dissabte, 15 de novembre del 2008

Comentaris retroactius.1.repoblació


Repoblacions: no és or tot el que lluu


Teòricament tots som capaços d’agafar la maquineta i fer quatre números, que també ens són ben necessaris, però a la pràctica són ben pocs els que els arriben a mostrar, i si es tracta d’estadístiques, les interpretacions partidistes ja semblen més un circ que ciències. Per això són molt d’agrair les aportacions de “La lectora [estic d’acord que no gaire] corrent”.

Més que més, si tot aquest rebombori era per a contrarestar el diòxid de carboni dels avions... amb tamarells? no me surten els comptes, per entrar amb olivetes. A falta de números més específics, jo diria que la funció ecològica dels tamarells, de fulles minúscules esquamiformes, no és fabricar oxigen si no més bé preservar les zones costaneres, d’altra banda tan destruïdes per la cobdícia.

Però bé... com diria Grosske, sempre és millor una repoblació que una pedrada, i seria de molt mal gust oposar-se a una acció d’aquestes. De totes maneres, l’article de referència m’ha reblanit algunes experiències, tangencials, que he tingut amb les repoblacions, i he de dir que no són gaire esperançadores, tot i què desig de bon cor que d’altres hagin tingut experiències molt més satisfactòries i també ens ho expliquin.

La primera topada que vaig tenir amb les repoblacions, naturalment, fou amb això de voluntariat juvenil tipus escolta i carregat d’emoció de fer la bona obra... doncs aquells pins se’ls varen menjar els conills. Va resultar que els conills sabien quins pins eren plantats i quins eren de llavor espontània: només es menjaren els plantats.

És quasi l’únic cas que he sabut el resultat final d’una repoblació. Generalment només sabem com comencen: un reportatge als diaris, que quedi ben clar que això de la natura ens interessa molt. Per a veure’n resultats calen anys, durant els quals l’interès esfuma... i ja està.

D’altra banda, la repoblació natural funciona molt millor, a part que és de franc, i això ho sabem precisament pel resultat final: veiem que el que era un sementer als anys 60 ara és un pinar, i fins i tot un ullastrar. Pel que fa a Mallorca el més mal de comprovar és què passa amb l’alzinar, sobretot perquè coincideix amb el territori Cabra... “amb l’Església hem topat, amic Sanç”.




Les cabres obliguen a un sobreesforç i un sobrecost que no s’explica i, com veim, cap resultat, a part de la involució natural, ja que es mengen directament les plàntules.

A part d’altres accions que freguen l’esperpent, com és l’ús de materials que no és clar com es “biodegradaran”,

plantar massa junt, cada dos metres, en filera,







davall una alzina, davall un ullastre... amb una paraula: pocs indicis de què els futur ens preocupi gens.

Un tema relacionat és celebrar el dia de l’arbre, o una cosa així, el mes de juny. Al Mediterrani és una aberració: just quan comença el període de sequera! Això ha provocat plantacions (i de pins, per a més inri) que per intentar que no es morin, calen quantitats desorbitades d'aigua: un autèntic delicte ecològic... però el diari deia que havien plantat planta mediterrània... i el pilotes del partit fent mamballetes.

Idò.

1 comentari:

Joan Vicenç ha dit...

Mira Pere, d'aquest tema m'estim més no parlar-ne gaire ara, a no ser en un article més elaborat. Perquè n'és un d'aquells que me fan pujar la indignació a la cara. I no et dic res quan m'hi he de passejar a prop o, pitjor quan he hagut de participar en aquest tipus d'esdeveniments en què hi fan participar escoles i els polítics es fan les fotos de torn. Són molts els doblers i hores de feina que s'han tudat amb aquestes pràctiques forestals, ben constatables encara si anam a fer una passejada per aquestes grans superfícies plantades de protectors de ferro, alguns amb aquestes menes de bonsais que les cabres saben dissenyar tant be.

Ja et dic, en parlaré per l'experiència personal que en tenc. Crec però, ja haver-ho fet en anteriors articles.

En tot cas només et vull dir que les mans d'un infant de cinc anys poden recollir moltes llavors: aglans, arboços, cireres de pastor, cireres de Betlem, murtons, aranyons, olivons... i també les poden sembrar i assoliran més èxit reproductiu i de formació de bosc que les costoses plantacions que anomenen repoblacions realitzades per l'administració.

Amb això vull dir que no rebutj la participació escolar, ben al contrari, però sí el tipus de protagonisme que li donen, la informació de vegades mal elaborada que jo crec que li ofereixen o la deshonestedat de fer-los plantar arbres quan no fan res per controlar les cabres que se les menjaran.