hi va herboritzar milers de plantes ajudat pel seu col·lega Walker-Arnott (en només tres dies van recol·lectar 5500exemplars !?).(*)
Aquest home, que també havia estudiat la flora australiana, deuria ésser com una màquina de segar i batre !
El paisatge és imponent. L'equilibri entre aigua, pedra i vegetació és extraordinari. La única nota discordant és la via del cremallera i les estructures geotècniques que se'n deriven...a nivell paisatgístic convindria repassar alguns conceptes...
Ara, amb els nostres arbrets com a pretext, el repte està en veure si podrem repetir el nostre itinerari d'antuvi.
Gràcies a no haver-nos endut un joc de fissurers petits, fugim d'un tram massa exposat i tot flanquejant a l'esquerra anem a cercar la xemeneia de sortida de la via clàssica Anglada-Cerdà. A mi no em feia il·lusió trencar-me les cames: si en Santi no ho veu clar jo menys, que no estic ni la meitat de fort que ell...i aprofito el flanqueig per a poder tocar aquests autèntics supervivents. Contemplar l'evolució d'aquests amics, sense cap pertorbació humana, com des d'una dimensió més enllà de la vertical, compensa de llarg els riscos de l'escalada.
Sovint els arbres més solitaris i enfiladissos són autèntics àngels de la guarda. Protectors i salvadors en situacions extremes, han facilitat honroses retirades a l'hora de baixar fent rappel, quan la primera llampegada ens anunciava el final d'una escalada. Solen ésser un bon punt d'assegurança o un ancoratge ideal per a fer reunió. També són una fita de bon explicar en la descripció d'un recorregut.
Una simple tempesta d'estiu et pot complicar molt la vida: els líquens inofensius en temps sec es converteixen en una pista de patinatge pitjor que el verglàs més negre.
“Quan ja no quedava ni un pam més de corda, ni una escletxa on posar res... quantes vegades m'ha salvat la vida un pinet negre o una savina arrapats a la pedra,? Allà on la roca era un mirall impenetrable, allà creixien ells”.
Retre un petit homenatge a aquests amics anònims em sembla un acte imprescindible. El gest precís que et fa abraçar el seu tronc amb una baga, i confiar en la capacitat de resoldre el proper pas sigui quina sigui la dificultat que amaga, t'enlaira cada cop més a prop de la felicitat.
Enfrontar-te a les teves pors en la nua verticalitat mineral s'atenua amb la sola presencia d'una petita savina o un arbret. És una companyia fidel, que treu ferro a la situació més complicada. Només cal anar al “Taronger” de Bulnes per a veure la severitat de l'ambient que s'hi respira allà on no hi creix res de res.
Aquí però, pots fer amics a cada vira, sota de qualsevol sostre, a peu d'una fissura, díedre o una placa, tan se val. Roures, freixes, moixeres blanques i de guilla, pins negres o ginebrons. Grèvols fins i tot. Segons l'alçada i l'exposició el catàleg vegetal és extens, i sempre divers.
Les llargues tirades difícils i entretingudes o els bivacs a la paret et permeten disposar de prou temps per a la contemplació. El bagatge d'observacions s'enriqueix veient l'evolució dels arbres rupícoles, des de la seva germinació fins la seva senescència i mort.
Avui em passat per la roca com un núvol s’esvaeix al capvespre d'estiu. Aquesta vegada cap rastre, cap traça del nostre pas. Queda l'evocació d'altres temps, quan no teníem altre cosa que no fos la llibertat d'escollir el nostre camí. Tot estava per fer.
Ara som uns rebels furtius. Algú ha decidit que no resseguirem amb els nostres dits les preses que ens menen als reptes somniats. No enflairarem ni de lluny aquests gneis vestit de líquens multicolors, habitat pels nostres amicals arbrets.
Sense cap estudi previ, algú decideix que caldrà restringir l'escalada d'aquest racó de Tot lo Món. És curiós veure que sense cap pla de gestió, sense avaluar la freqüentació real i el seu impacte, d'entrada es vulgui prohibir l'escalada en aquest raconet. Tan se val l'extens catàleg d'agressions paisatgístiques i ecològiques a la comarca del Ripollès, només compte el mal que fan els escaladors.
Aviam com es justificarà aquesta prohibició: amb quines cagarrines de pollastre, quin inventari florístic d'endemismes, què ens inventarem per fer veure que ens preocupem de la natura?
La gestió dels residus, la contaminació, la fragmentació dels hàbitats, aquests sí que són problemes reals !
Si els de Medi Ambient ens volen amb una esquella al coll potser que primer posin una borromba als que realment s'ho mereixin, que no cal anar massa lluny...
(*) Gràcies al Gebran, bibliotecari del CEC per la localització del número de la revista Muntanya, de l'any 1978, on en Vigo i Bonada, a l'article ”Queralbs i la botànica” recull el pintoresc relat que va fer en Bentham de la seva estada a la vall de Núria.
Aquell mateix any 1978 la Fina Valois i en Daniel Puig van despertar la meva vocació naturalística ensenyant-nos a herboritzar... mentre que en Joan Jover, ens va iniciar en l'escalada de dificultat quan encara no s'havien inventat el gore-tex ni els friends. A tots ells agraïment etern.
JD Fernàndez i Brusi