dissabte, 16 d’octubre de 2010

Portava més de cent anys al meu carrer

L'arbre caigut

• —Rrrrr...rrrrr— la serra elèctrica talla els arbres del carrer.
Un tortosí fa una estoneta que s’ho mira. Quan para un moment, es decideix a preguntar: —Estos arbres los talleu per fer el pàrquing, no?
—Mmmm, sí.—li contesta l’operari que fins allavons no l’havia vist aprofitant per parar un moment.
Ell també aprofita per a fer-li la pregunta que tant havia desitjat fer-li: —Però, lo pi gran, aquell de l’altra punta, no el tallareu, no?
—No, aquell no fa cap nosa.
L’home respira tranquil, li hagués sabut greu que tallessen un pi tan bonic, —Bé, ja m’ho pensava, perquè està en un raconet i no molesta gens.
• I vinga a pegar voltes... I vinga a pegar voltes. Dibuixava un cercle quasi perfecte al voltant del fantasma de lo que havia estat durant tota la seua vida el seu niu. Com era possible? Aquella mateixa nit hi havia dormit, com tantes altres nits i ara havia desaparegut en un tres i no res. La seua visió selectiva escodrinyava una i una altra vegada el lloc on havia d’haver estat. Era incapaç d’entendre res...Volava i volava en cercle, en un ritual sense final...
• Lo iaio es va ficar a plorar. Als seus quasi noranta anys estes coses li afectaven més i darrerament tenia l’aixeta fluixa. Este estiu serà diferent... va pensar. Aquell arbre, majestuós, sempre l’havia acollit al seu ombriu i era el millor refugi per a passar les caloroses tardes. Als seus anys les rutines del dia a dia són tant importants com l’aigua que es beu, i ell hi estava més que acostumat a fer-la petar baix del pi de la plaça del Carrilet. Recordava que de menut, aquell pi ja estava allí, tot crescut, per això dedueix que devia tindre més de cent anys.
• —Xica, has vist que han tallat lo pi de la plaça? Quan ho he vist no m’ho podia creure. Primer hai passat per la vora i hai pensat que em fea falta alguna cosa. Després hai sabut què era... l’olor! Sempre fea una oloreta de pi...
—I tant! I com se’ls hi ha acudit fer un disbarat com este? Que l’ajuntament no té dos dits de front, o què?
—Pos no ho sé, xiqueta, però estos polítics sempre fan igual, per eleccions sempre diuen que mos pregunten les coses i després, durant quatre anys fan lo que volen sense comptar en ningú.
—Ho trobo molt malament, perquè ells poden estar durant quatre anys a la cadira, però este arbre portava més de cent anys al meu carrer..

Núria Menasanch i Martí
· Publicat a La comedianta tortosina el 29.03.2010